Primer balanç de la campanya de micromecenatge

Ja han passat deu dies des que va arrencar la campanya de micromecenatge de Verkami (una quarta part del temps total), i toca fer un primer balanç que ha de ser necessàriament positiu, especialment pel que fa al resultat econòmic: hem aconseguit ja més de la meitat dels diners que demanàvem, de manera que tot apunta a que, efectivament, tindrem Eco i distorsió en paper.

La campanya també està servint per donar a conèixer el projecte i el llibre: han sortit un parell de notícies (al Diari de Tarragona i al web de BTV), diversos tweets (gràcies als que en féu, ja que jo no en tinc), etc. Em va fer especial il·lusió que el programa "33 revolucions" de Punt6 Ràdio de Reus, que dirigeix l'amic David Barceló, hi dediqués un especial, que podeu escoltar aquí. Igualment, vull deixar constància de la recomanació que ha fet del llibre Delfín Fernández, el bateria de Los Salvajes, al seu facebook: "Buen libro y fiel reflejo de la historia del pop-rock barcelonés". I també hem publicat el vídeo promocional de la campanya de micromecenatge, que podeu veure aquí. 

 Amb el David Barceló, de "33 revolucions". Oju a la samarreta promocional.

Per tant, tot inputs positius i excel·lents perspectives quant a l'èxit del projecte. Tot i això, tinc la sensació que encara no he aconseguit gaire traspassar els límits de l'entorn més pròxim a nivell personal. Crec que hi ha d'haver, allà fora, força gent a qui el llibre li pot interessar i que és una llàstima que no se n'assabenti de l'existència. Per tant, a veure si aquestes pròximes setmanes aconsegueixo anar més enllà dels col·legues i coneguts. Si em podeu ajudar en aquesta difusió, us ho agrairé. I si sou dels que encara no us ho heu mirat, recordeu que aquí teniu l'enllaç a Verkami.

Remake: "Mi calle", vista per Loquillo

José María Sanz, Loquillo, ha estat un dels rockers de la seva generació que ha estat més constant en el reconeixement els que el van precedir. Va fer seva "Maldigo mi destino", un dels temes del retorn de Los Sirex, amb els que s'ha deixat veure amb certa freqüència. I al disc Feo, fuerte y formal (02),  va versionar el "Mi calle" de Lone Star, que recollíem a la nostra entrada anterior. La versió de Loquillo y Los Trogloditas és força fidel a l'original, si de cas amb més èmfasi en les guitarres elèctriques, mentre desapareixen els arranjaments de corda i metall que adornaven l'enregistrament de Lone Star. Un bon homenatge inclòs en un dels millors discos de Loquillo (encara que probablement no sigui dels més populars).

 

CAST: José María Sanz, Loquillo, ha sido uno de los rockeros de su generación que ha sido más constante en el reconocimiento a los que lo precedieron. Hizo suya "Maldigo mi destino", uno de los temas del regreso de Los Sirex, con los que se ha dejado ver con cierta frecuencia. Y en el disco Feo, fuerte y formal (02), versionó "Mi calle" de Lone Star, que recogíamos en nuestra entrada anterior. La versión de Loquillo y Los Trogloditas es bastante fiel al original, si acaso con más énfasis en las guitarras eléctricas, mientras desaparecen los arreglos de cuerda y metal que adornaban la grabación de Lone Star. Un buen homenaje incluido en uno de los mejores discos de Loquillo (aunque probablemente no sea de los más populares).

Lone Star: "Mi calle"

Segurament, la cançó clau de la carrera de Lone Star, "Mi calle" (1968) va ser el primer èxit massiu del grup i va certificar l'aposta de Pere Gené, el seu cantant i líder, per les cançons de creació pròpia, després d'anys d'haver de dedicar-se en bona mesura als covers. És també una cançó representativa del grup en el sentit que té un estil molt personal, un pèl indefinible. La lletra, per sobre del que era habitual en l'època, completa l'atractiu del tema. El mateix Gené ho explica així: «“Mi calle” surt d’una vivència. Jo vaig néixer i viure al carrer Villaroel. I de petit anava a peu fins al Liceu. Havia de travessar pràcticament tot el barri Xino i passava molt pel carrer d’en Robador. I per a mi llavors era tota una experiència passar per un carrer en què hi havia putes i tot aquell ambient prohibit. I tot aquell passar per allà em va quedar a l’hora d’escriure la cançó.»

