Los Jóvenes: "Simpatía en soul"

Cap a finals dels 60, bona part dels conjunts barcelonins més populars van explorar amb més o menys ganes i més o menys fortuna una aproximació cap a la música soul. N'és un exemple significatiu que grups amb un so propi com Sirex o Salvajes arribessin a incorporar a la seva formació oficial seccions de metall. Uns altres que es van apuntar a aquesta moda van ser Los Jóvenes, que van jugar-hi a fons amb aquest single del 1969 que no només reproduïa els sons negres arribats dels EUA sinó que s'hi vinculava explícitament a través del títol de la cançó. És, per cert, una de les poques cançons d'aquest grup accessibles en suport digital, ja que va ser inclosa dins un dels volums de Sensacional Soul, els recopilatoris de soul hispà de la discogràfica Munster.

 

CAST: Hacia finales de los 60, buena parte de los conjuntos barceloneses más populares exploraron con más o menos ganas y más o menos fortuna una aproximación hacia la música soul. Es un ejemplo significativo que grupos con un sonido propio como Sirex o Salvajes llegaran a incorporar a su formación oficial secciones de metal. Otros que se apuntaron a esta moda fueron Los Jóvenes, que jugaron a fondo con este single del 1969 que no sólo reproducía los sonidos negros llegados de los EE.UU. sino que se vinculaba explícitamente a través del título de la canción. Es, por cierto, una de las pocas canciones de este grupo accesibles en soporte digital, puesto que fue incluida dentro de uno de los volúmenes de Sensacional Soul, los recopilatorios de soul hispano de la discográfica Munster.

Los Go-Go: "Qué puedo hacer yo"

Una de les joies menys conegudes incloses a Eco i distorsió són Los Go-Go, quintet que probablement figurarien entre els màxims puristes del r&b de la Barcelona dels 60. En disc, és clar, no van tenir opció de versionar Muddy Waters o John Lee Hooker i generalment s'havien de conformar amb un repertori més comercial, encara que fos dins els límits de la música negra. N'és una bona mostra aquest cover de "Ain't nobody home", del soulman Howard Tate, que van publicar a la cara B d'un single del 1967, amb un bon joc de guitarres i l'excel·lent veu de Jordi Querol. I, un cop més, un grup pendent de reedició digital de la seva discografia.

CAST: Una de las joyas menos conocidas incluidas en Eco i distorsió son Los Go-Go, quinteto que probablemente figurarían entre los máximos puristas del r&b de la Barcelona de los 60. En disco, está claro, no tuvieron opción de versionar Muddy Waters o John Lee Hooker y generalmente se tenían que conformar con un repertorio más comercial, aunque fuera dentro de los límites de la música negra. Es una buena muestra este cover de "Ain't nobody hombre", del soulman Howard Tate, que publicaron en la cara B de un single del 1967, con un buen juego de guitarras y la excelente voz de Jordi Querol. Y, una vez más, un grupo pendiente de reedición digital de su discografía.

Primer balanç de la campanya de micromecenatge

Ja han passat deu dies des que va arrencar la campanya de micromecenatge de Verkami (una quarta part del temps total), i toca fer un primer balanç que ha de ser necessàriament positiu, especialment pel que fa al resultat econòmic: hem aconseguit ja més de la meitat dels diners que demanàvem, de manera que tot apunta a que, efectivament, tindrem Eco i distorsió en paper.

La campanya també està servint per donar a conèixer el projecte i el llibre: han sortit un parell de notícies (al Diari de Tarragona i al web de BTV), diversos tweets (gràcies als que en féu, ja que jo no en tinc), etc. Em va fer especial il·lusió que el programa "33 revolucions" de Punt6 Ràdio de Reus, que dirigeix l'amic David Barceló, hi dediqués un especial, que podeu escoltar aquí. Igualment, vull deixar constància de la recomanació que ha fet del llibre Delfín Fernández, el bateria de Los Salvajes, al seu facebook: "Buen libro y fiel reflejo de la historia del pop-rock barcelonés". I també hem publicat el vídeo promocional de la campanya de micromecenatge, que podeu veure aquí. 

 Amb el David Barceló, de "33 revolucions". Oju a la samarreta promocional.

