Los Mustang: "El hombre estrella"

Un cop més, la desaparició d'un referent motiva una nova entrada d'aquest blog. Aquest cop es tracta de la inesperada mort de David Bowie, pocs dies després de complir els 69 anys i estrenar nou disc, molt ben rebut per la crítica. Tot i que els anys daurats de Bowie van ser els 70, quan semblava anar sempre una passa per endavant, mentre canviava de pell un cop i altre -del glam de Ziggy Stardust al neo soul i després als discos enregistrats a Berlín-, no és menys cert que la seva carrera té les arrels a l'escena 60's, a la què va homenatjar en el seu àlbum de versions Pin Ups.

El nostre petit homenatge arriba de la inesperada mà dels Mustang, que el 1973 es van atrevir a versionar "Starman" en el què, de fet, va ser el seu darrer single (la majoria dels seus contemporanis feia anys que ho havien deixat). Una mostra que, el 1973, els Mustang continuaven funcionant si fa no fa com deu anys abans: "El hombre estrella" és un bon cover, amb arranjaments i interpretació pràcticament calcats de l'original i Santi Carulla mostrant que era un vocalista tot terreny. L'adéu dels Mustang ens serveix avui per dir adéu a David Bowie.

CAST: Una vez más, la desaparición de un referente motiva una nueva entrada de este blog. Esta vez se trata de la inesperada muerte de David Bowie, pocos días después de cumplir los 69 años y estrenar nuevo disco, muy bien recibido por la crítica. A pesar de que los años dorados de Bowie fueron los 70, cuando parecía ir siempre un paso por delante, mientras cambiaba de piel una y otra vez -del glam de Ziggy Stardust al neo soul y después a los discos grabados en Berlín-, no es menos cierto que su carrera tiene las raíces a la escena 60's, a la que homenajeó en su álbum de versiones Pin Ups.
Nuestro pequeño homenaje llega de la inesperada mano de los Mustang, que en 1973 se atrevieron a versionar "Starman" en el que, de hecho, fue su último single (la mayoría de sus contemporáneos hacía años que lo habían dejado). Una muestra que, en 1973, los Mustang continuaban funcionando poco más o menos como diez años antes: "El hombre estrella" es un buen cover, con arreglos e interpretación prácticamente calcados del original y Santi Carulla mostrando que era un vocalista todoterreno. El adiós de los Mustang nos sirve hoy para decir adiós a David Bowie.

Les festes de Gràcia dels 60

(Nota: Tal i com ja he apuntat en alguna ocasió, estic contribuïnt a un nou projecte sobre la música dels 60 a Barcelona, més ampli i ambiciós que el del meu modest llibre. Espero poder-vos ampliar la informació ben aviat. De moment, en aquesta entrada faig servir material de la petita recerca que vaig fer a l'arxiu del districte de Gràcia, a la Biblioteca Jaume Fuster, per aquest nou projecte.)

Els anys 60 del segle passat es consideren habitualment una època de certa decadència pel que fa a la festa major de la Vila de Gràcia, en tant en quant va baixar notablement la participació popular, reflectida igualment en un descens del número de carrers guarnits. En canvi, pel que fa a la música popular, es pot considerar que les festes gracienques van viure una època daurada, ja que hi van passar no només els millors grups de la ciutat sinó també de tota Espanya i fins i tot algunes figures internacionals.

Així, a mitjans dels 60, i a banda dels concerts que es feien en els petits escenaris dels diversos carrers, la música es concentrava en tres envelats situats a la plaça del Diamant, la plaça del Sol i el Camp d'En Grassot. Sembla que la competència devia ser ferotge, especialment entre els dos primers, que es presentaven, respectivament, com "el entoldado de los grandes espectáculos" i "el entoldado de los grandes éxitos". Fins i tot reproduïen les rivalitats dels artistes que programaven: així, el 1965 els Sirex estaven programats tres nits a la plaça del Diamant, i els Mustang cinc a la plaça del Sol. I el 66, mentre el Diamant programava als Bravos, Sol oferia els Brincos.

Val a dir que els envelats oferien una programació, si més no, eclèctica, en què les vetllades musicals es combinaven amb jornades dedicades a la lluita lliure i festes infantils. L'eclecticisme també dominava la programació musical, ja que s'hi podien veure (sovint el mateix dia) grups de pop-rock, cantants melòdics i orquestres de tota la vida, amb aparellaments a priori impossibles com ara el de Raphael i Los Salvajes. En avançar la dècada es va convertir també en habitual dedicar una jornada a un recital de Nova Cançó.

