Les festes de Gràcia dels 60

(Nota: Tal i com ja he apuntat en alguna ocasió, estic contribuïnt a un nou projecte sobre la música dels 60 a Barcelona, més ampli i ambiciós que el del meu modest llibre. Espero poder-vos ampliar la informació ben aviat. De moment, en aquesta entrada faig servir material de la petita recerca que vaig fer a l'arxiu del districte de Gràcia, a la Biblioteca Jaume Fuster, per aquest nou projecte.)

Els anys 60 del segle passat es consideren habitualment una època de certa decadència pel que fa a la festa major de la Vila de Gràcia, en tant en quant va baixar notablement la participació popular, reflectida igualment en un descens del número de carrers guarnits. En canvi, pel que fa a la música popular, es pot considerar que les festes gracienques van viure una època daurada, ja que hi van passar no només els millors grups de la ciutat sinó també de tota Espanya i fins i tot algunes figures internacionals.

Així, a mitjans dels 60, i a banda dels concerts que es feien en els petits escenaris dels diversos carrers, la música es concentrava en tres envelats situats a la plaça del Diamant, la plaça del Sol i el Camp d'En Grassot. Sembla que la competència devia ser ferotge, especialment entre els dos primers, que es presentaven, respectivament, com "el entoldado de los grandes espectáculos" i "el entoldado de los grandes éxitos". Fins i tot reproduïen les rivalitats dels artistes que programaven: així, el 1965 els Sirex estaven programats tres nits a la plaça del Diamant, i els Mustang cinc a la plaça del Sol. I el 66, mentre el Diamant programava als Bravos, Sol oferia els Brincos.

Val a dir que els envelats oferien una programació, si més no, eclèctica, en què les vetllades musicals es combinaven amb jornades dedicades a la lluita lliure i festes infantils. L'eclecticisme també dominava la programació musical, ja que s'hi podien veure (sovint el mateix dia) grups de pop-rock, cantants melòdics i orquestres de tota la vida, amb aparellaments a priori impossibles com ara el de Raphael i Los Salvajes. En avançar la dècada es va convertir també en habitual dedicar una jornada a un recital de Nova Cançó.

 
Pel que fa a la presència d'artistes internacionals cal destacar el concert de Rita Pavone a la plaça del Sol el 1965 i, sobretot, el de Tom Jones en aquest mateix envelat l'any següent. El tigre de Gal·les va actuar acompanyat en el cartell per Tony Ronald i Chus Martínez y su Conjunto.

A continuació, reproduïm la programació musical dia a dia dels envelats, que hem pogut trobar en els programes corresponents:

1965

Plaça del Diamant

14 Quando’s, Los 4 de la Torre, Sirex

15 Quando’s, Ramón Calduch, Los Tamara

17 Orquesta Verdi, Los Pekes, Sirex

19 Rudy Ventura, Duo Dinámico, Orquesta Maravella

21 Orquesta Maravella, Sirex, José Guardiola

22 Mochi, Los Catinos, Orquesta Maravella, Los Brincos

Plaça del Sol

14 Rocky Roberts, Mustang, Ellare’s Sisters

15 Ivana, Los Nevadas, Cherokes, Donald Duck, Intocables, Saltélites, Korean Kittens, Mustang, Rocky Roberts (24 Horas de Música de Radio Juventud)

