Los Sirex: "Estrella fugaz"

És inevitable que avui pengem al bloc alguna canció nadalenca. Aquest és un subgènere molt popular (especialment als EUA, on sembla que no ets ningú si no enregistres un disc de nadales), que ens ha deixat veritables horrors però també altres mostres gens menyspreables (podeu comprovar-ho amb una entrada que vaig fer l'any passat al meu altre blog). Però en aquest ens cenyim a la Barcelona dels 60, i també som capaços de trobar un bon exemple. El 1966 els Sirex van editar un single nadalenc amb dues cançons originals, la millor de les quals és aquesta "Estrella fugaz". No us deixeu enganyar per l''al·leluia' que l'obre: de seguida sona una guitarra que ens transporta al terreny del rock clàssic que tant s'estimaven els Sirex. Això sí, pastors i Reis d'Orient a la lletra, un solo que tal·lareja el "Jingle Bells" i ritme a base de les campanetes de torn. I Leslie en un gran estat de forma a la veu!

Què més voleu? Bon Nadal!

Ah, i recordeu que la discografia dels Sirex la podeu comprar legalment. Per exemple, aquí. 

CAST: Es inevitable que hoy colguemos en el blog alguna canción navideña. Este es un subgénero muy popular (especialmente en los EE.UU., donde parece que no eres nadie si no grabas un disco de villancicos), que nos ha dejado verdaderos horrores pero también otros muestras nada despreciables (podéis comprobarlo con una entrada que hice el año pasado en mi otro blog). Pero en este nos ceñimos en la Barcelona de los 60, y también somos capaces de encontrar un buen ejemplo. En 1966 los Sirex editaron un single navideño con dos canciones originales, la mejor de las cuales es esta "Estrella fugaz". No os dejéis engañar por el 'aleluya' que lo abre: enseguida suena una guitarra que nos transporta al terreno del rock clásico que tanto amaban los Sirex. Eso sí, pastores y Reyes Magos en la letra, un solo que replica el "Jingle Bellos" y ritmo en base de las campanillas de turno. Y Leslie en un gran estado de forma en la voz.

¿Que más queréis? ¡Felices Navidades!

Ah, y recordad que la discografía de los Sirex la podéis comprar legalmente. Por ejemplo, aquí.

Los Catinos: "Reunión de madre e hijo"

Cap a finals de la dècada, la majoria dels conjunts barcelonins seixanteros havien desaparegut fruit de diversos factors. Resulta curiós, però, que dels grups inclosos a Eco i distorsió (i deixant de banda Lone Star) els dos que van continuar enregistrant discos més temps són dos dels que més clarament s'identifiquen amb la fòrmula del cover d'èxit internacional traduït al castellà (fòrmula que a priori a inicis dels 70 ja semblaria anacrònica): Los Catinos i Los Mustang. En el cas de Los Catinos, un dels seus últims llençaments, el 1972, va ser aquesta versió de Paul Simon que els va portar a flirtejar amb els sons jamaicans. Com ja hem vist anteriorment, no va ser la seva única incursió al Carib. Tancarien paradeta l'any següent amb "My love" dels Wings.

CAST: Hacia finales de la década, la mayoría de los conjuntos barceloneses sesenteros habían desaparecido fruto de varios factores. Resulta curioso, pero, que de los grupos incluidos en Eco i distorsió (y aparte de Lone Star) los dos que continuaron grabando discos más tiempos son dos de los que más claramente se identifican con la fórmula del cover de éxito internacional traducido al castellano (fórmula que a priori a inicios de los 70 ya parecería anacrónica): Los Catinos y Los Mustang. En el caso de Los Catinos, uno de sus últimos lanzamientos, en1972, fue esta versión de Paul Simon que los llevó a flirtear con los sonidos jamaicanos. Cómo ya hemos visto anteriormente, no fue su única incursión en el Caribe. Cerrarían trayectoria al año siguiente con "My love" de los Wings.

El directe salvatge de la Delfín Fernández Band

Ja passen aquestes coses. Tot i que oficialment Los Salvajes continuen sent el grup liderat pel seu cantant Gaby Alegret, la paradoxa és que la Delfín Fernández Band, formada aquest any entorn el bateria del conjunt, inclou més "salvajes" originals. A més de Delfín, hi trobem un altre fundador, el baixista Sebastià Sospedra, i també Julián Moreno, guitarra rítmica que es va incorporar a Los Salvajes ja cap a finals dels 60 en substitució de Francesc Miralles quan aquest va marxar a la "mili", lluint una de les primeres Rickenbacker que es veien a Espanya. La banda la completen dos músics més joves però també amb pedigrí: Xavi Molero (guitarra solista) ja havia tocat amb Los Salvajes el darrer cop que es va reunificar bona part de la formació original, i Luis Barbero (veu) pertany a Los Pasantes, una cover band barcelonina.

Finalment vaig tenir ocasió de veure'ls en directe el passat divendres a La Traviesa, local entranyable de Torredembarra molt acollidor per aquesta mena de concerts. Els acords de "Brown sugar" amb què van arrencar indicaven en bona mesura per on aniria el bolo: un bon repàs al repertori dels Rolling Stones, ja fos passat pel tamís Salvajes ("La neurastenia", un gran "Todo negro") o en versió original ("Honky tonk woman", "The last time"). Tot i la predominància de Ses Satàniques Majestats, també hi van anar intercalant altres covers que van popularitzar Los Salvajes de l'Spencer Davis Group, The Troggs o The Equals. I, ja cap al final, un parell de joies del repertori propi de Los Salvajes: l'excel·lent i no prou reivindicada "Hielo en vez de amor" i, de forma inevitable, un "Soy así" aclamat pel públic que, en principi, tancava el bolo. Se'ls reclamen bisos i hi afegeixen "Satisfacción" -també inevitable- i l'altra sorpresa agradable de la nit, "Las ovejitas", una de les meves favorites. I, davant la insistència del públic, que encara no vol anar cap a casa -tot i que el bolo s'ha allargat prop d'una hora i mitja-, repeteixen "Route 66".

 D'esquerra a dreta, Sebastià Sospedra, Delfín Fernández i Julián Moreno.

Els veterans músics van exhibir un envejable estat de forma i actitud rockera. Sebastià Sospedra -que posteriorment va passar per Lone Star, entre d'altres- va certificar que és un dels millors baixistes de la seva generació (atenció al solo a "Vuelve baby") i va quedar clar que, com a bateria elegant, Delfín se situa prop del seu ídol Charlie Watts. Sobre aquesta base rítmica sòlida, la guitarra solista de Xavi Molero funciona a la perfecció. Si de cas, posats a buscar pegues s'agrairia un cantant... bé, una mica més salvatge. Però el millor de tot potser és, com em va explicar Sebas -per cert, com ja deveu saber, un dels músics entrevistats a Eco i distorsió-, la manca de pretensions més enllà de passar-ho bé i fer-ho passar bé a base de rock & roll. I a fe de Déu que ho aconsegueixen!

I (també petita) crònica de la presentació a Tarragona

La segona de les presentacions de l'edició en paper d'Eco i distorsió va tenir lloc el passat dimarts dia 3, a la Capsa de Música de Tarragona. Un espai especialment adequat si tenim en compte que la Capsa és la seu de l'Associació de Músics de Tarragona (aMt), a la que pertanyo i que ha editat el llibre, i un espai que estem mirant, de mica en mica, de convertir en un actiu cultural de la nostra ciutat. De manera que per mí va ser realment maco que la presentació es fes a la Capsa, envoltat de família, amics, mecenes, companys músics i algun curiós.

