Els dos EPs de Los No, reeditats en un doble CD conjunt amb altres cinc grups

Els que sou seguidors d'aquest bloc sabeu que una de les meves obsessions és com de surrealista em sembla que encara bona part de la discografia d'alguns dels principals grups barcelonins dels 60 continua sense estar disponible en suport digital. Fa tres anys vaig fer una llarga entrada repassant el que faltava per reeditar, referint-me únicament als grups que apareixen al meu llibre. En aquest temps alguna cosa hem avançat, principalment gràcies a Rama Lama, que han reeditat tota la discografia dels Pájaros Locos en un triple CD i un volum 1 (esperem el segon) dels Gatos Negros, tots dos ressenyats en aquest blog. Ara ens porten un grup amb una obra molt menys extensa (només dos EPs), però molt interessant i apreciat pels amants del garatge hispà: Los No.

Tenint en compte que només són vuit cançons, la solució d'incloure-les en un volum compartit amb altres grups també de discografia breu -entre dos i tres EPs cadascun- és prou bona, i en aquest cas Rama Lama ha optat per un doble CD amb l'obra completa de sis conjunts diferents, sota el títol Una saga del rock español Vol. 4. Efectivament, Rama Lama ja ha publicat anteriorment tres volums més d'aquest estil antològic, tot i que cal dir que fins ara es concentraven en grups madrilenys i que, a més, sovint tenien una certa relació entre ells. En aquest cas, però, no hi ha cap mena de línia argumental que justifiqui els artistes agrupats. Si de cas, allò que els uniria seria el fet de ser "de províncies", és a dir, de fora de la capital de l'Estat: uns canaris.

Pel que fa al nostre motiu principal d'interès, Los No, hi apareixen els seus dos únics EPs, apareguts originàriament a Vergara durant la segona meitat de 1966. Val a dir que al llibre "Eco i distorsió", Víctor Portolés, guitarra rítmica del grup, es mostra cruelment crític amb els discos, ja que considera que no reflecteixen ni de bon tros la qualitat real que el conjunt aconseguia en els seus concerts. Portolés ho atribueix al repertori -forçats per Vergara a seguir una mica l'estela dels Sirex- i a la manca de mitjans amb què es feien els enregistraments. Tot i això, escoltats avui ens mostren una banda força per sobre de la mitjana de l'època, especialment en els seus temes més significatius, com ara "La llave" i "Incomprendidos", que són del més semblant als Yardbirds de Jeff Beck que hi devia haver a l'Espanya de l'època.

Pel que fa als grups que acompanyen a Los No al doble CD, malgrat la manca de coherència en la selecció que ja he apuntat, tots ells tenen un interès notable. Així, ens enduem de propina els dos EPs d'un altre grup barceloní, Los Tonks, el més destacat dels quals és una versió força aconseguida de "Penny Lane" dels Beatles, així com el fet que el seu guitarra solista, Juanjo Calvo, ho ha estat dels Sirex des del 1978. De la resta, els més coneguts són els canaris Los Ángeles Azules, que de fet aconsiguirien un gran èxit comercial amb el nom reduït a Los Ángeles i amb EMI. Aquí es recullen els seus tres primers EPs (del 64-66). The Four Winds and Dito i Los Pops mostren la potència de l'escena mallorquina. Dels primers es pot destacar l'aire folk-rock d'algunes cançons (inclosa una gens habitual incursió en el repertori dels Byrds), mentre què els segons fins i tot s'atreveixen (amb no massa gràcia, en aquest cas) amb "A day in the life". Finalment, completen el CD els valencians Protones, amb dignes composicions pròpies.

Resumint, una adquisició més que recomanable. A més, aquest cop sí, Rama Lama ens ofereix unes notes biogràfiques de cada grup que aporten la informació imprescindible (la portada, què hi farem, manté l'estètica de casette de gasolinera). El podeu comprar aquí.

Les festes de Gràcia dels 60

(Nota: Tal i com ja he apuntat en alguna ocasió, estic contribuïnt a un nou projecte sobre la música dels 60 a Barcelona, més ampli i ambiciós que el del meu modest llibre. Espero poder-vos ampliar la informació ben aviat. De moment, en aquesta entrada faig servir material de la petita recerca que vaig fer a l'arxiu del districte de Gràcia, a la Biblioteca Jaume Fuster, per aquest nou projecte.)

Els anys 60 del segle passat es consideren habitualment una època de certa decadència pel que fa a la festa major de la Vila de Gràcia, en tant en quant va baixar notablement la participació popular, reflectida igualment en un descens del número de carrers guarnits. En canvi, pel que fa a la música popular, es pot considerar que les festes gracienques van viure una època daurada, ja que hi van passar no només els millors grups de la ciutat sinó també de tota Espanya i fins i tot algunes figures internacionals.

