Jorge Querol con los Go-Go: "Algo me pasó"

El recentment traspassat Joe Cocker -un més en la llarga llista de baixes d'aquest any- és conegut sobretot com a intèrpret de cançons alienes, però ocasionalment també va enregistrar alguna composició pròpia. Un exemple és "Something's goin' on", que ocupava la cara B d'un dels seus primers singles, i que justament va ser adaptada per Jordi Querol, una de les millors veus del pop-rock barceloní dels 60 i, per tant, capaç de fer justícia a l'original de Cocker. Curiosament, també va anar a parar a la cara B d'un single que tenia com a titular la més comercial "Rudi enamorado". Amb el grup en fase de descomposició (i amb la incorporació de Max Sunyer), el single anava signat com Jorge Querol con Los Go-Go, per a disgust del titular, que preferia mantenir l'estructura de banda. De fet, en poc temps, i després d'un altre single ja com a solista total, tornaria al format de grup amb el seu següent projecte, Vértice.

CAST: El recientemente traspasado Joe Cocker -uno más en la larga lista de bajas de este año- es conocido sobre todo como intérprete de canciones ajenas, pero ocasionalmente también grabó alguna composición propia. Un ejemplo es "Something's goin' on", que ocupaba la cara B de uno de sus primeros singles, y que precisamente fue adaptada por Jordi Querol, una de las mejores voces del pop-rock barcelonés de los 60 y, por lo tanto, capaz de hacer justicia al original de Cocker. Curiosamente, también fue a parar a la cara B de un single que tenía como titular la más comercial "Rudi enamorado". Con el grupo en fase de descomposición (y con la incorporación de Max Sunyer), el single iba firmado como Jorge Querol con Los Go-Go, para disgusto del titular, que prefería mantener la estructura de banda. De hecho, en poco tiempo, y después de otro single ya como solista total, volvería al formato de grupo con su siguiente proyecto, Vértice.

Tercera ració del "Pop a la catalana" d'Òscar Dalmau

Aquesta recta final d'any ens ha portat un interessant recopilatori de música en català amb apadrinament mediàtic. I no, no parlo d'El Disc de la Marató de TV3, sinó d'una referència molt més interesssant: el tercer volum de Pop a la catalana. Jazz, bossa & groovy sounds from Catalunya (1963-69), compilat pel popular periodista Òscar Dalmau i editat per Picap (podeu llegir aquí la ressenya del segon volum). En aquest tercer lliurament, Dalmau manté els estàndards de qualitat als que ens té acostumats (reproducció de les portades originals, crèdits i notes trilingües de cada cançó), al mateix temps que continua la seva tasca de rebuscar entre les velles col·leccions de vinils de cançó melòdic, easy listening o Nova Cançó per tal de trobar petits tresors que poden encaixar en la definició de pop a la catalana, entenent pop en un sentit ampli.

I és que, com ja passava en els lliuraments previs, el pop-rock de guitarres elèctriques té una presència minoritària. Així, The Bonds fan un "Satisfaction" més aviat descafeïnat, mentre que Els Picapedrers se'n surten millor amb "Ticket to ride". Curiosa l'adaptació d'un altre tema dels Beatles, "Please, please me", transformat en "L'home solter" -passant-se pel forro la lletra original, doncs- a  càrrec d'Els 4 Gats (ja sense Pi de la Serra). Tot i això, em quedo amb Els Drums per haver escollit la meravellosa "La pouppé qui fait non" de Michel Polnareff. Sent una mica generosos en la concepció que presideix aquest blog, cal anotar també la presència per partida doble d'Els de la Torre, dels que haurem de parlar algun dia, i de dos conjunts mallorquins, Los Bohemios i els més coneguts Javaloyas, així com El Dúo Dinámico traduïnt al català els seus "ojitos negros".

La resta dels 27 talls inclosos al CD corresponen a solistes de procedència diversa. En aquest sentit, probablement la troballa més sorprenent és "El mocador", un tema procedent del primer EP de Joan Manuel Serrat i arranjat a l'estil bossa nova. Això sí, el Noi del Poble Sec sona un pèl encarcarat, com si fos conscient que els ritmes brasilers no eren el seu fort.

En aquest terreny més melòdic guanyen per golejada les solistes femenines, encapçalades per una Núria Feliu molt lluny de la caricatura en què es convertiria posteriorment, sortint-se'n del repte de posar-se en la pell d'Ella Fitzgerald, ni més ni menys. L'acompanyen entre d'altres Salomé, Maria Cinta o Lita Torelló, amb un apreciable tema ie-ié ("No t'ho diré pas") escrit per Folch i Burrull. Tot i això, per mi el gran descobriment del CD és la peça que l'obre: "Res ha mort", a càrrec d'una tal Maria Pilar que, a més, n'és l'autora. Caldrà investigar més la discografia d'aquesta cantant, mentre esperem que ens arribi el quart volum de la sèrie. 

Primer volum d'una sèrie antològica del garatge espanyol 60's

Els seguidors d'aquest bloc esteu d'enhorabona per l'aparició del recopilatori Algo Salvaje. Untamed 60s Beat and Garage Nuggets From Spain, editat per Munster Records. Esteu / estem d'enhorabona per l'aparició del disc (disponible en CD i també en vinil doble) i també pel fet que la portada especifica clarament que és el volum 1 d'una sèrie que tindrà continuïtat. Genial!

Com el títol indica, es tracta de recollir algunes de les millors mostres de garatge dels 60 espanyols, un propòsit que ha guiat altres projectes anteriors (com ara els Viñedos que van aparèixer en vinil fa uns anys), però ara amb més ambició i amb la qualitat que sempre marquen les edicions de Munster. En aquest sentit, el recopilatori resulta altre cop modèlic, amb notes introductòries, crèdits complets i també comentari específic de cada cançó, a més de la reproducció de les portades originals. Un estàndard de qualitat envejable que ja caracteritzava altres recopilatoris de Munster com la sèrie Sensacional Soul o, sobretot, Peppermint Twist i Chicas!

