Un documental recupera la carrera i el llegat de Lone Star

Lone Star, l'estrella que va marcar el camí és el títol del documental produït per Viàticdocs i dirigit per Marcel Cifré i Raúl Roda i que, en poc més d'una hora, recupera la història i reivindica el llegat de Lone Star. El documental, fet en coproducció amb TVE i TV3, es va emetre el passat diumenge a La 2, i durant els quinze dies següents estarà disponible per visionar on line a TVE a la Carta. De manera que no badeu i dirigiu-vos ara mateix aquí. Si no m'erro, aquest és el primer documental de qualitat dedicat a una banda catalana (o del conjunt de l'Estat) dels 60's, una tasca que cal agrair i molt als seus autors.

Marcel Cifré explica Lone Star "és un grup que avui en dia la majoria de menors de 50 anys no saben qui són, però si en parles amb músics tothom els admira, al marge que els agradessin més o menys, perquè saben que va ser un grup que va obrir portes en un moment en que no era gens fàcil".

Cifré i Roda es van plantejar fer aquest documental després de conèixer fa uns anys Sebastià Sospedra, baixista de Los Salvajes i després, ja als 70, de Lone Star. Sospedra es trobava en aquell moment immers en la creació de Lone Star Revisited, formació que repassava el repertori del grup original, i en la què també hi participa un altre antic membre del grup, el bateria Gerónimo Martínez (El Sebas em va passar una maqueta del nou projecte quan el vaig entrevistar per Eco i Distorsió). Així, els Lone Star Revisited sustenten part de la narració (per exemple, amb la seva participació al festival Leyendas del Rock de Múrcia) i permeten als autors del documental visualitzar la vigència dels Lone Star.

 Els Lone Star Revisited, en una imatge extreta del seu facebook.

Tot i això, el gruix del metratge es dedica, lògicament, a repassar la trajectòria del grup des de la seva fundació el 1959. En aquest sentit, el principal hàndicap és no haver pogut comptar amb el testimoni directe de Pere Gené, líder i únic membre permanent del grup, suplida en part amb entrevistes radiofòniques. Tot i això, a més dels dos Lone Star Revisited, el documental compta amb la participació d'altres membres destacats del grup al llarg de la història: el gran Joan Miró, Enrique López i Lluís Masdéu. A més, també hi apareixen músics contemporanis com Tony Ronald o Teddy Bautista (entrevistat just dies abans de l'escàndol que va acabar amb la seva presidència de l'SGAE), d'altres més joves que han reivindicat el llegat de la banda (Loquillo, Rosendo o Carlos Segarra), així com d'altres testimonis. Juntament amb això, un bon ús de l'arxiu bàsicament de TVE, abundant pel que fa a Lone Star durant la primera meitat dels 70. En conjunt, un bon documental de tall clàssic que tant de bo obri la porta a altres treballs en una línia (i nivell de qualitat) similar.

No és fàcil dur a terme un documental com aquest, com ho demostra l'experiència de Cifré i Roda, que hi han dedicat anys i esforços. El més complicat -"massa", diu Cifré- ha estat negociar els drets de les cançons amb les grans companyies que en són propietàries, "que no tenen cap sensibilitat per l'obra del grup, més enllà de treure'n rendiment econòmic".

Sigui com sigui, ara podeu disfrutar del documental on line i també està pendent algun passi televisiu més, tant a TVE com a TVC.

Betina: "Un verano"

En aquestes dates és inevitable publicar al blog alguna cançó de temàtica estiuenca. L'explícita "Un verano", que és una versió de "L'été" d'Alien Barrere, és una bona mostra del gènere en la versió més simpàtica (perquè tots sabem com d'irritants poden arribar a ser les cançons estiuenques). A més, ens proporciona l'excusa de fer aparèixer per primer cop al blog Betina (nom real: Mercè Massaguer), una de les noies ye-yé barcelonines de trajectòria més llarga, ja que va publicar discos del 1964 (l'any d'aquesta cançó) i fins al 1971, i encara després va passar 30 anys més com a vocalista de l'orquestra de Janio Martí. Rama Lama va fer una molt bona feina en aplegar en un doble CD tot el repertori enregistrat de Betina, cosa gens fàcil ja que es trobava repartit entre quatre discogràfiques (Zafiro, Ekipo, Regal i Marfer). Podeu comprar-lo aquí. 

Per cert, si algú sap com localitzar Betina, que ens ho digui!

