Les festes de Gràcia dels 60

(Nota: Tal i com ja he apuntat en alguna ocasió, estic contribuïnt a un nou projecte sobre la música dels 60 a Barcelona, més ampli i ambiciós que el del meu modest llibre. Espero poder-vos ampliar la informació ben aviat. De moment, en aquesta entrada faig servir material de la petita recerca que vaig fer a l'arxiu del districte de Gràcia, a la Biblioteca Jaume Fuster, per aquest nou projecte.)

Els anys 60 del segle passat es consideren habitualment una època de certa decadència pel que fa a la festa major de la Vila de Gràcia, en tant en quant va baixar notablement la participació popular, reflectida igualment en un descens del número de carrers guarnits. En canvi, pel que fa a la música popular, es pot considerar que les festes gracienques van viure una època daurada, ja que hi van passar no només els millors grups de la ciutat sinó també de tota Espanya i fins i tot algunes figures internacionals.

Així, a mitjans dels 60, i a banda dels concerts que es feien en els petits escenaris dels diversos carrers, la música es concentrava en tres envelats situats a la plaça del Diamant, la plaça del Sol i el Camp d'En Grassot. Sembla que la competència devia ser ferotge, especialment entre els dos primers, que es presentaven, respectivament, com "el entoldado de los grandes espectáculos" i "el entoldado de los grandes éxitos". Fins i tot reproduïen les rivalitats dels artistes que programaven: així, el 1965 els Sirex estaven programats tres nits a la plaça del Diamant, i els Mustang cinc a la plaça del Sol. I el 66, mentre el Diamant programava als Bravos, Sol oferia els Brincos.

Val a dir que els envelats oferien una programació, si més no, eclèctica, en què les vetllades musicals es combinaven amb jornades dedicades a la lluita lliure i festes infantils. L'eclecticisme també dominava la programació musical, ja que s'hi podien veure (sovint el mateix dia) grups de pop-rock, cantants melòdics i orquestres de tota la vida, amb aparellaments a priori impossibles com ara el de Raphael i Los Salvajes. En avançar la dècada es va convertir també en habitual dedicar una jornada a un recital de Nova Cançó.

 
Pel que fa a la presència d'artistes internacionals cal destacar el concert de Rita Pavone a la plaça del Sol el 1965 i, sobretot, el de Tom Jones en aquest mateix envelat l'any següent. El tigre de Gal·les va actuar acompanyat en el cartell per Tony Ronald i Chus Martínez y su Conjunto.

A continuació, reproduïm la programació musical dia a dia dels envelats, que hem pogut trobar en els programes corresponents:

1965

Plaça del Diamant

14 Quando’s, Los 4 de la Torre, Sirex

15 Quando’s, Ramón Calduch, Los Tamara

17 Orquesta Verdi, Los Pekes, Sirex

19 Rudy Ventura, Duo Dinámico, Orquesta Maravella

21 Orquesta Maravella, Sirex, José Guardiola

22 Mochi, Los Catinos, Orquesta Maravella, Los Brincos

Plaça del Sol

14 Rocky Roberts, Mustang, Ellare’s Sisters

15 Ivana, Los Nevadas, Cherokes, Donald Duck, Intocables, Saltélites, Korean Kittens, Mustang, Rocky Roberts (24 Horas de Música de Radio Juventud)