 
Pel que fa a la presència d'artistes internacionals cal destacar el concert de Rita Pavone a la plaça del Sol el 1965 i, sobretot, el de Tom Jones en aquest mateix envelat l'any següent. El tigre de Gal·les va actuar acompanyat en el cartell per Tony Ronald i Chus Martínez y su Conjunto.

A continuació, reproduïm la programació musical dia a dia dels envelats, que hem pogut trobar en els programes corresponents:

1965

Plaça del Diamant

14 Quando’s, Los 4 de la Torre, Sirex

15 Quando’s, Ramón Calduch, Los Tamara

17 Orquesta Verdi, Los Pekes, Sirex

19 Rudy Ventura, Duo Dinámico, Orquesta Maravella

21 Orquesta Maravella, Sirex, José Guardiola

22 Mochi, Los Catinos, Orquesta Maravella, Los Brincos

Plaça del Sol

14 Rocky Roberts, Mustang, Ellare’s Sisters

15 Ivana, Los Nevadas, Cherokes, Donald Duck, Intocables, Saltélites, Korean Kittens, Mustang, Rocky Roberts (24 Horas de Música de Radio Juventud)

17 Duo Dinámico, Mustang, Hawai San Remo

19 Brincos, Ramón Calduch, Mustang

20 Rita Pavone, Orquesta Florida, Hawai San Remo

21 Marty Cosens, Los Tamara, Mustang

22 Luis Mariano, Mustang, Beat Chics

Camp d’en Grassot

14 Luis Aguilé, Los Dukes, Orquesta Rosaleda

15 Los Catinos, Hermanas Benítez, Orquesta Rosaleda

19 José Guardiola, Sirex, Janio Martí y su conjunto

21 Manolo Escobar

1966

Plaça del Diamant

13 Los 4 de la Torre, Tony Ronald, Mustang

14 Los Duques, Lorenzo González, Sirex

15 Lone Star, Los Tamara, Los Bravos

18 Gatos Negros, Álex y los Findes, Orquesta Maravella, Sirex

20 Orquesta Maravella, José Guardiola, Sirex, Nella Colombo

21 Los 4 de la Torre, Orquesta Maravella, Beatles de Cádiz, Cassen

Plaça del Sol

13 Los 3 Sudamericanos, Ramon Calduch, Hawai San Remo

14 Milva, Lone Star, Chus Martínez

15 Tom Jones, Tony Ronald, Chus Martínez

18 Cuando’s, Salvajes, Beatles de Cádiz

19 Nit Nova Cançó: Raimon, Núria Feliu, Dracs

20 Los Cinco Latinos, Brincos, Fénix

21 Salvajes, Raphael, Farre’s

Camp d’en Grassot

13 La Lira, Sirex, Salvajes

14 Orquesta Hoot Club, los 4 de la Torre, los Beatles de Cádiz

15 Dinos, Mustang, Duo Dinámico, Georgie Dann

18 Duques, Tony Ronald, Mustang, Sirex

20 Orquesta Melodía, Cheyenes, Rivero

21 Orquesta Janio Martí, Lone Star, Los Cinco Latinos

1967

Plaça del Sol

12 Peret, Adam-Grup, Vampiros

13 Les Surf, Los de la Torre, Hawai San Remo y Adrián

14 Juan & Junio, Adam-Grup, Quando’s

15 Brincos, Massiel, Faros (tots Novola)

17 Orquesta Show Japonesa, Andrés Castel, Los No

18 Nit Nova Cançó: Raimon, Eurogrup

19 Sirex, Pekenikes, Ramón Calduch

20 Raphael, Pekenikes, Quixot’s Quartet

1969

Plaça del Sol

14 Sheane Fenton, Faros, Ángeles

15 Jóvenes, Kifers, Tremeloes

16 Voces Amigas, Dyango, Revolution

17 Formula V, Salomé, Carl Douglas

19 Joan Manuel Serrat

21 Comodines, Lone Star, Ramón Calduch

23 Los Mismos, Fórmula V, Los Albas, Los Gritos

24 Los Relámpagos, Chus Martínez, Rudy Ventura                             

Plaça del Diamant

14 Los Tamara, Darwin Teoría, Fórmula V

15 Beta, Ramón Calduch, Mike Kennedy

17 Mauné y los Dinámicos, Tony Ronald, Jess & James

21 Dyango, Rubi Rats, Tony Ronald

23 José Guardiola, Doble Dinamita, Los Canarios

24 Dante, Miguel Ríos, Henry Stephen

50 anys dels Beatles a Barcelona