Una presentació, a més, menys caòtica que la de Barcelona. El president de l'aMt, Miguel Alberto Cruz, va exercir d'amfitrió com corresponia i després d'un breu parlament va cedir la paraula a Joan Reig, bateria d'Els Pets, que era l'encarregat de glossar el llibre. Reig, que es va definir com a "melòman abans que músic" i una persona "a qui li agrada escoltar música i llegir música", va fer un discurs molt ben articulat i divertit alhora, i va encoratjar els presents a llegir-se el llibre (i em consta que en algun cas d'aquells que el compren per compromís va resultar convincent!). Val a dir que el Joan Reig i jo no ens coneixíem, i que vaig ser jo qui el va "assaltar" via facebook perquè em feia la sensació que seria sensible a una proposta d'aquest tipus, com va resultar.

Seria una mica lleig que jo ara reproduís les "floretes" que va dedicar al llibre, però sí que vull remarcar que em va satisfer especialment que alguns dels aspectes que ell va remarcar són justament aquells a qui jo també atorgo més importància. En concret, i especialment la voluntat de reivindicar la música pop dins la cultura del nostre país, aspecte en el qual encara estem molt lluny respecte altres països (i no pensem només en els anglosaxons, sinó també en altres de més pròxims com Itàlia).

Per cert, si voleu veure la notícia que Tac12 va emetre sobre la presentació, podeu fer clic aquí.

I aquells que volgueu aconseguir el llibre (i no n'hàgiu estat mecenes) recordeu que heu de fer un mail a aquesta adreça: comunicacio@musicstgn.com.

Petita crònica de la presentació a Barcelona

Mitja feina feta! Eco i distorsió es va presentar el passat dijous al Vinil () Bar de Gràcia, amb presència d'amics, exjefes, protagonistes del llibre i algun mecenes a qui vaig tenir el plaer de saludar per primer cop personalment, la qual cosa és un plaer. Va ser una presentació bastant informal i una mica caòtica (culpa, en bona mesura, meva), però tot això va resultar simpàtica i crec que els assistents s'ho van passar prou bé. Agrair, en primer lloc, la presència del director general de Cultura Popular i Associacionisme de la Generalitat, Lluís Puig (el llibre sorgeix d'una recerca finançada per ells), que amb la seva intervenció va reforçar un dels missatges més importants que volia transmetre quan em vaig embarcar en aquest projecte: que la música pop també forma part del patrimoni cultural d'aquest país.

Vaig demanar a dos dels entrevistats en el llibre que també intervinguessin a la presentació: Jordi Batiste (Els Tres Tambors) i Josep Vercher. Els motius pels quals els havia escollit eren diversos: perquè són dos grups que potser no figuren entre els més populars de l'època però sí entre que pels mí són més interessants i tenen més qualitat; perquè el Jordi i el Josep havien estat molt receptius en tot moment; i perquè tots dos són baixistes (instrument que jo també maltracto de tant en tant). Batiste i Vercher van intercanviar records dels guardamobles Salat (on tots dos van assajar), en una conversa farcida d'anècdotes a la què ben aviat es va afegir Alfred Pla (Els Dracs), un tercer entrevistat i tercer baixista! També va assistir a la presentació Denís Bel d'Álex y Los Findes, tot i que desafortunadament va haver de marxar abans que li pogués donar peu a intervenir... També em va fer il·lusió conèixer personalment a Robert Vercher, germà gran de Josep i cantant i guitarra solista de Los Cheyenes.

 Jordi Batiste.

D'esquerra a dreta, l'autor, Josep Vercher i Alfred Pla.

Conversa distesa, doncs, que va servir també per reivindicar la vigència de la música dels anys 60. I alguns moments divertits, com quan l'Alfred Pla, responent a la pregunta d'un dels assistents sobre com aconseguien els instruments, va explicar que "la companyia discogràfica te'ls comprava quan fitxava un grup" i el Josep Vercher va fer una cara entre sorpresa i indignació i va dir: "Jo d'això no me'n vaig assabentar!" I també va quedar molt clar que llavors hi havia molts, molts locals on els grups podien actuar. No com ara, com lamentava en acabar l'acte Jordi Lanuza, propietari del Vinil () Bar i també músic.

Per part meva, vaig intentar (no sé si amb prou fortuna) explicar alguns dels eixos principals del projecte Eco i distorsió: el seu caràcter reivindicatiu d'una música i uns músics no prou ben valorats i la voluntat de parlar-ne des d'una perspectiva no nostàlgica.

I ara, dimarts a Tarragona...

Amb Robert (esquerra) i Josep Vercher, de Los Cheyenes. 

(Les fotos, de Marta Saleta i Martí Blesa)

Els Tres Tambors: "Invitació a la sardana"

Com haureu llegit a l'entrada anterior del blog, Jordi Batiste serà un dels participants en la presentació de l'edició en paper d'Eco i distorsió a Barcelona, aquest dijous. Certament, Els Tres Tambors és un dels grups més interessants de l'escena pop 60's barcelonina: influenciants pel folk-rock nord-americà, amb un repertori de cançons pròpies i, a sobre, interpretades en català. La "Cançó del noi dels cabells llargs" probablement sigui el seu tema més popular (ho certifica que l'entrada que li vam dedicar ha estat un de les més visitades d'aquest blog), ja que ha perdurat en el repertori kumbaià, però per mi aquesta "Invitació a la sardana" probablement sigui la millor cançó del grup: apunts de psicodèlia Beatles, guitarres fuzz, una línia de baix marcada i una lletra que, amb l'ús iconoclasta que fa d'un símbol nacional català com és la sardana, s'avança a Pau Riba: "Senyors i senyores, quedeu convidats a la sardana dels espavilats." Aquests "espavilats" són els poderosos (polítics, noblesa, empresaris) que "es donaran les mans, formaran una anella i saltaran, saltaran, tots saltaran". Un temasso des de tots els punts de vista, inclòs al segon EP del grup, del 1968. I aprofito per recordar que la curta discografia d'Els Tres Tambors continua inèdita en reedició digital legal.

CAST: Cómo habréis leído en la entrada anterior del blog, Jordi Batiste será uno de los participantes en la presentación de la edición en papel de Eco i distorsió en Barcelona, este jueves. Ciertamente, Els Tres Tambors es uno de los grupos más interesantes de la escena pop 60's barcelonesa: influenciandos por el folk-rock norteamericano, con un repertorio de canciones propias y, encima, interpretadas en catalán. La "Cançó del noi dels cabells llargs" probablemente sea su tema más popular (lo certifica que la entrada que le dedicamos ha sido una de las más visitadas de este blog), puesto que ha perdurado en el repertorio kumbayá, pero para mí esta "Invitació a la sardana" probablemente sea la mejor canción del grupo: apuntes de psicodelia Beatles, guitarras fuzz, una línea de bajo marcada y una letra que, con el uso iconoclasta que hace de un símbolo nacional catalán como es la sardana, se avanza a Pau Riba: "Señores y señoras, quedáis invitados a la sardana de los avispados." Estos "avispados" son los poderosos (políticos, nobleza, empresarios) que "se darán las manos, formarán una anilla y saltarán, saltarán, todos saltarán". Un temazo desde todos los puntos de vista, incluido al segundo EP del grupo, del 1968. Y aprovecho para recordar que la corta discografía de Els Tres Tambors continúa inédita en reedición digital legal.

Presentació a Barcelona i Tarragona de l'edició en paper d'"Eco i distorsió"

Si heu llegit el títol d'aquest post, ja us podeu imaginar la il·lusió que m'ha fet escriure'l. Doncs sí, quan el bloc està a punt de complir un any de vida, per fi el llibre "Eco i distorsió" en paper és una realitat. Els 200 exemplars (tirada modesta, com sabeu, finançada mitjançant micromecenatge) ja estan impresos i aviat començarem a fer-los arribar als mecenes. Primera opció per aconseguir-lo, a les presentacions que farem a Barcelona i Tarragona les dues pròximes setmanes. Aquí teniu dates, llocs i tot el que necessiteu saber. Hi esteu convidats!