Les notes i la selecció són obra d'un dels millors especialistes del gènere, Vicente Fabuel, que ha realitzat una veritable feina d'arqueologia musical, rebuscant, com ell mateix explica, sobretot a les cares B dels EPs, on els conjunts podien incloure algun tema més agressiu per compensar els covers edulcorats que les companyies discogràfiques els havien imposat per la cara A. Un total de 28 temes, a càrrec del mateix nombre de grups, alguns de molt coneguts (Brincos, Miguel Ríos) però representats per temes gens obvis, i d'altres de francament desconeguts (en algun cas, en efecte, fins i tot no hi ha informació sobre qui eren realment els músics que s'amagaven rera el nom en qüestió). Un altre punt positiu (almenys per mi): la majoria de cançons són composicions pròpies, tot i que també hi ha algun cover de Yardbirds, Hollies i altres.

La representació catalana és força abundant, tot i que entre els absents destaquen, precisament, Los Salvajes, que segur que apareixeran en volums futurs. En tot cas, hi trobareu temes de Tony Ronald, Lone Star, Cheyenes, Polares, Nivram, Sirex i els gironins Els Trons. Però potser sorprén especialment l'abundància i bon nivell dels conjunts mallorquins.

En tot cas, ja trigueu a passar per caixa, ja sigui via botiga o bé al web de Munster.

Los Gatos Negros: "Qué contento estoy"

La setmana passada dedicàvem una petita entrada d'homenatge a Ernesto Rodríguez, traspassat bateria dels Gatos Negros. Uns dies després ens hem trobat amb una altra notícia trista: la mort, aquest cop, de Jack Bruce, baixista, cantant i compositor de llarga trajectòria. Tot i això, se'l recorda sobretot pels anys en què va pilotar, juntament amb Eric Clapton i Ginger Baker, el supertrio Cream. Donat el virtuosisme instrumental de tots tres, no és estrany que fossin pocs els conjunts que a l'Espanya franquista s'atrevissin a versionar-los. Los Gatos Negros, però, van ser un d'ells, amb aquest "Qué contento estoy", publicat el 1967 com a cara B d'un single que completava "Homburg", dels Procol Harum (insisteixo un cop més: aquesta interessant etapa del grup està pendent de reedició digital). "I'm so glad" era un vell blues d'Skip James que Cream havien electrificat magistralment al seu primer LP. La versió dels Gatos Negros resulta més que digna, tot i la dificultat afegida que suposava la traducció de la lletra al castellà. D'altra banda, si ens hem de guiar per la portada del disc, també va ser el debut del nou baixista del grup, Frank Andrada.

En tot cas, ens serveix com a homenatge doble a Ernesto Rodríguez i Jack Bruce.

 


 CAST: La semana pasada dedicábamos una pequeña entrada de homenaje a Ernesto Rodríguez, fallecido batería de los Gatos Negros. Unos días después nos hemos encontrado con otra noticia triste: la muerte, esta vez, de Jack Bruce, bajista, cantante y compositor de larga trayectoria. Aún así, se le recuerda sobre todo por los años en qué pilotó, junto con Eric Clapton y Ginger Baker, el supertrio Cream. Dado el virtuosismo instrumental de los tres, no es extraño que fueran pocos los conjuntos que en la España franquista se atrevieran a versionarlos. Los Gatos Negros, sin embargo, fueron uno de ellos, con este "Qué contento estoy", publicado en 1967 como cara B de un single que completaba "Homburg", de los Procol Harum (insisto una vez más: esta interesante etapa del grupo está pendiente de reedición digital). "I'm so glad" era un viejo blues de Skip James que Cream habían electrificado magistralmente en su primero LP. La versión de los Gatos Negros resulta más que digna, pese a la dificultad añadida de traducir la letra al castellano. Por otro lado, si nos tenemos que guiar por la portada del disco, también supuso el debut del nuevo bajista del grupo, Frank Andrada.
En todo caso, nos sirve como homenaje doble a Ernesto Rodríguez y Jack Bruce.

En record d'Ernesto Rodríguez

Han passat ja unes setmanes però em resisteixo a no deixar constància al blog de la mort d'Ernesto Rodríguez, bateria i fundador dels Gatos Negros i els darrers anys enrolat als Sirex. Rodríguez, de 70 anys, va morir el passat dia 2 a Barcelona, la ciutat en la que havia nascut. Rodríguez va ser un dels pioners del rock a la ciutat, ja que va formar part d'un dels conjunts universitaris més destacats, Catch As Catch Can. Posteriorment va ser el fundador de Los Gatos Negros i, juntament amb el teclista Carlos Maleras, l'únic membre fixe al llarg de tota la dècada. Podeu trobar més informació i escoltar els Gatos Negros en aquest mateix blog. El 2010, Ernesto s'incorpora als Sirex com a reforç davant el deteriorament de salut de Lluís Gomis, a qui va substituir a la seva mort.

Quan feia la recerca per al llibre Eco i distorsió, allà pel 2008, volia entrevistar Rodríguez per tenir una visió complerta de la trajectòria de la banda (el meu "gato" entrevistat, Quique Tudela, s'hi va incorporar a mitjans de la dècada) i també m'interessava el seu testimoni de l'època dels conjunts universitaris. Vaig fer diversos intents de concertar una cita i fins i tot diria que vam quedar un cop, però l'entrevista finalment no es produir. Tota una llàstima.

Us deixo amb una curiosa fotografia d'uns Gatos Negros desendollats que em va proporcionar Quique Tudela. Deu ser feta a l'entorn del 68, ja que el baixista és Frank Andrada. Ernesto Rodríguez és el segon per l'esquerra.

The Finder's: "No quiero que me dejes"

És fàcil confondre The Finder's, els nostres protagonistes d'avui, amb Álex y los Findes, dels quals ja hem parlat en diverses ocasions. No és el mateix grup, però sí que tenen un origen comú, ja que totes dues bandes van nèixer de Los Findes, la formació original que va arribar a enregistrar un EP. Després, el grup es va escindir i la majoria dels seus components es van convertir en Álex y los Findes. The Finder's (així, amb article en anglès) tindrien una carrera menys lluïda. Aquesta versió del "Let's spend the night together" dels Rolling Stones, publicada el 1967, potser seria el més interessant de la seva discografia.

 

CAST: Es fácil confundir a The Finder's, nuestros protagonistas de hoy, con Álex y los Findes, de los cuales ya hemos hablado en varias ocasiones. No es el mismo grupo, pero sí que tienen un origen común, puesto que las dos bandas nacieron de Los Findes, la formación original que llegó a grabar un EP. Después, el grupo se escindió y la mayoría de sus componentes se convirtieron en Álex y los Findes. The Finder's (así, con artículo en inglés) tendrían una carrera menos lucida. Esta versión del "Let's spend the night together" de los Rolling Stones, publicada en 1967, quizás sería lo más interesante de su discografía.