Així, a mitjans dels 60, i a banda dels concerts que es feien en els petits escenaris dels diversos carrers, la música es concentrava en tres envelats situats a la plaça del Diamant, la plaça del Sol i el Camp d'En Grassot. Sembla que la competència devia ser ferotge, especialment entre els dos primers, que es presentaven, respectivament, com "el entoldado de los grandes espectáculos" i "el entoldado de los grandes éxitos". Fins i tot reproduïen les rivalitats dels artistes que programaven: així, el 1965 els Sirex estaven programats tres nits a la plaça del Diamant, i els Mustang cinc a la plaça del Sol. I el 66, mentre el Diamant programava als Bravos, Sol oferia els Brincos.

Val a dir que els envelats oferien una programació, si més no, eclèctica, en què les vetllades musicals es combinaven amb jornades dedicades a la lluita lliure i festes infantils. L'eclecticisme també dominava la programació musical, ja que s'hi podien veure (sovint el mateix dia) grups de pop-rock, cantants melòdics i orquestres de tota la vida, amb aparellaments a priori impossibles com ara el de Raphael i Los Salvajes. En avançar la dècada es va convertir també en habitual dedicar una jornada a un recital de Nova Cançó.

 
Pel que fa a la presència d'artistes internacionals cal destacar el concert de Rita Pavone a la plaça del Sol el 1965 i, sobretot, el de Tom Jones en aquest mateix envelat l'any següent. El tigre de Gal·les va actuar acompanyat en el cartell per Tony Ronald i Chus Martínez y su Conjunto.

A continuació, reproduïm la programació musical dia a dia dels envelats, que hem pogut trobar en els programes corresponents:

1965

Plaça del Diamant

14 Quando’s, Los 4 de la Torre, Sirex

15 Quando’s, Ramón Calduch, Los Tamara

17 Orquesta Verdi, Los Pekes, Sirex

19 Rudy Ventura, Duo Dinámico, Orquesta Maravella

21 Orquesta Maravella, Sirex, José Guardiola

22 Mochi, Los Catinos, Orquesta Maravella, Los Brincos

Plaça del Sol

14 Rocky Roberts, Mustang, Ellare’s Sisters

15 Ivana, Los Nevadas, Cherokes, Donald Duck, Intocables, Saltélites, Korean Kittens, Mustang, Rocky Roberts (24 Horas de Música de Radio Juventud)