Recordeu que si voleu saber més sobre "Mi calle", Lone Star i les històries de Pere Gené ho podeu fer al llibre Eco i distorsió, que podeu aconseguir en paper gràcies a la campanya de Verkami actualment en curs.

CAST: Seguramente, la canción clave de la carrera de Lone Star, "Mi calle" (1968) fue el primer éxito masivo del grupo y certificó la apuesta de Pere Gené, su cantante y líder, por las canciones de creación propia, después de años de tener que dedicarse en buena medida a los covers. Es también una canción representativa del grupo en el sentido que tiene un estilo muy personal, un poco indefinible. La letra, por encima de lo que era habitual en la época, completa el atractivo del tema. El mismo Gené lo explica así: «“Mi calle” sale de una vivencia. Yo nací y vivir en la calle Villaroel. Y de pequeño iba a pie hasta el Liceo. Tenía que atravesar prácticamente todo el barrio Chino y pasaba mucho por la calle de en Robador. Y para mí entonces era toda una experiencia pasar por una calle en que había putas y todo aquel ambiente prohibido. Y todo aquel pasar por allá me quedó a la hora de escribir la canción.»

Arrenquem!!!

Alea jacta est: des d'aquest matí a les nou està activitat el projecte de micromecenatge (mitjançant la plataforma Verkami) per a poder editar el llibre Eco i distorsió en paper. El que demanem són 1.100 euros, suficients per a poder sufragar una petita edició de 200 exemplars, així com altres recompensens que podeu aconseguir en funció de la contribució econòmica que féu. Si només voleu el llibre, per dotze euros és vostre, un preu molt raonable. I si us animeu també podeu aconseguir samarretes, pòsters o pues de guitarra, entre d'altres. Tenim 40 dies per aconseguir els 1.100 euros i, si voleu col·laborar, és important que ho féu tant aviat com us sigui possible, perquè veure que el ritme de finançament del projecte avança a bon ritme anima més persones a contribuir-hi. Ah, i no patiu perquè si no s'arriba a la quantitat total i, per tant, el projecte es desestima no hi haureu perdut perquè els diners no se us cobraran fins que s'hagi arribat al sol·licitat.

Només em queda demanar-vos que hi contribuïu com bonament pugueu: econòmicament, però també donant difusió al projecte i la campanya de micromecenatge.

Gràcies d'avançada!

L'enllaç a Verkami, aquí.

I recordeu que també ens podeu seguir al facebook.

CAST: Alea jacta est: desde esta mañana a las nueve está actividad el proyecto de micromecenazgo (mediante la plataforma Verkami) para poder editar el libro Eco i distorsió en papel. Lo que pedimos son 1.100 euros, suficientes para poder sufragar una pequeña edición de 200 ejemplares, así como otras recompensas que podéis conseguir en función de la contribución económica que hagáis. Si sólo queréis el libro, por doce euros es vuestro, un precio muy razonable. Y si os animáis también podéis conseguir camisetas, pósteres o púas de guitarra, entre otros. Tenemos 40 días para conseguir los 1.100 euros y, si queréis colaborar, es importante que lo hagáis tan pronto como os sea posible, porque ver que la financiación del proyecto avanza a buen ritmo anima más personas a contribuir. Ah, y si no se llega a la cantidad total y, por lo tanto, el proyecto se desestima, no habréis perdido nada porque el dinero no se os cobrará hasta que se haya llegado a lo solicitado.
Sólo me queda pediros que contribuyáis como buenamente podáis: económicamente, pero también dando difusión al proyecto y la campaña de micromecenazgo.
¡Gracias!

Ja tenim imatge de portada!

En la darrera entrada ja us anunciava que la campanya de micromecenatge de Verkami per finançar la versió en paper d'Eco i distorsió arrenca aquest pròxim dilluns. Com a aperitiu, us avanço que ja tenim el disseny que il·lustrarà la portada del llibre, així com altres productes promocionals que hi aniran vinculats (samarretes, pòsters i pues de guitarra) i també servirà com a imatge promocional de la campanya a les xarxes socials. De fet, és la imatge que ja serveix de capçalera a aquest blog.

Aquesta imatge tan atractiva és obra de l'amic Miquel Àngel Fernández, dissenyador, excel·lent guitarrista i company de l'Associació de Músics de Tarragona (aMt). Tot i que els seus gustos musicals es decanten més pels Faces i el southern rock dels 70, ha sabut reflectir molt bé el que necessitava el llibre. Si us agrada el disseny, no deixeu de visitar el seu web.

