Primer volum de la discografia dels Gatos Negros

Vagi per endavant que Rama Lama Music és l'única discogràfica que està mirant de reeditar de forma sistemàtica i ordenada bona part del patrimoni pop d'aquest país. Cal felicitar-los, i molt, per recuperar ara la discografia d'un dels grups barcelonins dels 60, els Gatos Negros, que fins ara només estava disponible parcialment en format digital (ho vam explicar aquí). A més, sembla que Rama Lama darrerament està cuidant una mica més determinats aspectes, com ara les notes informatives incloses al llibret, en aquest cas signades per Antonio Subirana.

Ara bé, i ja em sap greu, amb Rama Lama sembla que la felicitat mai no és completa. M'explico: de moment han editat el que es presenta com a volum 1 dedicat al grup, i que inclou els seus dos primers EPs per Belter (62-63), els quatre de Vergara (64-65), el mític LP homónim del 66 i el no menys mític -tot i que per motius oposats- single que van editar el mateix any. En total 38 cançons repartides entre dos CDs d'uns 45 minuts cadascun. És a dir, que quedava espai de sobres per incloure els cinc singles editats entre el 67 i el 69 (potser el més interessant del grup) i fins i tot els dos que van publicar aquest darrer any ja com Los Gatos. En canvi, ens haurem d'esperar a un segon volum difícil de justificar, com no sigui que ens incloguin també enregistraments posteriors del grup, dels 80, de molt menys interès.

Sigui com sigui, si més no ja podem resseguir la trajectòria del grup durant els seus primers anys. Els EPs de Belter els presenten amb format de quintet, amb saxo, i el so i repertori propi de l'època, molt orientats al twist. A partir del 64 comencen a incorporar cançons de grups britànics, incloses un parell de versions primerenques dels Beatles força encertades, juntament amb temes clàssics de Chuck Berry i alguna melodia italiana (no per res en aquell moment el seu baixista era Piero Carando, provinent dels Pájaros Locos). El seu darrer EP del 65 inclou un intent d'èxit apuntant-se a la moda del pop d'aires aflamencats amb "María Lola". L'èxit de veritat, però els arribaria l'any següent amb "Cadillac", cançó a la que ja vam dedicar una entrada en aquest blog. "Cadillac" es va incloure en un LP que hem qualificat de mític donat que va ser dels primers i únics veritables LPs (no recopilatoris) enregistrats per grups barcelonins als 60 i perquè també incloïa temassos de Yardbirds, Hollies, Spencer Davis Group i James Brown (tot i que també alguns altres de força fluixos). El seu darrer llençament inclós en el doble CD va ser el single que van editar a continuació, i que demostra que Vergara no tenia ni idea de què fer amb el grup: versions de "Juanita Banana" i "Raska-yu" que el grup, lògicament, mai van tocar en directe. Val a dir que, malgrat tot, el "Raska-yu" encara té una certa gràcia.

Podeu comprar el CD aquí. I ara, a esperar quan surt el volum 2... i què inclou.

Segon volum d'"Algo Salvaje" de Munster

No ens cansaríem mai de cantar les virtuts formals dels recopilatoris de Munster Records, però com que hi ha risc d'avorrir el lector, em limitaré a esmentar-les per la via telegràfica: crèdits i comentari de cada cançó; reproducció de les portades originals; cuidada presentació... Virtuts que, un cop més, trobem al segon volum d'Algo Salvaje, la sèrie dedicada al garatge i beat espanyol dels 60s. I virtuts que, malgat tot, no serien suficients si no complementessin una selecció de cançons excel·lent, combinant allò familiar (Íberos, Juan & Junior) amb joies francament desconegudes (algú havia sentit mai parlar de Los Águilas Reales?).

Així, en aquest segon Algo salvaje trobem dues de les cançons més representatives del garatge barceloní: "Soy así", de Los Salvajes", i "Cadillac", de Gatos Negros. Són eleccions tan òbvies -van ser de les primeres cançons a les què vaig dedicar entrades en aquest blog- que potser el més estrany és que no apareguessin ja al primer volum. Però, com dèiem, la gràcia de la sèrie és combinar cançons com aquestes amb d'altres que només veritables especialistes -com el valencià Vicente Fabuel, responsable de la sèrie- coneixen. Per exemple, "Acción", a càrrec de Don y Su Banda Club, banda fantasmagòrica de la què no es té cap informació i que Fabuel situa a Barcelona perquè la cançó va signada per Luarca, el locutor Luis Arribas Castro, que també havia signat temes de Salvajes i Lone Star. La nòmina catalana es completa amb els gironins Simuns i Los Tonks, que versionen, respectivament, John Mayall i Georgie Fame. És a dir, que la cosa no acaba amb "Soy así" i "Cadillac".

En total, 28 cançons, majoritàriament originals, en aquest ben aprofitat CD -o, si sou de la facció nostàlgicotalibana del vinil, també podeu optar per la versió doble LP- que podeu comprar aquí. A destacar també el contingent mallorquí, amb Pops, Grupo 15, Z-66 (el grup de Lorenzo Santamaría) i Ramón-5, el quartet -malgrat el nom- del productor Ramon Farran. De terres valencianes no podia faltar Bruno Lomas -ja ho he dit en la darrera entrada d'aquest blog: una de les meves debilitats- amb una versió d'"Inside Looking Out" dels Animals que crec que és una de les millors mostres de la seva credibilitat com a cantant rock.