17 Duo Dinámico, Mustang, Hawai San Remo

19 Brincos, Ramón Calduch, Mustang

20 Rita Pavone, Orquesta Florida, Hawai San Remo

21 Marty Cosens, Los Tamara, Mustang

22 Luis Mariano, Mustang, Beat Chics

Camp d’en Grassot

14 Luis Aguilé, Los Dukes, Orquesta Rosaleda

15 Los Catinos, Hermanas Benítez, Orquesta Rosaleda

19 José Guardiola, Sirex, Janio Martí y su conjunto

21 Manolo Escobar

1966

Plaça del Diamant

13 Los 4 de la Torre, Tony Ronald, Mustang

14 Los Duques, Lorenzo González, Sirex

15 Lone Star, Los Tamara, Los Bravos

18 Gatos Negros, Álex y los Findes, Orquesta Maravella, Sirex

20 Orquesta Maravella, José Guardiola, Sirex, Nella Colombo

21 Los 4 de la Torre, Orquesta Maravella, Beatles de Cádiz, Cassen

Plaça del Sol

13 Los 3 Sudamericanos, Ramon Calduch, Hawai San Remo

14 Milva, Lone Star, Chus Martínez

15 Tom Jones, Tony Ronald, Chus Martínez

18 Cuando’s, Salvajes, Beatles de Cádiz

19 Nit Nova Cançó: Raimon, Núria Feliu, Dracs

20 Los Cinco Latinos, Brincos, Fénix

21 Salvajes, Raphael, Farre’s

Camp d’en Grassot

13 La Lira, Sirex, Salvajes

14 Orquesta Hoot Club, los 4 de la Torre, los Beatles de Cádiz

15 Dinos, Mustang, Duo Dinámico, Georgie Dann

18 Duques, Tony Ronald, Mustang, Sirex

20 Orquesta Melodía, Cheyenes, Rivero

21 Orquesta Janio Martí, Lone Star, Los Cinco Latinos

1967

Plaça del Sol

12 Peret, Adam-Grup, Vampiros

13 Les Surf, Los de la Torre, Hawai San Remo y Adrián

14 Juan & Junio, Adam-Grup, Quando’s

15 Brincos, Massiel, Faros (tots Novola)

17 Orquesta Show Japonesa, Andrés Castel, Los No

18 Nit Nova Cançó: Raimon, Eurogrup

19 Sirex, Pekenikes, Ramón Calduch

20 Raphael, Pekenikes, Quixot’s Quartet

1969

Plaça del Sol

14 Sheane Fenton, Faros, Ángeles

15 Jóvenes, Kifers, Tremeloes

16 Voces Amigas, Dyango, Revolution

17 Formula V, Salomé, Carl Douglas

19 Joan Manuel Serrat

21 Comodines, Lone Star, Ramón Calduch

23 Los Mismos, Fórmula V, Los Albas, Los Gritos

24 Los Relámpagos, Chus Martínez, Rudy Ventura                             

Plaça del Diamant

14 Los Tamara, Darwin Teoría, Fórmula V

15 Beta, Ramón Calduch, Mike Kennedy

17 Mauné y los Dinámicos, Tony Ronald, Jess & James

21 Dyango, Rubi Rats, Tony Ronald

23 José Guardiola, Doble Dinamita, Los Canarios

24 Dante, Miguel Ríos, Henry Stephen

Un altre adéu: José Luis Tejada

No voldria que el blog acabés convertint-se en un recull necrològic, però lamentablement algunes morts no les podem passar per alt. Com ara la de José Luis Tejada, cantant barceloní nascut al Paral·lel el 1944 i que va morir el passat dilluns, amb un ampli currículum en el que destaca la seva etapa a Barrabás, als anys 70, però que a efectes del nostre bloc rescatem sobretot com a solista de Los No.

Los No es van formar la primavera del 66 sumant cinc músics amb experiència -Tejada havia tingut un primer grup anomenat Crickets i després havia passat pels Finders escindits d'Álex y Los Findes- i va tenir una trajectòria curta però francament explosiva, convertint-los en un dels grups més atractius de la seva generació. Van resultar guanyadors de la primera edició del concurs "La hora de los conjuntos" que organitzava Radio Juventud, van enregistrar un parell d'EPs amb força temes propis, van patir la censura i fins i tot van actuar al Midem de Cannes. Al setembre de 1967 el grup ja s'havia desfet enmig d'una "lluita d'egos insuportable", i deixant un llegat memorable sobretot per les seves actuacions, tal i com rememora a Eco i Distorsió el guitarrista Víctor Portolés: "Per molt que s’hagi dit d’altres grups, nosaltres érem els més bèsties. Havíem arribat a sortir vestits de dona, disfressats del que fos. I destrossàvem els instruments. Una vegada, als envelats de Gràcia, el José Luis li va dir al Mike Kennedy [cantant de Los Bravos]: ‘Me dejas tu micro, a ver cómo suena.’ I el Mike Kennedy encara se’n recorda, de com li va quedar el micro. Un altre cop es van barallar dalt l’escenari el José Luis i el Jean Pierre, a cops de guitarra, i la gent aplaudia. I, clar, la gent després ja volia això. Érem perillosos: fèiem un concert a Vilafranca del Penedès i s’omplien quatre o cinc vagons a l’estació de França de gent que anava a veure’ns. I després allà hi havia hòsties."

Dissolts Los No, Tejada va convertir-se en un veritable rodamons musical, passant temporades amb uns històrics andalusos com The Rocking Boys i fins i tot un grup britànic, The Food. Semblava que havia renunciat a la música quan Fernando Arbex el va recuperar per al seu projecte Barrabás, inicialment com a cantant de directe, però a partir del segon LP ja en estudi. Poca broma: Barrabás és, encara avui, el grup espanyol que ha venut més LPs als Estats Units, amb la seva mescla de funk i ritmes afrollatins. Tejada hi militaria en la primera etapa, fins el 78, i després quan el grup va ressorgir a inicis dels 80. Posteriorment ja no estaria actiu en la música.

Si voleu sentir Tejada amb Los No teniu diversos exemples en aquest mateix blog. En canvi, us recullo un parell de vídeos amb Barrabás. El primer és el de "Hi-Jack"(1974), l'èxit més gran del grup, que va arribar al número 3 a les llistes de vendes dels EUA. Més interessant encara, ja que el so és en directe, és "Woman". Curiosament, la versió en estudi no l'havia cantada Tejada, però aquí podem comprovar que era un cantant perfectament dotat pels sons negres, i capaç de sonar convincent en anglès.

Ah, i si us mireu els dos clips podreu comprovar com el guitarrista i el baixista de Barrabás eren Ricky i Miguel Morales, germans de Junior i que ja havien acompanyat Fernando Arbex a la segona formació dels Brincos.