CAST: En estas fechas es inevitable publicar al blog alguna canción de temática veraniega. La explícita "Un verano", que es una versión de "L'été" de Alíen Barrere, es una buena muestra del género en la versión más simpática (porque todos sabemos como de irritantes pueden llegar a ser las canciones veraniegas). Además, nos proporciona la excusa de hacer aparecer por primera vez en el blog a Betina (nombre real: Mercè Massaguer), una de las chicas ye-yé barcelonesas de trayectoria más larga, puesto que publicó discos del 1964 (el año de esta canción) y hasta el 1971, y todavía después pasó 30 años más como vocalista de la orquesta de Janio Martí. Rama Lama hizo un muy buen trabajo al reunir en un doble CD todo el repertorio grabado de Betina, cosa nada fácil puesto que se encontraba repartido entre cuatro discográficas (Zafiro, Ekipo, Regalo y Marfer). Podéis comprarlo aquí.

Bruno Lomas: "Como ayer" (en directe)

Sí, abans que ningú ho assenyali: sóc perfectament conscient que Bruno Lomas (nom real: Emilio Baldoví) no era barceloní, sinó valencià, nascut a Xàtiva. Tot i així, que avui li dediquem una entrada està més que justificat. En primer lloc perquè aquest "Como ayer", que va ser un dels seus principals èxits, porta la signatura dels barcelonins Manuel de la Calva i Ramón Arcusa (és a dir, el Dúo Dinámico, uns altres que mereixen aparèixer al blog). Segon, perquè la cançó va resultar guanyadora a la vuitena edició del Festival de la Cançó Mediterrània, que se celebrava precisament a Barcelona. I tercer, perquè la versió original de la mateixa ben probablement es devia enregistrar a la capital catalana (al cap i a la fi, Bruno Lomas era un artista de Regal-EMI), però en tot cas del que no hi ha cap dubte és que aquesta versió en directe sí que ho va ser, en concret al Teatre Calderón el desembre de 1966. Així, aquest "Como ayer" està inclós a Canta en directo, tota una fita ja que es tracta del primer LP de pop-rock enregistrat en directe a Espanya.

Justificada la seva presència al blog, bàsicament el que vull fer és cridar l'atenció sobre la importància cabdal de la figura de Bruno Lomas, mort en un accident de trànsit el 1990 i avui força oblidat. Excel·lent vocalista, va arrencar sobretot com intèrpret de rock clàssic (versions de Chuck Berry i Gene Vincent) i a la segona meitat de la dècada va saber reconvertir-se a una mena de soul-pop, amb Tom Jones com a model, i amb el valor afegit que també va ser l'autor de bona part del seu repertori.

CAST: Sí, antes de que nadie lo señale: soy perfectamente consciente de que Bruno Lomas (nombre real: Emilio Baldoví) no era barcelonés, sino valenciano, nacido en Xàtiva. Aún así, que hoy le dedicamos una entrada más que justificada. En primer lugar porque este "Como ayer", que fue uno de sus principales éxitos, trae la firma de los barceloneses Manuel de la Calva y Ramón Arcusa (es decir, el Dúo Dinámico, otros que merecen aparecer en el blog). Segundo, porque la canción resultó ganadora en la octava edición del Festival de la Canción Mediterránea, que se celebraba precisamente en Barcelona. Y tercero, porque la versión original de la misma bien probablemente se debía de grabar en la capital catalana (al fin y al cabo, Bruno Lomas era un artista de Regal-EMI), pero en todo caso de lo que no cabe la más mínima duda es de que esta versión en directo sí que lo fue, en concreto en el Teatro Calderón el diciembre de 1966. Así, este "Como ayer" está incluido en Canta en directo, todo un hito puesto que se trata del primer LP de pop-rock grabado en directo en
España.
Justificada su presencia en el blog, básicamente lo que quiero hacer es llamar la atención sobre la importancia capital de la figura de Bruno Lomas, muerto en un accidente de tráfico el 1990 y hoy bastante olvidado. Excelente vocalista, arrancó sobre todo como intérprete de rock clásico (versiones de Chuck Berry y Gene Vincent) y en la segunda mitad de la década supo reconvertirse a una especie de soul-pop, con Tom Jones como modelo, y con el valor añadido de que también fue el autor de buena parte de su repertorio.