17 Duo Dinámico, Mustang, Hawai San Remo

19 Brincos, Ramón Calduch, Mustang

20 Rita Pavone, Orquesta Florida, Hawai San Remo

21 Marty Cosens, Los Tamara, Mustang

22 Luis Mariano, Mustang, Beat Chics

Camp d’en Grassot

14 Luis Aguilé, Los Dukes, Orquesta Rosaleda

15 Los Catinos, Hermanas Benítez, Orquesta Rosaleda

19 José Guardiola, Sirex, Janio Martí y su conjunto

21 Manolo Escobar

1966

Plaça del Diamant

13 Los 4 de la Torre, Tony Ronald, Mustang

14 Los Duques, Lorenzo González, Sirex

15 Lone Star, Los Tamara, Los Bravos

18 Gatos Negros, Álex y los Findes, Orquesta Maravella, Sirex

20 Orquesta Maravella, José Guardiola, Sirex, Nella Colombo

21 Los 4 de la Torre, Orquesta Maravella, Beatles de Cádiz, Cassen

Plaça del Sol

13 Los 3 Sudamericanos, Ramon Calduch, Hawai San Remo

14 Milva, Lone Star, Chus Martínez

15 Tom Jones, Tony Ronald, Chus Martínez

18 Cuando’s, Salvajes, Beatles de Cádiz

19 Nit Nova Cançó: Raimon, Núria Feliu, Dracs

20 Los Cinco Latinos, Brincos, Fénix

21 Salvajes, Raphael, Farre’s

Camp d’en Grassot

13 La Lira, Sirex, Salvajes

14 Orquesta Hoot Club, los 4 de la Torre, los Beatles de Cádiz

15 Dinos, Mustang, Duo Dinámico, Georgie Dann

18 Duques, Tony Ronald, Mustang, Sirex

20 Orquesta Melodía, Cheyenes, Rivero

21 Orquesta Janio Martí, Lone Star, Los Cinco Latinos

1967

Plaça del Sol

12 Peret, Adam-Grup, Vampiros

13 Les Surf, Los de la Torre, Hawai San Remo y Adrián

14 Juan & Junio, Adam-Grup, Quando’s

15 Brincos, Massiel, Faros (tots Novola)

17 Orquesta Show Japonesa, Andrés Castel, Los No

18 Nit Nova Cançó: Raimon, Eurogrup

19 Sirex, Pekenikes, Ramón Calduch

20 Raphael, Pekenikes, Quixot’s Quartet

1969

Plaça del Sol

14 Sheane Fenton, Faros, Ángeles

15 Jóvenes, Kifers, Tremeloes

16 Voces Amigas, Dyango, Revolution

17 Formula V, Salomé, Carl Douglas

19 Joan Manuel Serrat

21 Comodines, Lone Star, Ramón Calduch

23 Los Mismos, Fórmula V, Los Albas, Los Gritos

24 Los Relámpagos, Chus Martínez, Rudy Ventura                             

Plaça del Diamant

14 Los Tamara, Darwin Teoría, Fórmula V

15 Beta, Ramón Calduch, Mike Kennedy

17 Mauné y los Dinámicos, Tony Ronald, Jess & James

21 Dyango, Rubi Rats, Tony Ronald

23 José Guardiola, Doble Dinamita, Los Canarios

24 Dante, Miguel Ríos, Henry Stephen

50 anys dels Beatles a Barcelona

Com probablement ja sabreu, el pròxim dia 3 de juliol es compliran 50 anys justos de l'històric concert dels Beatles a la Monumental de Barcelona. Com és habitual ja hi ha en marxa diverses iniciatives commemoratives, començant pel concert que es farà el mateix 3 de juliol al Palau Sant Jordi amb els Bootleg Beatles i els que van ser teloners dels de Liverpool 50 anys enrere, els Sirex. (Per cert, jo sóc bastant alèrgic a aquest tipus de bandes tribut, però haig de reconèixer, vist el vídeo corresponent, que aquests Bootleg Beatles són bastant impressionants.) A més, l'associació Beat-Les Corts ha programat del 26 al 28 de juny un Barcelona Beatles Weekend amb nombroses actuacions musicals, la presència de Pete Best -el bateria substituït per Ringo abans de l'èxit- i fins i tot un curs del Centre d’Investigacions Film-Història de la Universitat de Barcelona. I, a tot això, es publica l'enregistrament del concert que els Beatles van fer la nit abans a Madrid, a Las Ventas.

Més enllà de la mitomania o la nostàlgia, la visita dels Beatles a Barcelona va suposar una fita innegable i de fet sembla un petit miracle en un context en què la presència d'artistes anglosaxons als escenaris espanyols era més aviat escadussera. Sí, per Barcelona també van passar aquells anys els Animals, Tom Jones o Moody Blues, però els Rolling Stones no ho farien fins deu anys després, i molts altres noms fonamentals tampoc ho farien durant la seva carrera inicial. Per no parlar dels músics nord-americans. Al cap i a la fi, aquest era un país on la gent preferia comprar "El submarino amarillo" en versió Mustang.

 

Al llibre Eco i distorsió hi ha un bon espai dedicat al concert dels Beatles, evocat pel periodista José María Pallardó, Leslie dels Sirex i Santi Carulla dels Mustang. Val la pena reproduir els comentaris del periodista: 
Al mateix temps, Pallardó creu que el concert, organitzat per Francisco Bermúdez, promotor madrileny d’events taurins i espectacles diversos, va ser molt representatiu de les misèries que vivia la música pop a l’Espanya de l’època. Primer, un so extremadament deficient. I, a sobre, els Beatles van actuar dins un paquet surrealista, amb orquestres, cantants melòdics i tan sols els Sirex i els madrilenys Shakers que podien interessar al públic que havia pagat per escoltar els britànics: “És clar, això dels Beatles ho va muntar el tal Bermúdez, que igual muntava un combat de boxa. I devien pensar: ‘Qui fotem de presentador? Doncs Torrebruno, que és molt popular.’ I què tenia a veure el pobre Torrebruno amb els Beatles? ‘Total, són uns melenuts...’, devien pensar. Es notava que els que tenien diners per muntar un concert com aquest no en tenien ni idea, de la música jove...”

Com a bonus track i la nostra pròpia contribució a l'aniversari, recupero de la conversa amb Leslie algun fragment que no va aparèixer al llibre. Així, en primer lloc, el cantant dels Sirex reconeixia que en aquell moment van viure el concert com un més, i que només amb el pas del temps se'n van adonar de la importància del mateix. Prèviament, havia donat la seva opinió sobre els Beatles a nivell musical i quina havia estat la seva influència sobre els Sirex: "Gens. I jo crec que aquest és el gran encert dels Sirex. Jo escolto per primer cop el 'Twist & Shout', que  me'l porta una amiga a Calella, i dic: 'Quina 'Bamba' més ben interpretada!'. A mi no m'agradaven gaire. Jo realment els vaig apreciar amb el 'disc blanc', i llavors vaig reconèixer que eren dels millors. Però a mi tot allò del 'She loves you'..."  