Esperem ja amb impaciència el tercer volum!

Les festes de Gràcia dels 60

(Nota: Tal i com ja he apuntat en alguna ocasió, estic contribuïnt a un nou projecte sobre la música dels 60 a Barcelona, més ampli i ambiciós que el del meu modest llibre. Espero poder-vos ampliar la informació ben aviat. De moment, en aquesta entrada faig servir material de la petita recerca que vaig fer a l'arxiu del districte de Gràcia, a la Biblioteca Jaume Fuster, per aquest nou projecte.)

Els anys 60 del segle passat es consideren habitualment una època de certa decadència pel que fa a la festa major de la Vila de Gràcia, en tant en quant va baixar notablement la participació popular, reflectida igualment en un descens del número de carrers guarnits. En canvi, pel que fa a la música popular, es pot considerar que les festes gracienques van viure una època daurada, ja que hi van passar no només els millors grups de la ciutat sinó també de tota Espanya i fins i tot algunes figures internacionals.

Així, a mitjans dels 60, i a banda dels concerts que es feien en els petits escenaris dels diversos carrers, la música es concentrava en tres envelats situats a la plaça del Diamant, la plaça del Sol i el Camp d'En Grassot. Sembla que la competència devia ser ferotge, especialment entre els dos primers, que es presentaven, respectivament, com "el entoldado de los grandes espectáculos" i "el entoldado de los grandes éxitos". Fins i tot reproduïen les rivalitats dels artistes que programaven: així, el 1965 els Sirex estaven programats tres nits a la plaça del Diamant, i els Mustang cinc a la plaça del Sol. I el 66, mentre el Diamant programava als Bravos, Sol oferia els Brincos.

Val a dir que els envelats oferien una programació, si més no, eclèctica, en què les vetllades musicals es combinaven amb jornades dedicades a la lluita lliure i festes infantils. L'eclecticisme també dominava la programació musical, ja que s'hi podien veure (sovint el mateix dia) grups de pop-rock, cantants melòdics i orquestres de tota la vida, amb aparellaments a priori impossibles com ara el de Raphael i Los Salvajes. En avançar la dècada es va convertir també en habitual dedicar una jornada a un recital de Nova Cançó.

 
Pel que fa a la presència d'artistes internacionals cal destacar el concert de Rita Pavone a la plaça del Sol el 1965 i, sobretot, el de Tom Jones en aquest mateix envelat l'any següent. El tigre de Gal·les va actuar acompanyat en el cartell per Tony Ronald i Chus Martínez y su Conjunto.

A continuació, reproduïm la programació musical dia a dia dels envelats, que hem pogut trobar en els programes corresponents:

1965

Plaça del Diamant

14 Quando’s, Los 4 de la Torre, Sirex

15 Quando’s, Ramón Calduch, Los Tamara

17 Orquesta Verdi, Los Pekes, Sirex

19 Rudy Ventura, Duo Dinámico, Orquesta Maravella

21 Orquesta Maravella, Sirex, José Guardiola

22 Mochi, Los Catinos, Orquesta Maravella, Los Brincos

Plaça del Sol

14 Rocky Roberts, Mustang, Ellare’s Sisters

15 Ivana, Los Nevadas, Cherokes, Donald Duck, Intocables, Saltélites, Korean Kittens, Mustang, Rocky Roberts (24 Horas de Música de Radio Juventud)

