De dècades i llengües...

Una altra defunció... Aquest cop més inesperada perquè no ha estat un dels pioners de la Barcelona dels 60, sinó un músic que es va donar a conèixer dues dècades després: Alfredo Calonge, líder de Los Negativos, i després d'altres projectes com Doctor Love, Bondage i Canary Sect, mort el passat dimarts als 53 anys. Los Negativos van ser un dels principals grups de la moguda mod dels 80 a Barcelona, tot i que de fet la seva música no era ben bé mod, sinó que bevia sobretot del garatge i la psicodèlia amb tocs californians. No faré veure que en sóc un expert: no recordo haver-los sentit mentre eren en actiu (jo llavors era jovenet i, a diferència dels seus companys de viatge Brighton 64, no devien tenir cap hit als 40 Principales), però sí que vaig comprar-me el 2005 la reedició del seu mític LP de debut, Piknik Caleidoscópico, que ben bé podria ser el millor disc de la Barcelona del 67 mai gravat a la Barcelona del 67.

A banda d'aquesta connexió sonora i espiritual, justifico aquesta entrada per recuperar la reflexió que el crític musical Jordi Bianciotto feia, justament arran de la mort de Calonge, en un article titulat "Salvem els anys 80". Bianciotto comença constatant que "de vegades sembla que la música catalana moderna hagi passat dels cantautors dels anys 60 i el rock laietà dels 70 directament a Sopa de Cabra i Els Pets, als 90, i d’aquí fins a l’actual escena de Manel, Mishima i companyia", deixant un buit als anys 80, que ell mateix atribueix a que "de vegades hi ha una tendència, potser irreflexiva, o potser no tant, a construir un fil històric de la música catalana a partir d’un criteri lingüístic".

No cal dir que comparteixo aquesta reflexió, i que, com Bianciotto, no estic gens d'acord en compartimentar per llengües. Però fixeu-vos que el que el crític denuncia respecte els anys 80 és, en bona mesura, també aplicable als grups de la Barcelona dels 60 (que també cantaven majoritàriament en castellà). De fet, quan ell mateix traça el "cànon" de la música catalana moderna, significativament als 60 hi col·loca "els cantautors" (la Nova Cançó) i no els grups de pop-rock. A més, hi ha una cosa que sempre m'ha sorprés respecte aquest cànon determinat lingüísticament: què coi hi fot allà, el rock laietà o progressiu dels 70, quan bona part dels seus artistes no s'expressaven en català?

Per mi, la cosa està clara: la música pop en català s'ha expressat i s'expressa en català, en castellà, en anglès i també en altres llengües. Cadascú és ben lliure d'escollir allò que més li agradi, però jo de moment no renuncio a res.

I després d'aquest petit sermó, us deixo amb un clip televisiu de Los Negativos.