Llegint-lo avui en dia algú pot pensar que Leslie exagera o és poc generós, però el cert és que els grups de la primera generació barcelonina es formen a partir d'un model anterior, el de Cliff Richard & the Shadows, i en realitat tenen poc a veure amb els Beatles... fins i tot encara que triomfessin adaptant-ne les cançons, com los Mustang. És difícil trobar a Barcelona grups clarament modelats a partir del patró Beatles, com ho serien els Brincos madrilenys. Paradoxes!

Primer volum d'una sèrie antològica del garatge espanyol 60's

Els seguidors d'aquest bloc esteu d'enhorabona per l'aparició del recopilatori Algo Salvaje. Untamed 60s Beat and Garage Nuggets From Spain, editat per Munster Records. Esteu / estem d'enhorabona per l'aparició del disc (disponible en CD i també en vinil doble) i també pel fet que la portada especifica clarament que és el volum 1 d'una sèrie que tindrà continuïtat. Genial!

Com el títol indica, es tracta de recollir algunes de les millors mostres de garatge dels 60 espanyols, un propòsit que ha guiat altres projectes anteriors (com ara els Viñedos que van aparèixer en vinil fa uns anys), però ara amb més ambició i amb la qualitat que sempre marquen les edicions de Munster. En aquest sentit, el recopilatori resulta altre cop modèlic, amb notes introductòries, crèdits complets i també comentari específic de cada cançó, a més de la reproducció de les portades originals. Un estàndard de qualitat envejable que ja caracteritzava altres recopilatoris de Munster com la sèrie Sensacional Soul o, sobretot, Peppermint Twist i Chicas!

Les notes i la selecció són obra d'un dels millors especialistes del gènere, Vicente Fabuel, que ha realitzat una veritable feina d'arqueologia musical, rebuscant, com ell mateix explica, sobretot a les cares B dels EPs, on els conjunts podien incloure algun tema més agressiu per compensar els covers edulcorats que les companyies discogràfiques els havien imposat per la cara A. Un total de 28 temes, a càrrec del mateix nombre de grups, alguns de molt coneguts (Brincos, Miguel Ríos) però representats per temes gens obvis, i d'altres de francament desconeguts (en algun cas, en efecte, fins i tot no hi ha informació sobre qui eren realment els músics que s'amagaven rera el nom en qüestió). Un altre punt positiu (almenys per mi): la majoria de cançons són composicions pròpies, tot i que també hi ha algun cover de Yardbirds, Hollies i altres.

La representació catalana és força abundant, tot i que entre els absents destaquen, precisament, Los Salvajes, que segur que apareixeran en volums futurs. En tot cas, hi trobareu temes de Tony Ronald, Lone Star, Cheyenes, Polares, Nivram, Sirex i els gironins Els Trons. Però potser sorprén especialment l'abundància i bon nivell dels conjunts mallorquins.

En tot cas, ja trigueu a passar per caixa, ja sigui via botiga o bé al web de Munster.

Twist i altres balls de moda, via Munster

Munster Records, així com les seves filials Vampisoul o Vinilíssimo, ens han donat més d'una alegria als aficionats a mirar cap enrere per saber què passava a casa nostra als anys 60. Aquest cop directament editat per la marca mare, Pippermint Twist. Rockin' Twist, Instrumentals, Exotica and other sounds from Spain 1958-1966 és un altre d'aquests recopilatoris fabulosos marca de la casa, aparegut a finals de l'any passat en CD i en doble vinil. Un total de 24 temes que, com el títol indica, es concentra en el que en podríem dir pop hispà pre-Beatles, és a dir que ens trobem alguna mostra de rock clàssic (com un impagable "Johnny, sé bueno" de Chuck Berry en versió de Los Pantalones Azules que no tenen cap problema a pronunciar "Johnny" amb la "j" aspirada), molt de twist i ballables en general i algunes cançons directament inclassificables. Un cop més, la presentació és excel·lent, amb reproduccions de les portades de tots els discos originals, crèdits i un text explicatiu de cada tema.

La nòmina de conjunts catalans és força nombrosa, inclosos els Sirex (amb el seu únic tema enregistrat en anglès), The Finder's (abans de la divisió que comportaria el naixement d'Álex y los Findes) o fins i tot Els 4 Gats, acompanyant altres noms de la resta de l'estat com Pekenikes, Relámpagos o els sevillans The Rocking Boys (que il·lustren la portada del CD). Però el més interessant és quan la recopilació deixa de banda els conjunts explícitament pop per ocupar-se d'aquells artistes amb una vinculació més tangencial amb els ritmes moderns. És aquí quan ens apareixen figures com Rudy Ventura (amb un gens menyspreable twist propi del 1961!) o el Cuarteto Maranatha, també barcelonins, interpretant gospel (!?).

Vaja, imprescindible...