17 Duo Dinámico, Mustang, Hawai San Remo

19 Brincos, Ramón Calduch, Mustang

20 Rita Pavone, Orquesta Florida, Hawai San Remo

21 Marty Cosens, Los Tamara, Mustang

22 Luis Mariano, Mustang, Beat Chics

Camp d’en Grassot

14 Luis Aguilé, Los Dukes, Orquesta Rosaleda

15 Los Catinos, Hermanas Benítez, Orquesta Rosaleda

19 José Guardiola, Sirex, Janio Martí y su conjunto

21 Manolo Escobar

1966

Plaça del Diamant

13 Los 4 de la Torre, Tony Ronald, Mustang

14 Los Duques, Lorenzo González, Sirex

15 Lone Star, Los Tamara, Los Bravos

18 Gatos Negros, Álex y los Findes, Orquesta Maravella, Sirex

20 Orquesta Maravella, José Guardiola, Sirex, Nella Colombo

21 Los 4 de la Torre, Orquesta Maravella, Beatles de Cádiz, Cassen

Plaça del Sol

13 Los 3 Sudamericanos, Ramon Calduch, Hawai San Remo

14 Milva, Lone Star, Chus Martínez

15 Tom Jones, Tony Ronald, Chus Martínez

18 Cuando’s, Salvajes, Beatles de Cádiz

19 Nit Nova Cançó: Raimon, Núria Feliu, Dracs

20 Los Cinco Latinos, Brincos, Fénix

21 Salvajes, Raphael, Farre’s

Camp d’en Grassot

13 La Lira, Sirex, Salvajes

14 Orquesta Hoot Club, los 4 de la Torre, los Beatles de Cádiz

15 Dinos, Mustang, Duo Dinámico, Georgie Dann

18 Duques, Tony Ronald, Mustang, Sirex

20 Orquesta Melodía, Cheyenes, Rivero

21 Orquesta Janio Martí, Lone Star, Los Cinco Latinos

1967

Plaça del Sol

12 Peret, Adam-Grup, Vampiros

13 Les Surf, Los de la Torre, Hawai San Remo y Adrián

14 Juan & Junio, Adam-Grup, Quando’s

15 Brincos, Massiel, Faros (tots Novola)

17 Orquesta Show Japonesa, Andrés Castel, Los No

18 Nit Nova Cançó: Raimon, Eurogrup

19 Sirex, Pekenikes, Ramón Calduch

20 Raphael, Pekenikes, Quixot’s Quartet

1969

Plaça del Sol

14 Sheane Fenton, Faros, Ángeles

15 Jóvenes, Kifers, Tremeloes

16 Voces Amigas, Dyango, Revolution

17 Formula V, Salomé, Carl Douglas

19 Joan Manuel Serrat

21 Comodines, Lone Star, Ramón Calduch

23 Los Mismos, Fórmula V, Los Albas, Los Gritos

24 Los Relámpagos, Chus Martínez, Rudy Ventura                             

Plaça del Diamant

14 Los Tamara, Darwin Teoría, Fórmula V

15 Beta, Ramón Calduch, Mike Kennedy

17 Mauné y los Dinámicos, Tony Ronald, Jess & James

21 Dyango, Rubi Rats, Tony Ronald

23 José Guardiola, Doble Dinamita, Los Canarios

24 Dante, Miguel Ríos, Henry Stephen

Los Gatos Negros: "Qué contento estoy"

La setmana passada dedicàvem una petita entrada d'homenatge a Ernesto Rodríguez, traspassat bateria dels Gatos Negros. Uns dies després ens hem trobat amb una altra notícia trista: la mort, aquest cop, de Jack Bruce, baixista, cantant i compositor de llarga trajectòria. Tot i això, se'l recorda sobretot pels anys en què va pilotar, juntament amb Eric Clapton i Ginger Baker, el supertrio Cream. Donat el virtuosisme instrumental de tots tres, no és estrany que fossin pocs els conjunts que a l'Espanya franquista s'atrevissin a versionar-los. Los Gatos Negros, però, van ser un d'ells, amb aquest "Qué contento estoy", publicat el 1967 com a cara B d'un single que completava "Homburg", dels Procol Harum (insisteixo un cop més: aquesta interessant etapa del grup està pendent de reedició digital). "I'm so glad" era un vell blues d'Skip James que Cream havien electrificat magistralment al seu primer LP. La versió dels Gatos Negros resulta més que digna, tot i la dificultat afegida que suposava la traducció de la lletra al castellà. D'altra banda, si ens hem de guiar per la portada del disc, també va ser el debut del nou baixista del grup, Frank Andrada.

En tot cas, ens serveix com a homenatge doble a Ernesto Rodríguez i Jack Bruce.

 


 CAST: La semana pasada dedicábamos una pequeña entrada de homenaje a Ernesto Rodríguez, fallecido batería de los Gatos Negros. Unos días después nos hemos encontrado con otra noticia triste: la muerte, esta vez, de Jack Bruce, bajista, cantante y compositor de larga trayectoria. Aún así, se le recuerda sobre todo por los años en qué pilotó, junto con Eric Clapton y Ginger Baker, el supertrio Cream. Dado el virtuosismo instrumental de los tres, no es extraño que fueran pocos los conjuntos que en la España franquista se atrevieran a versionarlos. Los Gatos Negros, sin embargo, fueron uno de ellos, con este "Qué contento estoy", publicado en 1967 como cara B de un single que completaba "Homburg", de los Procol Harum (insisto una vez más: esta interesante etapa del grupo está pendiente de reedición digital). "I'm so glad" era un viejo blues de Skip James que Cream habían electrificado magistralmente en su primero LP. La versión de los Gatos Negros resulta más que digna, pese a la dificultad añadida de traducir la letra al castellano. Por otro lado, si nos tenemos que guiar por la portada del disco, también supuso el debut del nuevo bajista del grupo, Frank Andrada.
En todo caso, nos sirve como homenaje doble a Ernesto Rodríguez y Jack Bruce.

En record d'Ernesto Rodríguez

Han passat ja unes setmanes però em resisteixo a no deixar constància al blog de la mort d'Ernesto Rodríguez, bateria i fundador dels Gatos Negros i els darrers anys enrolat als Sirex. Rodríguez, de 70 anys, va morir el passat dia 2 a Barcelona, la ciutat en la que havia nascut. Rodríguez va ser un dels pioners del rock a la ciutat, ja que va formar part d'un dels conjunts universitaris més destacats, Catch As Catch Can. Posteriorment va ser el fundador de Los Gatos Negros i, juntament amb el teclista Carlos Maleras, l'únic membre fixe al llarg de tota la dècada. Podeu trobar més informació i escoltar els Gatos Negros en aquest mateix blog. El 2010, Ernesto s'incorpora als Sirex com a reforç davant el deteriorament de salut de Lluís Gomis, a qui va substituir a la seva mort.

Quan feia la recerca per al llibre Eco i distorsió, allà pel 2008, volia entrevistar Rodríguez per tenir una visió complerta de la trajectòria de la banda (el meu "gato" entrevistat, Quique Tudela, s'hi va incorporar a mitjans de la dècada) i també m'interessava el seu testimoni de l'època dels conjunts universitaris. Vaig fer diversos intents de concertar una cita i fins i tot diria que vam quedar un cop, però l'entrevista finalment no es produir. Tota una llàstima.

