dissabte, 30 de novembre del 2013

Petita crònica de la presentació a Barcelona

Mitja feina feta! Eco i distorsió es va presentar el passat dijous al Vinil () Bar de Gràcia, amb presència d'amics, exjefes, protagonistes del llibre i algun mecenes a qui vaig tenir el plaer de saludar per primer cop personalment, la qual cosa és un plaer. Va ser una presentació bastant informal i una mica caòtica (culpa, en bona mesura, meva), però tot això va resultar simpàtica i crec que els assistents s'ho van passar prou bé. Agrair, en primer lloc, la presència del director general de Cultura Popular i Associacionisme de la Generalitat, Lluís Puig (el llibre sorgeix d'una recerca finançada per ells), que amb la seva intervenció va reforçar un dels missatges més importants que volia transmetre quan em vaig embarcar en aquest projecte: que la música pop també forma part del patrimoni cultural d'aquest país.


Vaig demanar a dos dels entrevistats en el llibre que també intervinguessin a la presentació: Jordi Batiste (Els Tres Tambors) i Josep Vercher. Els motius pels quals els havia escollit eren diversos: perquè són dos grups que potser no figuren entre els més populars de l'època però sí entre que pels mí són més interessants i tenen més qualitat; perquè el Jordi i el Josep havien estat molt receptius en tot moment; i perquè tots dos són baixistes (instrument que jo també maltracto de tant en tant). Batiste i Vercher van intercanviar records dels guardamobles Salat (on tots dos van assajar), en una conversa farcida d'anècdotes a la què ben aviat es va afegir Alfred Pla (Els Dracs), un tercer entrevistat i tercer baixista! També va assistir a la presentació Denís Bel d'Álex y Los Findes, tot i que desafortunadament va haver de marxar abans que li pogués donar peu a intervenir... També em va fer il·lusió conèixer personalment a Robert Vercher, germà gran de Josep i cantant i guitarra solista de Los Cheyenes.

 Jordi Batiste.

D'esquerra a dreta, l'autor, Josep Vercher i Alfred Pla.

Conversa distesa, doncs, que va servir també per reivindicar la vigència de la música dels anys 60. I alguns moments divertits, com quan l'Alfred Pla, responent a la pregunta d'un dels assistents sobre com aconseguien els instruments, va explicar que "la companyia discogràfica te'ls comprava quan fitxava un grup" i el Josep Vercher va fer una cara entre sorpresa i indignació i va dir: "Jo d'això no me'n vaig assabentar!" I també va quedar molt clar que llavors hi havia molts, molts locals on els grups podien actuar. No com ara, com lamentava en acabar l'acte Jordi Lanuza, propietari del Vinil () Bar i també músic.

Per part meva, vaig intentar (no sé si amb prou fortuna) explicar alguns dels eixos principals del projecte Eco i distorsió: el seu caràcter reivindicatiu d'una música i uns músics no prou ben valorats i la voluntat de parlar-ne des d'una perspectiva no nostàlgica.

I ara, dimarts a Tarragona...

Amb Robert (esquerra) i Josep Vercher, de Los Cheyenes. 

(Les fotos, de Marta Saleta i Martí Blesa)

dimarts, 26 de novembre del 2013

Els Tres Tambors: "Invitació a la sardana"

Com haureu llegit a l'entrada anterior del blog, Jordi Batiste serà un dels participants en la presentació de l'edició en paper d'Eco i distorsió a Barcelona, aquest dijous. Certament, Els Tres Tambors és un dels grups més interessants de l'escena pop 60's barcelonina: influenciants pel folk-rock nord-americà, amb un repertori de cançons pròpies i, a sobre, interpretades en català. La "Cançó del noi dels cabells llargs" probablement sigui el seu tema més popular (ho certifica que l'entrada que li vam dedicar ha estat un de les més visitades d'aquest blog), ja que ha perdurat en el repertori kumbaià, però per mi aquesta "Invitació a la sardana" probablement sigui la millor cançó del grup: apunts de psicodèlia Beatles, guitarres fuzz, una línia de baix marcada i una lletra que, amb l'ús iconoclasta que fa d'un símbol nacional català com és la sardana, s'avança a Pau Riba: "Senyors i senyores, quedeu convidats a la sardana dels espavilats." Aquests "espavilats" són els poderosos (polítics, noblesa, empresaris) que "es donaran les mans, formaran una anella i saltaran, saltaran, tots saltaran". Un temasso des de tots els punts de vista, inclòs al segon EP del grup, del 1968. I aprofito per recordar que la curta discografia d'Els Tres Tambors continua inèdita en reedició digital legal.