Remake: "Mi calle", vista per Desperados

Ja que en la darrera entrada parlàvem dels Lone Star, aprofitarem per penjar un altre remake de la seva cançó més coneguda, "Mi calle". Es tracta de la versió que van fer-ne els Desperados, un dels grups madrilenys més interessants i poc recordats dels 80, practicants d'un rock clàssic i divertit sense complexos, i que van incloure al seu primer LP, ¿Qué hay de nuevo viejo? (1986). Aquest mirar enrere no era casual, ja que al seu miniLP homònim de debut també havien revisitat, en clau instrumental surf, l'"Amor amargo" del Dúo Dinámico / Bruno Lomas. La versió de "Mi calle" no representa una transformació tan radical, però sí que és més directa que l'original i afegeix uns interessants solos de guitarra finals. Tampoc no devia ser casualitat que el guitarrista del grup, Guille Martín, s'acabés integrant als Trogloditas de Loquillo que, com ja vam veure, també versionaria "Mi calle".

I ja que sovint em queixo que molts grups 60's no han estat reeditats com es mereixen, apuntar que si no m'equivoco dels Desperados només està disponible en CD un (d'altra banda molt recomanable) recopilatori, Por un puñado de temas.

CAST: Ya que en la última entrada hablábamos de los Lone Star, aprovecharemos para colgar otro remake de su canción más conocida, "Mi calle". Se trata de la versión que hicieron los Desperados, uno de los grupos madrileños más interesantes y poco recordados de los 80, practicantes de un rock clásico y divertido sin complejos, y que incluyeron en su primer LP, ¿Qué hay de nuevo viejo? (1986). Este mirar atrás no era casual, puesto que en su miniLP homónimo de debut también habían revisitado, en clave instrumental surf, el "Amor amargo" del Dúo Dinámico / Bruno Lomas. La versión de "Mi calle" no representa una transformación tan radical, pero sí que es más directa que la original y añade unos interesantes solos de guitarra finales. Tampoco debía de ser casualidad que el guitarrista del grupo, Guille Martín, se acabara integrando en los Trogloditas de Loquillo que, como ya vimos, también versionaría "Mi calle".
Y puesto que a menudo me quejo que muchos grupos 60's no han sido reeditados como se merecen, apuntar que si no me equivoco de los Desperados sólo está disponible en CD un (por otro lado muy recomendable) recopilatorio, Por un puñado de temas.

Un documental recupera la carrera i el llegat de Lone Star

Lone Star, l'estrella que va marcar el camí és el títol del documental produït per Viàticdocs i dirigit per Marcel Cifré i Raúl Roda i que, en poc més d'una hora, recupera la història i reivindica el llegat de Lone Star. El documental, fet en coproducció amb TVE i TV3, es va emetre el passat diumenge a La 2, i durant els quinze dies següents estarà disponible per visionar on line a TVE a la Carta. De manera que no badeu i dirigiu-vos ara mateix aquí. Si no m'erro, aquest és el primer documental de qualitat dedicat a una banda catalana (o del conjunt de l'Estat) dels 60's, una tasca que cal agrair i molt als seus autors.

Marcel Cifré explica Lone Star "és un grup que avui en dia la majoria de menors de 50 anys no saben qui són, però si en parles amb músics tothom els admira, al marge que els agradessin més o menys, perquè saben que va ser un grup que va obrir portes en un moment en que no era gens fàcil".

Cifré i Roda es van plantejar fer aquest documental després de conèixer fa uns anys Sebastià Sospedra, baixista de Los Salvajes i després, ja als 70, de Lone Star. Sospedra es trobava en aquell moment immers en la creació de Lone Star Revisited, formació que repassava el repertori del grup original, i en la què també hi participa un altre antic membre del grup, el bateria Gerónimo Martínez (El Sebas em va passar una maqueta del nou projecte quan el vaig entrevistar per Eco i Distorsió). Així, els Lone Star Revisited sustenten part de la narració (per exemple, amb la seva participació al festival Leyendas del Rock de Múrcia) i permeten als autors del documental visualitzar la vigència dels Lone Star.

 Els Lone Star Revisited, en una imatge extreta del seu facebook.

Tot i això, el gruix del metratge es dedica, lògicament, a repassar la trajectòria del grup des de la seva fundació el 1959. En aquest sentit, el principal hàndicap és no haver pogut comptar amb el testimoni directe de Pere Gené, líder i únic membre permanent del grup, suplida en part amb entrevistes radiofòniques. Tot i això, a més dels dos Lone Star Revisited, el documental compta amb la participació d'altres membres destacats del grup al llarg de la història: el gran Joan Miró, Enrique López i Lluís Masdéu. A més, també hi apareixen músics contemporanis com Tony Ronald o Teddy Bautista (entrevistat just dies abans de l'escàndol que va acabar amb la seva presidència de l'SGAE), d'altres més joves que han reivindicat el llegat de la banda (Loquillo, Rosendo o Carlos Segarra), així com d'altres testimonis. Juntament amb això, un bon ús de l'arxiu bàsicament de TVE, abundant pel que fa a Lone Star durant la primera meitat dels 70. En conjunt, un bon documental de tall clàssic que tant de bo obri la porta a altres treballs en una línia (i nivell de qualitat) similar.

No és fàcil dur a terme un documental com aquest, com ho demostra l'experiència de Cifré i Roda, que hi han dedicat anys i esforços. El més complicat -"massa", diu Cifré- ha estat negociar els drets de les cançons amb les grans companyies que en són propietàries, "que no tenen cap sensibilitat per l'obra del grup, més enllà de treure'n rendiment econòmic".

Sigui com sigui, ara podeu disfrutar del documental on line i també està pendent algun passi televisiu més, tant a TVE com a TVC.

Betina: "Un verano"

En aquestes dates és inevitable publicar al blog alguna cançó de temàtica estiuenca. L'explícita "Un verano", que és una versió de "L'été" d'Alien Barrere, és una bona mostra del gènere en la versió més simpàtica (perquè tots sabem com d'irritants poden arribar a ser les cançons estiuenques). A més, ens proporciona l'excusa de fer aparèixer per primer cop al blog Betina (nom real: Mercè Massaguer), una de les noies ye-yé barcelonines de trajectòria més llarga, ja que va publicar discos del 1964 (l'any d'aquesta cançó) i fins al 1971, i encara després va passar 30 anys més com a vocalista de l'orquestra de Janio Martí. Rama Lama va fer una molt bona feina en aplegar en un doble CD tot el repertori enregistrat de Betina, cosa gens fàcil ja que es trobava repartit entre quatre discogràfiques (Zafiro, Ekipo, Regal i Marfer). Podeu comprar-lo aquí. 

