diumenge, 30 d’octubre de 2016

Revisió de Jordi Batiste

Jordi Batiste, un dels músics fonamentals de l'escena catalana dels -atenció!- darrers 50 anys, està d'aniversari. Batiste va arrencar aquesta celebració al maig, amb un espectacle titulat "Toca revisió" al Centre Artesà Tradicionàrius de Gràcia, amb un munt de músics i amics. El mateix espectacle -suposem que sense convidats- formarà també part del Circuit Folc, amb parades a diverses poblacions. Aquest octubre, la revista Enderrock n'ha publicat la versió discogràfica, un CD amb nou cançons de tota la seva trajectòria, a banda d'una extensa entrevista. A més, Batiste protagonitzarà un concert-entrevista també organitzat per Enderrock aquest dijous a l'antiga fàbrica Damm.

Val la pena insistir-hi: Batiste és un dels pocs músics de la generació "eco i distorsió" -permeteu-nos que la designem així, amb un punt d'egocentrisme, donat que a més Batiste va ser a la presentació del llibre- que va continuar la seva carrera musical acabats els anys 60, impulsant projectes nous fins arribar a l'actualitat. La seva darrera aposta, titulada significativament Nova, va "debutar" el 2012. Si algú s'ha guanyat, per tant, el dret a permetre's ara un punt de nostàlgia, és ell. 

I no parlem només de constància, sinó de qualitat: Batiste va encadenar almenys tres projectes a més molt singulars dins el panorama musical català i fins i tot espanyol. Els Tres Tambors van ser pràcticament l'únic grup de pop rock de mitjans dels 60 a tot l'Estat que tenien com a referent preferent Bob Dylan. Màquina! van ser un dels capdavanters del que es va anomenar "underground" o rock progressiu i que no era altra cosa que l'intent de posar-se a l'alçada de la música anglosaxona en el canvi de dècada. I els dos LPs d'Ia & Batiste, altre cop, són una de les millors mostres d'adaptació hispana dels singer-songwriters californians, a mig camí entre el pop i la cançó d'autor. 


Toca revisió, el CD d'Enderrock, comença lògicament amb una cançó de cadascun d'aquests tres projectes. En el cas d'Els Tres Tambors no podia ser altra que la "Cançó del noi dels cabells llargs", primera composició de Batiste i que s'ha convertit en el que els anglosaxons en diuen "cançó de signatura". Precisament l'hi vam dedicar una de les primeres entrades d'aquest blog -i una de les més visitades- i no hi insistirem, tot i que sí que val la pena remarcar que, si no m'equivoco, ara per ara és l'única opció d'aconseguir legalment aquest tema en suport digital. De Màquina! potser hauria estat millor escollir alguna cançó dels seus dos primers singles, rodons. La secció més arqueològica del CD es tanca amb un tema de Rocky Muntanyola del 80, i la resta ja dedica al Batiste del segle XXI: una cançó d'Els Miralls de Dylan -projecte compartit amb Gerard Quintana-, dues de sengles discos en solitari i dues més de Nova. La darrera, inèdita, és una adaptació del "Perfect day" de Lou Reed. 

Una bona introducció a l'obra de Batiste, però clarament insuficient davant la necessitat de conèixer més en profunditat Els Tres Tambors, Màquina! i Ia & Batiste. I, en aquest sentit, ens toca lamentar, altre cop, que els dos EPs del seu primer grup -el primer grup de pop en català realment important- no estiguin reeditats. 

dijous, 20 d’octubre de 2016

Folch i Camarasa: adaptant lletres pop al català

Els que ens seguiu també al facebook ja sabreu que les darreres setmanes a Molins de Rei s'ha viscut un modèlic homenatge al grup local Els Dracs, que han estat els protagonistes del pregó de festa major així com d'un concert, una exposició i un cicle de xerrades, entre d'altres. Més endevant mirarem de donar-ne més informació, però de moment farem un breu apunt a propòsit de la darrera de les xerrades, a la què vam poder assistir. Com és sabut, Els Dracs van editar quatre EPs de versions en català per a Concèntric -tot i que també van gravar en castellà per Alma-, i és lògic que una de les xerrades es dediqués a la seva contribució a la normalització lingüística, en un moment en què era poc habitual la música moderna en català.

Així, Marta Espona, del Servei Local de Català de Molins, va exposar el concepte de normalització lingüística, mentre què Laura Borràs. presidenta de la Institució de les Lletres Catalanes, va lloar algunes de les solucions de les traduccions al català dels covers d'Els Dracs, tant per mantenir un difícil equilibri entre una llengua que fos viva i reconeixible i al mateix temps normativa, com per trobar solucions que si bé no eren estrictament literals, sí que mantenien el sentit de l'original. En aquest sentit, va esmentar com en la famosa "La casa del sol naixent", els versos "My mother was a tailor / She sewed my new blue jeans", van convertir-se en "La mare era modista / Tenia bones mans".

D'esquerra a derta, Borràs, Espona i Folch i Camarassa. 

Tot i això, el més interessant, sens dubte, va ser la participació de Ramon Folch i Camarasa, autor de la majoria d'aquestes traduccions que van fer servir Els Dracs (Beatles, Animals, Yardbirds, Donova o Adamo, per exemple), així com molts altres artistes pop de l'escuderia Concèntric. L'escriptor (entre d'altres, guionistadel Massagran, el Tintín català), a prop de fer els 90 anys, va exhibir enginy i humor fi en la majoria de les seves intervencions. La revelació més important, però, és que malgrat que les traduccions hagin quedat signades per ell, en realitat es tractava d'un treball cooperatiu, sobretot amb la seva dona.

Es dóna la circumstància que Folch i Camarasa, malgrat haver estat un reconegut traductor de l'anglès i el francès, treballava només a partir de textos escrits, ja que de fet va reconèixer que és incapaç d'entendre una conversa en aquestes llengües. Així, era la seva dona, Montserrat Pons, qui escoltava els discs originals i en transcriva la lletra. Era a partir d'aquesta transcripció que Folch en feia una traducció al català, que després encara se sotmetia a retocs per part de Josep Maria Espinàs, pensant sobretot en adaptar-la per a ser cantada.

És interessant saber que, per fer la traducció al català, ni tan sols es disposava de la lletra "oficial" de la cançó. En aquest sentit, és possible que fins i tot hi hagi, en les adaptacions al català (i potser també al castellà) errors involuntaris fruit d'aquest mètode "transcriptor". Però, en tot cas, em va recordar el que el Josep Vercher dels Cheyenes m'explicava quan el vaig entrevistar: que en aquella època, en contraposició als moltíssims recursos existents avui en dia, quan un volia saber com tocar una línia de baix, un riff de guitarra o aconseguir un efecte determinat, l'única informació que hi havia era el propi disc, que calia escoltar una i cent vegades. Exactament el mateix per desxifrar-ne la lletra, sembla.

Tornant a la xerrada de Molins, es va produir una divertida divergència entorn el nombre de cançons que Folch i Camarasa havia traduït per als Dracs, ja que ell mateix deia que havien estat només vuit (sis de l'anglès i dues del francès), mentre que el nombre real segurament sigui superior. Igualment va voler especificar que per fer aquesta feina cobrava, "perquè en aquella època per catalanisme fèiem moltes coses sense cobrar, però l'Ermengol Passola [el fundador de Concèntric], que era un bon empresari, sabia que això ho havia de pagar". I un darrer apunt: li van preguntar a Folch i Camarasa què li semblava el Nobel a Dylan. Ell s'hi va mostrar favorable, i el va considerar un reconeixement a tots els que havien treballat per la cançó popular com a forma de cultura.