Com probablement ja sabreu, el pròxim dia 3 de juliol es compliran 50 anys justos de l'històric concert dels Beatles a la Monumental de Barcelona. Com és habitual ja hi ha en marxa diverses iniciatives commemoratives, començant pel concert que es farà el mateix 3 de juliol al Palau Sant Jordi amb els Bootleg Beatles i els que van ser teloners dels de Liverpool 50 anys enrere, els Sirex. (Per cert, jo sóc bastant alèrgic a aquest tipus de bandes tribut, però haig de reconèixer, vist el vídeo corresponent, que aquests Bootleg Beatles són bastant impressionants.) A més, l'associació Beat-Les Corts ha programat del 26 al 28 de juny un Barcelona Beatles Weekend amb nombroses actuacions musicals, la presència de Pete Best -el bateria substituït per Ringo abans de l'èxit- i fins i tot un curs del Centre d’Investigacions Film-Història de la Universitat de Barcelona. I, a tot això, es publica l'enregistrament del concert que els Beatles van fer la nit abans a Madrid, a Las Ventas.

Més enllà de la mitomania o la nostàlgia, la visita dels Beatles a Barcelona va suposar una fita innegable i de fet sembla un petit miracle en un context en què la presència d'artistes anglosaxons als escenaris espanyols era més aviat escadussera. Sí, per Barcelona també van passar aquells anys els Animals, Tom Jones o Moody Blues, però els Rolling Stones no ho farien fins deu anys després, i molts altres noms fonamentals tampoc ho farien durant la seva carrera inicial. Per no parlar dels músics nord-americans. Al cap i a la fi, aquest era un país on la gent preferia comprar "El submarino amarillo" en versió Mustang.

 

Al llibre Eco i distorsió hi ha un bon espai dedicat al concert dels Beatles, evocat pel periodista José María Pallardó, Leslie dels Sirex i Santi Carulla dels Mustang. Val la pena reproduir els comentaris del periodista: 
Al mateix temps, Pallardó creu que el concert, organitzat per Francisco Bermúdez, promotor madrileny d’events taurins i espectacles diversos, va ser molt representatiu de les misèries que vivia la música pop a l’Espanya de l’època. Primer, un so extremadament deficient. I, a sobre, els Beatles van actuar dins un paquet surrealista, amb orquestres, cantants melòdics i tan sols els Sirex i els madrilenys Shakers que podien interessar al públic que havia pagat per escoltar els britànics: “És clar, això dels Beatles ho va muntar el tal Bermúdez, que igual muntava un combat de boxa. I devien pensar: ‘Qui fotem de presentador? Doncs Torrebruno, que és molt popular.’ I què tenia a veure el pobre Torrebruno amb els Beatles? ‘Total, són uns melenuts...’, devien pensar. Es notava que els que tenien diners per muntar un concert com aquest no en tenien ni idea, de la música jove...”

Com a bonus track i la nostra pròpia contribució a l'aniversari, recupero de la conversa amb Leslie algun fragment que no va aparèixer al llibre. Així, en primer lloc, el cantant dels Sirex reconeixia que en aquell moment van viure el concert com un més, i que només amb el pas del temps se'n van adonar de la importància del mateix. Prèviament, havia donat la seva opinió sobre els Beatles a nivell musical i quina havia estat la seva influència sobre els Sirex: "Gens. I jo crec que aquest és el gran encert dels Sirex. Jo escolto per primer cop el 'Twist & Shout', que  me'l porta una amiga a Calella, i dic: 'Quina 'Bamba' més ben interpretada!'. A mi no m'agradaven gaire. Jo realment els vaig apreciar amb el 'disc blanc', i llavors vaig reconèixer que eren dels millors. Però a mi tot allò del 'She loves you'..."  

Llegint-lo avui en dia algú pot pensar que Leslie exagera o és poc generós, però el cert és que els grups de la primera generació barcelonina es formen a partir d'un model anterior, el de Cliff Richard & the Shadows, i en realitat tenen poc a veure amb els Beatles... fins i tot encara que triomfessin adaptant-ne les cançons, com los Mustang. És difícil trobar a Barcelona grups clarament modelats a partir del patró Beatles, com ho serien els Brincos madrilenys. Paradoxes!