CAST: No querría que el blog acabara convirtiéndose en una compilación necrológica, pero lamentablemente algunas muertes no las podemos pasar por alto. Como por ejemplo la de José Luis Tejada, cantante barcelonés nacido en el Paralelo en 1944 y que murió el pasado lunes, con un amplio currículum en el que destaca su etapa en Barrabás, en los70, pero que a efectos de nuestro blog rescatamos sobre todo como solista de Los No.
Los No se formaron en la primavera del 66 sumando cinco músicos con experiencia -Tejada había tenido un primer grupo llamado Crickets y después había pasado por los Finders escindidos de Álex y Los Findes- y tuvo una trayectoria corta pero francamente explosiva, convirtiéndolos en uno de los grupos más atractivos de su generación. Resultaron ganadores de la primera edición del concurso "La hora de los conjuntos" que organizaba Radio Juventud, grabaron un par de EPs con bastantes temas propios, sufrieron la censura e incluso actuaron en el Midem de Cannes. En septiembre de 1967 el grupo ya se había deshecho en medio de una "lucha de egos insoportable", y dejando un legado memorable sobretodo por sus actuaciones, tal y cómo rememora en Eco i Distorsió el guitarrista Víctor Portolés: "Por mucho que se haya dicho otros grupos, nosotros éramos los más bestias. Habíamos llegado a salir vestidos de mujer, disfrazados de lo que fuera. Y destrozábamos los instrumentos. Una vez, en los entoldados de Gràcia, José Luis le dijo a Mike Kennedy [cantante de Los Bravos]: ‘Me dejas tú micro, a ver cómo suena.’ Y Mike Kennedy todavía se acuerda, de cómo le quedó el micro. Otra vez se pelearon arriba el escenario José Luis y Jean Pierre, a golpes de guitarra, y la gente aplaudía. Y, claro, la gente después ya quería esto. Éramos peligrosos: hacíamos un concierto en Vilafranca del Penedès y se llenaban cuatro o cinco vagones a la estación de Francia de gente que iba a vernos. Y después allá había hostias."
Disueltos Los No, Tejada se convirtió en un verdadero trotamundos musical, pasando temporadas con unos históricos andaluces como The Rocking Boys e incluso un grupo británico, The Food. Parecía que había renunciado a la música cuando Fernando Arbex lo recuperó para su proyecto Barrabás, inicialmente como cantante de directo, pero a partir del segundo LP ya en estudio. Poca broma: Barrabás es, todavía hoy, el grupo español que ha vendido más LPs en los Estados Unidos, con su mezcla de funk y ritmos afrolatinos. Tejada militaría en la primera etapa, hasta el 78, y después cuando el grupo resurgió a inicios de los 80. Posteriormente ya no estaría activo en la música.
Si queréis escuchar a Tejada con Los No tenéis varios ejemplos en este mismo blog. En cambio, os recojo un par de vídeos con Barrabás. El primero es el de "Hi-Jack"(1974), el éxito más grande del grupo, que llegó al número 3 en las listas de ventas de los EE.UU. Más interesando todavía, puesto que el sonido es en directo, es "Woman". Curiosamente, la versión en estudio no la había cantado Tejada, pero aquí podemos comprobar que era un cantante perfectamente dotado por los sonidos negros y capaz de sonar convincente en inglés.
Ah, y si os miráis los dos clips podréis comprobar como el guitarrista y el bajista de Barrabás eran Ricky y Miguel Morales, hermanos de Junior y que ya habían acompañado Fernando Arbex a la segunda formación de los Brincos.

El que podeu comprar legalment... i el que encara falta per reeditar

Si sou seguidors d'aquest bloc ja sabreu que sovint em lamento que aquesta o aquella cançó no han estat reeditades en format digital, i a vegades en cap format des de la seva publicació original. Sóc dels que pensa que aquest és un dels elements que més clarament demostren la poca consideració que la música pop encara té aquest país. No vull insistir ara sobre el tema, però sí repassar, dels grups inclosos al llibre Eco i distorsió, quins és possible ara comprar-ne la seva discografia de forma legal.

En aquest sentit, sens dubte els més afortunats han estat els que en el seu moment van fitxar per EMI - La Voz de Su Amo: Mustang, Lone Star, Salvajes i Picnic. EMI no ha deixat mai d'explotar amb certa dignitat el seu catàl·leg, ja fos reeditant els LPs i recopilatoris originals o bé mitjançant noves compilacions. A més, en anys recents aquests grups també han estat objecte d'atenció de la companyia discogràfica especialitzada Rama Lama Music, que igualment ha llençat en CD volums dedicats a Sirex, Cheyenes i Álex y los Findes. Generalment, aquesta és la forma més recomanable per accedir al repertori de tots els grups esmentats. Val a dir que les reedicions de Rama Lama estan ben lluny de la perfecció (algun cop he sentit a dir que Rama Lama és la Rhino espanyola, cosa que és una exageració gairebé ofensiva), però si més no acostumen a ser molt exhaustives i incorporen la informació mínimament exigible. I existeixen, que no és poca cosa, com veurem.