- Barcelona, 28 de novembre, a les 20:00 al Vinil Bar (carrer Matilde 2, al costat de la plaça de la Vila de Gràcia). Amb presència del director general de Cultura Popular de la Generalitat, Lluís Puig, i diàleg amb dos dels músics entrevistats al llibre: Jordi Batiste (Els Tres Tambors / Maquina!) i Josep Vercher (Los Cheyenes)

- Tarragona, 3 de desembre, a les 20:00 a la Capsa de Música (Espai Tabacalera, avinguda Vidal i Barraquer s/n, M1 planta baixa). Amb presència del president de l’aMt, Miguel Alberto Cruz, i diàleg amb Joan Reig (Els Pets ).

Alex y Los Findes: "Voy, voy"

Repassant els continguts del bloc, m'he adonat que, tot i que he parlat en diverses ocasions d'Alex y Los Findes, encara no havia penjat cap cançó seva. Ho soluciono amb la que jo considero que probablement sigui la peça més singular de la seva discografia, aquest "Voy, voy" que van incloure en un dels seus EPs de 1966. I la singularitat ve donada perquè es tracta d'una versió ni més ni menys que de Peret, la qual cosa la situaria probablement com la primera adaptació pop-rock del rei de la rumba catalana. A més, la història de com el grup va incorporar aquesta cançó al seu repertori també és interessant. Ho explica el guitarrista Robert Castro a Eco i distorsió: "Jo sóc del carrer de la Cera, i amb el Peret ens coneixíem. Ja de petit, com que m'agradava la música, anava a un bar on estava el Peret amb la guitarra i els palmeros i tot, quan encara no eren professionals. I per això anys més tard ens van llogar als Alex y Los Findes per tocar a un casament gitano a l'Apolo, amb més de 500 persones. I els va agradar i ens llogaven sempre, i per això vam preparar algunes cançons per ells, com el 'Voy, voy'."

 

 

CAST: Repasando los contenidos del blog, me he dado cuenta que, a pesar de que he hablado en varias ocasiones de Alex y Los Findes, todavía no había colgado ninguna canción suya. Lo soluciono con la que yo considero que probablemente sea la pieza más singular de su discografía, este "Voy, voy" que incluyeron en uno de sus EPs de 1966. Y la singularidad viene dada porque se trata de una versión nada más y nada menos que de Peret, lo cual la situaría probablemente como la primera adaptación pop-rock del rey de la rumba catalana. Además, la historia de como el grupo incorporó esta canción a su repertorio también es interesante. Lo explica el guitarrista Robert Castro en Eco i distorsió: "Yo soy de la calle de la Cera, y con Peret nos conocíamos. Ya de pequeño, como me gustaba la música, iba a un bar donde estaba el Peret con la guitarra y los palmeros y todo, cuando todavía no eran profesionales. Y por eso años más tarde nos alquilaron a Alex y Los Findes para tocar en una boda gitana en el Apolo, con más de 500 personas. Y les gustó y nos contrataban siempre, y por eso preparamos algunas canciones por ellos, como el 'Voy, voy'."

Los Stop: "Extiende tus brazos"

Els criteris que vaig fer servir pel llibre Eco i distorsió van deixar fora alguns grups barcelonins dels 60 que van ser molt populars, però que al meu entendre responien a dinàmiques lleugerament diferents i, en tot cas, ràpidament van ser engolits pel vessant més descaradament comercial de la indústria. En aquesta línia podríem incloure grups com Los De La Torre, Los Albas o Los Stop, potser més coneguts com Cristina y Los Stop, ja que la seva discográfica, Belter, de seguida va veure clar que calia potenciar la figura de la cantant i hi va posar el nom al davant. Los Stop van començar com un grup de pop suau força tot-terreny, amb versions de Monkees, Turtles o el repertori del Festival de San Remo. Fins i tot es van atrevir amb el soul amb aquest "Reach Out, I'll Be There" de The Four Tops que sona més que acceptable. Malauradament, aquell mateix 1967 el grup va aconseguir l'èxit massiu amb un parell de temes horribles ("El turista 1.999.999" i "Salud, dinero y amor") que determinarien la seva adscripció definitiva a la cançó de l'estiu i el pop més desacomplexadament comercial, versió cañí.

CAST: Los criterios que usé en el libro Eco i distorsió dejaron fuera algunos grupos barceloneses de los 60 que fueron muy populares, pero que en mi opinión respondían a dinámicas ligeramente diferentes y, en todo caso, rápidamente fueron tragados por la vertiente más descaradamente comercial de la industria. En esta línea podríamos incluir grupos como Los De La Torre, Los Albas o Los Stop, quizás más conocidos como Cristina y Los Stop, puesto que su discográfica, Belter, enseguida vio claro que había que potenciar la figura de la cantante y puso su nombre delante. Los Stop empezaron como un grupo de pop suave bastante todoterreno, con versiones de Monkees, Turtles o el repertorio del Festival de San Remo. Incluso se atrevieron con el soul con este "Reach Out, I'll Be There" de The Four Tops que suena más que aceptable. Desgraciadamente, aquel mismo 1967 el grupo consiguió el éxito masivo con un par de temas horribles ("El turista 1.999.999" y "Salud, dinero y amor") que determinarían su adscripción definitiva a la canción del verano y el pop más desacomplejadamente comercial, versión cañí.

Arriba el tresor de "Los Nuggetz"

Nuggets és el títol d’una mítica recopilació apareguda el 1972 que reivindicava, en un moment en què la música popular pecava de grandiloqüència  i la “seriositat” (ja fos per la via del rock progressiu o per la dels cantautors), un retorn a la simplicitat, recuperant singles oblidats dels grups de garatge de mitjans de la dècada anterior. Amb el temps, el concepte “Nuggets” s’ha fet servir per a nous recopilatoris que, respectant aquest esperit, suposaven variacions del mateix ja fos per la via temporal o territorial.

Ara ens arriba Los Nuggetz. 1960’s Punk, Pop, Psychedelic from Latin America, una caixa de quatre CDs i prop de 100 cançons editada als EUA que presenta el que passava al sud del Río Grande... I a l’est de l’oceà Atlàntic, perquè el concepte de Llatinoamèrica dels compiladors inclou també Espanya. Tampoc és, estrictament, una recopilació de rock garatger en castellà, ja que també s’hi inclouen cançons en anglès, en portuguès i fins i tot un parell en català. Inclusions ben conscients, ja que les notes expliquen que el català és una llengua parlada per nou milions de persones però que va patir persecució durant el franquisme.

Aquestes consideracions al marge, Los Nuggetz és un veritable tresor, un festí per a l’amant dels 60’s i una box-set modèlica:  de cadascun dels temes se’ns ofereix els corresponents crèdits, reproducció de la portada original, formació completa del grup responsable i uns comentaris força extensos, pensats per orientar un públic (el ianqui) per al qual pràcticament tots els noms inclosos són totalment desconeguts però que aconsegueixen un nivell informatiu més que notable. Una presentació molt cuidada i format de llibre amb tapa dura completen l’atractiu “físic” de la capsa.

I estan les cançons, és clar. Una selecció molt ben treballada, un temasso rere un altre. Més distorsió que eco, força Hammond, alguns apunts psicodèlics i molt d’entusiasme juvenil. Temes propis però també molts clàssics anglosaxons passats pel sedàs hispà, en alguns casos amb resultats divertidíssims, com ara el “Wild Thing” dels Troggs transformat en “Loco (te patina el coco)” en la lectura de Juan El Matemático.