Per tant, tot inputs positius i excel·lents perspectives quant a l'èxit del projecte. Tot i això, tinc la sensació que encara no he aconseguit gaire traspassar els límits de l'entorn més pròxim a nivell personal. Crec que hi ha d'haver, allà fora, força gent a qui el llibre li pot interessar i que és una llàstima que no se n'assabenti de l'existència. Per tant, a veure si aquestes pròximes setmanes aconsegueixo anar més enllà dels col·legues i coneguts. Si em podeu ajudar en aquesta difusió, us ho agrairé. I si sou dels que encara no us ho heu mirat, recordeu que aquí teniu l'enllaç a Verkami.

Remake: "Mi calle", vista per Loquillo

José María Sanz, Loquillo, ha estat un dels rockers de la seva generació que ha estat més constant en el reconeixement els que el van precedir. Va fer seva "Maldigo mi destino", un dels temes del retorn de Los Sirex, amb els que s'ha deixat veure amb certa freqüència. I al disc Feo, fuerte y formal (02),  va versionar el "Mi calle" de Lone Star, que recollíem a la nostra entrada anterior. La versió de Loquillo y Los Trogloditas és força fidel a l'original, si de cas amb més èmfasi en les guitarres elèctriques, mentre desapareixen els arranjaments de corda i metall que adornaven l'enregistrament de Lone Star. Un bon homenatge inclòs en un dels millors discos de Loquillo (encara que probablement no sigui dels més populars).

 

CAST: José María Sanz, Loquillo, ha sido uno de los rockeros de su generación que ha sido más constante en el reconocimiento a los que lo precedieron. Hizo suya "Maldigo mi destino", uno de los temas del regreso de Los Sirex, con los que se ha dejado ver con cierta frecuencia. Y en el disco Feo, fuerte y formal (02), versionó "Mi calle" de Lone Star, que recogíamos en nuestra entrada anterior. La versión de Loquillo y Los Trogloditas es bastante fiel al original, si acaso con más énfasis en las guitarras eléctricas, mientras desaparecen los arreglos de cuerda y metal que adornaban la grabación de Lone Star. Un buen homenaje incluido en uno de los mejores discos de Loquillo (aunque probablemente no sea de los más populares).

Lone Star: "Mi calle"

Segurament, la cançó clau de la carrera de Lone Star, "Mi calle" (1968) va ser el primer èxit massiu del grup i va certificar l'aposta de Pere Gené, el seu cantant i líder, per les cançons de creació pròpia, després d'anys d'haver de dedicar-se en bona mesura als covers. És també una cançó representativa del grup en el sentit que té un estil molt personal, un pèl indefinible. La lletra, per sobre del que era habitual en l'època, completa l'atractiu del tema. El mateix Gené ho explica així: «“Mi calle” surt d’una vivència. Jo vaig néixer i viure al carrer Villaroel. I de petit anava a peu fins al Liceu. Havia de travessar pràcticament tot el barri Xino i passava molt pel carrer d’en Robador. I per a mi llavors era tota una experiència passar per un carrer en què hi havia putes i tot aquell ambient prohibit. I tot aquell passar per allà em va quedar a l’hora d’escriure la cançó.»

Recordeu que si voleu saber més sobre "Mi calle", Lone Star i les històries de Pere Gené ho podeu fer al llibre Eco i distorsió, que podeu aconseguir en paper gràcies a la campanya de Verkami actualment en curs.

CAST: Seguramente, la canción clave de la carrera de Lone Star, "Mi calle" (1968) fue el primer éxito masivo del grupo y certificó la apuesta de Pere Gené, su cantante y líder, por las canciones de creación propia, después de años de tener que dedicarse en buena medida a los covers. Es también una canción representativa del grupo en el sentido que tiene un estilo muy personal, un poco indefinible. La letra, por encima de lo que era habitual en la época, completa el atractivo del tema. El mismo Gené lo explica así: «“Mi calle” sale de una vivencia. Yo nací y vivir en la calle Villaroel. Y de pequeño iba a pie hasta el Liceo. Tenía que atravesar prácticamente todo el barrio Chino y pasaba mucho por la calle de en Robador. Y para mí entonces era toda una experiencia pasar por una calle en que había putas y todo aquel ambiente prohibido. Y todo aquel pasar por allá me quedó a la hora de escribir la canción.»

