Los Jóvenes: "Bajo tu techo"

"Bajo tu techo" va ser l'enregistrament més popular de Los Jóvenes, que van incloure aquesta cançó en el seu segon EP del 1965, que sembla que va superar les 40.000 còpies. "Under the boardwalk" havia estat, l'any anterior, un dels darrers hits del grup vocal nord-americà The Drifters, de llarguíssima trajectòria i formació mutant. És una de les meves cançons favorites del grup, i a més té una història molt maca al darrera. Però ara el que ens interessa és la versió que en van fer Los Jóvenes, i ells no la van aprendre de The Drifters sinó dels Rolling Stones, que la inclourien a l'LP 12x5. I la història és molt, molt significativa de com funcionaven les coses llavors.

Tal i com explica a  Eco i Distorsió José Luis Verissimo, organista i líder de Los Jóvenes, el grup va passar l'estiu de 1965 actuant a Eivissa. Allà, algú que pressumptament era amic de Mick Jagger els va passar un acetat amb l"Under the boardwalk" dels Stones. Al grup els va agradar, van fer-ne una lletra en castellà i la van incloure al seu següent disc. Un cop es va convertir en èxit, van rebre una carta de la discogràfica dels Stones, Decca, queixant-se que la cançó la tenien registrada i la versió s'havia fet sense el seu permís. "I jo vaig dir: 'Que li preguntin al Mick Jagger, que ell ja ho sabia, que ens va donar permís mitjançant un amic seu.' I sí, ja no hi va haver problemes, tot i que va arribar una altra carta dient que en lo sucesivo el senyor Mick Jagger no era ningú per donar permís de res."

Val a dir, com a colofó a aquesta història surrealista i, insisteixo, molt significativa de la manera de fer de l'època, que en la contraportada de l'EP de Los Jóvenes la cançó apareix atribuïda a un tal Richard Sagger (que hem de suposar que deu voler dir Jagger - Richards) enlloc dels autor reals, Resnick i Young.

Però vaja, la cançó és maca, i la versió prou bona, demostrant que Los Jóvenes són una altra banda que mereix ser recuperada i una altra banda pendent de reedició digital.

CAST: "Bajo tú techo" fue la grabación más popular de Los Jóvenes, que incluyeron esta canción en su segundo EP del 1965, que parece que superó las 40.000 copias. "Under the boardwalk" había sido, el año anterior, uno de los últimos hits del grupo vocal norteamericano The Drifters, de larguísima trayectoria y formación mutante. Sin embargo, Los Jóvenes no la aprendieron de The Drifters sino de los Rolling Stones, que la incluirían en el LP 12x5. Y la historia es muy, muy significativa de cómo funcionaban las cosas entonces.
Tal y cómo explica en Eco i Distorsió José Luis Verissimo, organista y líder de Los Jóvenes, el grupo pasó el verano de 1965 actuando en Ibiza. Allá, alguien que presuntamente era amigo de Mick Jagger les pasó un acetato con el "Under the boardwalk" de los Stones. Al grupo les gustó, hicieron una letra en castellano y la incluyeron en su siguiente disco. Una vez se convirtió en éxito, recibieron una carta de la discográfica de los Stones, Decca, quejándose que la canción la tenían registrada y la versión se había hecho sin su permiso. "Y yo dije: 'Que le pregunten a Mick Jagger, que él ya lo sabía, que nos dio permiso mediante un amigo suyo.' Y sí, ya no hubo problemas, a pesar de que llegó otra carta diciendo que en lo sucesivo el señor Mick Jagger no era nadie para dar permiso de nada."
Como colofón a esta historia surrealista e, insisto, muy significativa de la manera de hacer de la época, en la contraportada del EP de Los Jóvenes la canción aparece atribuida a un tal Richard Sagger (que tenemos que suponer que debe de querer decir Jagger - Richards) en vez de los autores reales, Resnick y Young.
Pero vaya, la canción es guapa, y la versión bastante buena, demostrando que Los Jóvenes son otra banda que merece ser recuperada y otra banda pendiente de reedición digital.

De dècades i llengües...