Dues generacions de pop-rock barceloní

Ja sabeu que diuen que entre dues persones, arreu del món, hi ha com a molt cinc graus de separació. Encara que sembli mentida, entre Peret i Liam Gallagher n'hi ha molts menys. M'explico: com ja hem assenyalat en aquest blog, Álex y los Findes actuaven sovint a les festes dels gitanos del carrer de la Cera, al barri de Sant Antoni, i fins i tot van arribar a versionar un dels seus temes, el "Voy, voy". Doncs bé, el guitarra solista d'Álex y los Findes era Dionís Bel, "Denis". I el seu fill Jordi Bel és el guitarrista i cantant d'Stay, més que recomanable banda de pop psicodèlic barceloní. Doncs bé, Stay estan a punt d'enregistrar aquest estiu el seu cinquè disc de llarga durada, produït per Owen Morris... que va ser el productor, ni més ni menys, dels primers tres LPs d'Oasis, entre molts altres. De fet, Stay han telonejat en un parell d'ocasions Beady Eye, la banda postOasis del petit dels Gallagher...

Més enllà d'aquest petit joc, em sembla molt interessant el cas dels Bel, Dionís i Jordi, perquè no conec gaires més de dues generacions de pop-rock barceloní. No pot ser casual, a més, que el Bel fill formi part d'una banda de claríssimes influències sixties, encara que sigui passades per un matís més contemporani.

De manera que cedeixo la paraula al propi Jordi Bel que ens explica la relació musical amb el seu pare, amb algun episodi d'anada i tornada:

"Amb tota seguretat el meu pare és una influència molt important per mi i la meva passió pel so i melodies dels seixanta. A casa sempre hi havia una guitarra tirada al sofà i sempre hi sonaven bandes com The Beatles, Kinks, Rolling Stones, Simon i Garfunkel, Spencer Davis Group, Byrds, Small Faces, Creedence.. Sempre, però, en les seves vessants més pulcres pel què fa al so i les melodies, tal i com feien els Alex y los Findes, caracteritzats per un so més tirant al Beat clàssic, no tant garatge o psicodèlic com van fer les citades bandes després, en els discs posteriors. Segurament si no s'haguessin separat tant d'hora haurien evolucionat cap a la psicodelia també, que era l'evolució normal en aquells temps.

Álex y los Findes van estar desapareguts uns 30 anys i de fet el meu germà i jo vam tenir un paper important en la seva reaparició. L'any 1999 vam portar a revelar a un estudi un cinta magnetofònica que hi havia a un armari de casa (sense que el meu pare ho sapigués), on suposadament hi havia un actuació del 1966 (aproximadament) dels Álex y los Findes a Mallorca, a Palmanova, al club Sloopy's, on coincidien habitualment amb Tom Jones, Eric Burdon i Bill Wymann dels Rolling Stones. La sorpresa va ser que vam obtenir unes 2-3 h de música en directe de la banda amb una qualitat de so força bona i on es podia apreciar els Findes en acció en els seus anys d'or i escoltar les brillants versions dels Beatles, Rolling Stones, Animals...Va ser increïble poder escoltar-los 30 anys després i en anglès (els discs eren en castellà per la censura..!) i adonar-nos que eren uns músics boníssims amb un rigor interpretatiu i so extraordinaris. Després d'allò els Alex y los Findes es van animar a reunir i el mateix any 1999 van reaparèixer amb tots els components originals (encantadors per cert!) oferint un concert molt especial, memorable i emotiu al Cocodrilo Club de Barcelona.

Una generació després crec que els Stay, en certa manera, intentem treballar com els Álex y los Findes, canalitzant la passió per la música intentant aconseguir una metòdica de treball seria, cuidant els detalls, la sonoritat, la interpretació, melodies i rodejant-nos de professionals que puguin aportar sempre coses noves, qualitat, coneixements i originalitat, com és el cas en aquest moment d'Owen Morris, productor dels gegants britànics Oasis (fans declarats dels Beatles i Rolling Stones), amb qui gravarem el nostre 5è disc aquest estiu a Barcelona."

Si voleu saber com sonen els Stay, un bona mostra és aquest tema en directe a "Los conciertos de Radio 3".



Ah, i si us ha agradat podeu col·laborar encara en el projecte de micromecenatge per ajudar a finançar el seu nou disc, aquí.

Los Jóvenes: "Bajo tu techo"

"Bajo tu techo" va ser l'enregistrament més popular de Los Jóvenes, que van incloure aquesta cançó en el seu segon EP del 1965, que sembla que va superar les 40.000 còpies. "Under the boardwalk" havia estat, l'any anterior, un dels darrers hits del grup vocal nord-americà The Drifters, de llarguíssima trajectòria i formació mutant. És una de les meves cançons favorites del grup, i a més té una història molt maca al darrera. Però ara el que ens interessa és la versió que en van fer Los Jóvenes, i ells no la van aprendre de The Drifters sinó dels Rolling Stones, que la inclourien a l'LP 12x5. I la història és molt, molt significativa de com funcionaven les coses llavors.