Per cert, si algú sap com localitzar Betina, que ens ho digui!

CAST: En estas fechas es inevitable publicar al blog alguna canción de temática veraniega. La explícita "Un verano", que es una versión de "L'été" de Alíen Barrere, es una buena muestra del género en la versión más simpática (porque todos sabemos como de irritantes pueden llegar a ser las canciones veraniegas). Además, nos proporciona la excusa de hacer aparecer por primera vez en el blog a Betina (nombre real: Mercè Massaguer), una de las chicas ye-yé barcelonesas de trayectoria más larga, puesto que publicó discos del 1964 (el año de esta canción) y hasta el 1971, y todavía después pasó 30 años más como vocalista de la orquesta de Janio Martí. Rama Lama hizo un muy buen trabajo al reunir en un doble CD todo el repertorio grabado de Betina, cosa nada fácil puesto que se encontraba repartido entre cuatro discográficas (Zafiro, Ekipo, Regalo y Marfer). Podéis comprarlo aquí.

Bruno Lomas: "Como ayer" (en directe)

Sí, abans que ningú ho assenyali: sóc perfectament conscient que Bruno Lomas (nom real: Emilio Baldoví) no era barceloní, sinó valencià, nascut a Xàtiva. Tot i així, que avui li dediquem una entrada està més que justificat. En primer lloc perquè aquest "Como ayer", que va ser un dels seus principals èxits, porta la signatura dels barcelonins Manuel de la Calva i Ramón Arcusa (és a dir, el Dúo Dinámico, uns altres que mereixen aparèixer al blog). Segon, perquè la cançó va resultar guanyadora a la vuitena edició del Festival de la Cançó Mediterrània, que se celebrava precisament a Barcelona. I tercer, perquè la versió original de la mateixa ben probablement es devia enregistrar a la capital catalana (al cap i a la fi, Bruno Lomas era un artista de Regal-EMI), però en tot cas del que no hi ha cap dubte és que aquesta versió en directe sí que ho va ser, en concret al Teatre Calderón el desembre de 1966. Així, aquest "Como ayer" està inclós a Canta en directo, tota una fita ja que es tracta del primer LP de pop-rock enregistrat en directe a Espanya.

Justificada la seva presència al blog, bàsicament el que vull fer és cridar l'atenció sobre la importància cabdal de la figura de Bruno Lomas, mort en un accident de trànsit el 1990 i avui força oblidat. Excel·lent vocalista, va arrencar sobretot com intèrpret de rock clàssic (versions de Chuck Berry i Gene Vincent) i a la segona meitat de la dècada va saber reconvertir-se a una mena de soul-pop, amb Tom Jones com a model, i amb el valor afegit que també va ser l'autor de bona part del seu repertori.

CAST: Sí, antes de que nadie lo señale: soy perfectamente consciente de que Bruno Lomas (nombre real: Emilio Baldoví) no era barcelonés, sino valenciano, nacido en Xàtiva. Aún así, que hoy le dedicamos una entrada más que justificada. En primer lugar porque este "Como ayer", que fue uno de sus principales éxitos, trae la firma de los barceloneses Manuel de la Calva y Ramón Arcusa (es decir, el Dúo Dinámico, otros que merecen aparecer en el blog). Segundo, porque la canción resultó ganadora en la octava edición del Festival de la Canción Mediterránea, que se celebraba precisamente en Barcelona. Y tercero, porque la versión original de la misma bien probablemente se debía de grabar en la capital catalana (al fin y al cabo, Bruno Lomas era un artista de Regal-EMI), pero en todo caso de lo que no cabe la más mínima duda es de que esta versión en directo sí que lo fue, en concreto en el Teatro Calderón el diciembre de 1966. Así, este "Como ayer" está incluido en Canta en directo, todo un hito puesto que se trata del primer LP de pop-rock grabado en directo en
España.
Justificada su presencia en el blog, básicamente lo que quiero hacer es llamar la atención sobre la importancia capital de la figura de Bruno Lomas, muerto en un accidente de tráfico el 1990 y hoy bastante olvidado. Excelente vocalista, arrancó sobre todo como intérprete de rock clásico (versiones de Chuck Berry y Gene Vincent) y en la segunda mitad de la década supo reconvertirse a una especie de soul-pop, con Tom Jones como modelo, y con el valor añadido de que también fue el autor de buena parte de su repertorio.

Dues generacions de pop-rock barceloní

Ja sabeu que diuen que entre dues persones, arreu del món, hi ha com a molt cinc graus de separació. Encara que sembli mentida, entre Peret i Liam Gallagher n'hi ha molts menys. M'explico: com ja hem assenyalat en aquest blog, Álex y los Findes actuaven sovint a les festes dels gitanos del carrer de la Cera, al barri de Sant Antoni, i fins i tot van arribar a versionar un dels seus temes, el "Voy, voy". Doncs bé, el guitarra solista d'Álex y los Findes era Dionís Bel, "Denis". I el seu fill Jordi Bel és el guitarrista i cantant d'Stay, més que recomanable banda de pop psicodèlic barceloní. Doncs bé, Stay estan a punt d'enregistrar aquest estiu el seu cinquè disc de llarga durada, produït per Owen Morris... que va ser el productor, ni més ni menys, dels primers tres LPs d'Oasis, entre molts altres. De fet, Stay han telonejat en un parell d'ocasions Beady Eye, la banda postOasis del petit dels Gallagher...

Més enllà d'aquest petit joc, em sembla molt interessant el cas dels Bel, Dionís i Jordi, perquè no conec gaires més de dues generacions de pop-rock barceloní. No pot ser casual, a més, que el Bel fill formi part d'una banda de claríssimes influències sixties, encara que sigui passades per un matís més contemporani.