Una altra defunció... Aquest cop més inesperada perquè no ha estat un dels pioners de la Barcelona dels 60, sinó un músic que es va donar a conèixer dues dècades després: Alfredo Calonge, líder de Los Negativos, i després d'altres projectes com Doctor Love, Bondage i Canary Sect, mort el passat dimarts als 53 anys. Los Negativos van ser un dels principals grups de la moguda mod dels 80 a Barcelona, tot i que de fet la seva música no era ben bé mod, sinó que bevia sobretot del garatge i la psicodèlia amb tocs californians. No faré veure que en sóc un expert: no recordo haver-los sentit mentre eren en actiu (jo llavors era jovenet i, a diferència dels seus companys de viatge Brighton 64, no devien tenir cap hit als 40 Principales), però sí que vaig comprar-me el 2005 la reedició del seu mític LP de debut, Piknik Caleidoscópico, que ben bé podria ser el millor disc de la Barcelona del 67 mai gravat a la Barcelona del 67.

A banda d'aquesta connexió sonora i espiritual, justifico aquesta entrada per recuperar la reflexió que el crític musical Jordi Bianciotto feia, justament arran de la mort de Calonge, en un article titulat "Salvem els anys 80". Bianciotto comença constatant que "de vegades sembla que la música catalana moderna hagi passat dels cantautors dels anys 60 i el rock laietà dels 70 directament a Sopa de Cabra i Els Pets, als 90, i d’aquí fins a l’actual escena de Manel, Mishima i companyia", deixant un buit als anys 80, que ell mateix atribueix a que "de vegades hi ha una tendència, potser irreflexiva, o potser no tant, a construir un fil històric de la música catalana a partir d’un criteri lingüístic".

No cal dir que comparteixo aquesta reflexió, i que, com Bianciotto, no estic gens d'acord en compartimentar per llengües. Però fixeu-vos que el que el crític denuncia respecte els anys 80 és, en bona mesura, també aplicable als grups de la Barcelona dels 60 (que també cantaven majoritàriament en castellà). De fet, quan ell mateix traça el "cànon" de la música catalana moderna, significativament als 60 hi col·loca "els cantautors" (la Nova Cançó) i no els grups de pop-rock. A més, hi ha una cosa que sempre m'ha sorprés respecte aquest cànon determinat lingüísticament: què coi hi fot allà, el rock laietà o progressiu dels 70, quan bona part dels seus artistes no s'expressaven en català?

Per mi, la cosa està clara: la música pop en català s'ha expressat i s'expressa en català, en castellà, en anglès i també en altres llengües. Cadascú és ben lliure d'escollir allò que més li agradi, però jo de moment no renuncio a res.

I després d'aquest petit sermó, us deixo amb un clip televisiu de Los Negativos.

Los Nivram, recuperats

Darrerament al blog ens hem dedicat a assenyalar a alguns dels grups que no apareixen al llibre Eco i Distorsió i que potser ho haurien d'haver fet. Los Nivram, de fet, van estar inclosos en els llistats inicials de grups que volia entrevistar però després d'algunes gestions infructuoses, vaig desistir-hi. El grup van ser potser el conjunt més popular de Granollers als anys 60, amb un nucli format pels tres germans Mauri, i van editar un parell d'EPs a mitjans de la dècada. El més sorprenent és que contenen bàsicament temes propis, i de gran qualitat, la qual cosa converteixen els Nivram en una petita troballa pels aficionats al pop 60's hispà. Ramalama va incloure els dos EPs dels Nivram en un CD compartit amb dos grups menors, Los Tiburones i Los Wikingos, tot i que sorprenentment ara mateix sóc incapaç de trobar-lo en el catàleg del web de la discogràfica.

Sigui com sigui, els Nivram tornen a estar d'actualitat. En primer lloc, Munster Records també ha reeditat les seves gravacions, però en vinil, la qual cosa farà feliç als fetitxistes d'aquest suport. Com és habitual en aquesta discogràfica, sembla que és una edició molt ben cuidada que podeu aconseguir aquí. Arran d'aquesta reedició, la revista Ruta 66 dedicava a la banda un reportatge de dues pàgines en el seu número d'abril. I, atenció, al final del reportatge es comentava que els Nivram podrien tornar a sonar en directe passat l'estiu. Bones notícies, doncs, pels fans de la banda.