Us deixo amb una curiosa fotografia d'uns Gatos Negros desendollats que em va proporcionar Quique Tudela. Deu ser feta a l'entorn del 68, ja que el baixista és Frank Andrada. Ernesto Rodríguez és el segon per l'esquerra.

El que podeu comprar legalment... i el que encara falta per reeditar

Si sou seguidors d'aquest bloc ja sabreu que sovint em lamento que aquesta o aquella cançó no han estat reeditades en format digital, i a vegades en cap format des de la seva publicació original. Sóc dels que pensa que aquest és un dels elements que més clarament demostren la poca consideració que la música pop encara té aquest país. No vull insistir ara sobre el tema, però sí repassar, dels grups inclosos al llibre Eco i distorsió, quins és possible ara comprar-ne la seva discografia de forma legal.

En aquest sentit, sens dubte els més afortunats han estat els que en el seu moment van fitxar per EMI - La Voz de Su Amo: Mustang, Lone Star, Salvajes i Picnic. EMI no ha deixat mai d'explotar amb certa dignitat el seu catàl·leg, ja fos reeditant els LPs i recopilatoris originals o bé mitjançant noves compilacions. A més, en anys recents aquests grups també han estat objecte d'atenció de la companyia discogràfica especialitzada Rama Lama Music, que igualment ha llençat en CD volums dedicats a Sirex, Cheyenes i Álex y los Findes. Generalment, aquesta és la forma més recomanable per accedir al repertori de tots els grups esmentats. Val a dir que les reedicions de Rama Lama estan ben lluny de la perfecció (algun cop he sentit a dir que Rama Lama és la Rhino espanyola, cosa que és una exageració gairebé ofensiva), però si més no acostumen a ser molt exhaustives i incorporen la informació mínimament exigible. I existeixen, que no és poca cosa, com veurem.

Si dels conjunts esmentats és relativament senzill accedir a la seva discografia, després ens trobem aquells que només se'n pot gaudir d'una part. L'exemple paradigmàtic serien els Gatos Negros, dels quals és incomprensible que no existeixi ara per ara una bona reedició integral dels set EPs i set singles que van publicar durant els 60. Sí que està reeditat en CD -sense gaire gràcia- el seu imprescindible LP del 1966 i en compacte també existeix una recopilació de vint temes que BMG va incloure dins una sèrie anomenada "Pop de los 60" en la què també van aparèixer volums dedicats a Cheyenes i Sirex, entre d'altres. La portada és horrible, no hi ha més informació que els autors de les cançons i la selecció de temes no sembla respondre a cap criteri racional, però és el que hi ha.

Pitjor encara és el que un pot aconseguir de Los Catinos: malgrat arribar a publicar 12 EPs i 14 singles, en CD només hi ha una recopilació amb catorze temes, enquadrada en la sèrie "Singles Collection" amb la què Divucsa va recuperar fa uns anys part del catàleg de Belter, de presentació infame. A més, correspon al període menys interessant de la trajectòria del grup, del 1966 en endavant, mentre queda inèdita tota la seva discografia a Vergara. De Los Pájaros Locos, que van editar 16 EPs, existeix aparentment un recopilatori publicat per OK Records i que recull 24 cançons del grup, innecessàriament dividides en dos CDs, però jo no l'he arribat a veure mai...

Després ja vénen aquells conjunts que, senzillament, no han estan disponibles en CD. Sí, és possible trobar alguna cançó en algun recopilatori, però em refereixo ara a poder comprar alguna referència dedicada a ells. En algun cas l'excusa pot ser que la discografia seria massa curta, com ara Los No, que només van publicar dos EPs, però també és cert que la mateixa Rama Lama sovint ha publicat volums amb discografies complertes de diversos grups.

Pel que fa a Los Go-Go, tot i que la seva discografia oficial també és curta (un EP i tres singles) ofereixo la idea de completar un volum incloent-hi els temes inèdits que van aparèixer en el volum 95 de la col·lecció Historia de la Música Pop Española, el single en solitari de Jordi Querol i, per què no, el single de Vértice, que al cap i a la fi van ser l'evolució natural de Los Go-Go. Es podria arrodonir un bonic CD amb algunes de les cançons de l'LP Rock & Roll Music que Max Sunyer va editar el 1972, amb Jordi Querol de vocalista. 

Potser Los Jóvenes siguin avui un grup poc recordat, però de ben segur que ho continuaran sent si ningú es planteja reeditar els seus 5 EPs i dos singles (24 temes, ideal per un CD). I resulta també sorprenent que tot i que en els darrers anys s'ha posat força èmfasi a recuperar el pop 60's en català, no hi hagi disponible la discografia d'Els Dracs (7 EPs i un single) en CD.

I el que ja és directament imperdonable és que no estiguin disponibles els dos EPs d'Els Tres Tambors, del més interessant i singular de l'escena 60's catalana. I, ja posats a demanar miracles, si algú fos capaç de localitzar els temes que havien de formar el seu primer LP -Jordi Batiste explica que tenien acabat mig disc quan el grup es va separar-, la meva felicitat seria completa.

Queda feta la carta als Reis, a veure si algú ens escolta... I si algú sap d'alguna reedició que se m'hagi escapat, que ho digui!!!