Si dels conjunts esmentats és relativament senzill accedir a la seva discografia, després ens trobem aquells que només se'n pot gaudir d'una part. L'exemple paradigmàtic serien els Gatos Negros, dels quals és incomprensible que no existeixi ara per ara una bona reedició integral dels set EPs i set singles que van publicar durant els 60. Sí que està reeditat en CD -sense gaire gràcia- el seu imprescindible LP del 1966 i en compacte també existeix una recopilació de vint temes que BMG va incloure dins una sèrie anomenada "Pop de los 60" en la què també van aparèixer volums dedicats a Cheyenes i Sirex, entre d'altres. La portada és horrible, no hi ha més informació que els autors de les cançons i la selecció de temes no sembla respondre a cap criteri racional, però és el que hi ha.

Pitjor encara és el que un pot aconseguir de Los Catinos: malgrat arribar a publicar 12 EPs i 14 singles, en CD només hi ha una recopilació amb catorze temes, enquadrada en la sèrie "Singles Collection" amb la què Divucsa va recuperar fa uns anys part del catàleg de Belter, de presentació infame. A més, correspon al període menys interessant de la trajectòria del grup, del 1966 en endavant, mentre queda inèdita tota la seva discografia a Vergara. De Los Pájaros Locos, que van editar 16 EPs, existeix aparentment un recopilatori publicat per OK Records i que recull 24 cançons del grup, innecessàriament dividides en dos CDs, però jo no l'he arribat a veure mai...

Després ja vénen aquells conjunts que, senzillament, no han estan disponibles en CD. Sí, és possible trobar alguna cançó en algun recopilatori, però em refereixo ara a poder comprar alguna referència dedicada a ells. En algun cas l'excusa pot ser que la discografia seria massa curta, com ara Los No, que només van publicar dos EPs, però també és cert que la mateixa Rama Lama sovint ha publicat volums amb discografies complertes de diversos grups.

Pel que fa a Los Go-Go, tot i que la seva discografia oficial també és curta (un EP i tres singles) ofereixo la idea de completar un volum incloent-hi els temes inèdits que van aparèixer en el volum 95 de la col·lecció Historia de la Música Pop Española, el single en solitari de Jordi Querol i, per què no, el single de Vértice, que al cap i a la fi van ser l'evolució natural de Los Go-Go. Es podria arrodonir un bonic CD amb algunes de les cançons de l'LP Rock & Roll Music que Max Sunyer va editar el 1972, amb Jordi Querol de vocalista. 

Potser Los Jóvenes siguin avui un grup poc recordat, però de ben segur que ho continuaran sent si ningú es planteja reeditar els seus 5 EPs i dos singles (24 temes, ideal per un CD). I resulta també sorprenent que tot i que en els darrers anys s'ha posat força èmfasi a recuperar el pop 60's en català, no hi hagi disponible la discografia d'Els Dracs (7 EPs i un single) en CD.

I el que ja és directament imperdonable és que no estiguin disponibles els dos EPs d'Els Tres Tambors, del més interessant i singular de l'escena 60's catalana. I, ja posats a demanar miracles, si algú fos capaç de localitzar els temes que havien de formar el seu primer LP -Jordi Batiste explica que tenien acabat mig disc quan el grup es va separar-, la meva felicitat seria completa.

Queda feta la carta als Reis, a veure si algú ens escolta... I si algú sap d'alguna reedició que se m'hagi escapat, que ho digui!!!