CAST: Últimamente en el blog nos hemos dedicado a señalar a algunos de los grupos que no aparecen en el libro Eco i Distorsió y que quizás deberían haberlo hecho. Los Nivram, de hecho, estuvieron incluidos en los listados iniciales de grupos que quería entrevistar pero después de algunas gestiones infructuosas desistí. El grupo fue quizás el conjunto más popular de Granollers en los 60, con un núcleo formado por los tres hermanos Mauri, y editaron un par de EPs a mediados de la década. Lo más sorprendente es que contienen básicamente temas propios, y de gran calidad, lo cual convierten los Nivram en un pequeño hallazgo por los forofos del pop 60's hispano. Ramalama incluyó los dos EPs de los Nivram en un CD compartido con dos grupos menores, Los Tiburones y Los Wikingos, a pesar de que sorprendentemente ahora mismo soy incapaz de encontrarlo en el catálogo del web de la discográfica.
Sea como fuere, los Nivram vuelven a estar de actualidad. En primer lugar, Munster Records también ha reeditado sus grabaciones, pero en vinilo, lo cual hará feliz a los fetichistas de este formato. Como es habitual en esta discográfica, parece que es una edición muy muy cuidada que podéis conseguir aquí. A raíz de esta reedición, la revista Ruta 66 dedicaba a la banda un reportaje de dos páginas en su número de abril. Y, atención, al final del reportaje se comentaba que los Nivram podrían volver a sonar en directo pasado el verano. Buenas noticias, pues, para los fans de la banda.

Un altre adéu: José Luis Tejada

No voldria que el blog acabés convertint-se en un recull necrològic, però lamentablement algunes morts no les podem passar per alt. Com ara la de José Luis Tejada, cantant barceloní nascut al Paral·lel el 1944 i que va morir el passat dilluns, amb un ampli currículum en el que destaca la seva etapa a Barrabás, als anys 70, però que a efectes del nostre bloc rescatem sobretot com a solista de Los No.

Los No es van formar la primavera del 66 sumant cinc músics amb experiència -Tejada havia tingut un primer grup anomenat Crickets i després havia passat pels Finders escindits d'Álex y Los Findes- i va tenir una trajectòria curta però francament explosiva, convertint-los en un dels grups més atractius de la seva generació. Van resultar guanyadors de la primera edició del concurs "La hora de los conjuntos" que organitzava Radio Juventud, van enregistrar un parell d'EPs amb força temes propis, van patir la censura i fins i tot van actuar al Midem de Cannes. Al setembre de 1967 el grup ja s'havia desfet enmig d'una "lluita d'egos insuportable", i deixant un llegat memorable sobretot per les seves actuacions, tal i com rememora a Eco i Distorsió el guitarrista Víctor Portolés: "Per molt que s’hagi dit d’altres grups, nosaltres érem els més bèsties. Havíem arribat a sortir vestits de dona, disfressats del que fos. I destrossàvem els instruments. Una vegada, als envelats de Gràcia, el José Luis li va dir al Mike Kennedy [cantant de Los Bravos]: ‘Me dejas tu micro, a ver cómo suena.’ I el Mike Kennedy encara se’n recorda, de com li va quedar el micro. Un altre cop es van barallar dalt l’escenari el José Luis i el Jean Pierre, a cops de guitarra, i la gent aplaudia. I, clar, la gent després ja volia això. Érem perillosos: fèiem un concert a Vilafranca del Penedès i s’omplien quatre o cinc vagons a l’estació de França de gent que anava a veure’ns. I després allà hi havia hòsties."

Dissolts Los No, Tejada va convertir-se en un veritable rodamons musical, passant temporades amb uns històrics andalusos com The Rocking Boys i fins i tot un grup britànic, The Food. Semblava que havia renunciat a la música quan Fernando Arbex el va recuperar per al seu projecte Barrabás, inicialment com a cantant de directe, però a partir del segon LP ja en estudi. Poca broma: Barrabás és, encara avui, el grup espanyol que ha venut més LPs als Estats Units, amb la seva mescla de funk i ritmes afrollatins. Tejada hi militaria en la primera etapa, fins el 78, i després quan el grup va ressorgir a inicis dels 80. Posteriorment ja no estaria actiu en la música.