CAST: Si sois seguidores de este blog ya sabréis que a menudo me lamento que esta o aquella canción no han sido reeditadas en formato digital, y a veces en ningún formato desde su publicación original. Soy de los que piensa que este es uno de los elementos que más claramente demuestran la poca consideración que la música pop todavía tiene este país. No quiero insistir ahora sobre el tema, pero sí repasar, de los grupos incluidos en el libro Eco i distorsió, cuáles es posible ahora comprar su discografía de forma legal.
En este sentido, sin duda los más afortunados han sido los que en su momento ficharon por EMI - La Voz de Su Amo: Mustang, Lone Star, Salvajes y Picnic. EMI no ha dejado nunca de explotar con cierta dignidad su catálogo, ya fuera reeditando los LPs y recopilatorios originales o bien mediante nuevas compilaciones. Además, en años recientes estos grupos también han sido objeto de atención de la compañía discográfica especializada Rama Lama Music, que igualmente ha lanzado en CD volúmenes dedicados a Sirex, Cheyenes y Álex y los Findes. Generalmente, esta es la forma más recomendable para acceder al repertorio de todos los grupos mencionados. Hay que decir que las reediciones de Rama Lama están bien lejos de la perfección (alguna vez he oído decir que Rama Lama es la Rhino española, cosa que es una exageración casi ofensiva), pero cuando menos acostumbran a ser muy exhaustivas e incorporan la información mínimamente exigible. Y existen, que no es poca cosa, como veremos.
Si de los conjuntos mencionados es relativamente sencillo acceder a su discografía, después nos encontramos aquellos que sólo se puede disfrutar de una parte. El ejemplo paradigmático serían los Gatos Negros, de los cuales es incomprensible que no exista hoy por hoy una buena reedición integral de los siete EPs y siete singles que publicaron durante los 60. Sí que está reeditado en CD -sin mucha gracia- su imprescindible LP del 1966 y en compacto también existe una recopilación de veinte temas que BMG incluyó dentro de una serie llamada "Pop de los 60" en la que también aparecieron volúmenes dedicados a Cheyenes y Sirex, entre otros. La portada es horrible, no hay más información que los autores de las canciones y la selección de temas no parece responder a ningún criterio racional, pero es lo que hay.
Peor todavía es lo que uno puede conseguir de Los Catinos: a pesar de llegar a publicar 12 EPs y 14 singles, en CD sólo hay una recopilación con catorce temas, encuadrada en la serie "Singles Collection" con la que Divucsa recuperó hace unos años parte del catálogo de Belter, de presentación infame. Además, corresponde al periodo menos interesante de la trayectoria del grupo, del 1966 en adelante, mientras queda inédita toda su discografía en Vergara. De Los Pájaros Locos, que editaron 16 EPs, existe aparentemente un recopilatorio publicado por OK Records y que recoge 24 canciones del grupo, innecesariamente divididas en dos CDs, pero yo no lo he llegado a ver nunca...
Después ya vienen aquellos conjuntos que, sencillamente, no han están disponibles en CD. Sí, es posible encontrar alguna canción en algún recopilatorio, pero me refiero a poder comprar alguna referencia dedicada específicamente a ellos. En algún caso la excusa puede ser que la discografía sería demasiado corta, como por ejemplo Los No, que sólo publicaron dos EPs, pero también es cierto que la misma Rama Lama a menudo ha publicado volúmenes con discografías completas de varios grupos.
En cuanto a Los Go-Go, a pesar de que su discografía oficial también es corta (un EP y tres singles) ofrezco la idea de completar un volumen incluyendo los temas inéditos que aparecieron en el volumen 95 de la colección Historia de la Música Pop Española, el single en solitario de Jordi Querol y, por qué no, el single de Vértice, que al fin y al cabo fueron la evolución natural de Los Go-Go. Se podría redondear un bonito CD con algunas de las canciones del LP Rock & Roll Music que Max Sunyer editó el 1972, con Jordi Querol de vocalista.
Quizás Los Jóvenes sean hoy un grupo poco recordado, pero a buen seguro que lo continuarán siendo si nadie se plantea reeditar sus 5 EPs y dos singles (24 temas, ideal por un CD). Y resulta también sorprendente que a pesar de que en los últimos años se ha puesto bastante énfasis a recuperar el pop 60's en catalán, no esté disponible la discografía de Els Dracs (7 EPs y un single) en CD.
Y lo que ya es directamente imperdonable es que no estén disponibles los dos EPs de Els Tres Tambors, de lo más interesante y singular de la escena 60's catalana. Y, ya puestos a pedir milagros, si alguien fuera capaz de localizar los temas que tenían que formar su primer LP -Jordi Batiste explica que tenían acabado medio disco cuando el grupo se separó-, mi felicidad sería completa.
Queda hecha la carta a los Reyes, a ver si alguien nos escucha... ¡Y si alguien sabe de alguna reedición que se me haya escapado, que lo diga!!!

