Primer volum d'una sèrie antològica del garatge espanyol 60's

Els seguidors d'aquest bloc esteu d'enhorabona per l'aparició del recopilatori Algo Salvaje. Untamed 60s Beat and Garage Nuggets From Spain, editat per Munster Records. Esteu / estem d'enhorabona per l'aparició del disc (disponible en CD i també en vinil doble) i també pel fet que la portada especifica clarament que és el volum 1 d'una sèrie que tindrà continuïtat. Genial!

Com el títol indica, es tracta de recollir algunes de les millors mostres de garatge dels 60 espanyols, un propòsit que ha guiat altres projectes anteriors (com ara els Viñedos que van aparèixer en vinil fa uns anys), però ara amb més ambició i amb la qualitat que sempre marquen les edicions de Munster. En aquest sentit, el recopilatori resulta altre cop modèlic, amb notes introductòries, crèdits complets i també comentari específic de cada cançó, a més de la reproducció de les portades originals. Un estàndard de qualitat envejable que ja caracteritzava altres recopilatoris de Munster com la sèrie Sensacional Soul o, sobretot, Peppermint Twist i Chicas!

Les notes i la selecció són obra d'un dels millors especialistes del gènere, Vicente Fabuel, que ha realitzat una veritable feina d'arqueologia musical, rebuscant, com ell mateix explica, sobretot a les cares B dels EPs, on els conjunts podien incloure algun tema més agressiu per compensar els covers edulcorats que les companyies discogràfiques els havien imposat per la cara A. Un total de 28 temes, a càrrec del mateix nombre de grups, alguns de molt coneguts (Brincos, Miguel Ríos) però representats per temes gens obvis, i d'altres de francament desconeguts (en algun cas, en efecte, fins i tot no hi ha informació sobre qui eren realment els músics que s'amagaven rera el nom en qüestió). Un altre punt positiu (almenys per mi): la majoria de cançons són composicions pròpies, tot i que també hi ha algun cover de Yardbirds, Hollies i altres.

La representació catalana és força abundant, tot i que entre els absents destaquen, precisament, Los Salvajes, que segur que apareixeran en volums futurs. En tot cas, hi trobareu temes de Tony Ronald, Lone Star, Cheyenes, Polares, Nivram, Sirex i els gironins Els Trons. Però potser sorprén especialment l'abundància i bon nivell dels conjunts mallorquins.

En tot cas, ja trigueu a passar per caixa, ja sigui via botiga o bé al web de Munster.

Remake: "Mi calle", vista per Desperados

Ja que en la darrera entrada parlàvem dels Lone Star, aprofitarem per penjar un altre remake de la seva cançó més coneguda, "Mi calle". Es tracta de la versió que van fer-ne els Desperados, un dels grups madrilenys més interessants i poc recordats dels 80, practicants d'un rock clàssic i divertit sense complexos, i que van incloure al seu primer LP, ¿Qué hay de nuevo viejo? (1986). Aquest mirar enrere no era casual, ja que al seu miniLP homònim de debut també havien revisitat, en clau instrumental surf, l'"Amor amargo" del Dúo Dinámico / Bruno Lomas. La versió de "Mi calle" no representa una transformació tan radical, però sí que és més directa que l'original i afegeix uns interessants solos de guitarra finals. Tampoc no devia ser casualitat que el guitarrista del grup, Guille Martín, s'acabés integrant als Trogloditas de Loquillo que, com ja vam veure, també versionaria "Mi calle".

I ja que sovint em queixo que molts grups 60's no han estat reeditats com es mereixen, apuntar que si no m'equivoco dels Desperados només està disponible en CD un (d'altra banda molt recomanable) recopilatori, Por un puñado de temas.

CAST: Ya que en la última entrada hablábamos de los Lone Star, aprovecharemos para colgar otro remake de su canción más conocida, "Mi calle". Se trata de la versión que hicieron los Desperados, uno de los grupos madrileños más interesantes y poco recordados de los 80, practicantes de un rock clásico y divertido sin complejos, y que incluyeron en su primer LP, ¿Qué hay de nuevo viejo? (1986). Este mirar atrás no era casual, puesto que en su miniLP homónimo de debut también habían revisitado, en clave instrumental surf, el "Amor amargo" del Dúo Dinámico / Bruno Lomas. La versión de "Mi calle" no representa una transformación tan radical, pero sí que es más directa que la original y añade unos interesantes solos de guitarra finales. Tampoco debía de ser casualidad que el guitarrista del grupo, Guille Martín, se acabara integrando en los Trogloditas de Loquillo que, como ya vimos, también versionaría "Mi calle".
Y puesto que a menudo me quejo que muchos grupos 60's no han sido reeditados como se merecen, apuntar que si no me equivoco de los Desperados sólo está disponible en CD un (por otro lado muy recomendable) recopilatorio, Por un puñado de temas.