El martell de Pete Seeger

Quina influència va exercir el recentment finat Pete Seeger sobre els músics catalans? Les necrològiques aparegudes als mitjans de comunicació catalans s'han referit sobretot a la seva relació amb el moviment folk i cançó d'autor. Així, s'ha destacat que Seeger va servir com inspiració i / o influència tant en termes d'actitud (en el cas de Raimon), com de repertori (a finals dels 60, quan el Grup de Folk s'acosta al folk song nord-americà, enfront el model més afrancesat que havia adoptat inicialment la Nova Cançó) i també d'interpretació: Pete Seeger no és només un cantant sinó que, per damunt d'això, fa cantar el públic que l'escolta. Aquest model participatiu que és característic del Grup de Folk i d'alguns dels seus components com Xesco Boix està clarament heretat de Seeger. S'ha parlat també abastament de la seva visita del 1971.

Certament, és lògic que una figura tan clarament incòmoda en el context franquista com la de Seeger (que, per exemple, era un dels grans difusors de les cançons de la Brigada Lincoln que havia lluitat en el bàndol republicà) obtingués ressó bàsicament en aquells cercles més oposats al règim... Però precisament per això encara resulta més fascinant que, el 1964, mitja Catalunya estigués cantant i ballant una cançó seva: "If I had a hammer". I és més irònic encara si pensem que Pete Seeger va cantar la cançó per primer cop en públic el 1949 en una trobada del partit comunista nord-americà!!!

Pete Seeger amb Raimon en la seva visita a Barcelona el 1971. El seu concert va ser suspès en el darrer moment.

Com va arribar aquesta cançó potencialment subversiva, que parlava de la pau i l'amor entre tots els homes i dones, a convertir-se en un hit innocu a l'Espanya franquista? Val a dir que quan va ser enregistrada inicialment per The Weavers (el grup de Seeger) no va obtenir gaire èxit ni tan sols al seu país. Una dècada després, amb un canvi de melodia i en un context diferent (eren els anys de l'optimisme kennedyà), el trio Peter, Paul & Mary sí que van aconseguir colar-la al top ten nord-americà. I el 1963, Trini Lopez en faria una nova lectura, directament pop (incorporant el característic "Uuuh" inicial que repetirien les versions posteriors), amb la que arribaria al número 3 de les llistes de vendes.

D'aquí, la cançó viatjaria a tot el món, traduïda a moltíssimes llengües (curiosament, la primera versió en català potser sigui "Es martellet", de l'inefable duet infantil mallorquí Queta i Teo). A Barcelona, l'any 1964 va ser l'any de "Si yo tuviera un martillo", enregistrada entre d'altres en EPs dels Sirex, Los Catinos o el cantant melòdic Francisco Heredero, tot i que, com casualment explicàvem en la nostra entrada anterior, qui va treure'n més rendiment va ser Sonia: l'èxit de la seva versió va fer que fins i tot se la conegués popularment com "la chica del martillo". En recollim, però, una altra versió d'una altra chica ye-yé: la que en va fer Gelu -granadina però afincada a la capital catalana- en l'únic EP en què va fer servir com a grup d'acompanyament un altre grup de la ciutat, Los Mustang. Totes elles versions ben innocents (a la resta d'Espanya en trobem a càrrec de Los Relámpagos i Los Tamara, entre d'altres): de ben segur ni el públic ni tan sols els intèrprets eren conscients de la càrrega de profunditat que s'amagava en l'origen i l'autoria d'aquella tonada simpàtica i ballable.