CAST: Munster Records, así como sus filiales Vampisoul o Vinilíssimo, nos han dado más de una alegría a los aficionados a mirar hacia atrás para saber qué pasaba en casa nuestra en los 60. Esta vez directamente editado por la marca madre, Pippermint Twist. Rockin' Twist, Instrumentales, Exotica and other sounds from Spain 1958-1966 es otro de estos recopilatorios fabulosos marca de la casa, aparecido a finales del año pasado en CD y doble vinilo. Un total de 24 temas que, como el título indica, se concentra en lo que podríamos llamar pop hispano pre-Beatles, es decir que nos encontramos alguna muestra de rock clásico (como un impagable "Johnny, sé bueno" de Chuck Berry en versión de Los Pantalones Azules que no tienen ningún problema a pronunciar "Johnny" con la "j" aspirada), mucho twist y bailables en general y algunas canciones directamente inclasificables. Una vez más, la presentación es excelente, con reproducciones de las portadas de todos los discos originales, créditos y un texto explicativo de cada tema.
La nómina de conjuntos catalanes es bastante numerosa, incluidos los Sirex (con su único tema grabado en inglés), The Finder's (antes de la división que comportaría el nacimiento de Álex y los Findes) o incluso Els 4 Gats, acompañando a otros nombres del resto del estado como Pekenikes, Relámpagos o los sevillanos The Rocking Boys (que ilustran la portada del CD). Pero lo más interesante es cuando la recopilación deja a un lado a los conjuntos explícitamente pop para ocuparse de aquellos artistas con una vinculación más tangencial con los ritmos modernos. Es aquí cuando nos aparecen figuras como Rudy Ventura (¡con un nada despreciable twist propio del 1961) o el Cuarteto Maranatha, también barceloneses, interpretando gospel (!?).
Vaya, imprescindible...

El martell de Pete Seeger

Quina influència va exercir el recentment finat Pete Seeger sobre els músics catalans? Les necrològiques aparegudes als mitjans de comunicació catalans s'han referit sobretot a la seva relació amb el moviment folk i cançó d'autor. Així, s'ha destacat que Seeger va servir com inspiració i / o influència tant en termes d'actitud (en el cas de Raimon), com de repertori (a finals dels 60, quan el Grup de Folk s'acosta al folk song nord-americà, enfront el model més afrancesat que havia adoptat inicialment la Nova Cançó) i també d'interpretació: Pete Seeger no és només un cantant sinó que, per damunt d'això, fa cantar el públic que l'escolta. Aquest model participatiu que és característic del Grup de Folk i d'alguns dels seus components com Xesco Boix està clarament heretat de Seeger. S'ha parlat també abastament de la seva visita del 1971.

Certament, és lògic que una figura tan clarament incòmoda en el context franquista com la de Seeger (que, per exemple, era un dels grans difusors de les cançons de la Brigada Lincoln que havia lluitat en el bàndol republicà) obtingués ressó bàsicament en aquells cercles més oposats al règim... Però precisament per això encara resulta més fascinant que, el 1964, mitja Catalunya estigués cantant i ballant una cançó seva: "If I had a hammer". I és més irònic encara si pensem que Pete Seeger va cantar la cançó per primer cop en públic el 1949 en una trobada del partit comunista nord-americà!!!

Pete Seeger amb Raimon en la seva visita a Barcelona el 1971. El seu concert va ser suspès en el darrer moment.

Com va arribar aquesta cançó potencialment subversiva, que parlava de la pau i l'amor entre tots els homes i dones, a convertir-se en un hit innocu a l'Espanya franquista? Val a dir que quan va ser enregistrada inicialment per The Weavers (el grup de Seeger) no va obtenir gaire èxit ni tan sols al seu país. Una dècada després, amb un canvi de melodia i en un context diferent (eren els anys de l'optimisme kennedyà), el trio Peter, Paul & Mary sí que van aconseguir colar-la al top ten nord-americà. I el 1963, Trini Lopez en faria una nova lectura, directament pop (incorporant el característic "Uuuh" inicial que repetirien les versions posteriors), amb la que arribaria al número 3 de les llistes de vendes.

D'aquí, la cançó viatjaria a tot el món, traduïda a moltíssimes llengües (curiosament, la primera versió en català potser sigui "Es martellet", de l'inefable duet infantil mallorquí Queta i Teo). A Barcelona, l'any 1964 va ser l'any de "Si yo tuviera un martillo", enregistrada entre d'altres en EPs dels Sirex, Los Catinos o el cantant melòdic Francisco Heredero, tot i que, com casualment explicàvem en la nostra entrada anterior, qui va treure'n més rendiment va ser Sonia: l'èxit de la seva versió va fer que fins i tot se la conegués popularment com "la chica del martillo". En recollim, però, una altra versió d'una altra chica ye-yé: la que en va fer Gelu -granadina però afincada a la capital catalana- en l'únic EP en què va fer servir com a grup d'acompanyament un altre grup de la ciutat, Los Mustang. Totes elles versions ben innocents (a la resta d'Espanya en trobem a càrrec de Los Relámpagos i Los Tamara, entre d'altres): de ben segur ni el públic ni tan sols els intèrprets eren conscients de la càrrega de profunditat que s'amagava en l'origen i l'autoria d'aquella tonada simpàtica i ballable.