Los Gatos Negros: "Jugando al amor"

Els Gatos Negros són un d'aquells grups que només tenen parcialment reeditada la seva llarga i a voltes irregular discografia. Una llàstima, a més, que entre els temes més difícils de trobar hi siguin alguns dels més interessants, inclosos als singles editats entre el 1967 i 1969. Aquest "Jugando al amor" és una de les seves escasses composicions pròpies, signada pel duet Carlos Maleras (organista) i Piero Carando (baixista). Seria, per cert, el darrer enregistrament de l'italià Carando amb el grup. Els Gatos fan un veritable esforç per aconseguir un bon single pop -la cara B, "Angela", es movia en paràmetres similars- que, malgrat això, no va tenir massa èxit. Segons La Fonoteca, el single el van produir dos components del grup britànic afincat a Espanya The End.

 CAST: Los Gatos Negros son uno de aquellos grupos que sólo tienen parcialmente reeditada su larga y a veces irregular discografía. Una lástima, además, que entre los temas más difíciles de encontrar estén algunos de los más interesantes, incluidos en los singles editados entre el 1967 y 1969. Este "Jugando al amor" es una de sus escasas composiciones propias, firmada por el dúo Carlos Maleras (organista) y Piero Carando (bajista). Sería, por cierto, la última grabación del italiano Carando con el grupo. Los Gatos hacen un verdadero esfuerzo para conseguir un buen single pop -la cara B, "Angela", se movía en parámetros similares- que, pese a todo, no tuvo demasiado éxito. Según La Fonoteca, el single lo produjeron dos componentes del grupo británico afincado en España The End.

Arriba el tresor de "Los Nuggetz"

Nuggets és el títol d’una mítica recopilació apareguda el 1972 que reivindicava, en un moment en què la música popular pecava de grandiloqüència  i la “seriositat” (ja fos per la via del rock progressiu o per la dels cantautors), un retorn a la simplicitat, recuperant singles oblidats dels grups de garatge de mitjans de la dècada anterior. Amb el temps, el concepte “Nuggets” s’ha fet servir per a nous recopilatoris que, respectant aquest esperit, suposaven variacions del mateix ja fos per la via temporal o territorial.

Ara ens arriba Los Nuggetz. 1960’s Punk, Pop, Psychedelic from Latin America, una caixa de quatre CDs i prop de 100 cançons editada als EUA que presenta el que passava al sud del Río Grande... I a l’est de l’oceà Atlàntic, perquè el concepte de Llatinoamèrica dels compiladors inclou també Espanya. Tampoc és, estrictament, una recopilació de rock garatger en castellà, ja que també s’hi inclouen cançons en anglès, en portuguès i fins i tot un parell en català. Inclusions ben conscients, ja que les notes expliquen que el català és una llengua parlada per nou milions de persones però que va patir persecució durant el franquisme.

Aquestes consideracions al marge, Los Nuggetz és un veritable tresor, un festí per a l’amant dels 60’s i una box-set modèlica:  de cadascun dels temes se’ns ofereix els corresponents crèdits, reproducció de la portada original, formació completa del grup responsable i uns comentaris força extensos, pensats per orientar un públic (el ianqui) per al qual pràcticament tots els noms inclosos són totalment desconeguts però que aconsegueixen un nivell informatiu més que notable. Una presentació molt cuidada i format de llibre amb tapa dura completen l’atractiu “físic” de la capsa.

I estan les cançons, és clar. Una selecció molt ben treballada, un temasso rere un altre. Més distorsió que eco, força Hammond, alguns apunts psicodèlics i molt d’entusiasme juvenil. Temes propis però també molts clàssics anglosaxons passats pel sedàs hispà, en alguns casos amb resultats divertidíssims, com ara el “Wild Thing” dels Troggs transformat en “Loco (te patina el coco)” en la lectura de Juan El Matemático.

Resulta interessant com, pel que fa als grups espanyols (aproximadament, un terç del total dels talls inclosos), els compiladors ianquis fan que Barcelona guanyi per golejada a Madrid (tot i que sigui injust que Los Brincos només colin un tema i que Micky y Los Tonys estiguin absents), reflectint el fet que, efectivament, l’escena catalana era molt més garatgera. Los Salvajes, en concret, són una debilitat dels compiladors, amb sis temes inclosos, però també apareixen en més d’una ocasió Sirex, Mustang, Cheyenes, Gatos Negros i Polares (d’aquests resulta especialment interessant el fet que s’inclou la meitat del seu únic EP, encara pendent de reedició legal digital), a més d’aportacions solitàries de Lone Star, Dracs, Go-Gó i  Los No, entre d’altres.

És a dir, que la caixa és una excel·lent introducció a bona part dels grups inclosos a Eco i distorsió, però al mateix temps també apunta cap a altres capitals del pop espanyol dels 60 com Madrid i València (amb Los Huracanes) i, és clar, és una porta d’entrada immillorable per conèixer el que es coïa a Mèxic, Argentina, Xile, Colòmbia o Perú, entre d’altres països, amb alguns noms que ja coneixia (Shakers, Mockers o Yakis) i molts altres per descobrir. 