Resulta interessant com, pel que fa als grups espanyols (aproximadament, un terç del total dels talls inclosos), els compiladors ianquis fan que Barcelona guanyi per golejada a Madrid (tot i que sigui injust que Los Brincos només colin un tema i que Micky y Los Tonys estiguin absents), reflectint el fet que, efectivament, l’escena catalana era molt més garatgera. Los Salvajes, en concret, són una debilitat dels compiladors, amb sis temes inclosos, però també apareixen en més d’una ocasió Sirex, Mustang, Cheyenes, Gatos Negros i Polares (d’aquests resulta especialment interessant el fet que s’inclou la meitat del seu únic EP, encara pendent de reedició legal digital), a més d’aportacions solitàries de Lone Star, Dracs, Go-Gó i  Los No, entre d’altres.

És a dir, que la caixa és una excel·lent introducció a bona part dels grups inclosos a Eco i distorsió, però al mateix temps també apunta cap a altres capitals del pop espanyol dels 60 com Madrid i València (amb Los Huracanes) i, és clar, és una porta d’entrada immillorable per conèixer el que es coïa a Mèxic, Argentina, Xile, Colòmbia o Perú, entre d’altres països, amb alguns noms que ja coneixia (Shakers, Mockers o Yakis) i molts altres per descobrir. 

CAST: Nuggets es el título de una mítica recopilación aparecida el 1972 que reivindicaba, en un momento en que la música popular pecaba de grandilocuencia y trascendencia (ya fuera por la vía del rock progresivo o por la de los cantautores), un regreso a la simplicidad, recuperando singles olvidados de los grupos de garaje de mediados de la década anterior. Con el tiempo, el concepto “Nuggets” se ha usado para nuevos recopilatorios que, respetando este espíritu, suponían variaciones del mismo ya fuera por la vía temporal o territorial.
Ahora nos llega Los Nuggetz. 1960’s Punk, Pop, Psychedelic from Latin America, una caja de cuatro CDs y cerca de 100 canciones editada en los EE.UU. que presenta lo que pasaba al sur del Río Grande... Y al este del océano Atlántico, porque el concepto de Latinoamérica de los compiladores incluye también España. Tampoco es, estrictamente, una recopilación de rock garajero en castellano, puesto que también se incluyen canciones en inglés, en portugués e incluso un par en catalán. Inclusiones muy conscientes, puesto que las notas explican que el catalán es una lengua hablada por nueve millones de personas pero que sufrió persecución durante el franquismo.
Estas consideraciones al margen, Los Nuggetz es un verdadero tesoro, un festín para el amante de los 60’s y una box-set modélica: de cada uno de los temas se nos ofrece los correspondientes créditos, reproducción de la portada original, formación completa del grupo responsable y unos comentarios bastante extensos, pensados para orientar un público (el yanqui) para el cual prácticamente todos los nombres incluidos son totalmente desconocidos pero que consiguen un nivel informativo más que notable. Una presentación muy cuidada y formato de libro con tapa dura completan el atractivo “físico” de la caja.
Y están las canciones, está claro. Una selección muy muy trabajada, un temazo detrás otro. Más distorsión que eco, bastante Hammond, algunos apuntes psicodélicos y mucho de entusiasmo juvenil. Temas propios pero también muchos clásicos anglosajones pasados por la criba hispana, en algunos casos con resultados divertidísimos, como por ejemplo el “Wild Thing” de los Troggs transformado en “Loco (te patina el coco)” en la lectura de Juan El Matemático.
Resulta interesando cómo, en cuanto a los grupos españoles (aproximadamente, un tercio del total de los cortes incluidos), los compiladores yanquis hacen que Barcelona gane por goleada en Madrid (a pesar de que sea injusto que Los Brincos sólo cuelen un tema y que Micky y Los Tonys estén ausentes), reflejando el hecho que, efectivamente, la escena catalana era mucho más garajera. Los Salvajes, en concreto, son una debilidad de los compiladores, con seis temas incluidos, pero también aparecen en más de una ocasión Sirex, Mustang, Cheyenes, Gatos Negros y Polares (de estos resulta especialmente interesante el hecho que se incluye la mitad de su único EP, todavía pendiente de reedición legal digital), además de aportaciones solitarias de Lone Star, Dracs, Go-Gó y Los No, entre otros.
Es decir, que la caja es una excelente introducción a buena parte de los grupos incluidos en Eco i distorsió, pero al mismo tiempo también apunta hacia otras capitales del pop español de los 60 como Madrid y Valencia (con Los Huracanes) y, está claro, es una puerta de entrada inmejorable para conocer el que se cocía en México, Argentina, Chile, Colombia o Perú, entre otros países, con algunos nombres que ya conocía (Shakers, Mockers o Yakis) y otros muchos para descubrir. 

Los Cheyenes: "Bla, bla, bla"

A Eco i distorsió, Josep Vercher es queixa amargament de com la censura franquista limitava molt la capacitat de Los Cheyenes de composar lletres interessants: "Només podies parlar d’amor i poca cosa més, perquè a la que parlaves d’alguna altra cosa, sense cap mena d’importància, la censura t’ho tirava enrere. I, d’amor, n’havies de parlar com si fos un tango, res de sexe. Llavors havies de fer lletres tontes." Tot i això, la lletra de "Bla, bla, bla", un dels temes més potents del grup, inclòs al seu tercer EP, és força interessant: "A veces pienso que no eres tú / Quien me habla a mí / Parece ser papá o mamá / Quien piensa por tí / Y dice: Bla, bla bla". És a dir, els adults diuen tonteries, i cal començar a pensar per un mateix.

Recordeu que podeu comprar la discografia completa de Los Cheyenes de forma legal aquí. 

CAST: En Eco i distorsió, Josep Vercher se queja amargamente de como la censura franquista limitaba mucho la capacidad de Los Cheyenes de componer letras interesantes: "Sólo podías hablar de amor y poca cosa más, porque a la que hablabas de alguna otra cosa, sin ningún tipo de importancia, la censura te lo echaba atrás. Y, de amor, tenías que hablar como si fuera un tango, nada de sexo. Entonces tenías que hacer letras tontas." Aún así, la letra de "Bla, bla, bla", uno de los temas más potentes del grupo, incluido en su tercer EP, es bastante interesante: "A veces pienso que no eres tú / Quien me habla a mí / Parece ser papá o mamá / Quien piensa por tí / Y dice: Bla, bla bla". Es decir, los adultos dicen tonterías, y hay que empezar a pensar por si mismo.
Recordad que podéis comprar la discografía completa de Los Cheyenes de forma legal aquí.

Nou disc de Pere Gené (Lone Star), també mitjançant micromecenatge

Pere Gené, el que va ser cantant, fundador i líder de Lone Star (de fet, l'únic component fixe en tota la llarguíssima trajectòria d'aquesta banda barcelonina) està preparant un nou disc titulat Boomerang. La notícia és especialment important si tenim en compte que Gené semblava retirat definitivament de la música: el darrer disc i concerts de Lone Star van ser el 1996. La sorpresa és, per tant doble: que torna a l'activitat i que ho fa, per primer cop, sota el seu nom propi i no el de Lone Star. En aquest sentit, resulta curiós llegir com ell mateix explica que amb aquesta opció "he gaudit d'una sensació de llibertat que no tenia amb la meva antiga banda".