CAST: ¿Qué influencia ejerció el recientemente finado Pete Seeger sobre los músicos catalanes? Las necrológicas aparecidas a los medios de comunicación catalanes se han referido sobre todo a su relación con el movimiento folk y canción de autor. Así, se ha destacado que Seeger sirvió como inspiración y / o influencia tanto en términos de actitud (en el caso de Raimon), como de repertorio (a finales de los 60, cuando el Gruo de Folk se acerca al folk song norteamericano, enfrente el modelo más afrancesado que había adoptado inicialmente la Nova Cançó) y también de interpretación: Estalle Seeger no es sólo un cantante sino que, por encima de esto, hace cantar el público que le escucha. Este modelo participativo que es característico del Grup de Folk y de algunos de sus componentes como Xesco Boix está claramente heredado de Seeger. Se ha comentado también  su visita del 1971.
Ciertamente, es lógico que una figura tan claramente incómoda en el contexto franquista como la de Seeger (que, por ejemplo, era uno de los grandes difusors de las canciones de la Brigada Lincoln que había luchado en el bando republicano) obtuviera reconocimiento básicamente en aquellos círculos más opuestos al régimen... Pero precisamente por eso todavía resulta más fascinante que, en 1964, media Cataluña estuviera cantando y bailando una canción suya: "If Y had a hammer". ¡¡¡Y es más irónico todavía si pensamos que Pete Seeger cantó la canción por primera vez en público el 1949 en un encuentro del partido comunista norteamericano!!!
¿Como llegó esta canción potencialmente subversiva, que hablaba de la paz y el amor entre todos los hombres y mujeres, a convertirse en un hit inocuo en la España franquista? Justo es decir que cuando fue grabada inicialmente por The Weavers (el grupo de Seeger) no obtuvo mucho éxito ni siquiera en su país. Una década después, con un cambio de melodía y en un contexto diferente (eran los años del optimismo kennedyano), el trío Peter, Paul & Mary sí que consiguieron colarla en el top ten norteamericano. Y en 1963, Trini Lopez haría una nueva lectura, directamente pop (incorporando el característico "Uuuh" inicial que repetirían las versiones posteriores), con la que llegaría al número 3 de las listas de ventas.
De aquí, la canción viajaría en todo el mundo, traducida a muchísimas lenguas (curiosamente, la primera versión en catalán quizás sea "Es martellet", del inefable dúo infantil mallorquín Queta y Teo). En Barcelona, 1964 fue el año de "Si yo tuviera un martillo", grabada entre otros en EPs de los Sirex, Los Catinos o el cantante melódico Francisco Heredero, a pesar de que, cómo casualmente explicábamos en nuestra entrada anterior, quién sacó más rendimiento fue Sonia: el éxito de su versión hizo que incluso se la conociera popularmente como "la chica del martillo". Recogemos, sin embargo, la versión de otra chica ye-yé: la que hizo Gelu -granadina pero afincada en la capital catalana- en el único EP en que usó como grupo de acompañamiento otro grupo de la ciudad, Los Mustang. Todas ellas versiones muy inocentes (en el resto de España encontramos a cargo de Los Relámpagos y Los Tamara, entre otros): a buen seguro ni el público ni siquiera los intérpretes eran conscientes de la carga de profundidad que se escondía en el origen y la autoría de aquella cancioncilla simpática y ballable. 

Los Sirex: "Estrella fugaz"

És inevitable que avui pengem al bloc alguna canció nadalenca. Aquest és un subgènere molt popular (especialment als EUA, on sembla que no ets ningú si no enregistres un disc de nadales), que ens ha deixat veritables horrors però també altres mostres gens menyspreables (podeu comprovar-ho amb una entrada que vaig fer l'any passat al meu altre blog). Però en aquest ens cenyim a la Barcelona dels 60, i també som capaços de trobar un bon exemple. El 1966 els Sirex van editar un single nadalenc amb dues cançons originals, la millor de les quals és aquesta "Estrella fugaz". No us deixeu enganyar per l''al·leluia' que l'obre: de seguida sona una guitarra que ens transporta al terreny del rock clàssic que tant s'estimaven els Sirex. Això sí, pastors i Reis d'Orient a la lletra, un solo que tal·lareja el "Jingle Bells" i ritme a base de les campanetes de torn. I Leslie en un gran estat de forma a la veu!

Què més voleu? Bon Nadal!

Ah, i recordeu que la discografia dels Sirex la podeu comprar legalment. Per exemple, aquí. 

CAST: Es inevitable que hoy colguemos en el blog alguna canción navideña. Este es un subgénero muy popular (especialmente en los EE.UU., donde parece que no eres nadie si no grabas un disco de villancicos), que nos ha dejado verdaderos horrores pero también otros muestras nada despreciables (podéis comprobarlo con una entrada que hice el año pasado en mi otro blog). Pero en este nos ceñimos en la Barcelona de los 60, y también somos capaces de encontrar un buen ejemplo. En 1966 los Sirex editaron un single navideño con dos canciones originales, la mejor de las cuales es esta "Estrella fugaz". No os dejéis engañar por el 'aleluya' que lo abre: enseguida suena una guitarra que nos transporta al terreno del rock clásico que tanto amaban los Sirex. Eso sí, pastores y Reyes Magos en la letra, un solo que replica el "Jingle Bellos" y ritmo en base de las campanillas de turno. Y Leslie en un gran estado de forma en la voz.

¿Que más queréis? ¡Felices Navidades!

Ah, y recordad que la discografía de los Sirex la podéis comprar legalmente. Por ejemplo, aquí.