Si voleu sentir Tejada amb Los No teniu diversos exemples en aquest mateix blog. En canvi, us recullo un parell de vídeos amb Barrabás. El primer és el de "Hi-Jack"(1974), l'èxit més gran del grup, que va arribar al número 3 a les llistes de vendes dels EUA. Més interessant encara, ja que el so és en directe, és "Woman". Curiosament, la versió en estudi no l'havia cantada Tejada, però aquí podem comprovar que era un cantant perfectament dotat pels sons negres, i capaç de sonar convincent en anglès.

Ah, i si us mireu els dos clips podreu comprovar com el guitarrista i el baixista de Barrabás eren Ricky i Miguel Morales, germans de Junior i que ja havien acompanyat Fernando Arbex a la segona formació dels Brincos.





CAST: No querría que el blog acabara convirtiéndose en una compilación necrológica, pero lamentablemente algunas muertes no las podemos pasar por alto. Como por ejemplo la de José Luis Tejada, cantante barcelonés nacido en el Paralelo en 1944 y que murió el pasado lunes, con un amplio currículum en el que destaca su etapa en Barrabás, en los70, pero que a efectos de nuestro blog rescatamos sobre todo como solista de Los No.
Los No se formaron en la primavera del 66 sumando cinco músicos con experiencia -Tejada había tenido un primer grupo llamado Crickets y después había pasado por los Finders escindidos de Álex y Los Findes- y tuvo una trayectoria corta pero francamente explosiva, convirtiéndolos en uno de los grupos más atractivos de su generación. Resultaron ganadores de la primera edición del concurso "La hora de los conjuntos" que organizaba Radio Juventud, grabaron un par de EPs con bastantes temas propios, sufrieron la censura e incluso actuaron en el Midem de Cannes. En septiembre de 1967 el grupo ya se había deshecho en medio de una "lucha de egos insoportable", y dejando un legado memorable sobretodo por sus actuaciones, tal y cómo rememora en Eco i Distorsió el guitarrista Víctor Portolés: "Por mucho que se haya dicho otros grupos, nosotros éramos los más bestias. Habíamos llegado a salir vestidos de mujer, disfrazados de lo que fuera. Y destrozábamos los instrumentos. Una vez, en los entoldados de Gràcia, José Luis le dijo a Mike Kennedy [cantante de Los Bravos]: ‘Me dejas tú micro, a ver cómo suena.’ Y Mike Kennedy todavía se acuerda, de cómo le quedó el micro. Otra vez se pelearon arriba el escenario José Luis y Jean Pierre, a golpes de guitarra, y la gente aplaudía. Y, claro, la gente después ya quería esto. Éramos peligrosos: hacíamos un concierto en Vilafranca del Penedès y se llenaban cuatro o cinco vagones a la estación de Francia de gente que iba a vernos. Y después allá había hostias."
Disueltos Los No, Tejada se convirtió en un verdadero trotamundos musical, pasando temporadas con unos históricos andaluces como The Rocking Boys e incluso un grupo británico, The Food. Parecía que había renunciado a la música cuando Fernando Arbex lo recuperó para su proyecto Barrabás, inicialmente como cantante de directo, pero a partir del segundo LP ya en estudio. Poca broma: Barrabás es, todavía hoy, el grupo español que ha vendido más LPs en los Estados Unidos, con su mezcla de funk y ritmos afrolatinos. Tejada militaría en la primera etapa, hasta el 78, y después cuando el grupo resurgió a inicios de los 80. Posteriormente ya no estaría activo en la música.
Si queréis escuchar a Tejada con Los No tenéis varios ejemplos en este mismo blog. En cambio, os recojo un par de vídeos con Barrabás. El primero es el de "Hi-Jack"(1974), el éxito más grande del grupo, que llegó al número 3 en las listas de ventas de los EE.UU. Más interesando todavía, puesto que el sonido es en directo, es "Woman". Curiosamente, la versión en estudio no la había cantado Tejada, pero aquí podemos comprobar que era un cantante perfectamente dotado por los sonidos negros y capaz de sonar convincente en inglés.
Ah, y si os miráis los dos clips podréis comprobar como el guitarrista y el bajista de Barrabás eran Ricky y Miguel Morales, hermanos de Junior y que ya habían acompañado Fernando Arbex a la segunda formación de los Brincos.