CAST: En la última entrada ya os anunciaba que la campaña de micromecenazgo de Verkami para financiar la versión en papel de Eco i distorsió arranca este próximo lunes. Como aperitivo, os avanzo que ya tenemos el diseño que ilustrará la portada del libro, así como otros productos promocionales que irán vinculados (camisetas, pósters y púas de guitarra) y también servirá como imagen promocional de la campaña en las redes sociales. De hecho, es la imagen que ya sirve de cabecera a este blog.

Esta imagen tan atractiva es obra del amigo Miquel Àngel Fernández, diseñador, excelente guitarrista y compañero de la Associació de Músics de Tarragona (aMt). A pesar de que sus gustos musicales se decantan más por los Faces y el southern rock de los 70, ha sabido reflejar muy bien el que necesitaba el libro. Si os gusta el diseño, no dejéis de visitar su web.

Els Dracs: "Visca La Patum"

Ja és oficial: aquest pròxim dilluns dia 20 de maig arrenca la campanya de Verkami per finançar l'edició en paper d'Eco i distorsió. Això s'ha de celebrar amb un "Visca!", en concret amb un "Visca La Patum", que va ser el tema principal del darrer EP publicat per Els Dracs, ja el 1967. Probablement es tracti de la cançó més interessant de la discografia d'aquest conjunt de Molins de Rei (recordats sobretot per les versions de "La casa del sol naixent" dels Animals i "Colors" de Donovan, incorporades al repertori xirucaire), ja que es tracta d'una adaptació d'una cançó tradicional catalana però amb una sonoritat garatge, inclosa la guitarra fuzz. Altre cop, ens trobem davant un grup pendent de reeditar en CD (tant els seus discos en català com en castellà), tot i que és possible trobar-ne algunes cançons en recopilatoris. Aquesta, en concret, la podeu trobar en un CD ja ressenyat en aquest bloc.

CAST: Ya es oficial: este próximo lunes día 20 de mayo arranca la campaña de Verkami para financiar la edición en papel de Eco i distorsió. Esto se tiene que celebrar con uno "Viva!", en concreto con un "Visca La Patum", que fue el tema principal del último EP publicado por Els Dracs, ya en 1967. Probablemente se trate de la canción más interesante de la discografía de este conjunto de Molins de Rei (recordados sobre todo por las versiones de "La casa del sol naciente" de los Animales y "Colores" de Donovan, incorporadas al repertorio xirucaire), puesto que se trata de una adaptación de una canción tradicional catalana pero con una sonoridad garaje, incluida la guitarra fuzz. Otra vez, nos encontramos ante un grupo pendiente de reeditar en CD (tanto sus discos en catalán como en castellano), a pesar de que es posible encontrar algunas canciones suyas en recopilatorios. Esta, en concreto, la podéis encontrar en un CD ya reseñado en este bloque.

Nuri: "No puedes comprarme"

Tot i que el llibre Eco i distorsió està dedicat als conjunts, al panorama musical de l'Espanya del desarrollismo també van tenir una importància cabdal els i les solistes, especialment elles, les chicas ye-yé. A Barcelona n'hi va haver unes quantes: Lita Torelló, Gelu -tot i que nascuda a Granada-, Maria Cinta o aquesta Nuri, pràcticament una nena quan va enregistrar dos EPs, un en castellà (Alma, 1964) i l'altre en català (Concèntric, 1965). En tots dos hi havia sengles versions dels Beatles. La de "Can't buy me love" és un bon exemple del so que sovint tenien aquests discos de solistes femenines, substituint les guitarres elèctriques dels temes originals -si en tenien- per arranjaments més orquestrals i edulcorats, tot i que Nuri s'esforça per convertir-se en una mena de versió catalana de Lulu.

CAST: A pesar de que el libro Eco i distorsió está dedicado a los conjuntos, en el panorama musical del España del desarrollismo también tuvieron una importancia capital los y las solistas, especialmente ellas, las chicas ye-yé. En Barcelona hubo unas cuántas: Lita Torelló, Gelu -nacida en Granada-, Maria Cinta o esta Nuri, prácticamente una niña cuando grabó dos EPs, uno en castellano (Alma, 1964)  y el otro en catalán (Concéntric, 1965). En ambos había sendas versiones de los Beatles. La de "Can't buy me love" es un buen ejemplo del sonido que a menudo tenían estos discos de solistas femeninas, sustituyendo las guitarras eléctricas de los temas originales -si tenían- por arreglos más orquestales y edulcorados, pese a que Nuri se esfuerza para convertirse en una especie de versión catalana de Lulu.