Arriba el tresor de "Los Nuggetz"

Nuggets és el títol d’una mítica recopilació apareguda el 1972 que reivindicava, en un moment en què la música popular pecava de grandiloqüència  i la “seriositat” (ja fos per la via del rock progressiu o per la dels cantautors), un retorn a la simplicitat, recuperant singles oblidats dels grups de garatge de mitjans de la dècada anterior. Amb el temps, el concepte “Nuggets” s’ha fet servir per a nous recopilatoris que, respectant aquest esperit, suposaven variacions del mateix ja fos per la via temporal o territorial.

Ara ens arriba Los Nuggetz. 1960’s Punk, Pop, Psychedelic from Latin America, una caixa de quatre CDs i prop de 100 cançons editada als EUA que presenta el que passava al sud del Río Grande... I a l’est de l’oceà Atlàntic, perquè el concepte de Llatinoamèrica dels compiladors inclou també Espanya. Tampoc és, estrictament, una recopilació de rock garatger en castellà, ja que també s’hi inclouen cançons en anglès, en portuguès i fins i tot un parell en català. Inclusions ben conscients, ja que les notes expliquen que el català és una llengua parlada per nou milions de persones però que va patir persecució durant el franquisme.

Aquestes consideracions al marge, Los Nuggetz és un veritable tresor, un festí per a l’amant dels 60’s i una box-set modèlica:  de cadascun dels temes se’ns ofereix els corresponents crèdits, reproducció de la portada original, formació completa del grup responsable i uns comentaris força extensos, pensats per orientar un públic (el ianqui) per al qual pràcticament tots els noms inclosos són totalment desconeguts però que aconsegueixen un nivell informatiu més que notable. Una presentació molt cuidada i format de llibre amb tapa dura completen l’atractiu “físic” de la capsa.

I estan les cançons, és clar. Una selecció molt ben treballada, un temasso rere un altre. Més distorsió que eco, força Hammond, alguns apunts psicodèlics i molt d’entusiasme juvenil. Temes propis però també molts clàssics anglosaxons passats pel sedàs hispà, en alguns casos amb resultats divertidíssims, com ara el “Wild Thing” dels Troggs transformat en “Loco (te patina el coco)” en la lectura de Juan El Matemático.

Resulta interessant com, pel que fa als grups espanyols (aproximadament, un terç del total dels talls inclosos), els compiladors ianquis fan que Barcelona guanyi per golejada a Madrid (tot i que sigui injust que Los Brincos només colin un tema i que Micky y Los Tonys estiguin absents), reflectint el fet que, efectivament, l’escena catalana era molt més garatgera. Los Salvajes, en concret, són una debilitat dels compiladors, amb sis temes inclosos, però també apareixen en més d’una ocasió Sirex, Mustang, Cheyenes, Gatos Negros i Polares (d’aquests resulta especialment interessant el fet que s’inclou la meitat del seu únic EP, encara pendent de reedició legal digital), a més d’aportacions solitàries de Lone Star, Dracs, Go-Gó i  Los No, entre d’altres.

És a dir, que la caixa és una excel·lent introducció a bona part dels grups inclosos a Eco i distorsió, però al mateix temps també apunta cap a altres capitals del pop espanyol dels 60 com Madrid i València (amb Los Huracanes) i, és clar, és una porta d’entrada immillorable per conèixer el que es coïa a Mèxic, Argentina, Xile, Colòmbia o Perú, entre d’altres països, amb alguns noms que ja coneixia (Shakers, Mockers o Yakis) i molts altres per descobrir. 