"Eco i distorsió" al Ruta 66, El Mundo i El Punt-Avui

Sent el dia del llibre, toca una mica d'autobombo. I és que en les darreres setmanes diversos mitjans de comunicació s'han fet ressó de la publicació d'Eco i Distorsió en format llibre. Al facebook n'he anat informant, però també en vull deixar constància al blog recopilant de tant en tant les informacions que vagin apareixent.

Primer, va aparèixer una ressenya del llibre al númer de març de la revista especialitzada Ruta 66, signada per l'Alfred Crespo, que em qualifica de "viejo conocido de la casa" (efectivament, havia signat alguna col·laboració en aquesta revista, inclós un reportatge sobre el mateix tema de la Barcelona 60's). "Circuló primero de ordenador en ordenador y llega ahora al formato físico, repleto de imágenes entrañables, declaraciones de los cabezas visibles de una escena trufada de grandes nombres y efímeras aventuras", explica. A agrair que parli del "fino análisis" del llibre. Només una pega: han reproduit la portada de l'edició digital i no la física.

Després, el 3 d'abril va aparèixer una notícia al suplement "Tendències" de l'edició catalana d'El Mundo (jo tampoc m'hauria imaginat mai que hauria estat el primer mitjà generalista a fer-se'n ressó). La peça la va fer la periodista Letícia Blanco, un contacte que em va arribar, indirectament, via el Can Tuyus de Miqui Puig. Han estat prou generosos d'incloure una foto meva i abundants declaracions del menda en el text. De manera que, encara que quedi lleig, no tinc altre remei que autocitar-me: "En algún momento me pregunté: si me encantan los Beatles, los Byrds o el soul de Stax, ¿cómo es que no conozco prácticamente nada de lo que se hacía en casa en esa misma época?".

Justament, l'endemà, el suplement de Cultura d'El Punt - Avui també contenia una ressenya del llibre, en aquest cas a càrrec de l'amic Guillem Vidal (persona de gust exquisit, un dels organitzadors del festival Blues i Ritmes de Badalona) i titulada amb enginy "Visca els cabells llargs". Vidal juga amb l'avantatge de conèixer-me i recordar, d'una banda, la meva condició de periodista casteller (aquesta funció vaig desenvolupar durant anys a El Punt) i de l'altra el fet que ja fa uns anys vaig publicar una "molt notable biografia sobre the Byrds" (doncs sí, pels qui no ho sapiguen, va aparèixer a Milenio i potser encara la podeu trobar).

A l'Alfred, la Letícia i el Guillem, gràcies per fer-se ressó d'un llibre especialitzat, autoeditat i fora dels circuits comercials. I a vosaltres, si voleu aconseguir Eco i distorsió, recordeu que us el podeu descarregar gratuïtament en versió pdf o bé encarregar l'edició en paper (només quinze euros més despeses d'enviament). Teniu els enllaços pertinents en aquest mateix blog, a la columna de la dreta.

Petit homenatge a Antonio Morales, Junior

Havia començat a redactar una nova entrada quan m'he assabentat de la mort d'Antonio Morales, Junior. Tot i que, evidentment, ni Los Brincos ni Juan y Junior són "conjunts de la Barcelona dels 60s", com estableix el subtítol del blog, sí que penso que val la pena dedicar-li una petita entrada. Especialment per remarcar que Junior mereix ser recordat com un dels grans pioners del pop hispà, i no com el personatge desbordat pel circ dels programes del cor en què es va convertir aquests darrers anys, després de la mort de la seva dona, Rocío Durcal (o com una mena de versió castissa d'Ike Turner, tal i com el representa el telefilme dedicat a la vida de "Marieta" que, de forma oportunista, torna a emetre aquesta nit Tele5).