Un documental recupera la carrera i el llegat de Lone Star

Lone Star, l'estrella que va marcar el camí és el títol del documental produït per Viàticdocs i dirigit per Marcel Cifré i Raúl Roda i que, en poc més d'una hora, recupera la història i reivindica el llegat de Lone Star. El documental, fet en coproducció amb TVE i TV3, es va emetre el passat diumenge a La 2, i durant els quinze dies següents estarà disponible per visionar on line a TVE a la Carta. De manera que no badeu i dirigiu-vos ara mateix aquí. Si no m'erro, aquest és el primer documental de qualitat dedicat a una banda catalana (o del conjunt de l'Estat) dels 60's, una tasca que cal agrair i molt als seus autors.

Marcel Cifré explica Lone Star "és un grup que avui en dia la majoria de menors de 50 anys no saben qui són, però si en parles amb músics tothom els admira, al marge que els agradessin més o menys, perquè saben que va ser un grup que va obrir portes en un moment en que no era gens fàcil".

Cifré i Roda es van plantejar fer aquest documental després de conèixer fa uns anys Sebastià Sospedra, baixista de Los Salvajes i després, ja als 70, de Lone Star. Sospedra es trobava en aquell moment immers en la creació de Lone Star Revisited, formació que repassava el repertori del grup original, i en la què també hi participa un altre antic membre del grup, el bateria Gerónimo Martínez (El Sebas em va passar una maqueta del nou projecte quan el vaig entrevistar per Eco i Distorsió). Així, els Lone Star Revisited sustenten part de la narració (per exemple, amb la seva participació al festival Leyendas del Rock de Múrcia) i permeten als autors del documental visualitzar la vigència dels Lone Star.

 Els Lone Star Revisited, en una imatge extreta del seu facebook.

Tot i això, el gruix del metratge es dedica, lògicament, a repassar la trajectòria del grup des de la seva fundació el 1959. En aquest sentit, el principal hàndicap és no haver pogut comptar amb el testimoni directe de Pere Gené, líder i únic membre permanent del grup, suplida en part amb entrevistes radiofòniques. Tot i això, a més dels dos Lone Star Revisited, el documental compta amb la participació d'altres membres destacats del grup al llarg de la història: el gran Joan Miró, Enrique López i Lluís Masdéu. A més, també hi apareixen músics contemporanis com Tony Ronald o Teddy Bautista (entrevistat just dies abans de l'escàndol que va acabar amb la seva presidència de l'SGAE), d'altres més joves que han reivindicat el llegat de la banda (Loquillo, Rosendo o Carlos Segarra), així com d'altres testimonis. Juntament amb això, un bon ús de l'arxiu bàsicament de TVE, abundant pel que fa a Lone Star durant la primera meitat dels 70. En conjunt, un bon documental de tall clàssic que tant de bo obri la porta a altres treballs en una línia (i nivell de qualitat) similar.

No és fàcil dur a terme un documental com aquest, com ho demostra l'experiència de Cifré i Roda, que hi han dedicat anys i esforços. El més complicat -"massa", diu Cifré- ha estat negociar els drets de les cançons amb les grans companyies que en són propietàries, "que no tenen cap sensibilitat per l'obra del grup, més enllà de treure'n rendiment econòmic".

Sigui com sigui, ara podeu disfrutar del documental on line i també està pendent algun passi televisiu més, tant a TVE com a TVC.

Arriba el tresor de "Los Nuggetz"

Nuggets és el títol d’una mítica recopilació apareguda el 1972 que reivindicava, en un moment en què la música popular pecava de grandiloqüència  i la “seriositat” (ja fos per la via del rock progressiu o per la dels cantautors), un retorn a la simplicitat, recuperant singles oblidats dels grups de garatge de mitjans de la dècada anterior. Amb el temps, el concepte “Nuggets” s’ha fet servir per a nous recopilatoris que, respectant aquest esperit, suposaven variacions del mateix ja fos per la via temporal o territorial.