Gené ja ha enregistrat un parell de cançons a l'estudi de Josep Mas "Kitflus": "Corazón de hielo - Eres la luz" i "Androide", que es poden sentir a ITunes i Spotify. Els resultats són francament bons i no decebran als seguidors de Lone Star: Gené manté la seva característica veu i està en plena forma al piano. La idea és enregistrar una desena de temes més per a completar l'àlbum. Per a fer-ho, Gené ha recorregut també a la fòrmula del micromecenatge mitjançant la plataforma Verkami, que també ha servir per editar "Eco i distorsió" en paper. De manera que, si voleu ajudar a fer possible aquest nou projecte, féu-ves mecenes i a canvi podreu rebre el disc en format digital i físic (signat per Gené), així com altres recompenses. Animeu-vos!

Pere Gené, en una foto recent.

CAST: Pere Gené, el que fue cantante, fundador y líder de Lone Star (de hecho, el único componente fijo en toda la llarguíssima trayectoria de esta banda barcelonesa) está preparando un nuevo disco titulado Boomerang. La noticia es especialmente importante si tenemos en cuenta que Gené parecía retirado definitivamente de la música: el último disco y conciertos de Lone Star fueron el 1996. La sorpresa es, por lo tanto doble: que vuelve a la actividad y que lo hace, por primera vez, bajo su nombre propio y no el de Lone Star. En este sentido, resulta curioso leer como él mismo explica que con esta opción "he disfrutado de una sensación de libertad que no tenía con mi antigua banda".

Gené ya ha grabado un par de canciones al estudio de Josep Mas "Kitflus": "Corazón de hielo - Eras la luz" y "Androide", que se pueden escuchar en ITUNES y Spotify. Los resultados son francamente buenos y no decepcionarán a los seguidores de Lone Star: Gené mantiene su característica voz y está en plena forma al piano. La idea es grabar una decena de temas más para completar el álbum. Para hacerlo, Gené ha recorrido también a la fórmula del micromecenazgo mediante la plataforma Verkami, que también ha servido para editar "Eco i distorsió" en papel. De forma que, si queréis ayudar a hacer posible este nuevo proyecto, convertiros en mecenas y a cambio podréis recibir el disco en formato digital y físico (firmado por Gené), así como otras recompensas. Animaos!

Jimmy Fontana: "El món"

El passat dimecres va morir a Roma Enrico Sbriccoli, més conegut pel nom artístic de Jimmy Fontana, autor i intèrpret de diversos clàssics de la cançó melòdica italiana que tant va influenciar molts grups de pop-rock de la Barcelona dels anys 60, fins i tot amb posterioritat a l'arribada dels Beatles i la resta de la "invasió britànica". Una bona prova va ser la popularitat que va tenir el seu "Il mondo" (1965), que va ser editada en castellà tant pels Mustang com pels Catinos i en català per Els Corbs, tots ells a la recerca de duplicar l'èxit de l'original. Però potser el cover més curiós va ser el que va protagonitzar el mateix Fontana, cantant "El món" en català amb un accent més que acceptable. En aquella època era força habitual que els cantants italians o francesos es llencessin a autoversionar-se en castellà, per mirar de guanyar quota de mercat, però aquesta va ser una iniciativa més singular, inclosa en un EP compartit amb altres tres intèrprets italians (Donatella Moretti, Rita Pavone i Gianni Morandi) que igualment van oferir una cançó pròpia adaptada al català. Tot això, curiosament, editat per una discogràfica (RCA) que tenia la seu a Madrid!

CAST: El pasado miércoles murió en Roma Enrico Sbriccoli, más conocido por el nombre artístico de Jimmy Fontana, autor e intérprete de varios clásicos de la canción melódica italiana que tanto influenció a muchos grupos de pop-rock de la Barcelona de los años 60, incluso con posterioridad a la llegada de los Beatles y el resto de la "invasión británica". Una buena prueba fue la popularidad que tuvo su "Il mondo" (1965), que fue editada en castellano tanto por los Mustang cómo por los Catinos y en catalán por Els Corbs, todos ellos en busca de duplicar el éxito del original. Pero quizás el cover más curioso fue el que protagonizó el mismo Fontana, cantando "El món" en catalán con un acento más que aceptable. En aquella época era bastante habitual que los cantantes italianos o franceses se lanzaran a autoversionar-se en castellano, para ganar cuota de mercado, pero esta fue una iniciativa más singular, incluida en un EP compartido con otros tres intérpretes italianos (Donatella Moretti, Rita Pavone y Gianni Morandi) que igualmente ofrecieron una canción propia adaptada al catalán. Todo esto, curiosamente, ¡editado por una discográfica (RCA) que tenía la sede en Madrid!

Los Mustang: "Lluvia de verano"

Segona cançó estiuenca consecutiva dels Mustang, amb la particularitat que aquest cop es tracta d'un dels pocs temes propis que van publicar al llarg de la seva llarga discografia. L'experiment es va produir en un EP del 1965, en què hi van incloure aquesta "Lluvia de verano" i una altra composició col·lectiva, "Volver a tí". Totes dues més que correctes, que demostren que la banda realment era capaç d'escriure les seves cançons si s'ho proposava, però pràcticament sense continuïtat. I, aquest cop, no per imposició de la companyia, sinó que el propi grup, en veure que els seus temes propis no aconseguien l'èxit dels covers, van optar per continuar amb la fòrmula que els funcionava.Val a dir que en aquell mateix EP els temes propis havien de competir amb dos monstres com el "Ticket to ride" dels Beatles i el megaèxit "Il mondo" de Jimmy Fontana. Autocompetència deslleial?
Per cert, tota la discografia ha estat reeditada en tres volums per Ramalama Music de manera que no hi ha excuses si us interessa adquirir la seva música.

CAST: Segunda canción veraniega consecutiva de los Mustang, con la particularidad que esta vez se trata de uno de los pocos temas propios que publicaron a lo largo de su larga discografía. El experimento se produjo en un EP del 1965, en que incluyeron esta "Lluvia de verano" y otra composición colectiva, "Volver a tí". Las dos más que correctas, demostrando que la banda realmente era capaz de escribir sus canciones si se lo proponía, pero prácticamente sin continuidad. Y, en este caso, no por imposición de la compañía, sino que el propio grupo, al ver que sus temas propios no conseguían el éxito de los covers, optaron para continuar con la fòrmula que lesfuncionaba. En aquel mismo EP los temas propios tenían que competir con dos monstruos como el "Ticket to ride" de los Beatles y el megaéxito "Il mondo" de Jimmy Fontana. ¿Autocompetencia desleal?
Por cierto, toda la discografía ha sido reeditada en tres volúmenes por Ramalama Music, o sea que no hay excusas si os interesa adquirir su música.

Los Mustang: "Verano en la ciudad"

Poques cançons més apropiades per escoltar a l'agost, especialment si un no ha marxat de vacances. "Summer in the city", és clar, és el major èxit de The Lovin' Spoonful, banda nord-americana que practicava un folk-rock amable i que va deixar un grapat de cançons memorables. Los Mustang, sempre atents, la van incloure en un dels seus EPs del 66 que acabaria convertint-se en el més venut de la trajectòria dels barcelonins, tot i que no gràcies a aquest tema sinó a la presència del "Submarino amarillo" dels Beatles. Tot i això, "Verano en la ciudad" és infinitament més disfrutable. I més en aquestes dates.

CAST: Pocas canciones más apropiadas para escuchar en agosto, especialmente si uno no se ha marchado de vacaciones. "Summer in the city", claro, es el mayor éxito de The Lovin' Spoonful, banda norteamericana que practicaba un folk-rock amable y que dejó un puñado de canciones memorables. Los Mustang, siempre atentos, la incluyeron en uno de sus EPs del 66 que acabaría convirtiéndose en el más vendido de la trayectoria de los barceloneses, pese a que no gracias a este tema sino a la presencia del "Submarino amarillo" de los Beatles. Aún así, "Verano en la ciudad" es infinitamente más disfrutable. Y más en estas fechas.