Remake: "Soy así", vist per Siniestro Total

Fa unes setmanes us presentàvem el remake del clàssic de Los Salvajes "Soy así" fet per Miqui Puig. Avui toca una segona versió, la que van fer els gallecs Siniestro Total i que podeu trobar al seu CD Cultura Popular (96), que en realitat era un espectacle en directe que suposava una mena d'història alternativa de la música popular espanyola, amb temes de Los Canarios, Os Resentidos o Los Enemigos, entre d'altres. Doncs bé, hi van incloure no una sinó dues cançons de Los Salvajes: "Los platillos volantes" i aquest "Soy así" que segueix molt més literalment l'original que no en el cas de Miqui Puig, aportant com a novetat el protagonisme del saxofon. Interessants també les notes que Siniestro Total dediquen per presentar la cançó al llibret interior, i que són tot un tribut a Los Salvajes:

"Catalanes y curtidos en giras por Alemania. Los Salvajes fueron los más duros de los años 60. La mejor letra de rock-dentro-del-rock de la historia. ¿Fueron también los que más ligaban en la España del seiscientos? ¡Rythm'n'blues de las cavernas!"

 

CAST: Hace unas semanas os presentábamos el remake del clásico de Los Salvajes "Soy así" a cargo  de Miqui Puig. Hoy toca una segunda versión, la que hicieron los gallegos Siniestro Total y que podéis encontrar en su CD Cultura Popular (96), que en realidad era un espectáculo en directo que suponía una especie de historia alternativa de la música popular española, con temas de Los Canarios, Os Resentidos o Los Enemigos, entre otros. Pues bien, incluyeron no una sino dos canciones de Los Salvajes: "Los platillos volantes" y este "Soy así" que sigue mucho más literalmente el original que en el caso de Miqui Puig, aportando como novedad el protagonismo del saxofón. Interesantes también las notas que Siniestro Total dedican para presentar la canción en el libreto interior, y que son todo un tributo a Los Salvajes.

Los Catinos: "Yo que no vivo sin tí"

Los Catinos van ser un dels grups de trajectòria més llarga de la seva generació, ja que de fet arrencaven a finals dels 50, com a "conjunto universitario" (llavors es deien Ticanos), i van continuar gravant discos fins ben entrats els anys 70. Juntament amb els Mustang, van ser els principals especialistes a adaptar cançons d'èxit internacional al castellà, especialment orientats cap a les balades i el repertori italià i francès, fins i tot més que l'anglosaxó. Una bona mostra és aquest "Io che non vivo", de Pino Donaggio, que curiosament avui en dia segurament recordem sobretot en anglès, transformada en "You don't have to say you love me" i en les veus de Dusty Springfield o Elvis Presley. En tot cas, la versió de Los Catinos encapçalava un dels EPs de 1965 amb Vergara i ens els mostra amb les seves millors virtuts: so pulcre i elegant i la veu de Manolo Vehi. Altre cop, a més, ens trobem davant un grup amb la major part de la seva discografia pendent de reeditar en format digital (a mi només em consta un CD amb alguns dels seus temes per Belter).

CAST: Los Catinos fueron uno de los grupos de trayectoria más larga de su generación, puesto que de hecho arrancaron a finales de los 50, como "conjunto universitario" (entonces se llamaban Ticanos), y continuaron grabando discos hasta bien entrados en 70. Junto con los Mustang, fueron los principales especialistas en adaptar canciones de éxito internacional al castellano, especialmente orientados hacia las baladas y el repertorio italiano y francés, incluso más que el anglosajón. Una buena muestra es este "Io che non vivo", de Pino Donaggio, que curiosamente hoy en día seguramente recordamos sobre todo en inglés, transformada en "You don't have tono say you love me" y en las voces de Dusty Springfield o Elvis Presley. En todo caso, la versión de Los Catinos encabezaba uno de los EPs de 1965 con Vergara y nos los muestra con sus mejores virtudes: sonido pulcro y elegante y la voz de Manolo Vehi. Nuevamente nos encontramos ante un grupo con la mayor parte de su discografía pendiente de reeditar en formato digital (a mí sólo me consta un CD con algunos de sus temas por Belter).