Ara ens arriba Los Nuggetz. 1960’s Punk, Pop, Psychedelic from Latin America, una caixa de quatre CDs i prop de 100 cançons editada als EUA que presenta el que passava al sud del Río Grande... I a l’est de l’oceà Atlàntic, perquè el concepte de Llatinoamèrica dels compiladors inclou també Espanya. Tampoc és, estrictament, una recopilació de rock garatger en castellà, ja que també s’hi inclouen cançons en anglès, en portuguès i fins i tot un parell en català. Inclusions ben conscients, ja que les notes expliquen que el català és una llengua parlada per nou milions de persones però que va patir persecució durant el franquisme.

Aquestes consideracions al marge, Los Nuggetz és un veritable tresor, un festí per a l’amant dels 60’s i una box-set modèlica:  de cadascun dels temes se’ns ofereix els corresponents crèdits, reproducció de la portada original, formació completa del grup responsable i uns comentaris força extensos, pensats per orientar un públic (el ianqui) per al qual pràcticament tots els noms inclosos són totalment desconeguts però que aconsegueixen un nivell informatiu més que notable. Una presentació molt cuidada i format de llibre amb tapa dura completen l’atractiu “físic” de la capsa.

I estan les cançons, és clar. Una selecció molt ben treballada, un temasso rere un altre. Més distorsió que eco, força Hammond, alguns apunts psicodèlics i molt d’entusiasme juvenil. Temes propis però també molts clàssics anglosaxons passats pel sedàs hispà, en alguns casos amb resultats divertidíssims, com ara el “Wild Thing” dels Troggs transformat en “Loco (te patina el coco)” en la lectura de Juan El Matemático.

Resulta interessant com, pel que fa als grups espanyols (aproximadament, un terç del total dels talls inclosos), els compiladors ianquis fan que Barcelona guanyi per golejada a Madrid (tot i que sigui injust que Los Brincos només colin un tema i que Micky y Los Tonys estiguin absents), reflectint el fet que, efectivament, l’escena catalana era molt més garatgera. Los Salvajes, en concret, són una debilitat dels compiladors, amb sis temes inclosos, però també apareixen en més d’una ocasió Sirex, Mustang, Cheyenes, Gatos Negros i Polares (d’aquests resulta especialment interessant el fet que s’inclou la meitat del seu únic EP, encara pendent de reedició legal digital), a més d’aportacions solitàries de Lone Star, Dracs, Go-Gó i  Los No, entre d’altres.

És a dir, que la caixa és una excel·lent introducció a bona part dels grups inclosos a Eco i distorsió, però al mateix temps també apunta cap a altres capitals del pop espanyol dels 60 com Madrid i València (amb Los Huracanes) i, és clar, és una porta d’entrada immillorable per conèixer el que es coïa a Mèxic, Argentina, Xile, Colòmbia o Perú, entre d’altres països, amb alguns noms que ja coneixia (Shakers, Mockers o Yakis) i molts altres per descobrir. 