CAST: ¿Qué influencia ejerció el recientemente finado Pete Seeger sobre los músicos catalanes? Las necrológicas aparecidas a los medios de comunicación catalanes se han referido sobre todo a su relación con el movimiento folk y canción de autor. Así, se ha destacado que Seeger sirvió como inspiración y / o influencia tanto en términos de actitud (en el caso de Raimon), como de repertorio (a finales de los 60, cuando el Gruo de Folk se acerca al folk song norteamericano, enfrente el modelo más afrancesado que había adoptado inicialmente la Nova Cançó) y también de interpretación: Estalle Seeger no es sólo un cantante sino que, por encima de esto, hace cantar el público que le escucha. Este modelo participativo que es característico del Grup de Folk y de algunos de sus componentes como Xesco Boix está claramente heredado de Seeger. Se ha comentado también  su visita del 1971.
Ciertamente, es lógico que una figura tan claramente incómoda en el contexto franquista como la de Seeger (que, por ejemplo, era uno de los grandes difusors de las canciones de la Brigada Lincoln que había luchado en el bando republicano) obtuviera reconocimiento básicamente en aquellos círculos más opuestos al régimen... Pero precisamente por eso todavía resulta más fascinante que, en 1964, media Cataluña estuviera cantando y bailando una canción suya: "If Y had a hammer". ¡¡¡Y es más irónico todavía si pensamos que Pete Seeger cantó la canción por primera vez en público el 1949 en un encuentro del partido comunista norteamericano!!!
¿Como llegó esta canción potencialmente subversiva, que hablaba de la paz y el amor entre todos los hombres y mujeres, a convertirse en un hit inocuo en la España franquista? Justo es decir que cuando fue grabada inicialmente por The Weavers (el grupo de Seeger) no obtuvo mucho éxito ni siquiera en su país. Una década después, con un cambio de melodía y en un contexto diferente (eran los años del optimismo kennedyano), el trío Peter, Paul & Mary sí que consiguieron colarla en el top ten norteamericano. Y en 1963, Trini Lopez haría una nueva lectura, directamente pop (incorporando el característico "Uuuh" inicial que repetirían las versiones posteriores), con la que llegaría al número 3 de las listas de ventas.
De aquí, la canción viajaría en todo el mundo, traducida a muchísimas lenguas (curiosamente, la primera versión en catalán quizás sea "Es martellet", del inefable dúo infantil mallorquín Queta y Teo). En Barcelona, 1964 fue el año de "Si yo tuviera un martillo", grabada entre otros en EPs de los Sirex, Los Catinos o el cantante melódico Francisco Heredero, a pesar de que, cómo casualmente explicábamos en nuestra entrada anterior, quién sacó más rendimiento fue Sonia: el éxito de su versión hizo que incluso se la conociera popularmente como "la chica del martillo". Recogemos, sin embargo, la versión de otra chica ye-yé: la que hizo Gelu -granadina pero afincada en la capital catalana- en el único EP en que usó como grupo de acompañamiento otro grupo de la ciudad, Los Mustang. Todas ellas versiones muy inocentes (en el resto de España encontramos a cargo de Los Relámpagos y Los Tamara, entre otros): a buen seguro ni el público ni siquiera los intérpretes eran conscientes de la carga de profundidad que se escondía en el origen y la autoría de aquella cancioncilla simpática y ballable. 

Mustang: "Quinientas millas"

Ja heu vist Inside Llewyn Davis, la darrera pel·lícula dels germans Coen? Si esteu llegint aquest blog no us l'hauríeu de perdre. Explica les desventures d'un cantant folk al Greenwich Village de Nova York el 1961, just abans de la irrupció de Bob Dylan. Tot i que aquesta escena va tenir una influència sorprenentment menor als grups de la Barcelona dels 60, aquests sí que van fer de tant en tant alguna incursió en el repertori folk, com ara aquest "500 miles", popularitzat per Peter, Paul & Mary i que era el tema central del primer EP dels Mustang, editat el 1962. La cançó també apareix a la pel·lícula dels Coen, interpretada per un trio a la Peter, Paul & Mary entre els quals figura Justin Timberlake.

I recordeu que tota la discografia dels Mustang està reeditada legalment.

CAST: ¿Ya habéis visto Inside Llewyn Davis, la última película de los hermanos Coen? Si estáis leyendo este blog no os la tendríais que perder. Explica las desventuras de un cantante folk en el Greenwich Village de Nueva York en1961, justo antes de la irrupción de Bob Dylan. A pesar de que esta escena tuvo una influencia sorprendentemente menor en los grupos de la Barcelona de los 60, estos sí que hicieron de vez en cuando alguna incursión en el repertorio folk, como por ejemplo este "500 miles", popularizado por Peter, Paul & Mary y que era el tema central del primero EP de los Mustang, editado el 1962. La canción también aparece en la película de los Coen, interpretada por un trío a la Peter, Paul & Mary entre los cuales figura Justin Timberlake.Y recordad que toda la discografía de los Mustang está reeditada legalmente.