De manera que cedeixo la paraula al propi Jordi Bel que ens explica la relació musical amb el seu pare, amb algun episodi d'anada i tornada:

"Amb tota seguretat el meu pare és una influència molt important per mi i la meva passió pel so i melodies dels seixanta. A casa sempre hi havia una guitarra tirada al sofà i sempre hi sonaven bandes com The Beatles, Kinks, Rolling Stones, Simon i Garfunkel, Spencer Davis Group, Byrds, Small Faces, Creedence.. Sempre, però, en les seves vessants més pulcres pel què fa al so i les melodies, tal i com feien els Alex y los Findes, caracteritzats per un so més tirant al Beat clàssic, no tant garatge o psicodèlic com van fer les citades bandes després, en els discs posteriors. Segurament si no s'haguessin separat tant d'hora haurien evolucionat cap a la psicodelia també, que era l'evolució normal en aquells temps.

Álex y los Findes van estar desapareguts uns 30 anys i de fet el meu germà i jo vam tenir un paper important en la seva reaparició. L'any 1999 vam portar a revelar a un estudi un cinta magnetofònica que hi havia a un armari de casa (sense que el meu pare ho sapigués), on suposadament hi havia un actuació del 1966 (aproximadament) dels Álex y los Findes a Mallorca, a Palmanova, al club Sloopy's, on coincidien habitualment amb Tom Jones, Eric Burdon i Bill Wymann dels Rolling Stones. La sorpresa va ser que vam obtenir unes 2-3 h de música en directe de la banda amb una qualitat de so força bona i on es podia apreciar els Findes en acció en els seus anys d'or i escoltar les brillants versions dels Beatles, Rolling Stones, Animals...Va ser increïble poder escoltar-los 30 anys després i en anglès (els discs eren en castellà per la censura..!) i adonar-nos que eren uns músics boníssims amb un rigor interpretatiu i so extraordinaris. Després d'allò els Alex y los Findes es van animar a reunir i el mateix any 1999 van reaparèixer amb tots els components originals (encantadors per cert!) oferint un concert molt especial, memorable i emotiu al Cocodrilo Club de Barcelona.

Una generació després crec que els Stay, en certa manera, intentem treballar com els Álex y los Findes, canalitzant la passió per la música intentant aconseguir una metòdica de treball seria, cuidant els detalls, la sonoritat, la interpretació, melodies i rodejant-nos de professionals que puguin aportar sempre coses noves, qualitat, coneixements i originalitat, com és el cas en aquest moment d'Owen Morris, productor dels gegants britànics Oasis (fans declarats dels Beatles i Rolling Stones), amb qui gravarem el nostre 5è disc aquest estiu a Barcelona."

Si voleu saber com sonen els Stay, un bona mostra és aquest tema en directe a "Los conciertos de Radio 3".



Ah, i si us ha agradat podeu col·laborar encara en el projecte de micromecenatge per ajudar a finançar el seu nou disc, aquí.

Los Jóvenes: "Bajo tu techo"

"Bajo tu techo" va ser l'enregistrament més popular de Los Jóvenes, que van incloure aquesta cançó en el seu segon EP del 1965, que sembla que va superar les 40.000 còpies. "Under the boardwalk" havia estat, l'any anterior, un dels darrers hits del grup vocal nord-americà The Drifters, de llarguíssima trajectòria i formació mutant. És una de les meves cançons favorites del grup, i a més té una història molt maca al darrera. Però ara el que ens interessa és la versió que en van fer Los Jóvenes, i ells no la van aprendre de The Drifters sinó dels Rolling Stones, que la inclourien a l'LP 12x5. I la història és molt, molt significativa de com funcionaven les coses llavors.

Tal i com explica a  Eco i Distorsió José Luis Verissimo, organista i líder de Los Jóvenes, el grup va passar l'estiu de 1965 actuant a Eivissa. Allà, algú que pressumptament era amic de Mick Jagger els va passar un acetat amb l"Under the boardwalk" dels Stones. Al grup els va agradar, van fer-ne una lletra en castellà i la van incloure al seu següent disc. Un cop es va convertir en èxit, van rebre una carta de la discogràfica dels Stones, Decca, queixant-se que la cançó la tenien registrada i la versió s'havia fet sense el seu permís. "I jo vaig dir: 'Que li preguntin al Mick Jagger, que ell ja ho sabia, que ens va donar permís mitjançant un amic seu.' I sí, ja no hi va haver problemes, tot i que va arribar una altra carta dient que en lo sucesivo el senyor Mick Jagger no era ningú per donar permís de res."

Val a dir, com a colofó a aquesta història surrealista i, insisteixo, molt significativa de la manera de fer de l'època, que en la contraportada de l'EP de Los Jóvenes la cançó apareix atribuïda a un tal Richard Sagger (que hem de suposar que deu voler dir Jagger - Richards) enlloc dels autor reals, Resnick i Young.

Però vaja, la cançó és maca, i la versió prou bona, demostrant que Los Jóvenes són una altra banda que mereix ser recuperada i una altra banda pendent de reedició digital.

CAST: "Bajo tú techo" fue la grabación más popular de Los Jóvenes, que incluyeron esta canción en su segundo EP del 1965, que parece que superó las 40.000 copias. "Under the boardwalk" había sido, el año anterior, uno de los últimos hits del grupo vocal norteamericano The Drifters, de larguísima trayectoria y formación mutante. Sin embargo, Los Jóvenes no la aprendieron de The Drifters sino de los Rolling Stones, que la incluirían en el LP 12x5. Y la historia es muy, muy significativa de cómo funcionaban las cosas entonces.
Tal y cómo explica en Eco i Distorsió José Luis Verissimo, organista y líder de Los Jóvenes, el grupo pasó el verano de 1965 actuando en Ibiza. Allá, alguien que presuntamente era amigo de Mick Jagger les pasó un acetato con el "Under the boardwalk" de los Stones. Al grupo les gustó, hicieron una letra en castellano y la incluyeron en su siguiente disco. Una vez se convirtió en éxito, recibieron una carta de la discográfica de los Stones, Decca, quejándose que la canción la tenían registrada y la versión se había hecho sin su permiso. "Y yo dije: 'Que le pregunten a Mick Jagger, que él ya lo sabía, que nos dio permiso mediante un amigo suyo.' Y sí, ya no hubo problemas, a pesar de que llegó otra carta diciendo que en lo sucesivo el señor Mick Jagger no era nadie para dar permiso de nada."
Como colofón a esta historia surrealista e, insisto, muy significativa de la manera de hacer de la época, en la contraportada del EP de Los Jóvenes la canción aparece atribuida a un tal Richard Sagger (que tenemos que suponer que debe de querer decir Jagger - Richards) en vez de los autores reales, Resnick y Young.
Pero vaya, la canción es guapa, y la versión bastante buena, demostrando que Los Jóvenes son otra banda que merece ser recuperada y otra banda pendiente de reedición digital.