CAST: Nuggets es el título de una mítica recopilación aparecida el 1972 que reivindicaba, en un momento en que la música popular pecaba de grandilocuencia y trascendencia (ya fuera por la vía del rock progresivo o por la de los cantautores), un regreso a la simplicidad, recuperando singles olvidados de los grupos de garaje de mediados de la década anterior. Con el tiempo, el concepto “Nuggets” se ha usado para nuevos recopilatorios que, respetando este espíritu, suponían variaciones del mismo ya fuera por la vía temporal o territorial.
Ahora nos llega Los Nuggetz. 1960’s Punk, Pop, Psychedelic from Latin America, una caja de cuatro CDs y cerca de 100 canciones editada en los EE.UU. que presenta lo que pasaba al sur del Río Grande... Y al este del océano Atlántico, porque el concepto de Latinoamérica de los compiladores incluye también España. Tampoco es, estrictamente, una recopilación de rock garajero en castellano, puesto que también se incluyen canciones en inglés, en portugués e incluso un par en catalán. Inclusiones muy conscientes, puesto que las notas explican que el catalán es una lengua hablada por nueve millones de personas pero que sufrió persecución durante el franquismo.
Estas consideraciones al margen, Los Nuggetz es un verdadero tesoro, un festín para el amante de los 60’s y una box-set modélica: de cada uno de los temas se nos ofrece los correspondientes créditos, reproducción de la portada original, formación completa del grupo responsable y unos comentarios bastante extensos, pensados para orientar un público (el yanqui) para el cual prácticamente todos los nombres incluidos son totalmente desconocidos pero que consiguen un nivel informativo más que notable. Una presentación muy cuidada y formato de libro con tapa dura completan el atractivo “físico” de la caja.
Y están las canciones, está claro. Una selección muy muy trabajada, un temazo detrás otro. Más distorsión que eco, bastante Hammond, algunos apuntes psicodélicos y mucho de entusiasmo juvenil. Temas propios pero también muchos clásicos anglosajones pasados por la criba hispana, en algunos casos con resultados divertidísimos, como por ejemplo el “Wild Thing” de los Troggs transformado en “Loco (te patina el coco)” en la lectura de Juan El Matemático.
Resulta interesando cómo, en cuanto a los grupos españoles (aproximadamente, un tercio del total de los cortes incluidos), los compiladores yanquis hacen que Barcelona gane por goleada en Madrid (a pesar de que sea injusto que Los Brincos sólo cuelen un tema y que Micky y Los Tonys estén ausentes), reflejando el hecho que, efectivamente, la escena catalana era mucho más garajera. Los Salvajes, en concreto, son una debilidad de los compiladores, con seis temas incluidos, pero también aparecen en más de una ocasión Sirex, Mustang, Cheyenes, Gatos Negros y Polares (de estos resulta especialmente interesante el hecho que se incluye la mitad de su único EP, todavía pendiente de reedición legal digital), además de aportaciones solitarias de Lone Star, Dracs, Go-Gó y Los No, entre otros.
Es decir, que la caja es una excelente introducción a buena parte de los grupos incluidos en Eco i distorsió, pero al mismo tiempo también apunta hacia otras capitales del pop español de los 60 como Madrid y Valencia (con Los Huracanes) y, está claro, es una puerta de entrada inmejorable para conocer el que se cocía en México, Argentina, Chile, Colombia o Perú, entre otros países, con algunos nombres que ya conocía (Shakers, Mockers o Yakis) y otros muchos para descubrir. 

Los Gatos Negros: "Cadillac"

Probablement, la cançó més popular i representativa de tot el repertori discogràfic de Los Gatos Negros -banda de llarga trajectòria-, i una de les cimeres del garatge hispà sigui aquest "Cadillac" que encapçalava un EP editat el 1966 i també inclós en l'LP del mateix any. El grup exhibia el múscul aportat pel guitarrista recentment incorporat, Quique Tudela, que també s'encarrega del solo d'harmònica. Per cert, tot i que el tema apareixia signat per Ray Davies, en realitat no era una composició del líder dels Kinks. Els Gatos l'havien rescatada del repertori de Tony Ronald, la van adaptar al castellà i van donar per suposat que era de Davies, tot i que en realitat era una composicó d'un grup britànic poc conegut, The Renegades, que al seu torn havien fet servir com a inspiració el "Brand new cadillac" de Vince Taylor, cançó que, anys més tard, versionarien The Clash al seu London Calling. Que us heu perdut amb tanta explicació sobre l'origen del tema? No patiu i simplement escolteu aquest riff de guitarra que de ben segur us quedarà gravat al cervell.

CAST: Probablemente, la canción más popular y representativa de todo el repertorio discográfico de Los Gatos Negros -banda de larga trayectoria- y una de las cumbres del garaje hispano sea este "Cadillac" que encabezaba un EP editado el 1966 y también se incluyó en el LP del mismo año. El grupo exhibía el músculo aportado por el guitarrista recientemente incorporado, Quique Tudela, que también se encarga del solo de armónica. Por cierto, a pesar de que el tema aparecía firmado por Ray Davies, en realidad no era una composición del líder de los Kinks. Los Gatos la habían rescatado del repertorio de Tony Ronald, la adaptaron al castellano y dieron por supuesto que era de Davies, a pesar de que en realidad era una composición de un grupo británico poco conocido, The Renegades, que a su vez habían usado como inspiración el "Brand new cadillac" de Vince Taylor, canción que, años más tarde, versionarían The Clash en su London Calling. ¿Que os habéis perdido con tanta explicación sobre el origen del tema? No sufráis y simplemente escuchad este riff de guitarra que seguro os quedará grabado en el cerebro.