Los Mustang: "Lluvia de verano"

Segona cançó estiuenca consecutiva dels Mustang, amb la particularitat que aquest cop es tracta d'un dels pocs temes propis que van publicar al llarg de la seva llarga discografia. L'experiment es va produir en un EP del 1965, en què hi van incloure aquesta "Lluvia de verano" i una altra composició col·lectiva, "Volver a tí". Totes dues més que correctes, que demostren que la banda realment era capaç d'escriure les seves cançons si s'ho proposava, però pràcticament sense continuïtat. I, aquest cop, no per imposició de la companyia, sinó que el propi grup, en veure que els seus temes propis no aconseguien l'èxit dels covers, van optar per continuar amb la fòrmula que els funcionava.Val a dir que en aquell mateix EP els temes propis havien de competir amb dos monstres com el "Ticket to ride" dels Beatles i el megaèxit "Il mondo" de Jimmy Fontana. Autocompetència deslleial?
Per cert, tota la discografia ha estat reeditada en tres volums per Ramalama Music de manera que no hi ha excuses si us interessa adquirir la seva música.

CAST: Segunda canción veraniega consecutiva de los Mustang, con la particularidad que esta vez se trata de uno de los pocos temas propios que publicaron a lo largo de su larga discografía. El experimento se produjo en un EP del 1965, en que incluyeron esta "Lluvia de verano" y otra composición colectiva, "Volver a tí". Las dos más que correctas, demostrando que la banda realmente era capaz de escribir sus canciones si se lo proponía, pero prácticamente sin continuidad. Y, en este caso, no por imposición de la compañía, sino que el propio grupo, al ver que sus temas propios no conseguían el éxito de los covers, optaron para continuar con la fòrmula que lesfuncionaba. En aquel mismo EP los temas propios tenían que competir con dos monstruos como el "Ticket to ride" de los Beatles y el megaéxito "Il mondo" de Jimmy Fontana. ¿Autocompetencia desleal?
Por cierto, toda la discografía ha sido reeditada en tres volúmenes por Ramalama Music, o sea que no hay excusas si os interesa adquirir su música.

Los Mustang: "Verano en la ciudad"

Poques cançons més apropiades per escoltar a l'agost, especialment si un no ha marxat de vacances. "Summer in the city", és clar, és el major èxit de The Lovin' Spoonful, banda nord-americana que practicava un folk-rock amable i que va deixar un grapat de cançons memorables. Los Mustang, sempre atents, la van incloure en un dels seus EPs del 66 que acabaria convertint-se en el més venut de la trajectòria dels barcelonins, tot i que no gràcies a aquest tema sinó a la presència del "Submarino amarillo" dels Beatles. Tot i això, "Verano en la ciudad" és infinitament més disfrutable. I més en aquestes dates.

CAST: Pocas canciones más apropiadas para escuchar en agosto, especialmente si uno no se ha marchado de vacaciones. "Summer in the city", claro, es el mayor éxito de The Lovin' Spoonful, banda norteamericana que practicaba un folk-rock amable y que dejó un puñado de canciones memorables. Los Mustang, siempre atentos, la incluyeron en uno de sus EPs del 66 que acabaría convirtiéndose en el más vendido de la trayectoria de los barceloneses, pese a que no gracias a este tema sino a la presencia del "Submarino amarillo" de los Beatles. Aún así, "Verano en la ciudad" es infinitamente más disfrutable. Y más en estas fechas.

Los Mustang: "El talismán"

Sens dubte, Los Mustang van ser un dels grups més populars (i supervendes) de la Barcelona dels 60, gràcies a les seves versions traduïdes al castellà de pràcticament qualsevol tipus d'èxit internacional. Els recordem sobretot per les versions dels Beatles ("Conocerte mejor", "El submarino amarillo"), però des de la perspectiva actual potser és més interessant recórrer els racons secundaris de la seva discografia, plena de covers de temes francesos i italians, juntament amb alguns clàssics del rock, com aquest "Good luck charm" d'Elvis Presley que van incloure al seu tercer EP, del 1963.

CAST: Sin duda, Los Mustang fueron uno de los grupos más populares (y superventas) de la Barcelona de los 60, gracias a sus versiones traducidas al castellano de prácticamente cualquier tipo de éxito internacional. Los recordamos sobre todo por las versiones de los Beatles ("Conocerte mejor", "El submarino amarillo"), pero desde la perspectiva actual quizás es más interesante recorrer los rincones secundarios de su discografía, llena de covers de temas franceses e italianos, junto con algunos clásicos del rock, como este "Good luck charm" de Elvis Presley que incluyeron en su tercer EP, del 1963.