De dècades i llengües...

Una altra defunció... Aquest cop més inesperada perquè no ha estat un dels pioners de la Barcelona dels 60, sinó un músic que es va donar a conèixer dues dècades després: Alfredo Calonge, líder de Los Negativos, i després d'altres projectes com Doctor Love, Bondage i Canary Sect, mort el passat dimarts als 53 anys. Los Negativos van ser un dels principals grups de la moguda mod dels 80 a Barcelona, tot i que de fet la seva música no era ben bé mod, sinó que bevia sobretot del garatge i la psicodèlia amb tocs californians. No faré veure que en sóc un expert: no recordo haver-los sentit mentre eren en actiu (jo llavors era jovenet i, a diferència dels seus companys de viatge Brighton 64, no devien tenir cap hit als 40 Principales), però sí que vaig comprar-me el 2005 la reedició del seu mític LP de debut, Piknik Caleidoscópico, que ben bé podria ser el millor disc de la Barcelona del 67 mai gravat a la Barcelona del 67.

A banda d'aquesta connexió sonora i espiritual, justifico aquesta entrada per recuperar la reflexió que el crític musical Jordi Bianciotto feia, justament arran de la mort de Calonge, en un article titulat "Salvem els anys 80". Bianciotto comença constatant que "de vegades sembla que la música catalana moderna hagi passat dels cantautors dels anys 60 i el rock laietà dels 70 directament a Sopa de Cabra i Els Pets, als 90, i d’aquí fins a l’actual escena de Manel, Mishima i companyia", deixant un buit als anys 80, que ell mateix atribueix a que "de vegades hi ha una tendència, potser irreflexiva, o potser no tant, a construir un fil històric de la música catalana a partir d’un criteri lingüístic".

No cal dir que comparteixo aquesta reflexió, i que, com Bianciotto, no estic gens d'acord en compartimentar per llengües. Però fixeu-vos que el que el crític denuncia respecte els anys 80 és, en bona mesura, també aplicable als grups de la Barcelona dels 60 (que també cantaven majoritàriament en castellà). De fet, quan ell mateix traça el "cànon" de la música catalana moderna, significativament als 60 hi col·loca "els cantautors" (la Nova Cançó) i no els grups de pop-rock. A més, hi ha una cosa que sempre m'ha sorprés respecte aquest cànon determinat lingüísticament: què coi hi fot allà, el rock laietà o progressiu dels 70, quan bona part dels seus artistes no s'expressaven en català?

Per mi, la cosa està clara: la música pop en català s'ha expressat i s'expressa en català, en castellà, en anglès i també en altres llengües. Cadascú és ben lliure d'escollir allò que més li agradi, però jo de moment no renuncio a res.

I després d'aquest petit sermó, us deixo amb un clip televisiu de Los Negativos.

Los Nivram, recuperats

Darrerament al blog ens hem dedicat a assenyalar a alguns dels grups que no apareixen al llibre Eco i Distorsió i que potser ho haurien d'haver fet. Los Nivram, de fet, van estar inclosos en els llistats inicials de grups que volia entrevistar però després d'algunes gestions infructuoses, vaig desistir-hi. El grup van ser potser el conjunt més popular de Granollers als anys 60, amb un nucli format pels tres germans Mauri, i van editar un parell d'EPs a mitjans de la dècada. El més sorprenent és que contenen bàsicament temes propis, i de gran qualitat, la qual cosa converteixen els Nivram en una petita troballa pels aficionats al pop 60's hispà. Ramalama va incloure els dos EPs dels Nivram en un CD compartit amb dos grups menors, Los Tiburones i Los Wikingos, tot i que sorprenentment ara mateix sóc incapaç de trobar-lo en el catàleg del web de la discogràfica.

Sigui com sigui, els Nivram tornen a estar d'actualitat. En primer lloc, Munster Records també ha reeditat les seves gravacions, però en vinil, la qual cosa farà feliç als fetitxistes d'aquest suport. Com és habitual en aquesta discogràfica, sembla que és una edició molt ben cuidada que podeu aconseguir aquí. Arran d'aquesta reedició, la revista Ruta 66 dedicava a la banda un reportatge de dues pàgines en el seu número d'abril. I, atenció, al final del reportatge es comentava que els Nivram podrien tornar a sonar en directe passat l'estiu. Bones notícies, doncs, pels fans de la banda.

CAST: Últimamente en el blog nos hemos dedicado a señalar a algunos de los grupos que no aparecen en el libro Eco i Distorsió y que quizás deberían haberlo hecho. Los Nivram, de hecho, estuvieron incluidos en los listados iniciales de grupos que quería entrevistar pero después de algunas gestiones infructuosas desistí. El grupo fue quizás el conjunto más popular de Granollers en los 60, con un núcleo formado por los tres hermanos Mauri, y editaron un par de EPs a mediados de la década. Lo más sorprendente es que contienen básicamente temas propios, y de gran calidad, lo cual convierten los Nivram en un pequeño hallazgo por los forofos del pop 60's hispano. Ramalama incluyó los dos EPs de los Nivram en un CD compartido con dos grupos menores, Los Tiburones y Los Wikingos, a pesar de que sorprendentemente ahora mismo soy incapaz de encontrarlo en el catálogo del web de la discográfica.
Sea como fuere, los Nivram vuelven a estar de actualidad. En primer lugar, Munster Records también ha reeditado sus grabaciones, pero en vinilo, lo cual hará feliz a los fetichistas de este formato. Como es habitual en esta discográfica, parece que es una edición muy muy cuidada que podéis conseguir aquí. A raíz de esta reedición, la revista Ruta 66 dedicaba a la banda un reportaje de dos páginas en su número de abril. Y, atención, al final del reportaje se comentaba que los Nivram podrían volver a sonar en directo pasado el verano. Buenas noticias, pues, para los fans de la banda.

Un altre adéu: José Luis Tejada

No voldria que el blog acabés convertint-se en un recull necrològic, però lamentablement algunes morts no les podem passar per alt. Com ara la de José Luis Tejada, cantant barceloní nascut al Paral·lel el 1944 i que va morir el passat dilluns, amb un ampli currículum en el que destaca la seva etapa a Barrabás, als anys 70, però que a efectes del nostre bloc rescatem sobretot com a solista de Los No.