CAST: Cómo habréis leído en la entrada anterior del blog, Jordi Batiste será uno de los participantes en la presentación de la edición en papel de Eco i distorsió en Barcelona, este jueves. Ciertamente, Els Tres Tambors es uno de los grupos más interesantes de la escena pop 60's barcelonesa: influenciandos por el folk-rock norteamericano, con un repertorio de canciones propias y, encima, interpretadas en catalán. La "Cançó del noi dels cabells llargs" probablemente sea su tema más popular (lo certifica que la entrada que le dedicamos ha sido una de las más visitadas de este blog), puesto que ha perdurado en el repertorio kumbayá, pero para mí esta "Invitació a la sardana" probablemente sea la mejor canción del grupo: apuntes de psicodelia Beatles, guitarras fuzz, una línea de bajo marcada y una letra que, con el uso iconoclasta que hace de un símbolo nacional catalán como es la sardana, se avanza a Pau Riba: "Señores y señoras, quedáis invitados a la sardana de los avispados." Estos "avispados" son los poderosos (políticos, nobleza, empresarios) que "se darán las manos, formarán una anilla y saltarán, saltarán, todos saltarán". Un temazo desde todos los puntos de vista, incluido al segundo EP del grupo, del 1968. Y aprovecho para recordar que la corta discografía de Els Tres Tambors continúa inédita en reedición digital legal.

dijous, 21 de novembre del 2013

Presentació a Barcelona i Tarragona de l'edició en paper d'"Eco i distorsió"

Si heu llegit el títol d'aquest post, ja us podeu imaginar la il·lusió que m'ha fet escriure'l. Doncs sí, quan el bloc està a punt de complir un any de vida, per fi el llibre "Eco i distorsió" en paper és una realitat. Els 200 exemplars (tirada modesta, com sabeu, finançada mitjançant micromecenatge) ja estan impresos i aviat començarem a fer-los arribar als mecenes. Primera opció per aconseguir-lo, a les presentacions que farem a Barcelona i Tarragona les dues pròximes setmanes. Aquí teniu dates, llocs i tot el que necessiteu saber. Hi esteu convidats!

- Barcelona, 28 de novembre, a les 20:00 al Vinil Bar (carrer Matilde 2, al costat de la plaça de la Vila de Gràcia). Amb presència del director general de Cultura Popular de la Generalitat, Lluís Puig, i diàleg amb dos dels músics entrevistats al llibre: Jordi Batiste (Els Tres Tambors / Maquina!) i Josep Vercher (Los Cheyenes)

- Tarragona, 3 de desembre, a les 20:00 a la Capsa de Música (Espai Tabacalera, avinguda Vidal i Barraquer s/n, M1 planta baixa). Amb presència del president de l’aMt, Miguel Alberto Cruz, i diàleg amb Joan Reig (Els Pets ).

dimecres, 13 de novembre del 2013

Alex y Los Findes: "Voy, voy"

Repassant els continguts del bloc, m'he adonat que, tot i que he parlat en diverses ocasions d'Alex y Los Findes, encara no havia penjat cap cançó seva. Ho soluciono amb la que jo considero que probablement sigui la peça més singular de la seva discografia, aquest "Voy, voy" que van incloure en un dels seus EPs de 1966. I la singularitat ve donada perquè es tracta d'una versió ni més ni menys que de Peret, la qual cosa la situaria probablement com la primera adaptació pop-rock del rei de la rumba catalana. A més, la història de com el grup va incorporar aquesta cançó al seu repertori també és interessant. Ho explica el guitarrista Robert Castro a Eco i distorsió: "Jo sóc del carrer de la Cera, i amb el Peret ens coneixíem. Ja de petit, com que m'agradava la música, anava a un bar on estava el Peret amb la guitarra i els palmeros i tot, quan encara no eren professionals. I per això anys més tard ens van llogar als Alex y Los Findes per tocar a un casament gitano a l'Apolo, amb més de 500 persones. I els va agradar i ens llogaven sempre, i per això vam preparar algunes cançons per ells, com el 'Voy, voy'."
 