Tal i com explica a  Eco i Distorsió José Luis Verissimo, organista i líder de Los Jóvenes, el grup va passar l'estiu de 1965 actuant a Eivissa. Allà, algú que pressumptament era amic de Mick Jagger els va passar un acetat amb l"Under the boardwalk" dels Stones. Al grup els va agradar, van fer-ne una lletra en castellà i la van incloure al seu següent disc. Un cop es va convertir en èxit, van rebre una carta de la discogràfica dels Stones, Decca, queixant-se que la cançó la tenien registrada i la versió s'havia fet sense el seu permís. "I jo vaig dir: 'Que li preguntin al Mick Jagger, que ell ja ho sabia, que ens va donar permís mitjançant un amic seu.' I sí, ja no hi va haver problemes, tot i que va arribar una altra carta dient que en lo sucesivo el senyor Mick Jagger no era ningú per donar permís de res."

Val a dir, com a colofó a aquesta història surrealista i, insisteixo, molt significativa de la manera de fer de l'època, que en la contraportada de l'EP de Los Jóvenes la cançó apareix atribuïda a un tal Richard Sagger (que hem de suposar que deu voler dir Jagger - Richards) enlloc dels autor reals, Resnick i Young.

Però vaja, la cançó és maca, i la versió prou bona, demostrant que Los Jóvenes són una altra banda que mereix ser recuperada i una altra banda pendent de reedició digital.

CAST: "Bajo tú techo" fue la grabación más popular de Los Jóvenes, que incluyeron esta canción en su segundo EP del 1965, que parece que superó las 40.000 copias. "Under the boardwalk" había sido, el año anterior, uno de los últimos hits del grupo vocal norteamericano The Drifters, de larguísima trayectoria y formación mutante. Sin embargo, Los Jóvenes no la aprendieron de The Drifters sino de los Rolling Stones, que la incluirían en el LP 12x5. Y la historia es muy, muy significativa de cómo funcionaban las cosas entonces.
Tal y cómo explica en Eco i Distorsió José Luis Verissimo, organista y líder de Los Jóvenes, el grupo pasó el verano de 1965 actuando en Ibiza. Allá, alguien que presuntamente era amigo de Mick Jagger les pasó un acetato con el "Under the boardwalk" de los Stones. Al grupo les gustó, hicieron una letra en castellano y la incluyeron en su siguiente disco. Una vez se convirtió en éxito, recibieron una carta de la discográfica de los Stones, Decca, quejándose que la canción la tenían registrada y la versión se había hecho sin su permiso. "Y yo dije: 'Que le pregunten a Mick Jagger, que él ya lo sabía, que nos dio permiso mediante un amigo suyo.' Y sí, ya no hubo problemas, a pesar de que llegó otra carta diciendo que en lo sucesivo el señor Mick Jagger no era nadie para dar permiso de nada."
Como colofón a esta historia surrealista e, insisto, muy significativa de la manera de hacer de la época, en la contraportada del EP de Los Jóvenes la canción aparece atribuida a un tal Richard Sagger (que tenemos que suponer que debe de querer decir Jagger - Richards) en vez de los autores reales, Resnick y Young.
Pero vaya, la canción es guapa, y la versión bastante buena, demostrando que Los Jóvenes son otra banda que merece ser recuperada y otra banda pendiente de reedición digital.

De dècades i llengües...

Una altra defunció... Aquest cop més inesperada perquè no ha estat un dels pioners de la Barcelona dels 60, sinó un músic que es va donar a conèixer dues dècades després: Alfredo Calonge, líder de Los Negativos, i després d'altres projectes com Doctor Love, Bondage i Canary Sect, mort el passat dimarts als 53 anys. Los Negativos van ser un dels principals grups de la moguda mod dels 80 a Barcelona, tot i que de fet la seva música no era ben bé mod, sinó que bevia sobretot del garatge i la psicodèlia amb tocs californians. No faré veure que en sóc un expert: no recordo haver-los sentit mentre eren en actiu (jo llavors era jovenet i, a diferència dels seus companys de viatge Brighton 64, no devien tenir cap hit als 40 Principales), però sí que vaig comprar-me el 2005 la reedició del seu mític LP de debut, Piknik Caleidoscópico, que ben bé podria ser el millor disc de la Barcelona del 67 mai gravat a la Barcelona del 67.