Los No es van formar la primavera del 66 sumant cinc músics amb experiència -Tejada havia tingut un primer grup anomenat Crickets i després havia passat pels Finders escindits d'Álex y Los Findes- i va tenir una trajectòria curta però francament explosiva, convertint-los en un dels grups més atractius de la seva generació. Van resultar guanyadors de la primera edició del concurs "La hora de los conjuntos" que organitzava Radio Juventud, van enregistrar un parell d'EPs amb força temes propis, van patir la censura i fins i tot van actuar al Midem de Cannes. Al setembre de 1967 el grup ja s'havia desfet enmig d'una "lluita d'egos insuportable", i deixant un llegat memorable sobretot per les seves actuacions, tal i com rememora a Eco i Distorsió el guitarrista Víctor Portolés: "Per molt que s’hagi dit d’altres grups, nosaltres érem els més bèsties. Havíem arribat a sortir vestits de dona, disfressats del que fos. I destrossàvem els instruments. Una vegada, als envelats de Gràcia, el José Luis li va dir al Mike Kennedy [cantant de Los Bravos]: ‘Me dejas tu micro, a ver cómo suena.’ I el Mike Kennedy encara se’n recorda, de com li va quedar el micro. Un altre cop es van barallar dalt l’escenari el José Luis i el Jean Pierre, a cops de guitarra, i la gent aplaudia. I, clar, la gent després ja volia això. Érem perillosos: fèiem un concert a Vilafranca del Penedès i s’omplien quatre o cinc vagons a l’estació de França de gent que anava a veure’ns. I després allà hi havia hòsties."

Dissolts Los No, Tejada va convertir-se en un veritable rodamons musical, passant temporades amb uns històrics andalusos com The Rocking Boys i fins i tot un grup britànic, The Food. Semblava que havia renunciat a la música quan Fernando Arbex el va recuperar per al seu projecte Barrabás, inicialment com a cantant de directe, però a partir del segon LP ja en estudi. Poca broma: Barrabás és, encara avui, el grup espanyol que ha venut més LPs als Estats Units, amb la seva mescla de funk i ritmes afrollatins. Tejada hi militaria en la primera etapa, fins el 78, i després quan el grup va ressorgir a inicis dels 80. Posteriorment ja no estaria actiu en la música.

Si voleu sentir Tejada amb Los No teniu diversos exemples en aquest mateix blog. En canvi, us recullo un parell de vídeos amb Barrabás. El primer és el de "Hi-Jack"(1974), l'èxit més gran del grup, que va arribar al número 3 a les llistes de vendes dels EUA. Més interessant encara, ja que el so és en directe, és "Woman". Curiosament, la versió en estudi no l'havia cantada Tejada, però aquí podem comprovar que era un cantant perfectament dotat pels sons negres, i capaç de sonar convincent en anglès.

Ah, i si us mireu els dos clips podreu comprovar com el guitarrista i el baixista de Barrabás eren Ricky i Miguel Morales, germans de Junior i que ja havien acompanyat Fernando Arbex a la segona formació dels Brincos.





CAST: No querría que el blog acabara convirtiéndose en una compilación necrológica, pero lamentablemente algunas muertes no las podemos pasar por alto. Como por ejemplo la de José Luis Tejada, cantante barcelonés nacido en el Paralelo en 1944 y que murió el pasado lunes, con un amplio currículum en el que destaca su etapa en Barrabás, en los70, pero que a efectos de nuestro blog rescatamos sobre todo como solista de Los No.
Los No se formaron en la primavera del 66 sumando cinco músicos con experiencia -Tejada había tenido un primer grupo llamado Crickets y después había pasado por los Finders escindidos de Álex y Los Findes- y tuvo una trayectoria corta pero francamente explosiva, convirtiéndolos en uno de los grupos más atractivos de su generación. Resultaron ganadores de la primera edición del concurso "La hora de los conjuntos" que organizaba Radio Juventud, grabaron un par de EPs con bastantes temas propios, sufrieron la censura e incluso actuaron en el Midem de Cannes. En septiembre de 1967 el grupo ya se había deshecho en medio de una "lucha de egos insoportable", y dejando un legado memorable sobretodo por sus actuaciones, tal y cómo rememora en Eco i Distorsió el guitarrista Víctor Portolés: "Por mucho que se haya dicho otros grupos, nosotros éramos los más bestias. Habíamos llegado a salir vestidos de mujer, disfrazados de lo que fuera. Y destrozábamos los instrumentos. Una vez, en los entoldados de Gràcia, José Luis le dijo a Mike Kennedy [cantante de Los Bravos]: ‘Me dejas tú micro, a ver cómo suena.’ Y Mike Kennedy todavía se acuerda, de cómo le quedó el micro. Otra vez se pelearon arriba el escenario José Luis y Jean Pierre, a golpes de guitarra, y la gente aplaudía. Y, claro, la gente después ya quería esto. Éramos peligrosos: hacíamos un concierto en Vilafranca del Penedès y se llenaban cuatro o cinco vagones a la estación de Francia de gente que iba a vernos. Y después allá había hostias."
Disueltos Los No, Tejada se convirtió en un verdadero trotamundos musical, pasando temporadas con unos históricos andaluces como The Rocking Boys e incluso un grupo británico, The Food. Parecía que había renunciado a la música cuando Fernando Arbex lo recuperó para su proyecto Barrabás, inicialmente como cantante de directo, pero a partir del segundo LP ya en estudio. Poca broma: Barrabás es, todavía hoy, el grupo español que ha vendido más LPs en los Estados Unidos, con su mezcla de funk y ritmos afrolatinos. Tejada militaría en la primera etapa, hasta el 78, y después cuando el grupo resurgió a inicios de los 80. Posteriormente ya no estaría activo en la música.
Si queréis escuchar a Tejada con Los No tenéis varios ejemplos en este mismo blog. En cambio, os recojo un par de vídeos con Barrabás. El primero es el de "Hi-Jack"(1974), el éxito más grande del grupo, que llegó al número 3 en las listas de ventas de los EE.UU. Más interesando todavía, puesto que el sonido es en directo, es "Woman". Curiosamente, la versión en estudio no la había cantado Tejada, pero aquí podemos comprobar que era un cantante perfectamente dotado por los sonidos negros y capaz de sonar convincente en inglés.
Ah, y si os miráis los dos clips podréis comprobar como el guitarrista y el bajista de Barrabás eran Ricky y Miguel Morales, hermanos de Junior y que ya habían acompañado Fernando Arbex a la segunda formación de los Brincos.