CAST: Nuggets es el título de una mítica recopilación aparecida el 1972 que reivindicaba, en un momento en que la música popular pecaba de grandilocuencia y trascendencia (ya fuera por la vía del rock progresivo o por la de los cantautores), un regreso a la simplicidad, recuperando singles olvidados de los grupos de garaje de mediados de la década anterior. Con el tiempo, el concepto “Nuggets” se ha usado para nuevos recopilatorios que, respetando este espíritu, suponían variaciones del mismo ya fuera por la vía temporal o territorial.
Ahora nos llega Los Nuggetz. 1960’s Punk, Pop, Psychedelic from Latin America, una caja de cuatro CDs y cerca de 100 canciones editada en los EE.UU. que presenta lo que pasaba al sur del Río Grande... Y al este del océano Atlántico, porque el concepto de Latinoamérica de los compiladores incluye también España. Tampoco es, estrictamente, una recopilación de rock garajero en castellano, puesto que también se incluyen canciones en inglés, en portugués e incluso un par en catalán. Inclusiones muy conscientes, puesto que las notas explican que el catalán es una lengua hablada por nueve millones de personas pero que sufrió persecución durante el franquismo.
Estas consideraciones al margen, Los Nuggetz es un verdadero tesoro, un festín para el amante de los 60’s y una box-set modélica: de cada uno de los temas se nos ofrece los correspondientes créditos, reproducción de la portada original, formación completa del grupo responsable y unos comentarios bastante extensos, pensados para orientar un público (el yanqui) para el cual prácticamente todos los nombres incluidos son totalmente desconocidos pero que consiguen un nivel informativo más que notable. Una presentación muy cuidada y formato de libro con tapa dura completan el atractivo “físico” de la caja.
Y están las canciones, está claro. Una selección muy muy trabajada, un temazo detrás otro. Más distorsión que eco, bastante Hammond, algunos apuntes psicodélicos y mucho de entusiasmo juvenil. Temas propios pero también muchos clásicos anglosajones pasados por la criba hispana, en algunos casos con resultados divertidísimos, como por ejemplo el “Wild Thing” de los Troggs transformado en “Loco (te patina el coco)” en la lectura de Juan El Matemático.
Resulta interesando cómo, en cuanto a los grupos españoles (aproximadamente, un tercio del total de los cortes incluidos), los compiladores yanquis hacen que Barcelona gane por goleada en Madrid (a pesar de que sea injusto que Los Brincos sólo cuelen un tema y que Micky y Los Tonys estén ausentes), reflejando el hecho que, efectivamente, la escena catalana era mucho más garajera. Los Salvajes, en concreto, son una debilidad de los compiladores, con seis temas incluidos, pero también aparecen en más de una ocasión Sirex, Mustang, Cheyenes, Gatos Negros y Polares (de estos resulta especialmente interesante el hecho que se incluye la mitad de su único EP, todavía pendiente de reedición legal digital), además de aportaciones solitarias de Lone Star, Dracs, Go-Gó y Los No, entre otros.
Es decir, que la caja es una excelente introducción a buena parte de los grupos incluidos en Eco i distorsió, pero al mismo tiempo también apunta hacia otras capitales del pop español de los 60 como Madrid y Valencia (con Los Huracanes) y, está claro, es una puerta de entrada inmejorable para conocer el que se cocía en México, Argentina, Chile, Colombia o Perú, entre otros países, con algunos nombres que ya conocía (Shakers, Mockers o Yakis) y otros muchos para descubrir. 

Sirex: "Sólo en la playa"

Resulta francament difícil dedicar estones al blog amb la calor terrible que ens ha tocat patir les darreres setmanes. Potser un estímul pot ser mirar de recuperar algunes cançons de temàtica estiuenca dels grups analitzats, que són menys de les que un podria pensar en un primer moment: la "cançó de l'estiu" tal i com avui la reconeixem (la que parla de platja, sangria, xiringuito, etc.) és, de fet, un invent de finals de la dècada dels 60. Tot i això, avui rescatem una cançó dels Sirex que parla de platja, però des d'una perspectiva melangiosa, més aviat. El propi Leslie explica a Eco i distorsió quina va ser la inspiració per aquesta i altres cançons de la mateixa època i com la presència de la platja era real: «Totes aquelles cançons melòdiques —“Sin tus cartas”, “Que te deje de querer”, “Sólo en la playa”— estan escrites a la tanca del Club Barceloneta que separava la platja lliure. Allà a la tarda me n’anava amb el meu boli i el meu llapis i escrivia aquestes cançons que parlen de l’amor i el desamor, possiblement putejat una mica per la que ara és la meva dona.» Musicalment, el tema, encara que publicat l'any 1966, continua força fidel a les arrels dels Sirex, amb un so pròxim a Rick Nelson o Cliff Richard & The Shadows.

CAST: Resulta francamente difícil dedicar ratos al blog con el calor terrible que nos ha tocado sufrir las últimas semanas. Quizás un estímulo pueda ser recuperar algunas canciones de temática veraniega de los grupos que analizamos, que son menos de las que uno podría pensar en un primer momento: la "canción del verano" tal y como hoy la reconocemos (la que habla de playa, sangria, xiringuito, etc.) es, de hecho, un invento de finales de la década de los 60. Aún así, hoy rescatamos una canción de los Sirex que habla de playa, pero desde una perspectiva melancólica, más bien. El propio Leslie explica en Eco i distorsió cuál fue la inspiración por esta y otras canciones de la misma época y como la presencia de la playa era real: «Todas aquellas canciones melódicas —“Sin tus cartas”, “Que te deje de querer”, “Sólo en la playa”— están escritas a la valla del Club Barceloneta que separaba la playa libre. Allá por la tarde me iba con mi boli y mi lápiz y escribía estas canciones que hablan del amor y el desamor, posiblemente puteado un poco por la que ahora es mi mujer.» Musicalmente, el tema, aunque publicado en 1966, continúa siendo bastante fiel en las raíces de los Sirex, con un sonido próximo a Rick Nelson o Cliff Richard & The Shadows.

Los Sirex: "San Carlos Club"

"San Carlos Club", un dels temes més populars dels Sirex, encapçalava el seu quart EP aparegut el 1964 i que a la portada anunciava: "Interpretan sus propias canciones". D'aquesta manera es destacava el salt qualitatiu del grup, que deixava enrere el repertori de covers, tot i que en el cas de "San Carlos Club" l'afirmació tenia trampa, ja que en realitat era una l'adaptació del clàssic "Route 66" - que ja havien interpretat Nat King Cole i Chuck Berry, entre d'altres-, això sí, amb una nova lletra que homenatja un dels locals més importants de la Barcelona dels 60 i que de fet es va convertir en alguna cosa així com el "quarter general" dels Sirex.