En el principi va ser el Price

És habitual considerar com un dels moments fundacionals del rock espanyol les famoses matinals del Circo Price, que van arrencar el 18 de novembre de 1962. Certament, la importància d'aquestes matinals no pot ser menystinguda, tant pel caràcter pioner com pel fet que van aplegar alguns dels noms que esdevindrien molt populars durant la dècada següent (i en algun cas més enllà), com ara Miguel Ríos (llavors encara Mike), Los Pekenikes o Los Tonys, amb Micky al capdavant. Al mateix temps, cal tenir en compte que van ser un fenomen bàsicament local, en un moment en què la nova música pop-rock es desenvolupava de forma força independent a cada nucli (Barcelona, Madrid, València, etc.).

Sigui com sigui, Ramalama va editar a finals de l'any passat un oportú triple CD titulat La Leyenda del Price 50 aniversario (1962-1964) que conté fins a cent cançons dels diferents intèrprets que van passar per les matinals. Els CDs van acompanyat d'un llibret fins i tot més complet del que és habitual en Ramalama, amb textos força interessants d'alguns dels protagonistes: especialment revelador és el de Miguel Ángel Nieto, impulsor de les matinals. Això sí, hauria estat desitjable una petita feina d'edició dels textos -el famós article del diari Pueblo que va motivar la suspensió de la primera tongada de matinals apareix reproduït íntegrament dos cops, per exemple-, així com l'any d'edició de les cançons incloses, que en alguns casos va ser posterior al 1964.

Quant a la música, tenint en compte que ens trobem encara a les beceroles del pop-rock hispà, és lògic que hi hagi molt de twist, madison i altres balls de l'època; cançons melòdiques franceses i italianes; alguna dosi de rock clàssic, molts instrumentals i les primeres versions dels Beatles. En definitiva, molt d'eco i poca distorsió. Entre els noms menys coneguts, potser el més interessant siguin Los Diablos Negros (bones harmonies). I, malgrat que la majoria de participants eren del mateix Madrid, a les matinals hi van actuar dos grups barcelonins i inclosos a Eco i distorsió, Los Gatos Negros i Los Jóvenes, representats al CD per sis i tres cançons respectivament. De Los Gatos Negros cal remarcar l'aparició de dos temes del seu primer EP, del 1962, i que fins ara no estaven disponibles en CD: "Speedy Gonzales" i el "C'mon everybody" d'Eddie Cochran. Uns Gatos primigenis encara amb saxofonista dins la seva formació i un so força diferent al que els faria populars. També corresponen al primer EP (en aquest cas, del 64) les tres cançons de Los Jóvenes -grup que té pràcticament tota la discografia pendent d'edició en CD-, entre elles una esforçada "Ella te quiere" que sona força diferent de l'original dels Beatles però que té la seva gràcia.

Podeu comprar-vos el CD aquí.

CAST: Es habitual considerar como uno de los momentos fundacionales del rock español las famosas matinales del Circo Price, que arrancaron el 18 de noviembre de 1962. Ciertamente, la importancia de estas matinales no puede ser menospreciada, tanto por su carácter pionero como por el hecho que reunieron algunos de los nombres que serían muy populares durante la década siguiente (y en algún caso más allá), como por ejemplo Miguel Ríos (entonces todavía Mike), Los Pekenikes o Los Tonys, con Micky al frente. Al mismo tiempo, hay que tener en cuenta que fueron un fenómeno básicamente local, en un momento en que la nueva música pop-rock se desarrollaba de forma bastante independiente a cada núcleo (Barcelona, Madrid, Valencia, etc.).
Sea como fuere, Ramalama editó a finales del año pasado un oportuno triple CD titulado La Leyenda del Price 50 aniversario (1962-1964) que contiene hasta cien canciones de los diferentes intérpretes que pasaron por las matinales. Los CDs van acompañado de un libreto incluso más completo de lo habitual en Ramalama, con textos bastante interesantes de algunos de los protagonistas: especialmente revelador es el de Miguel Ángel Nieto, impulsor de las matinales. Eso sí, habría sido deseable un pequeño trabajo de edición de los textos -el famoso artículo del diario Pueblo que motivó la suspensión de la primera tongada de matinales aparece reproducido íntegramente dos veces, por ejemplo-, así como el año de edición de las canciones incluidas, que en algunos casos fue posterior al 1964.
En cuanto a la música, teniendo en cuenta que nos encontramos todavía en los primeros balbucidos del pop-rock hispano, es lógico que haya mucho twist, madison y otros bailes de la época; canciones melódicas francesas e italianas; alguna dosis de rock clásico, muchos instrumentales y las primeras versiones de los Beatles. En definitiva, mucho eco y poca distorsión. Entre los nombres menos conocidos, quizás el más interesante sean Los Diablos Negros (buenas armonías). Y, a pesar de que la mayoría de participantes eran del mismo Madrid, en las matinales actuaron dos grupos barceloneses, Los Gatos Negros y Los Jóvenes, representados en el CD por seis y tres canciones respectivamente. De Los Gatos Negros hay que remarcar la aparición de dos temas de su primer EP, del 1962, y que hasta ahora no estaban disponibles en CD: "Speedy Gonzales" y el "C'mon everybody" de Eddie Cochran. Unos Gatos primigenios todavía con saxofonista dentro de su formación y un sonido bastante diferente al que los haría populares. También corresponden a su primer EP (en este caso, del 64) las tres canciones de Los Jóvenes -grupo que tiene prácticamente toda la discografía pendiente de edición en CD-, entre ellas una esforzada "Ella te quiere" que suena bastante diferente del original de los Beatles pero que tiene su gracia.