 


CAST: Repasando los contenidos del blog, me he dado cuenta que, a pesar de que he hablado en varias ocasiones de Alex y Los Findes, todavía no había colgado ninguna canción suya. Lo soluciono con la que yo considero que probablemente sea la pieza más singular de su discografía, este "Voy, voy" que incluyeron en uno de sus EPs de 1966. Y la singularidad viene dada porque se trata de una versión nada más y nada menos que de Peret, lo cual la situaría probablemente como la primera adaptación pop-rock del rey de la rumba catalana. Además, la historia de como el grupo incorporó esta canción a su repertorio también es interesante. Lo explica el guitarrista Robert Castro en Eco i distorsió: "Yo soy de la calle de la Cera, y con Peret nos conocíamos. Ya de pequeño, como me gustaba la música, iba a un bar donde estaba el Peret con la guitarra y los palmeros y todo, cuando todavía no eran profesionales. Y por eso años más tarde nos alquilaron a Alex y Los Findes para tocar en una boda gitana en el Apolo, con más de 500 personas. Y les gustó y nos contrataban siempre, y por eso preparamos algunas canciones por ellos, como el 'Voy, voy'."

diumenge, 3 de novembre del 2013

Los Stop: "Extiende tus brazos"

Els criteris que vaig fer servir pel llibre Eco i distorsió van deixar fora alguns grups barcelonins dels 60 que van ser molt populars, però que al meu entendre responien a dinàmiques lleugerament diferents i, en tot cas, ràpidament van ser engolits pel vessant més descaradament comercial de la indústria. En aquesta línia podríem incloure grups com Los De La Torre, Los Albas o Los Stop, potser més coneguts com Cristina y Los Stop, ja que la seva discográfica, Belter, de seguida va veure clar que calia potenciar la figura de la cantant i hi va posar el nom al davant. Los Stop van començar com un grup de pop suau força tot-terreny, amb versions de Monkees, Turtles o el repertori del Festival de San Remo. Fins i tot es van atrevir amb el soul amb aquest "Reach Out, I'll Be There" de The Four Tops que sona més que acceptable. Malauradament, aquell mateix 1967 el grup va aconseguir l'èxit massiu amb un parell de temes horribles ("El turista 1.999.999" i "Salud, dinero y amor") que determinarien la seva adscripció definitiva a la cançó de l'estiu i el pop més desacomplexadament comercial, versió cañí.




CAST: Los criterios que usé en el libro Eco i distorsió dejaron fuera algunos grupos barceloneses de los 60 que fueron muy populares, pero que en mi opinión respondían a dinámicas ligeramente diferentes y, en todo caso, rápidamente fueron tragados por la vertiente más descaradamente comercial de la industria. En esta línea podríamos incluir grupos como Los De La Torre, Los Albas o Los Stop, quizás más conocidos como Cristina y Los Stop, puesto que su discográfica, Belter, enseguida vio claro que había que potenciar la figura de la cantante y puso su nombre delante. Los Stop empezaron como un grupo de pop suave bastante todoterreno, con versiones de Monkees, Turtles o el repertorio del Festival de San Remo. Incluso se atrevieron con el soul con este "Reach Out, I'll Be There" de The Four Tops que suena más que aceptable. Desgraciadamente, aquel mismo 1967 el grupo consiguió el éxito masivo con un par de temas horribles ("El turista 1.999.999" y "Salud, dinero y amor") que determinarían su adscripción definitiva a la canción del verano y el pop más desacomplejadamente comercial, versión cañí.