17 Duo Dinámico, Mustang, Hawai San Remo

19 Brincos, Ramón Calduch, Mustang

20 Rita Pavone, Orquesta Florida, Hawai San Remo

21 Marty Cosens, Los Tamara, Mustang

22 Luis Mariano, Mustang, Beat Chics

Camp d’en Grassot

14 Luis Aguilé, Los Dukes, Orquesta Rosaleda

15 Los Catinos, Hermanas Benítez, Orquesta Rosaleda

19 José Guardiola, Sirex, Janio Martí y su conjunto

21 Manolo Escobar

1966

Plaça del Diamant

13 Los 4 de la Torre, Tony Ronald, Mustang

14 Los Duques, Lorenzo González, Sirex

15 Lone Star, Los Tamara, Los Bravos

18 Gatos Negros, Álex y los Findes, Orquesta Maravella, Sirex

20 Orquesta Maravella, José Guardiola, Sirex, Nella Colombo

21 Los 4 de la Torre, Orquesta Maravella, Beatles de Cádiz, Cassen

Plaça del Sol

13 Los 3 Sudamericanos, Ramon Calduch, Hawai San Remo

14 Milva, Lone Star, Chus Martínez

15 Tom Jones, Tony Ronald, Chus Martínez

18 Cuando’s, Salvajes, Beatles de Cádiz

19 Nit Nova Cançó: Raimon, Núria Feliu, Dracs

20 Los Cinco Latinos, Brincos, Fénix

21 Salvajes, Raphael, Farre’s

Camp d’en Grassot

13 La Lira, Sirex, Salvajes

14 Orquesta Hoot Club, los 4 de la Torre, los Beatles de Cádiz

15 Dinos, Mustang, Duo Dinámico, Georgie Dann

18 Duques, Tony Ronald, Mustang, Sirex

20 Orquesta Melodía, Cheyenes, Rivero

21 Orquesta Janio Martí, Lone Star, Los Cinco Latinos

1967

Plaça del Sol

12 Peret, Adam-Grup, Vampiros

13 Les Surf, Los de la Torre, Hawai San Remo y Adrián

14 Juan & Junio, Adam-Grup, Quando’s

15 Brincos, Massiel, Faros (tots Novola)

17 Orquesta Show Japonesa, Andrés Castel, Los No

18 Nit Nova Cançó: Raimon, Eurogrup

19 Sirex, Pekenikes, Ramón Calduch

20 Raphael, Pekenikes, Quixot’s Quartet

1969

Plaça del Sol

14 Sheane Fenton, Faros, Ángeles

15 Jóvenes, Kifers, Tremeloes

16 Voces Amigas, Dyango, Revolution

17 Formula V, Salomé, Carl Douglas

19 Joan Manuel Serrat

21 Comodines, Lone Star, Ramón Calduch

23 Los Mismos, Fórmula V, Los Albas, Los Gritos

24 Los Relámpagos, Chus Martínez, Rudy Ventura                             

Plaça del Diamant

14 Los Tamara, Darwin Teoría, Fórmula V

15 Beta, Ramón Calduch, Mike Kennedy

17 Mauné y los Dinámicos, Tony Ronald, Jess & James

21 Dyango, Rubi Rats, Tony Ronald

23 José Guardiola, Doble Dinamita, Los Canarios

24 Dante, Miguel Ríos, Henry Stephen

Petit homenatge a Antonio Morales, Junior

Havia començat a redactar una nova entrada quan m'he assabentat de la mort d'Antonio Morales, Junior. Tot i que, evidentment, ni Los Brincos ni Juan y Junior són "conjunts de la Barcelona dels 60s", com estableix el subtítol del blog, sí que penso que val la pena dedicar-li una petita entrada. Especialment per remarcar que Junior mereix ser recordat com un dels grans pioners del pop hispà, i no com el personatge desbordat pel circ dels programes del cor en què es va convertir aquests darrers anys, després de la mort de la seva dona, Rocío Durcal (o com una mena de versió castissa d'Ike Turner, tal i com el representa el telefilme dedicat a la vida de "Marieta" que, de forma oportunista, torna a emetre aquesta nit Tele5).

Los Brincos van ser, ras i curt, el millor grup de pop-rock espanyol dels 60. És cert que van arrencar amb alguns avantatges que els seus homòlegs barcelonins mai no haurien pogut somiar: el grup es va formar escollint un per un els components, tots ells amb bona experiència fins i tot discogràfica, i amb una visió clara, una companyia discogràfica que hi apostava convençuda i un equip de producció que sabia quina era la direcció correcta. Així, mentre els grups barcelonins s'havien de conformar a gravar els discos als estudis EMI del carrer Aragó com a millor opció, Los Brincos van enregistrar el seu segon disc a Milà i el tercer a Londres. Però potser la principal diferència és que mentre molts grups barcelonins (i madrilenys) continuaven sent hereus de Cliff Richard i els Shadows, Los Brincos potser van ser dels primers -i sens dubte els que ho van fer millor- a integrar tots els nous esquemes que aportaven els Beatles. Inclós el nou paradigma que indicava que l'èxit el garantien les composicions pròpies, i aquí és on la colecció de cançons dels Brincos els situa un o dos esglaons per sobre de qualsevol altre grup espanyol dels 60.

 Los Brincos en directe, Junior a l'esquerra.

Junior, que ja abans havia gravat un EP amb Los Pekenikes i un altre en solitari, va figurar en la formació original de Los Brincos com a guitarrista i cantant (i guaperas, és clar) amb prou feines dos anys, en els que van editar dos LPs i un EP, fins que ell i Juan Pardo van decidir anar-se'n. La ruptura, en tot cas, va demostrar que el talent estava efectivament repartit dins el grup original, ja que els nous Brincos (en els que, progressivament, s'integrarien un parell de germans Morales més) van saber mantenir el tipus (Contrabando bé podria ser el millor LP del grup), mentre que Juan y Junior van optar per un pop més comercial, a vegades un pèl ensucrat, però que quant a qualitat se situava en la gamma alta de l'escena hispana. Malgrat l'èxit, només van editar mitja dotzena de singles, fins a l'extrem de no publicar en vinil algunes cançons que sí van figurar a la pel·lícula que van protagonitzar, com aquest "Another day".