CAST: Nuggets es el título de una mítica recopilación aparecida el 1972 que reivindicaba, en un momento en que la música popular pecaba de grandilocuencia y trascendencia (ya fuera por la vía del rock progresivo o por la de los cantautores), un regreso a la simplicidad, recuperando singles olvidados de los grupos de garaje de mediados de la década anterior. Con el tiempo, el concepto “Nuggets” se ha usado para nuevos recopilatorios que, respetando este espíritu, suponían variaciones del mismo ya fuera por la vía temporal o territorial.
Ahora nos llega Los Nuggetz. 1960’s Punk, Pop, Psychedelic from Latin America, una caja de cuatro CDs y cerca de 100 canciones editada en los EE.UU. que presenta lo que pasaba al sur del Río Grande... Y al este del océano Atlántico, porque el concepto de Latinoamérica de los compiladores incluye también España. Tampoco es, estrictamente, una recopilación de rock garajero en castellano, puesto que también se incluyen canciones en inglés, en portugués e incluso un par en catalán. Inclusiones muy conscientes, puesto que las notas explican que el catalán es una lengua hablada por nueve millones de personas pero que sufrió persecución durante el franquismo.
Estas consideraciones al margen, Los Nuggetz es un verdadero tesoro, un festín para el amante de los 60’s y una box-set modélica: de cada uno de los temas se nos ofrece los correspondientes créditos, reproducción de la portada original, formación completa del grupo responsable y unos comentarios bastante extensos, pensados para orientar un público (el yanqui) para el cual prácticamente todos los nombres incluidos son totalmente desconocidos pero que consiguen un nivel informativo más que notable. Una presentación muy cuidada y formato de libro con tapa dura completan el atractivo “físico” de la caja.
Y están las canciones, está claro. Una selección muy muy trabajada, un temazo detrás otro. Más distorsión que eco, bastante Hammond, algunos apuntes psicodélicos y mucho de entusiasmo juvenil. Temas propios pero también muchos clásicos anglosajones pasados por la criba hispana, en algunos casos con resultados divertidísimos, como por ejemplo el “Wild Thing” de los Troggs transformado en “Loco (te patina el coco)” en la lectura de Juan El Matemático.
Resulta interesando cómo, en cuanto a los grupos españoles (aproximadamente, un tercio del total de los cortes incluidos), los compiladores yanquis hacen que Barcelona gane por goleada en Madrid (a pesar de que sea injusto que Los Brincos sólo cuelen un tema y que Micky y Los Tonys estén ausentes), reflejando el hecho que, efectivamente, la escena catalana era mucho más garajera. Los Salvajes, en concreto, son una debilidad de los compiladores, con seis temas incluidos, pero también aparecen en más de una ocasión Sirex, Mustang, Cheyenes, Gatos Negros y Polares (de estos resulta especialmente interesante el hecho que se incluye la mitad de su único EP, todavía pendiente de reedición legal digital), además de aportaciones solitarias de Lone Star, Dracs, Go-Gó y Los No, entre otros.
Es decir, que la caja es una excelente introducción a buena parte de los grupos incluidos en Eco i distorsió, pero al mismo tiempo también apunta hacia otras capitales del pop español de los 60 como Madrid y Valencia (con Los Huracanes) y, está claro, es una puerta de entrada inmejorable para conocer el que se cocía en México, Argentina, Chile, Colombia o Perú, entre otros países, con algunos nombres que ya conocía (Shakers, Mockers o Yakis) y otros muchos para descubrir. 

Nou disc de Pere Gené (Lone Star), també mitjançant micromecenatge

Pere Gené, el que va ser cantant, fundador i líder de Lone Star (de fet, l'únic component fixe en tota la llarguíssima trajectòria d'aquesta banda barcelonina) està preparant un nou disc titulat Boomerang. La notícia és especialment important si tenim en compte que Gené semblava retirat definitivament de la música: el darrer disc i concerts de Lone Star van ser el 1996. La sorpresa és, per tant doble: que torna a l'activitat i que ho fa, per primer cop, sota el seu nom propi i no el de Lone Star. En aquest sentit, resulta curiós llegir com ell mateix explica que amb aquesta opció "he gaudit d'una sensació de llibertat que no tenia amb la meva antiga banda".

Gené ja ha enregistrat un parell de cançons a l'estudi de Josep Mas "Kitflus": "Corazón de hielo - Eres la luz" i "Androide", que es poden sentir a ITunes i Spotify. Els resultats són francament bons i no decebran als seguidors de Lone Star: Gené manté la seva característica veu i està en plena forma al piano. La idea és enregistrar una desena de temes més per a completar l'àlbum. Per a fer-ho, Gené ha recorregut també a la fòrmula del micromecenatge mitjançant la plataforma Verkami, que també ha servir per editar "Eco i distorsió" en paper. De manera que, si voleu ajudar a fer possible aquest nou projecte, féu-ves mecenes i a canvi podreu rebre el disc en format digital i físic (signat per Gené), així com altres recompenses. Animeu-vos!

Pere Gené, en una foto recent.

CAST: Pere Gené, el que fue cantante, fundador y líder de Lone Star (de hecho, el único componente fijo en toda la llarguíssima trayectoria de esta banda barcelonesa) está preparando un nuevo disco titulado Boomerang. La noticia es especialmente importante si tenemos en cuenta que Gené parecía retirado definitivamente de la música: el último disco y conciertos de Lone Star fueron el 1996. La sorpresa es, por lo tanto doble: que vuelve a la actividad y que lo hace, por primera vez, bajo su nombre propio y no el de Lone Star. En este sentido, resulta curioso leer como él mismo explica que con esta opción "he disfrutado de una sensación de libertad que no tenía con mi antigua banda".