Los Brincos van ser, ras i curt, el millor grup de pop-rock espanyol dels 60. És cert que van arrencar amb alguns avantatges que els seus homòlegs barcelonins mai no haurien pogut somiar: el grup es va formar escollint un per un els components, tots ells amb bona experiència fins i tot discogràfica, i amb una visió clara, una companyia discogràfica que hi apostava convençuda i un equip de producció que sabia quina era la direcció correcta. Així, mentre els grups barcelonins s'havien de conformar a gravar els discos als estudis EMI del carrer Aragó com a millor opció, Los Brincos van enregistrar el seu segon disc a Milà i el tercer a Londres. Però potser la principal diferència és que mentre molts grups barcelonins (i madrilenys) continuaven sent hereus de Cliff Richard i els Shadows, Los Brincos potser van ser dels primers -i sens dubte els que ho van fer millor- a integrar tots els nous esquemes que aportaven els Beatles. Inclós el nou paradigma que indicava que l'èxit el garantien les composicions pròpies, i aquí és on la colecció de cançons dels Brincos els situa un o dos esglaons per sobre de qualsevol altre grup espanyol dels 60.

 Los Brincos en directe, Junior a l'esquerra.

Junior, que ja abans havia gravat un EP amb Los Pekenikes i un altre en solitari, va figurar en la formació original de Los Brincos com a guitarrista i cantant (i guaperas, és clar) amb prou feines dos anys, en els que van editar dos LPs i un EP, fins que ell i Juan Pardo van decidir anar-se'n. La ruptura, en tot cas, va demostrar que el talent estava efectivament repartit dins el grup original, ja que els nous Brincos (en els que, progressivament, s'integrarien un parell de germans Morales més) van saber mantenir el tipus (Contrabando bé podria ser el millor LP del grup), mentre que Juan y Junior van optar per un pop més comercial, a vegades un pèl ensucrat, però que quant a qualitat se situava en la gamma alta de l'escena hispana. Malgrat l'èxit, només van editar mitja dotzena de singles, fins a l'extrem de no publicar en vinil algunes cançons que sí van figurar a la pel·lícula que van protagonitzar, com aquest "Another day".



Un dels principals impactes de Los Brincos va ser arran del seu primer èxit, "Flamenco", que d'alguna manera va inaugurar una nova moda que podríem definir "ye-yé cañí" o pop amb tocs aflamencats, de la qual no es van escapar alguns grups de Barcelona, ja fos per gust o per obligació, com ara els Gatos Negros amb "María Lola" o els Cheyenes amb "Válgame la Macarena". Los Jóvenes van optar per la directa i van versionar la pròpia "Flamenco".

Dues curiositats certifiquen també la connexió de Junior amb l'escena catalana. D'una banda, els mateixos Juan y Junior van enregistrar una versió en català del seu èxit "A dos niñas", rebatejada com "A dues nenes". De l'altra, ni més ni menys que Joan Manuel Serrat també va adaptar al català un altre dels èxits del duet, l'excel·lent "En San Juan", que va publicar en un single com "Per Sant Joan".

Portada del single "A dos niñas" en "Versión catalana"