CAST: Si sois seguidores de este blog ya sabréis que a menudo me lamento que esta o aquella canción no han sido reeditadas en formato digital, y a veces en ningún formato desde su publicación original. Soy de los que piensa que este es uno de los elementos que más claramente demuestran la poca consideración que la música pop todavía tiene este país. No quiero insistir ahora sobre el tema, pero sí repasar, de los grupos incluidos en el libro Eco i distorsió, cuáles es posible ahora comprar su discografía de forma legal.
En este sentido, sin duda los más afortunados han sido los que en su momento ficharon por EMI - La Voz de Su Amo: Mustang, Lone Star, Salvajes y Picnic. EMI no ha dejado nunca de explotar con cierta dignidad su catálogo, ya fuera reeditando los LPs y recopilatorios originales o bien mediante nuevas compilaciones. Además, en años recientes estos grupos también han sido objeto de atención de la compañía discográfica especializada Rama Lama Music, que igualmente ha lanzado en CD volúmenes dedicados a Sirex, Cheyenes y Álex y los Findes. Generalmente, esta es la forma más recomendable para acceder al repertorio de todos los grupos mencionados. Hay que decir que las reediciones de Rama Lama están bien lejos de la perfección (alguna vez he oído decir que Rama Lama es la Rhino española, cosa que es una exageración casi ofensiva), pero cuando menos acostumbran a ser muy exhaustivas e incorporan la información mínimamente exigible. Y existen, que no es poca cosa, como veremos.
Si de los conjuntos mencionados es relativamente sencillo acceder a su discografía, después nos encontramos aquellos que sólo se puede disfrutar de una parte. El ejemplo paradigmático serían los Gatos Negros, de los cuales es incomprensible que no exista hoy por hoy una buena reedición integral de los siete EPs y siete singles que publicaron durante los 60. Sí que está reeditado en CD -sin mucha gracia- su imprescindible LP del 1966 y en compacto también existe una recopilación de veinte temas que BMG incluyó dentro de una serie llamada "Pop de los 60" en la que también aparecieron volúmenes dedicados a Cheyenes y Sirex, entre otros. La portada es horrible, no hay más información que los autores de las canciones y la selección de temas no parece responder a ningún criterio racional, pero es lo que hay.
Peor todavía es lo que uno puede conseguir de Los Catinos: a pesar de llegar a publicar 12 EPs y 14 singles, en CD sólo hay una recopilación con catorce temas, encuadrada en la serie "Singles Collection" con la que Divucsa recuperó hace unos años parte del catálogo de Belter, de presentación infame. Además, corresponde al periodo menos interesante de la trayectoria del grupo, del 1966 en adelante, mientras queda inédita toda su discografía en Vergara. De Los Pájaros Locos, que editaron 16 EPs, existe aparentemente un recopilatorio publicado por OK Records y que recoge 24 canciones del grupo, innecesariamente divididas en dos CDs, pero yo no lo he llegado a ver nunca...
Después ya vienen aquellos conjuntos que, sencillamente, no han están disponibles en CD. Sí, es posible encontrar alguna canción en algún recopilatorio, pero me refiero a poder comprar alguna referencia dedicada específicamente a ellos. En algún caso la excusa puede ser que la discografía sería demasiado corta, como por ejemplo Los No, que sólo publicaron dos EPs, pero también es cierto que la misma Rama Lama a menudo ha publicado volúmenes con discografías completas de varios grupos.
En cuanto a Los Go-Go, a pesar de que su discografía oficial también es corta (un EP y tres singles) ofrezco la idea de completar un volumen incluyendo los temas inéditos que aparecieron en el volumen 95 de la colección Historia de la Música Pop Española, el single en solitario de Jordi Querol y, por qué no, el single de Vértice, que al fin y al cabo fueron la evolución natural de Los Go-Go. Se podría redondear un bonito CD con algunas de las canciones del LP Rock & Roll Music que Max Sunyer editó el 1972, con Jordi Querol de vocalista.
Quizás Los Jóvenes sean hoy un grupo poco recordado, pero a buen seguro que lo continuarán siendo si nadie se plantea reeditar sus 5 EPs y dos singles (24 temas, ideal por un CD). Y resulta también sorprendente que a pesar de que en los últimos años se ha puesto bastante énfasis a recuperar el pop 60's en catalán, no esté disponible la discografía de Els Dracs (7 EPs y un single) en CD.
Y lo que ya es directamente imperdonable es que no estén disponibles los dos EPs de Els Tres Tambors, de lo más interesante y singular de la escena 60's catalana. Y, ya puestos a pedir milagros, si alguien fuera capaz de localizar los temas que tenían que formar su primer LP -Jordi Batiste explica que tenían acabado medio disco cuando el grupo se separó-, mi felicidad sería completa.
Queda hecha la carta a los Reyes, a ver si alguien nos escucha... ¡Y si alguien sabe de alguna reedición que se me haya escapado, que lo diga!!!

Arriba el tresor de "Los Nuggetz"

Nuggets és el títol d’una mítica recopilació apareguda el 1972 que reivindicava, en un moment en què la música popular pecava de grandiloqüència  i la “seriositat” (ja fos per la via del rock progressiu o per la dels cantautors), un retorn a la simplicitat, recuperant singles oblidats dels grups de garatge de mitjans de la dècada anterior. Amb el temps, el concepte “Nuggets” s’ha fet servir per a nous recopilatoris que, respectant aquest esperit, suposaven variacions del mateix ja fos per la via temporal o territorial.

Ara ens arriba Los Nuggetz. 1960’s Punk, Pop, Psychedelic from Latin America, una caixa de quatre CDs i prop de 100 cançons editada als EUA que presenta el que passava al sud del Río Grande... I a l’est de l’oceà Atlàntic, perquè el concepte de Llatinoamèrica dels compiladors inclou també Espanya. Tampoc és, estrictament, una recopilació de rock garatger en castellà, ja que també s’hi inclouen cançons en anglès, en portuguès i fins i tot un parell en català. Inclusions ben conscients, ja que les notes expliquen que el català és una llengua parlada per nou milions de persones però que va patir persecució durant el franquisme.