Gené ya ha grabado un par de canciones al estudio de Josep Mas "Kitflus": "Corazón de hielo - Eras la luz" y "Androide", que se pueden escuchar en ITUNES y Spotify. Los resultados son francamente buenos y no decepcionarán a los seguidores de Lone Star: Gené mantiene su característica voz y está en plena forma al piano. La idea es grabar una decena de temas más para completar el álbum. Para hacerlo, Gené ha recorrido también a la fórmula del micromecenazgo mediante la plataforma Verkami, que también ha servido para editar "Eco i distorsió" en papel. De forma que, si queréis ayudar a hacer posible este nuevo proyecto, convertiros en mecenas y a cambio podréis recibir el disco en formato digital y físico (firmado por Gené), así como otras recompensas. Animaos!

Lone Star: "Mis vacaciones"

Continuant amb les cançons apropiades per l'època de l'any en què ens trobem, arriba "Mis vacaciones" de Lone Star, publicada el 1967 en un EP que encapçalava "Amor bravo", potser el primer gran tema propi d'aquesta banda. Desafortunadament, "Mis vacaciones" no acaba d'estar a la mateixa alçada. Musicalment es tracta d'una cançó interessant, sobretot per la línia de baix que la presideix, però la lletra -escrita pel locutor José Luis Arribas Castro sota el presudònim de Luarca- potser peca d'excessiva lleugeresa: "Yo no quiero pasar un verano aburrido otra vez / Pues en mis vacaciones una linda chica me encontraré". Vaja, que sobta en un grup que només un any més tard ens aportaria lletres molt més madures com "Mi calle". Però potser el problema és de perspectiva: al cap i a la fi, només és una cançó de l'estiu i com a tal compleix perfectament el seu propòsit.

CAST: Continuando con canciones apropiadas para la época del año en que nos encontramos, llega "Mis vacaciones" de Lone Star, publicada el 1967 en un EP que encabezaba "Amor bravo", quizás el primer gran tema propio de esta banda. Desafortunadamente, "Mis vacaciones" no acaba de estar a la misma altura. Musicalmente se trata de una canción interesante, sobre todo por la línea de bajo que la preside, pero la letra -escrita por el locutor José Luis Arribas Castro bajo el seudónimo de Luarca- quizás peca de excesiva ligereza: "Yo no quiero pasar un verano aburrido otra vez / Pues en mis vacaciones una linda chica me encontraré". Vaya, que sorprende en un grupo que sólo un año más tarde nos aportaría letras mucho más maduras como "Mi calle". Pero quizás el problema es de perspectiva: al fin y al cabo, sólo es una canción del verano, y como tal cumple perfectamente su objetivo. 

Remake: "Mi calle", vista per Loquillo

José María Sanz, Loquillo, ha estat un dels rockers de la seva generació que ha estat més constant en el reconeixement els que el van precedir. Va fer seva "Maldigo mi destino", un dels temes del retorn de Los Sirex, amb els que s'ha deixat veure amb certa freqüència. I al disc Feo, fuerte y formal (02),  va versionar el "Mi calle" de Lone Star, que recollíem a la nostra entrada anterior. La versió de Loquillo y Los Trogloditas és força fidel a l'original, si de cas amb més èmfasi en les guitarres elèctriques, mentre desapareixen els arranjaments de corda i metall que adornaven l'enregistrament de Lone Star. Un bon homenatge inclòs en un dels millors discos de Loquillo (encara que probablement no sigui dels més populars).

 

CAST: José María Sanz, Loquillo, ha sido uno de los rockeros de su generación que ha sido más constante en el reconocimiento a los que lo precedieron. Hizo suya "Maldigo mi destino", uno de los temas del regreso de Los Sirex, con los que se ha dejado ver con cierta frecuencia. Y en el disco Feo, fuerte y formal (02), versionó "Mi calle" de Lone Star, que recogíamos en nuestra entrada anterior. La versión de Loquillo y Los Trogloditas es bastante fiel al original, si acaso con más énfasis en las guitarras eléctricas, mientras desaparecen los arreglos de cuerda y metal que adornaban la grabación de Lone Star. Un buen homenaje incluido en uno de los mejores discos de Loquillo (aunque probablemente no sea de los más populares).