Lone Star: "Mis vacaciones"

Continuant amb les cançons apropiades per l'època de l'any en què ens trobem, arriba "Mis vacaciones" de Lone Star, publicada el 1967 en un EP que encapçalava "Amor bravo", potser el primer gran tema propi d'aquesta banda. Desafortunadament, "Mis vacaciones" no acaba d'estar a la mateixa alçada. Musicalment es tracta d'una cançó interessant, sobretot per la línia de baix que la presideix, però la lletra -escrita pel locutor José Luis Arribas Castro sota el presudònim de Luarca- potser peca d'excessiva lleugeresa: "Yo no quiero pasar un verano aburrido otra vez / Pues en mis vacaciones una linda chica me encontraré". Vaja, que sobta en un grup que només un any més tard ens aportaria lletres molt més madures com "Mi calle". Però potser el problema és de perspectiva: al cap i a la fi, només és una cançó de l'estiu i com a tal compleix perfectament el seu propòsit.

CAST: Continuando con canciones apropiadas para la época del año en que nos encontramos, llega "Mis vacaciones" de Lone Star, publicada el 1967 en un EP que encabezaba "Amor bravo", quizás el primer gran tema propio de esta banda. Desafortunadamente, "Mis vacaciones" no acaba de estar a la misma altura. Musicalmente se trata de una canción interesante, sobre todo por la línea de bajo que la preside, pero la letra -escrita por el locutor José Luis Arribas Castro bajo el seudónimo de Luarca- quizás peca de excesiva ligereza: "Yo no quiero pasar un verano aburrido otra vez / Pues en mis vacaciones una linda chica me encontraré". Vaya, que sorprende en un grupo que sólo un año más tarde nos aportaría letras mucho más maduras como "Mi calle". Pero quizás el problema es de perspectiva: al fin y al cabo, sólo es una canción del verano, y como tal cumple perfectamente su objetivo. 

Sirex: "Sólo en la playa"

Resulta francament difícil dedicar estones al blog amb la calor terrible que ens ha tocat patir les darreres setmanes. Potser un estímul pot ser mirar de recuperar algunes cançons de temàtica estiuenca dels grups analitzats, que són menys de les que un podria pensar en un primer moment: la "cançó de l'estiu" tal i com avui la reconeixem (la que parla de platja, sangria, xiringuito, etc.) és, de fet, un invent de finals de la dècada dels 60. Tot i això, avui rescatem una cançó dels Sirex que parla de platja, però des d'una perspectiva melangiosa, més aviat. El propi Leslie explica a Eco i distorsió quina va ser la inspiració per aquesta i altres cançons de la mateixa època i com la presència de la platja era real: «Totes aquelles cançons melòdiques —“Sin tus cartas”, “Que te deje de querer”, “Sólo en la playa”— estan escrites a la tanca del Club Barceloneta que separava la platja lliure. Allà a la tarda me n’anava amb el meu boli i el meu llapis i escrivia aquestes cançons que parlen de l’amor i el desamor, possiblement putejat una mica per la que ara és la meva dona.» Musicalment, el tema, encara que publicat l'any 1966, continua força fidel a les arrels dels Sirex, amb un so pròxim a Rick Nelson o Cliff Richard & The Shadows.

CAST: Resulta francamente difícil dedicar ratos al blog con el calor terrible que nos ha tocado sufrir las últimas semanas. Quizás un estímulo pueda ser recuperar algunas canciones de temática veraniega de los grupos que analizamos, que son menos de las que uno podría pensar en un primer momento: la "canción del verano" tal y como hoy la reconocemos (la que habla de playa, sangria, xiringuito, etc.) es, de hecho, un invento de finales de la década de los 60. Aún así, hoy rescatamos una canción de los Sirex que habla de playa, pero desde una perspectiva melancólica, más bien. El propio Leslie explica en Eco i distorsió cuál fue la inspiración por esta y otras canciones de la misma época y como la presencia de la playa era real: «Todas aquellas canciones melódicas —“Sin tus cartas”, “Que te deje de querer”, “Sólo en la playa”— están escritas a la valla del Club Barceloneta que separaba la playa libre. Allá por la tarde me iba con mi boli y mi lápiz y escribía estas canciones que hablan del amor y el desamor, posiblemente puteado un poco por la que ahora es mi mujer.» Musicalmente, el tema, aunque publicado en 1966, continúa siendo bastante fiel en las raíces de los Sirex, con un sonido próximo a Rick Nelson o Cliff Richard & The Shadows.

Objectiu aconseguit: i ara què?

Buf!!! La recta final de la campanya de Verkami em va coincidir amb una punta de feina, i entre unes coses i unes altres han passat tres setmanes llargues sense actualitzar el blog... Tres setmanes durant les quals, entre d'altres coses, la campanya ha acabat amb èxit, amb més de 1.400 euros aconseguits -en demanava 1.100- gràcies a 64 mecenes (segurament, si esteu llegint això ja ho sabíeu, però bé, havia de deixar-ne constància!). Uns resultats molt bons, i l'objectiu acomplert: tindrem Eco i distorsió en paper!

Lògicament, toca agrair el suport de tots els mecenes, però també de tots aquells que heu fet difusió de la iniciativa mitjançant les xarxes socials. L'entrada als mitjans de comunicació ha estat més complicada. Sí que ho he aconseguit a casa, amb entrevistes al Diari de Tarragona i Tarragona Ràdio, però no a Barcelona. Segurament quan fem la presentació del llibre, passat l'estiu, algun mitjà ens en farà difusió. Llàstima que llavors ja no tindrem la campanya en marxa, i ja veurem si tenim gaires exemplars per vendre (i de quina manera ho farem!). Val a dir que en les darreres setmanes de la campanya sí que vam aconseguir el suport d'alguns "mediàtics", com ara Joan Reig (Els Pets), Òscar Dalmau (Phil Musical, La Competència) o Miqui Puig (exSencillos), cosa que va reportar una certa satisfacció personal (i també algunes aportacions extra: realment la seva recomanació va funcionar).

I ara què? Pel que fa al llibre, em poso immediatament a fer recompte dels diners que tenim, de les recompenses que hem de donar i de com quadra tot plegat. Mirarem d'anar ràpid, però amb l'agost pel mig és possible que ens en anem al setembre. I penso que estaria bé mirar de fer una presentació a l'octubre a Barcelona, i potser també a Tarragona.

I el bloc? No negaré que la intenció principal (no sé si aconseguida) era donar difusió al projecte de micromecenatge, però això no vol dir que el bloc es mori. Encara queden coses per anar explicant, del propi projecte, i també penso que el bloc pot tenir la seva pròpia vida més enllà. Per tant, continuaré penjant cançons, especialment d'aquelles que no són gens fàcils de trobar, difonent informació relacionada amb la temàtica, ressenyant novetats discogràfiques, etc. Eco i distorsió continua!

Los Jóvenes: "Simpatía en soul"

Cap a finals dels 60, bona part dels conjunts barcelonins més populars van explorar amb més o menys ganes i més o menys fortuna una aproximació cap a la música soul. N'és un exemple significatiu que grups amb un so propi com Sirex o Salvajes arribessin a incorporar a la seva formació oficial seccions de metall. Uns altres que es van apuntar a aquesta moda van ser Los Jóvenes, que van jugar-hi a fons amb aquest single del 1969 que no només reproduïa els sons negres arribats dels EUA sinó que s'hi vinculava explícitament a través del títol de la cançó. És, per cert, una de les poques cançons d'aquest grup accessibles en suport digital, ja que va ser inclosa dins un dels volums de Sensacional Soul, els recopilatoris de soul hispà de la discogràfica Munster.