Un dels principals impactes de Los Brincos va ser arran del seu primer èxit, "Flamenco", que d'alguna manera va inaugurar una nova moda que podríem definir "ye-yé cañí" o pop amb tocs aflamencats, de la qual no es van escapar alguns grups de Barcelona, ja fos per gust o per obligació, com ara els Gatos Negros amb "María Lola" o els Cheyenes amb "Válgame la Macarena". Los Jóvenes van optar per la directa i van versionar la pròpia "Flamenco".

Dues curiositats certifiquen també la connexió de Junior amb l'escena catalana. D'una banda, els mateixos Juan y Junior van enregistrar una versió en català del seu èxit "A dos niñas", rebatejada com "A dues nenes". De l'altra, ni més ni menys que Joan Manuel Serrat també va adaptar al català un altre dels èxits del duet, l'excel·lent "En San Juan", que va publicar en un single com "Per Sant Joan".

Portada del single "A dos niñas" en "Versión catalana"

CAST: Había empezado a redactar una nueva entrada cuando me he enterado de la muerte de Antonio Morales, Junior. A pesar de que, evidentemente, ni Los Brincos ni Juan y Junior son "conjuntos de la Barcelona de los 60s", como establece el subtítulo del blog, sí que pienso que vale la pena dedicarle una pequeña entrada. Especialmente para remarcar que Junior merece ser recordado como uno de los grandes pioneros del pop hispano, y no como el personaje desbordado por el circo de los programas del corazón en que se convirtió estos últimos años, después de la muerte de su mujer, Rocío Durcal (o como una especie de versión castiza de Ike Turner, tal y como lo representa el telefilme dedicado a la vida de "Marieta" que, de forma oportunista, vuelve a emitir esta noche Tele5).
Los Brincos fueron, simplemente, el mejor grupo de pop-rock español de los 60. Es cierto que arrancaron con algunas ventajas que sus homólogos barceloneses nunca habrían podido soñar: el grupo se formó escogiendo uno por uno los componentes, todos ellos con buena experiencia incluso discográfica, y con una visión clara, una compañía discográfica que apostaba convencida y un equipo de producción que sabía cuál era la dirección correcta. Así, mientras los grupos barceloneses se tenían que conformar con grabar los discos en los estudios EMI de la calle Aragón como mejor opción, Los Brincos grabaron su segundo disco en Milán y el tercero en Londres. Pero quizás la principal diferencia es que mientras muchos grupos barceloneses (y madrileños) continuaban siendo herederos de Cliff Richard y los Shadows, Los Brincos quizás fueron de los primeros -y sin duda los que lo hicieron mejor- en integrar todos los nuevos esquemas que aportaban los Beatles. Incluso el nuevo paradigma que indicaba que el éxito lo garantizaban las composiciones propias, y aquí es donde la colección de canciones de los Brincos los sitúa uno o dos peldaños por encima de cualquiera otro grupo español de los 60.
Junior, que ya antes había grabado un EP con Los Pekenikes y otro en solitario, figuró en la formación original de Los Brincos como guitarrista y cantante (y guaperas, está claro) apenas dos años, en los que editaron dos LPs y un EP, hasta que él y Juan Pardo decidieron irse. La ruptura, en todo caso, demostró que el talento estaba efectivamente repartido dentro del grupo original, puesto que los nuevos Brincos (en los que, progresivamente, se integrarían un par de hermanos Morales más) supieron mantener el tipo (Contrabando bien podría ser el mejor LP del grupo), mientras que Juan y Junior optaron por un pop más comercial, a veces azucarado en exceso, pero que en cuanto a calidad se situaba en la gama alta de la escena hispana. A pesar del éxito, sólo editaron media docena de singles, hasta el extremo de no publicar en vinilo algunas canciones que sí figuraron a la película que protagonizaron, como este "Another day".
Uno de los principales impactos de Los Brincos fue a raíz de su primer éxito, "Flamenco", que de alguna manera inauguró una nueva moda que podríamos definir "ye-yé cañí" o pop con toques aflamencados, de la cual no se escaparon algunos grupos de Barcelona, ya fuera por gusto o por obligación, como por ejemplo los Gatos Negros con "María Lola" o los Cheyenes con "Válgame la Macarena". Los Jóvenes optaron por la directa y versionaron la propia "Flamenco".
Dos curiosidades certifican también la conexión de Junior con la escena catalana. Por un lado, los mismos Juan y Junior grabaron una versión en catalán de su éxito "A dos niñas", rebautizada como "A dues nenes". Por otro, nada más y nada menos que Joan Manuel Serrat también adaptó al catalán otro de los éxitos del dúo, el excelente "En San Juan", que publicó en un single como "Per Sant Joan".