CAST: Había empezado a redactar una nueva entrada cuando me he enterado de la muerte de Antonio Morales, Junior. A pesar de que, evidentemente, ni Los Brincos ni Juan y Junior son "conjuntos de la Barcelona de los 60s", como establece el subtítulo del blog, sí que pienso que vale la pena dedicarle una pequeña entrada. Especialmente para remarcar que Junior merece ser recordado como uno de los grandes pioneros del pop hispano, y no como el personaje desbordado por el circo de los programas del corazón en que se convirtió estos últimos años, después de la muerte de su mujer, Rocío Durcal (o como una especie de versión castiza de Ike Turner, tal y como lo representa el telefilme dedicado a la vida de "Marieta" que, de forma oportunista, vuelve a emitir esta noche Tele5).
Los Brincos fueron, simplemente, el mejor grupo de pop-rock español de los 60. Es cierto que arrancaron con algunas ventajas que sus homólogos barceloneses nunca habrían podido soñar: el grupo se formó escogiendo uno por uno los componentes, todos ellos con buena experiencia incluso discográfica, y con una visión clara, una compañía discográfica que apostaba convencida y un equipo de producción que sabía cuál era la dirección correcta. Así, mientras los grupos barceloneses se tenían que conformar con grabar los discos en los estudios EMI de la calle Aragón como mejor opción, Los Brincos grabaron su segundo disco en Milán y el tercero en Londres. Pero quizás la principal diferencia es que mientras muchos grupos barceloneses (y madrileños) continuaban siendo herederos de Cliff Richard y los Shadows, Los Brincos quizás fueron de los primeros -y sin duda los que lo hicieron mejor- en integrar todos los nuevos esquemas que aportaban los Beatles. Incluso el nuevo paradigma que indicaba que el éxito lo garantizaban las composiciones propias, y aquí es donde la colección de canciones de los Brincos los sitúa uno o dos peldaños por encima de cualquiera otro grupo español de los 60.
Junior, que ya antes había grabado un EP con Los Pekenikes y otro en solitario, figuró en la formación original de Los Brincos como guitarrista y cantante (y guaperas, está claro) apenas dos años, en los que editaron dos LPs y un EP, hasta que él y Juan Pardo decidieron irse. La ruptura, en todo caso, demostró que el talento estaba efectivamente repartido dentro del grupo original, puesto que los nuevos Brincos (en los que, progresivamente, se integrarían un par de hermanos Morales más) supieron mantener el tipo (Contrabando bien podría ser el mejor LP del grupo), mientras que Juan y Junior optaron por un pop más comercial, a veces azucarado en exceso, pero que en cuanto a calidad se situaba en la gama alta de la escena hispana. A pesar del éxito, sólo editaron media docena de singles, hasta el extremo de no publicar en vinilo algunas canciones que sí figuraron a la película que protagonizaron, como este "Another day".
Uno de los principales impactos de Los Brincos fue a raíz de su primer éxito, "Flamenco", que de alguna manera inauguró una nueva moda que podríamos definir "ye-yé cañí" o pop con toques aflamencados, de la cual no se escaparon algunos grupos de Barcelona, ya fuera por gusto o por obligación, como por ejemplo los Gatos Negros con "María Lola" o los Cheyenes con "Válgame la Macarena". Los Jóvenes optaron por la directa y versionaron la propia "Flamenco".
Dos curiosidades certifican también la conexión de Junior con la escena catalana. Por un lado, los mismos Juan y Junior grabaron una versión en catalán de su éxito "A dos niñas", rebautizada como "A dues nenes". Por otro, nada más y nada menos que Joan Manuel Serrat también adaptó al catalán otro de los éxitos del dúo, el excelente "En San Juan", que publicó en un single como "Per Sant Joan". 

Golden Quarter: "Surfin' USA"

Un altre grup que s'ha quedat fora del llibre Eco i distorsió és el Golden Quarter. Es dóna la circumstància, a més, que, juntament amb Pájaros Locos i Catinos, és dels pocs conjuntos universitarios fundats a finals dels 50 que va arribar a tenir una carrera discogràfica significativa. De fet, van arribar a editar fins a vuit EPs per Vergara entre el 1962 i el 1965, amb l'habitual mescla de rock clàssic, twist i cançons italianes i la també habitual dificultat per adaptar-se als sons més novetosos a mida que avançava la dècada. Tot i això, el 1963 devien ser dels primers a tota Espanya a versionar els Beach Boys, amb una adaptació força literal (i en anglès) del "Surfin' USA".

CAST: Otro grupo que se ha quedado fuera del libro Eco i distorsió es el Golden Quarter. Se da la circunstancia, además, que, junto con Pájaros Locos y Catinos, es de los pocos conjuntos universitarios fundados a finales de los 50 que llegó a tener una carrera discográfica significativa. De hecho, llegaron a editar hasta ocho EPs para Vergara entre el 1962 y el 1965, con la habitual mezcla de rock clásico, twist y canciones italianas y la también habitual dificultad para adaptarse a los sonidos más novedosos a medida que avanzaba la década. Aún así, el 1963 debían de ser de los primeros en toda España en versionar los Beach Boys, con una adaptación bastante literal (y en inglés) del "Surfin' USA".