 

CAST: Hacia finales de los 60, buena parte de los conjuntos barceloneses más populares exploraron con más o menos ganas y más o menos fortuna una aproximación hacia la música soul. Es un ejemplo significativo que grupos con un sonido propio como Sirex o Salvajes llegaran a incorporar a su formación oficial secciones de metal. Otros que se apuntaron a esta moda fueron Los Jóvenes, que jugaron a fondo con este single del 1969 que no sólo reproducía los sonidos negros llegados de los EE.UU. sino que se vinculaba explícitamente a través del título de la canción. Es, por cierto, una de las pocas canciones de este grupo accesibles en soporte digital, puesto que fue incluida dentro de uno de los volúmenes de Sensacional Soul, los recopilatorios de soul hispano de la discográfica Munster.

Los Go-Go: "Qué puedo hacer yo"

Una de les joies menys conegudes incloses a Eco i distorsió són Los Go-Go, quintet que probablement figurarien entre els màxims puristes del r&b de la Barcelona dels 60. En disc, és clar, no van tenir opció de versionar Muddy Waters o John Lee Hooker i generalment s'havien de conformar amb un repertori més comercial, encara que fos dins els límits de la música negra. N'és una bona mostra aquest cover de "Ain't nobody home", del soulman Howard Tate, que van publicar a la cara B d'un single del 1967, amb un bon joc de guitarres i l'excel·lent veu de Jordi Querol. I, un cop més, un grup pendent de reedició digital de la seva discografia.

CAST: Una de las joyas menos conocidas incluidas en Eco i distorsió son Los Go-Go, quinteto que probablemente figurarían entre los máximos puristas del r&b de la Barcelona de los 60. En disco, está claro, no tuvieron opción de versionar Muddy Waters o John Lee Hooker y generalmente se tenían que conformar con un repertorio más comercial, aunque fuera dentro de los límites de la música negra. Es una buena muestra este cover de "Ain't nobody hombre", del soulman Howard Tate, que publicaron en la cara B de un single del 1967, con un buen juego de guitarras y la excelente voz de Jordi Querol. Y, una vez más, un grupo pendiente de reedición digital de su discografía.

Primer balanç de la campanya de micromecenatge

Ja han passat deu dies des que va arrencar la campanya de micromecenatge de Verkami (una quarta part del temps total), i toca fer un primer balanç que ha de ser necessàriament positiu, especialment pel que fa al resultat econòmic: hem aconseguit ja més de la meitat dels diners que demanàvem, de manera que tot apunta a que, efectivament, tindrem Eco i distorsió en paper.

La campanya també està servint per donar a conèixer el projecte i el llibre: han sortit un parell de notícies (al Diari de Tarragona i al web de BTV), diversos tweets (gràcies als que en féu, ja que jo no en tinc), etc. Em va fer especial il·lusió que el programa "33 revolucions" de Punt6 Ràdio de Reus, que dirigeix l'amic David Barceló, hi dediqués un especial, que podeu escoltar aquí. Igualment, vull deixar constància de la recomanació que ha fet del llibre Delfín Fernández, el bateria de Los Salvajes, al seu facebook: "Buen libro y fiel reflejo de la historia del pop-rock barcelonés". I també hem publicat el vídeo promocional de la campanya de micromecenatge, que podeu veure aquí. 

 Amb el David Barceló, de "33 revolucions". Oju a la samarreta promocional.

Per tant, tot inputs positius i excel·lents perspectives quant a l'èxit del projecte. Tot i això, tinc la sensació que encara no he aconseguit gaire traspassar els límits de l'entorn més pròxim a nivell personal. Crec que hi ha d'haver, allà fora, força gent a qui el llibre li pot interessar i que és una llàstima que no se n'assabenti de l'existència. Per tant, a veure si aquestes pròximes setmanes aconsegueixo anar més enllà dels col·legues i coneguts. Si em podeu ajudar en aquesta difusió, us ho agrairé. I si sou dels que encara no us ho heu mirat, recordeu que aquí teniu l'enllaç a Verkami.

Remake: "Mi calle", vista per Loquillo

José María Sanz, Loquillo, ha estat un dels rockers de la seva generació que ha estat més constant en el reconeixement els que el van precedir. Va fer seva "Maldigo mi destino", un dels temes del retorn de Los Sirex, amb els que s'ha deixat veure amb certa freqüència. I al disc Feo, fuerte y formal (02),  va versionar el "Mi calle" de Lone Star, que recollíem a la nostra entrada anterior. La versió de Loquillo y Los Trogloditas és força fidel a l'original, si de cas amb més èmfasi en les guitarres elèctriques, mentre desapareixen els arranjaments de corda i metall que adornaven l'enregistrament de Lone Star. Un bon homenatge inclòs en un dels millors discos de Loquillo (encara que probablement no sigui dels més populars).

 

CAST: José María Sanz, Loquillo, ha sido uno de los rockeros de su generación que ha sido más constante en el reconocimiento a los que lo precedieron. Hizo suya "Maldigo mi destino", uno de los temas del regreso de Los Sirex, con los que se ha dejado ver con cierta frecuencia. Y en el disco Feo, fuerte y formal (02), versionó "Mi calle" de Lone Star, que recogíamos en nuestra entrada anterior. La versión de Loquillo y Los Trogloditas es bastante fiel al original, si acaso con más énfasis en las guitarras eléctricas, mientras desaparecen los arreglos de cuerda y metal que adornaban la grabación de Lone Star. Un buen homenaje incluido en uno de los mejores discos de Loquillo (aunque probablemente no sea de los más populares).

Lone Star: "Mi calle"

Segurament, la cançó clau de la carrera de Lone Star, "Mi calle" (1968) va ser el primer èxit massiu del grup i va certificar l'aposta de Pere Gené, el seu cantant i líder, per les cançons de creació pròpia, després d'anys d'haver de dedicar-se en bona mesura als covers. És també una cançó representativa del grup en el sentit que té un estil molt personal, un pèl indefinible. La lletra, per sobre del que era habitual en l'època, completa l'atractiu del tema. El mateix Gené ho explica així: «“Mi calle” surt d’una vivència. Jo vaig néixer i viure al carrer Villaroel. I de petit anava a peu fins al Liceu. Havia de travessar pràcticament tot el barri Xino i passava molt pel carrer d’en Robador. I per a mi llavors era tota una experiència passar per un carrer en què hi havia putes i tot aquell ambient prohibit. I tot aquell passar per allà em va quedar a l’hora d’escriure la cançó.»

Recordeu que si voleu saber més sobre "Mi calle", Lone Star i les històries de Pere Gené ho podeu fer al llibre Eco i distorsió, que podeu aconseguir en paper gràcies a la campanya de Verkami actualment en curs.

CAST: Seguramente, la canción clave de la carrera de Lone Star, "Mi calle" (1968) fue el primer éxito masivo del grupo y certificó la apuesta de Pere Gené, su cantante y líder, por las canciones de creación propia, después de años de tener que dedicarse en buena medida a los covers. Es también una canción representativa del grupo en el sentido que tiene un estilo muy personal, un poco indefinible. La letra, por encima de lo que era habitual en la época, completa el atractivo del tema. El mismo Gené lo explica así: «“Mi calle” sale de una vivencia. Yo nací y vivir en la calle Villaroel. Y de pequeño iba a pie hasta el Liceo. Tenía que atravesar prácticamente todo el barrio Chino y pasaba mucho por la calle de en Robador. Y para mí entonces era toda una experiencia pasar por una calle en que había putas y todo aquel ambiente prohibido. Y todo aquel pasar por allá me quedó a la hora de escribir la canción.»

Arrenquem!!!