A banda d'aquesta connexió sonora i espiritual, justifico aquesta entrada per recuperar la reflexió que el crític musical Jordi Bianciotto feia, justament arran de la mort de Calonge, en un article titulat "Salvem els anys 80". Bianciotto comença constatant que "de vegades sembla que la música catalana moderna hagi passat dels cantautors dels anys 60 i el rock laietà dels 70 directament a Sopa de Cabra i Els Pets, als 90, i d’aquí fins a l’actual escena de Manel, Mishima i companyia", deixant un buit als anys 80, que ell mateix atribueix a que "de vegades hi ha una tendència, potser irreflexiva, o potser no tant, a construir un fil històric de la música catalana a partir d’un criteri lingüístic".

No cal dir que comparteixo aquesta reflexió, i que, com Bianciotto, no estic gens d'acord en compartimentar per llengües. Però fixeu-vos que el que el crític denuncia respecte els anys 80 és, en bona mesura, també aplicable als grups de la Barcelona dels 60 (que també cantaven majoritàriament en castellà). De fet, quan ell mateix traça el "cànon" de la música catalana moderna, significativament als 60 hi col·loca "els cantautors" (la Nova Cançó) i no els grups de pop-rock. A més, hi ha una cosa que sempre m'ha sorprés respecte aquest cànon determinat lingüísticament: què coi hi fot allà, el rock laietà o progressiu dels 70, quan bona part dels seus artistes no s'expressaven en català?

Per mi, la cosa està clara: la música pop en català s'ha expressat i s'expressa en català, en castellà, en anglès i també en altres llengües. Cadascú és ben lliure d'escollir allò que més li agradi, però jo de moment no renuncio a res.

I després d'aquest petit sermó, us deixo amb un clip televisiu de Los Negativos.

Los Nivram, recuperats

Darrerament al blog ens hem dedicat a assenyalar a alguns dels grups que no apareixen al llibre Eco i Distorsió i que potser ho haurien d'haver fet. Los Nivram, de fet, van estar inclosos en els llistats inicials de grups que volia entrevistar però després d'algunes gestions infructuoses, vaig desistir-hi. El grup van ser potser el conjunt més popular de Granollers als anys 60, amb un nucli format pels tres germans Mauri, i van editar un parell d'EPs a mitjans de la dècada. El més sorprenent és que contenen bàsicament temes propis, i de gran qualitat, la qual cosa converteixen els Nivram en una petita troballa pels aficionats al pop 60's hispà. Ramalama va incloure els dos EPs dels Nivram en un CD compartit amb dos grups menors, Los Tiburones i Los Wikingos, tot i que sorprenentment ara mateix sóc incapaç de trobar-lo en el catàleg del web de la discogràfica.

Sigui com sigui, els Nivram tornen a estar d'actualitat. En primer lloc, Munster Records també ha reeditat les seves gravacions, però en vinil, la qual cosa farà feliç als fetitxistes d'aquest suport. Com és habitual en aquesta discogràfica, sembla que és una edició molt ben cuidada que podeu aconseguir aquí. Arran d'aquesta reedició, la revista Ruta 66 dedicava a la banda un reportatge de dues pàgines en el seu número d'abril. I, atenció, al final del reportatge es comentava que els Nivram podrien tornar a sonar en directe passat l'estiu. Bones notícies, doncs, pels fans de la banda.

CAST: Últimamente en el blog nos hemos dedicado a señalar a algunos de los grupos que no aparecen en el libro Eco i Distorsió y que quizás deberían haberlo hecho. Los Nivram, de hecho, estuvieron incluidos en los listados iniciales de grupos que quería entrevistar pero después de algunas gestiones infructuosas desistí. El grupo fue quizás el conjunto más popular de Granollers en los 60, con un núcleo formado por los tres hermanos Mauri, y editaron un par de EPs a mediados de la década. Lo más sorprendente es que contienen básicamente temas propios, y de gran calidad, lo cual convierten los Nivram en un pequeño hallazgo por los forofos del pop 60's hispano. Ramalama incluyó los dos EPs de los Nivram en un CD compartido con dos grupos menores, Los Tiburones y Los Wikingos, a pesar de que sorprendentemente ahora mismo soy incapaz de encontrarlo en el catálogo del web de la discográfica.
Sea como fuere, los Nivram vuelven a estar de actualidad. En primer lugar, Munster Records también ha reeditado sus grabaciones, pero en vinilo, lo cual hará feliz a los fetichistas de este formato. Como es habitual en esta discográfica, parece que es una edición muy muy cuidada que podéis conseguir aquí. A raíz de esta reedición, la revista Ruta 66 dedicaba a la banda un reportaje de dos páginas en su número de abril. Y, atención, al final del reportaje se comentaba que los Nivram podrían volver a sonar en directo pasado el verano. Buenas noticias, pues, para los fans de la banda.