Aquestes consideracions al marge, Los Nuggetz és un veritable tresor, un festí per a l’amant dels 60’s i una box-set modèlica:  de cadascun dels temes se’ns ofereix els corresponents crèdits, reproducció de la portada original, formació completa del grup responsable i uns comentaris força extensos, pensats per orientar un públic (el ianqui) per al qual pràcticament tots els noms inclosos són totalment desconeguts però que aconsegueixen un nivell informatiu més que notable. Una presentació molt cuidada i format de llibre amb tapa dura completen l’atractiu “físic” de la capsa.

I estan les cançons, és clar. Una selecció molt ben treballada, un temasso rere un altre. Més distorsió que eco, força Hammond, alguns apunts psicodèlics i molt d’entusiasme juvenil. Temes propis però també molts clàssics anglosaxons passats pel sedàs hispà, en alguns casos amb resultats divertidíssims, com ara el “Wild Thing” dels Troggs transformat en “Loco (te patina el coco)” en la lectura de Juan El Matemático.

Resulta interessant com, pel que fa als grups espanyols (aproximadament, un terç del total dels talls inclosos), els compiladors ianquis fan que Barcelona guanyi per golejada a Madrid (tot i que sigui injust que Los Brincos només colin un tema i que Micky y Los Tonys estiguin absents), reflectint el fet que, efectivament, l’escena catalana era molt més garatgera. Los Salvajes, en concret, són una debilitat dels compiladors, amb sis temes inclosos, però també apareixen en més d’una ocasió Sirex, Mustang, Cheyenes, Gatos Negros i Polares (d’aquests resulta especialment interessant el fet que s’inclou la meitat del seu únic EP, encara pendent de reedició legal digital), a més d’aportacions solitàries de Lone Star, Dracs, Go-Gó i  Los No, entre d’altres.

És a dir, que la caixa és una excel·lent introducció a bona part dels grups inclosos a Eco i distorsió, però al mateix temps també apunta cap a altres capitals del pop espanyol dels 60 com Madrid i València (amb Los Huracanes) i, és clar, és una porta d’entrada immillorable per conèixer el que es coïa a Mèxic, Argentina, Xile, Colòmbia o Perú, entre d’altres països, amb alguns noms que ja coneixia (Shakers, Mockers o Yakis) i molts altres per descobrir. 

CAST: Nuggets es el título de una mítica recopilación aparecida el 1972 que reivindicaba, en un momento en que la música popular pecaba de grandilocuencia y trascendencia (ya fuera por la vía del rock progresivo o por la de los cantautores), un regreso a la simplicidad, recuperando singles olvidados de los grupos de garaje de mediados de la década anterior. Con el tiempo, el concepto “Nuggets” se ha usado para nuevos recopilatorios que, respetando este espíritu, suponían variaciones del mismo ya fuera por la vía temporal o territorial.
Ahora nos llega Los Nuggetz. 1960’s Punk, Pop, Psychedelic from Latin America, una caja de cuatro CDs y cerca de 100 canciones editada en los EE.UU. que presenta lo que pasaba al sur del Río Grande... Y al este del océano Atlántico, porque el concepto de Latinoamérica de los compiladores incluye también España. Tampoco es, estrictamente, una recopilación de rock garajero en castellano, puesto que también se incluyen canciones en inglés, en portugués e incluso un par en catalán. Inclusiones muy conscientes, puesto que las notas explican que el catalán es una lengua hablada por nueve millones de personas pero que sufrió persecución durante el franquismo.
Estas consideraciones al margen, Los Nuggetz es un verdadero tesoro, un festín para el amante de los 60’s y una box-set modélica: de cada uno de los temas se nos ofrece los correspondientes créditos, reproducción de la portada original, formación completa del grupo responsable y unos comentarios bastante extensos, pensados para orientar un público (el yanqui) para el cual prácticamente todos los nombres incluidos son totalmente desconocidos pero que consiguen un nivel informativo más que notable. Una presentación muy cuidada y formato de libro con tapa dura completan el atractivo “físico” de la caja.
Y están las canciones, está claro. Una selección muy muy trabajada, un temazo detrás otro. Más distorsión que eco, bastante Hammond, algunos apuntes psicodélicos y mucho de entusiasmo juvenil. Temas propios pero también muchos clásicos anglosajones pasados por la criba hispana, en algunos casos con resultados divertidísimos, como por ejemplo el “Wild Thing” de los Troggs transformado en “Loco (te patina el coco)” en la lectura de Juan El Matemático.
Resulta interesando cómo, en cuanto a los grupos españoles (aproximadamente, un tercio del total de los cortes incluidos), los compiladores yanquis hacen que Barcelona gane por goleada en Madrid (a pesar de que sea injusto que Los Brincos sólo cuelen un tema y que Micky y Los Tonys estén ausentes), reflejando el hecho que, efectivamente, la escena catalana era mucho más garajera. Los Salvajes, en concreto, son una debilidad de los compiladores, con seis temas incluidos, pero también aparecen en más de una ocasión Sirex, Mustang, Cheyenes, Gatos Negros y Polares (de estos resulta especialmente interesante el hecho que se incluye la mitad de su único EP, todavía pendiente de reedición legal digital), además de aportaciones solitarias de Lone Star, Dracs, Go-Gó y Los No, entre otros.
Es decir, que la caja es una excelente introducción a buena parte de los grupos incluidos en Eco i distorsió, pero al mismo tiempo también apunta hacia otras capitales del pop español de los 60 como Madrid y Valencia (con Los Huracanes) y, está claro, es una puerta de entrada inmejorable para conocer el que se cocía en México, Argentina, Chile, Colombia o Perú, entre otros países, con algunos nombres que ya conocía (Shakers, Mockers o Yakis) y otros muchos para descubrir. 