Alea jacta est: des d'aquest matí a les nou està activitat el projecte de micromecenatge (mitjançant la plataforma Verkami) per a poder editar el llibre Eco i distorsió en paper. El que demanem són 1.100 euros, suficients per a poder sufragar una petita edició de 200 exemplars, així com altres recompensens que podeu aconseguir en funció de la contribució econòmica que féu. Si només voleu el llibre, per dotze euros és vostre, un preu molt raonable. I si us animeu també podeu aconseguir samarretes, pòsters o pues de guitarra, entre d'altres. Tenim 40 dies per aconseguir els 1.100 euros i, si voleu col·laborar, és important que ho féu tant aviat com us sigui possible, perquè veure que el ritme de finançament del projecte avança a bon ritme anima més persones a contribuir-hi. Ah, i no patiu perquè si no s'arriba a la quantitat total i, per tant, el projecte es desestima no hi haureu perdut perquè els diners no se us cobraran fins que s'hagi arribat al sol·licitat.

Només em queda demanar-vos que hi contribuïu com bonament pugueu: econòmicament, però també donant difusió al projecte i la campanya de micromecenatge.

Gràcies d'avançada!

L'enllaç a Verkami, aquí.

I recordeu que també ens podeu seguir al facebook.

CAST: Alea jacta est: desde esta mañana a las nueve está actividad el proyecto de micromecenazgo (mediante la plataforma Verkami) para poder editar el libro Eco i distorsió en papel. Lo que pedimos son 1.100 euros, suficientes para poder sufragar una pequeña edición de 200 ejemplares, así como otras recompensas que podéis conseguir en función de la contribución económica que hagáis. Si sólo queréis el libro, por doce euros es vuestro, un precio muy razonable. Y si os animáis también podéis conseguir camisetas, pósteres o púas de guitarra, entre otros. Tenemos 40 días para conseguir los 1.100 euros y, si queréis colaborar, es importante que lo hagáis tan pronto como os sea posible, porque ver que la financiación del proyecto avanza a buen ritmo anima más personas a contribuir. Ah, y si no se llega a la cantidad total y, por lo tanto, el proyecto se desestima, no habréis perdido nada porque el dinero no se os cobrará hasta que se haya llegado a lo solicitado.
Sólo me queda pediros que contribuyáis como buenamente podáis: económicamente, pero también dando difusión al proyecto y la campaña de micromecenazgo.
¡Gracias!

Ja tenim imatge de portada!

En la darrera entrada ja us anunciava que la campanya de micromecenatge de Verkami per finançar la versió en paper d'Eco i distorsió arrenca aquest pròxim dilluns. Com a aperitiu, us avanço que ja tenim el disseny que il·lustrarà la portada del llibre, així com altres productes promocionals que hi aniran vinculats (samarretes, pòsters i pues de guitarra) i també servirà com a imatge promocional de la campanya a les xarxes socials. De fet, és la imatge que ja serveix de capçalera a aquest blog.

Aquesta imatge tan atractiva és obra de l'amic Miquel Àngel Fernández, dissenyador, excel·lent guitarrista i company de l'Associació de Músics de Tarragona (aMt). Tot i que els seus gustos musicals es decanten més pels Faces i el southern rock dels 70, ha sabut reflectir molt bé el que necessitava el llibre. Si us agrada el disseny, no deixeu de visitar el seu web.

CAST: En la última entrada ya os anunciaba que la campaña de micromecenazgo de Verkami para financiar la versión en papel de Eco i distorsió arranca este próximo lunes. Como aperitivo, os avanzo que ya tenemos el diseño que ilustrará la portada del libro, así como otros productos promocionales que irán vinculados (camisetas, pósters y púas de guitarra) y también servirá como imagen promocional de la campaña en las redes sociales. De hecho, es la imagen que ya sirve de cabecera a este blog.

Esta imagen tan atractiva es obra del amigo Miquel Àngel Fernández, diseñador, excelente guitarrista y compañero de la Associació de Músics de Tarragona (aMt). A pesar de que sus gustos musicales se decantan más por los Faces y el southern rock de los 70, ha sabido reflejar muy bien el que necesitaba el libro. Si os gusta el diseño, no dejéis de visitar su web.

Els Dracs: "Visca La Patum"

Ja és oficial: aquest pròxim dilluns dia 20 de maig arrenca la campanya de Verkami per finançar l'edició en paper d'Eco i distorsió. Això s'ha de celebrar amb un "Visca!", en concret amb un "Visca La Patum", que va ser el tema principal del darrer EP publicat per Els Dracs, ja el 1967. Probablement es tracti de la cançó més interessant de la discografia d'aquest conjunt de Molins de Rei (recordats sobretot per les versions de "La casa del sol naixent" dels Animals i "Colors" de Donovan, incorporades al repertori xirucaire), ja que es tracta d'una adaptació d'una cançó tradicional catalana però amb una sonoritat garatge, inclosa la guitarra fuzz. Altre cop, ens trobem davant un grup pendent de reeditar en CD (tant els seus discos en català com en castellà), tot i que és possible trobar-ne algunes cançons en recopilatoris. Aquesta, en concret, la podeu trobar en un CD ja ressenyat en aquest bloc.

CAST: Ya es oficial: este próximo lunes día 20 de mayo arranca la campaña de Verkami para financiar la edición en papel de Eco i distorsió. Esto se tiene que celebrar con uno "Viva!", en concreto con un "Visca La Patum", que fue el tema principal del último EP publicado por Els Dracs, ya en 1967. Probablemente se trate de la canción más interesante de la discografía de este conjunto de Molins de Rei (recordados sobre todo por las versiones de "La casa del sol naciente" de los Animales y "Colores" de Donovan, incorporadas al repertorio xirucaire), puesto que se trata de una adaptación de una canción tradicional catalana pero con una sonoridad garaje, incluida la guitarra fuzz. Otra vez, nos encontramos ante un grupo pendiente de reeditar en CD (tanto sus discos en catalán como en castellano), a pesar de que es posible encontrar algunas canciones suyas en recopilatorios. Esta, en concreto, la podéis encontrar en un CD ya reseñado en este bloque.

Nuri: "No puedes comprarme"

Tot i que el llibre Eco i distorsió està dedicat als conjunts, al panorama musical de l'Espanya del desarrollismo també van tenir una importància cabdal els i les solistes, especialment elles, les chicas ye-yé. A Barcelona n'hi va haver unes quantes: Lita Torelló, Gelu -tot i que nascuda a Granada-, Maria Cinta o aquesta Nuri, pràcticament una nena quan va enregistrar dos EPs, un en castellà (Alma, 1964) i l'altre en català (Concèntric, 1965). En tots dos hi havia sengles versions dels Beatles. La de "Can't buy me love" és un bon exemple del so que sovint tenien aquests discos de solistes femenines, substituint les guitarres elèctriques dels temes originals -si en tenien- per arranjaments més orquestrals i edulcorats, tot i que Nuri s'esforça per convertir-se en una mena de versió catalana de Lulu.

CAST: A pesar de que el libro Eco i distorsió está dedicado a los conjuntos, en el panorama musical del España del desarrollismo también tuvieron una importancia capital los y las solistas, especialmente ellas, las chicas ye-yé. En Barcelona hubo unas cuántas: Lita Torelló, Gelu -nacida en Granada-, Maria Cinta o esta Nuri, prácticamente una niña cuando grabó dos EPs, uno en castellano (Alma, 1964)  y el otro en catalán (Concéntric, 1965). En ambos había sendas versiones de los Beatles. La de "Can't buy me love" es un buen ejemplo del sonido que a menudo tenían estos discos de solistas femeninas, sustituyendo las guitarras eléctricas de los temas originales -si tenían- por arreglos más orquestales y edulcorados, pese a que Nuri se esfuerza para convertirse en una especie de versión catalana de Lulu.