Arrenquem!!!

Alea jacta est: des d'aquest matí a les nou està activitat el projecte de micromecenatge (mitjançant la plataforma Verkami) per a poder editar el llibre Eco i distorsió en paper. El que demanem són 1.100 euros, suficients per a poder sufragar una petita edició de 200 exemplars, així com altres recompensens que podeu aconseguir en funció de la contribució econòmica que féu. Si només voleu el llibre, per dotze euros és vostre, un preu molt raonable. I si us animeu també podeu aconseguir samarretes, pòsters o pues de guitarra, entre d'altres. Tenim 40 dies per aconseguir els 1.100 euros i, si voleu col·laborar, és important que ho féu tant aviat com us sigui possible, perquè veure que el ritme de finançament del projecte avança a bon ritme anima més persones a contribuir-hi. Ah, i no patiu perquè si no s'arriba a la quantitat total i, per tant, el projecte es desestima no hi haureu perdut perquè els diners no se us cobraran fins que s'hagi arribat al sol·licitat.

Només em queda demanar-vos que hi contribuïu com bonament pugueu: econòmicament, però també donant difusió al projecte i la campanya de micromecenatge.

Gràcies d'avançada!

L'enllaç a Verkami, aquí.

I recordeu que també ens podeu seguir al facebook.

CAST: Alea jacta est: desde esta mañana a las nueve está actividad el proyecto de micromecenazgo (mediante la plataforma Verkami) para poder editar el libro Eco i distorsió en papel. Lo que pedimos son 1.100 euros, suficientes para poder sufragar una pequeña edición de 200 ejemplares, así como otras recompensas que podéis conseguir en función de la contribución económica que hagáis. Si sólo queréis el libro, por doce euros es vuestro, un precio muy razonable. Y si os animáis también podéis conseguir camisetas, pósteres o púas de guitarra, entre otros. Tenemos 40 días para conseguir los 1.100 euros y, si queréis colaborar, es importante que lo hagáis tan pronto como os sea posible, porque ver que la financiación del proyecto avanza a buen ritmo anima más personas a contribuir. Ah, y si no se llega a la cantidad total y, por lo tanto, el proyecto se desestima, no habréis perdido nada porque el dinero no se os cobrará hasta que se haya llegado a lo solicitado.
Sólo me queda pediros que contribuyáis como buenamente podáis: económicamente, pero también dando difusión al proyecto y la campaña de micromecenazgo.
¡Gracias!

Ja tenim imatge de portada!

En la darrera entrada ja us anunciava que la campanya de micromecenatge de Verkami per finançar la versió en paper d'Eco i distorsió arrenca aquest pròxim dilluns. Com a aperitiu, us avanço que ja tenim el disseny que il·lustrarà la portada del llibre, així com altres productes promocionals que hi aniran vinculats (samarretes, pòsters i pues de guitarra) i també servirà com a imatge promocional de la campanya a les xarxes socials. De fet, és la imatge que ja serveix de capçalera a aquest blog.

Aquesta imatge tan atractiva és obra de l'amic Miquel Àngel Fernández, dissenyador, excel·lent guitarrista i company de l'Associació de Músics de Tarragona (aMt). Tot i que els seus gustos musicals es decanten més pels Faces i el southern rock dels 70, ha sabut reflectir molt bé el que necessitava el llibre. Si us agrada el disseny, no deixeu de visitar el seu web.

CAST: En la última entrada ya os anunciaba que la campaña de micromecenazgo de Verkami para financiar la versión en papel de Eco i distorsió arranca este próximo lunes. Como aperitivo, os avanzo que ya tenemos el diseño que ilustrará la portada del libro, así como otros productos promocionales que irán vinculados (camisetas, pósters y púas de guitarra) y también servirá como imagen promocional de la campaña en las redes sociales. De hecho, es la imagen que ya sirve de cabecera a este blog.

Esta imagen tan atractiva es obra del amigo Miquel Àngel Fernández, diseñador, excelente guitarrista y compañero de la Associació de Músics de Tarragona (aMt). A pesar de que sus gustos musicales se decantan más por los Faces y el southern rock de los 70, ha sabido reflejar muy bien el que necesitaba el libro. Si os gusta el diseño, no dejéis de visitar su web.