Los No: "Incomprendidos"

A banda de "La llave", "Incomprendidos" segurament sigui el tema més conegut de la curta discografia de Los No (només dos EPs, tots dos editats per Vergara el 1966 i que esperen una reedició digital legal). Es tracta d'una cançó-himne de l'estil de les que havien llençat Los Salvajes, reivindicant la nova estètica jove, amb especial èmfasi en el fet de portar cabells llargs. "Porque llevo el pelo largo / No me toman por normal", es lamenta el cantant que, tot i això, manté l'esperança que "Un día llegará / que con melena o sin ella / por igual nos juzgarán". Musicalment respon al so garatge i r&b del grup, amb la lliçó ben apresa dels Yardbirds i un fort protagonisme de l'harmònica. Com a curiositat, Víctor Portolés explica a Eco i distorsió que aquest instrument el toca Ray Gomez, germà de l'altre guitarrista, Jean Pierre, que llavors militava als Pekenikes i que amb el temps es convertiria en un guitarrista jazz-rock de relleu internacional, col·laborant entre d'altres amb Stanley Clarke.

CAST: Aparte de "La llave", "Incomprendidos" seguramente sea el tema más conocido de la corta discografía de Los No (sólo dos EPs, los dos editados por Vergara en 1966 y que esperan una reedición digital legal). Se trata de una canción-himno del estilo de las de Los Salvajes, reivindicando la nueva estética joven, con especial énfasis en el hecho de llevar el pelo largo. "Porque tengo el pelo largo / No me toman por normal", se lamenta el cantante que, aún así, mantiene la esperanza que "Un día llegará / que con melena o sin ella / por igual nos juzgarán". Musicalmente responde al sonido garaje y r&b del grupo, con la lección muy bien aprendida de los Yardbirds y un fuerte protagonismo de la armónica. Como curiosidad, Víctor Portolés explica en Eco i distorsió que este instrumento lo toca Ray Gomez, hermano del otro guitarrista, Jean Pierre, que entonces militaba en los Pekenikes y que con el tiempo se convertiría en un guitarrista jazz-rock de relevo internacional, colaborando entre otros con Stanley Clarke.

Los No: "La llave"

Los No van ser un dels grups més salvatges de l'escena barcelonina dels 60. Tot i que segons el guitarra rítmica, Víctor Portolés, considera que els dos EPs que van enregistrar per Vergara "no reflecteixen de cap manera com sonàvem realment en directe", resulten francament interessants i sí que els mostren com un grup força avançat. Un dels millors temes és "La llave", composició pròpia a base de ritme r&b, guitarra fuzz i un parèntesi instrumental central que remet als rave ups que caracteritzaven als Yardbirds de Jeff Beck. A més, una lletra que en principi es pot considerar romàntica ("Quiero la llave de tu amor") però que, davant l'ansietat amb què s'expressa el protagonista ("No tardes más / Tanto esperarme / No puedo más") un no pot evitar de fer-hi altres lectures que el censor de torn no devia intuïr.

Aquí teniu la cançó que, com totes la discografia de Los No, continua sense reeditar-se legalment en CD.



CAST: Los No fueron uno de los grupos más salvajes de la escena barcelonesa de los 60. A pesar de que el guitarra rítmica, Víctor Portolés, considera que los dos EPs que grabaron por Vergara "no reflejan de ninguna forma como sonábamos realmente en directo", resultan francamente interesantes y sí que los muestran como un grupo bastante avanzado. Uno de los mejores temas es "La llave", composición propia a base de ritmo r&b, guitarra fuzz y un paréntesis instrumental central que remite a los rave ups que caracterizaban a los Yardbirds de Jeff Beck. Además, una letra que en principio se puede considerar romántica ("Quiero la llave de tu amor") pero que, ante la ansiedad con que se expresa el protagonista ("No tardes más / Tanto esperarme / No puedo más") uno no puede evitar  hacer otras lecturas que el censor de turno no debía intuir.
Aquí tenéis la canción que, como todas la discografía de Los No, continúa sin reeditarse legalmente en CD.