Lone Star: "Mi calle"

Segurament, la cançó clau de la carrera de Lone Star, "Mi calle" (1968) va ser el primer èxit massiu del grup i va certificar l'aposta de Pere Gené, el seu cantant i líder, per les cançons de creació pròpia, després d'anys d'haver de dedicar-se en bona mesura als covers. És també una cançó representativa del grup en el sentit que té un estil molt personal, un pèl indefinible. La lletra, per sobre del que era habitual en l'època, completa l'atractiu del tema. El mateix Gené ho explica així: «“Mi calle” surt d’una vivència. Jo vaig néixer i viure al carrer Villaroel. I de petit anava a peu fins al Liceu. Havia de travessar pràcticament tot el barri Xino i passava molt pel carrer d’en Robador. I per a mi llavors era tota una experiència passar per un carrer en què hi havia putes i tot aquell ambient prohibit. I tot aquell passar per allà em va quedar a l’hora d’escriure la cançó.»

Recordeu que si voleu saber més sobre "Mi calle", Lone Star i les històries de Pere Gené ho podeu fer al llibre Eco i distorsió, que podeu aconseguir en paper gràcies a la campanya de Verkami actualment en curs.

CAST: Seguramente, la canción clave de la carrera de Lone Star, "Mi calle" (1968) fue el primer éxito masivo del grupo y certificó la apuesta de Pere Gené, su cantante y líder, por las canciones de creación propia, después de años de tener que dedicarse en buena medida a los covers. Es también una canción representativa del grupo en el sentido que tiene un estilo muy personal, un poco indefinible. La letra, por encima de lo que era habitual en la época, completa el atractivo del tema. El mismo Gené lo explica así: «“Mi calle” sale de una vivencia. Yo nací y vivir en la calle Villaroel. Y de pequeño iba a pie hasta el Liceo. Tenía que atravesar prácticamente todo el barrio Chino y pasaba mucho por la calle de en Robador. Y para mí entonces era toda una experiencia pasar por una calle en que había putas y todo aquel ambiente prohibido. Y todo aquel pasar por allá me quedó a la hora de escribir la canción.»

Lone Star: "Quiero vivir con libertad"

Publicar una cançó amb aquest títol el 1966 podia ser interpretat com una veritable provocació. Que ningú s'espanti, però, que el que oprimia el cor de Pere Gené era, aparentment, una dona i no el règim franquista... O no. En tot cas, la cançó recorda, tant en la temàtica com en la sonoritat, d'altres com el "We gotta get out of this place" dels Animals, un dels grups britànics que més van versionar Lone Star. "Quiero vivir con libertad" formava part del primer LP publicat per aquest conjunt barceloní de llarguíssima trajectòria (de forma ininterrompuda, fins a mitjans dels 80), sempre sota el lideratge del carismàtic Pere Gené. Val a dir que Lone Star van ser dels pocs conjunts espanyols que van tenir el privilegi de gravar veritables LPs als 60 i no simplement "antologies" que recollissin temes ja editats anteriorment. A més, aquest primer LP va suposar un punt d'inflexió per a Lone Star ja que la meitat de les cançons incloses eren pròpies.

CAST: Publicar una canción con este título en 1966 podía ser interpretado como una verdadera provocación. Que nadie se asuste, de todas maneras, que lo que oprimía el corazón de Pere Gené era, aparentemente, una mujer y no el régimen franquista... O no. En todo caso, la canción recuerda, tanto en la temática cómo en la sonoridad, otras como "We gotta get out of this place" de los Animales, uno de los grupos británicos que más versionaron Lone Star. "Quiero vivir con libertad" formaba parte del primer LP publicado por este conjunto barcelonés de larguísima trayectoria (de forma ininterrumpida, hasta mediados de los 80), siempre bajo el liderazgo del carismático Pere Gené. Lone Star fueron de los pocos conjuntos españoles que tuvieron el privilegio de grabar verdaderos LPs en los 60 y no simplemente "antologías" que recogieran temas ya editados anteriormente. Además, este primer LP supuso un punto de inflexión para Lone Star puesto que la mitad de las canciones incluidas eran propias.