El seu cantant, Leslie, ho explica a Eco i distorsió: «Una amiga meva anglesa m’havia portat el disc dels Rolling Stones on hi havia el “Route 66”. I a l’Orfeó Gracienc, que era on gravàvem per Vergara, posem el disc, comencem a tocar el tantaran, tantaran, i jo començo a escriure la lletra. Com que nosaltres estàvem sempre al San Carlos no se’m va ocórrer altra cosa que dir: “Yo salí de mi casa a las seis y a las siete en San Carlos me cité.” Vaig escriure la lletra com un xurro. Diuen que la millor improvisació és un guió, i el millor mètode per escriure bé és posar-t’hi a les set del matí. Però a vegades sí que et surt d’una tirada.»

Recordeu que Los Sirex és un dels grups que, afortunadament, sí estan reeditats en CD. Podeu comprar el "San Carlos Club" i la resta dels seus enregistraments per Vergara aquí. 

CAST: "San Carlos Club", uno de los temas más populares de los Sirex, encabezaba su cuarto EP aparecido el 1964 y que en la portada anunciaba: "Interpretan sus propias canciones". De este modo se destacaba el salto cualitativo del grupo, que dejaba atrás el repertorio de covers, a pesar de que en el caso de "San Carlos Club" la afirmación tenía trampa, puesto que en realidad era una adaptación del clásico "Route 66" - que ya habían interpretado Nat King Cole y Chuck Berry, entre otros-, eso sí, con una nueva letra que homenajea uno de los locales más importantes de la Barcelona de los 60 y que de hecho se convirtió en algo así como el "cuartel general" de los Sirex.
Su cantante, Leslie, lo explica en Eco i distorsió: «Una amiga mía inglesa me había traído el disco de los Rolling Stones donde había el “Route 66”. Y en el Orfeó Gracienc, que era donde grabábamos para Vergara, ponemos el disco, empezamos a tocar el tantaran, tantaran, y yo empiezo a escribir la letra. Cómo estábamos siempre en el San Carlos no se me ocurrió otra cosa que decir: “Yo salí de mi casa a las seis y a las siete en San Carlos me cité.” Escribí la letra como un churro. Dicen que la mejor improvisación es un guion, y el mejor método para escribir bien es ponerte a las siete de la mañana. Pero a veces sí que te sale de un tirón.»

Los Sirex: "Yo grito"

Tot i que a Los Sirex se'ls recorda sobretot per cançons com "La escoba" o "Que se mueran los feos", el cert és que eren un grup de rock força clàssic, influits sobretot per Cliff Richard & The Shadows, Ricky Nelson i el rockabilly. Això no vol dir que a mida que avançaven els 60 no miressin de posar-se al dia acostant-se a estils com el garatge, la psicodèlia o el soul. L'any 66 van enregistrat un dels seus temes més pròxims al garatge, "Yo grito". Guillermo Rodríguez Holgado, baixista i fundador del grup, explica a Eco i distorsió les dificultats que van tenir en la gravació, força habituals en l'època ja que ni els estudis ni els tècnics estaven avesats als nous sons: "La cançó començava amb una guitarra distorsionada. I el Valle, que era el tècnic d’enregistrament, només vam començar diu: “¡Alto, aquí hay algo que distorsiona!” “No, que es un distorsionador.” “Pero es que distorsiona.” “Es que es un distorsionador.” “Pero esto no se puede poner, que el audímetro lo tengo a tope.” Doncs vam estar més d’una hora discutint: “Que la canción es así, que la distorsión tiene que estar en primer plano.”»

Per cert, que la cançó encaixa perfectament amb el títol del llibre i el bloc, perquè a més de la guitarra distorsionada que tant irritava al senyor Valle, la guitarra solista continua sonant amb l'eco més característic dels Sirex. Ho podeu comprovar més avall. 


CAST: A pesar de que a Los Sirex se los recuerda sobre todo por canciones como "La escoba" o "Que se mueran los feos", LO cierto es que eran un grupo de rock bastante clásico, influidos sobre todo por Cliff Richard & The Shadows, Ricky Nelson y el rockabilly. Ello no quiere decir que a medida que avanzaban los 60 no intentaran ponerse al día acercándose a estilos como el garaje, la psicodelia o el soul. El año 66 grabaron uno de sus temas más próximos al garaje, "Yo grito". Guillermo Rodríguez Holgado, bajista y fundador del grupo, explica en Eco i distorsió las dificultades que tuvieron en la grabación, bastante habituales en la época puesto que ni los estudios ni los técnicos estaban avezados a los nuevos sonidos: «La canción empezaba con una guitarra distorsionada. Y Valle, que era el técnico de grabación, nada más empezar dice: “¡Alto, aquí hay algo que distorsiona!” “No, que es un distorsionador.” “Pero es que distorsiona.” “Es que es un distorsionador.” “Pero esto no se puede poner, que el audímetro lo tengo a tope.” Pues estuvimos más de una hora discutiendo: “Que la canción es así, que la distorsión tiene que estar en primer plano.”» Podéis escuchar la canción y la guitarra distorsionada que tanto irritaba al señor Valle.

Por cierto, que la canción encaja perfectamente con el título del libro y el blog, porque además de la guitarra distorsionada que tanto irritaba al señor Valle, la guitarra solista continua sonando con el eco más característico de Los Sirex. Lo podéis comprobar debajo.