"Eco i distorsió" al Ruta 66, El Mundo i El Punt-Avui

Sent el dia del llibre, toca una mica d'autobombo. I és que en les darreres setmanes diversos mitjans de comunicació s'han fet ressó de la publicació d'Eco i Distorsió en format llibre. Al facebook n'he anat informant, però també en vull deixar constància al blog recopilant de tant en tant les informacions que vagin apareixent.

Primer, va aparèixer una ressenya del llibre al númer de març de la revista especialitzada Ruta 66, signada per l'Alfred Crespo, que em qualifica de "viejo conocido de la casa" (efectivament, havia signat alguna col·laboració en aquesta revista, inclós un reportatge sobre el mateix tema de la Barcelona 60's). "Circuló primero de ordenador en ordenador y llega ahora al formato físico, repleto de imágenes entrañables, declaraciones de los cabezas visibles de una escena trufada de grandes nombres y efímeras aventuras", explica. A agrair que parli del "fino análisis" del llibre. Només una pega: han reproduit la portada de l'edició digital i no la física.

Després, el 3 d'abril va aparèixer una notícia al suplement "Tendències" de l'edició catalana d'El Mundo (jo tampoc m'hauria imaginat mai que hauria estat el primer mitjà generalista a fer-se'n ressó). La peça la va fer la periodista Letícia Blanco, un contacte que em va arribar, indirectament, via el Can Tuyus de Miqui Puig. Han estat prou generosos d'incloure una foto meva i abundants declaracions del menda en el text. De manera que, encara que quedi lleig, no tinc altre remei que autocitar-me: "En algún momento me pregunté: si me encantan los Beatles, los Byrds o el soul de Stax, ¿cómo es que no conozco prácticamente nada de lo que se hacía en casa en esa misma época?".

Justament, l'endemà, el suplement de Cultura d'El Punt - Avui també contenia una ressenya del llibre, en aquest cas a càrrec de l'amic Guillem Vidal (persona de gust exquisit, un dels organitzadors del festival Blues i Ritmes de Badalona) i titulada amb enginy "Visca els cabells llargs". Vidal juga amb l'avantatge de conèixer-me i recordar, d'una banda, la meva condició de periodista casteller (aquesta funció vaig desenvolupar durant anys a El Punt) i de l'altra el fet que ja fa uns anys vaig publicar una "molt notable biografia sobre the Byrds" (doncs sí, pels qui no ho sapiguen, va aparèixer a Milenio i potser encara la podeu trobar).

A l'Alfred, la Letícia i el Guillem, gràcies per fer-se ressó d'un llibre especialitzat, autoeditat i fora dels circuits comercials. I a vosaltres, si voleu aconseguir Eco i distorsió, recordeu que us el podeu descarregar gratuïtament en versió pdf o bé encarregar l'edició en paper (només quinze euros més despeses d'enviament). Teniu els enllaços pertinents en aquest mateix blog, a la columna de la dreta.

Petit homenatge a Antonio Morales, Junior

Havia començat a redactar una nova entrada quan m'he assabentat de la mort d'Antonio Morales, Junior. Tot i que, evidentment, ni Los Brincos ni Juan y Junior són "conjunts de la Barcelona dels 60s", com estableix el subtítol del blog, sí que penso que val la pena dedicar-li una petita entrada. Especialment per remarcar que Junior mereix ser recordat com un dels grans pioners del pop hispà, i no com el personatge desbordat pel circ dels programes del cor en què es va convertir aquests darrers anys, després de la mort de la seva dona, Rocío Durcal (o com una mena de versió castissa d'Ike Turner, tal i com el representa el telefilme dedicat a la vida de "Marieta" que, de forma oportunista, torna a emetre aquesta nit Tele5).

Los Brincos van ser, ras i curt, el millor grup de pop-rock espanyol dels 60. És cert que van arrencar amb alguns avantatges que els seus homòlegs barcelonins mai no haurien pogut somiar: el grup es va formar escollint un per un els components, tots ells amb bona experiència fins i tot discogràfica, i amb una visió clara, una companyia discogràfica que hi apostava convençuda i un equip de producció que sabia quina era la direcció correcta. Així, mentre els grups barcelonins s'havien de conformar a gravar els discos als estudis EMI del carrer Aragó com a millor opció, Los Brincos van enregistrar el seu segon disc a Milà i el tercer a Londres. Però potser la principal diferència és que mentre molts grups barcelonins (i madrilenys) continuaven sent hereus de Cliff Richard i els Shadows, Los Brincos potser van ser dels primers -i sens dubte els que ho van fer millor- a integrar tots els nous esquemes que aportaven els Beatles. Inclós el nou paradigma que indicava que l'èxit el garantien les composicions pròpies, i aquí és on la colecció de cançons dels Brincos els situa un o dos esglaons per sobre de qualsevol altre grup espanyol dels 60.

 Los Brincos en directe, Junior a l'esquerra.

Junior, que ja abans havia gravat un EP amb Los Pekenikes i un altre en solitari, va figurar en la formació original de Los Brincos com a guitarrista i cantant (i guaperas, és clar) amb prou feines dos anys, en els que van editar dos LPs i un EP, fins que ell i Juan Pardo van decidir anar-se'n. La ruptura, en tot cas, va demostrar que el talent estava efectivament repartit dins el grup original, ja que els nous Brincos (en els que, progressivament, s'integrarien un parell de germans Morales més) van saber mantenir el tipus (Contrabando bé podria ser el millor LP del grup), mentre que Juan y Junior van optar per un pop més comercial, a vegades un pèl ensucrat, però que quant a qualitat se situava en la gamma alta de l'escena hispana. Malgrat l'èxit, només van editar mitja dotzena de singles, fins a l'extrem de no publicar en vinil algunes cançons que sí van figurar a la pel·lícula que van protagonitzar, com aquest "Another day".



Un dels principals impactes de Los Brincos va ser arran del seu primer èxit, "Flamenco", que d'alguna manera va inaugurar una nova moda que podríem definir "ye-yé cañí" o pop amb tocs aflamencats, de la qual no es van escapar alguns grups de Barcelona, ja fos per gust o per obligació, com ara els Gatos Negros amb "María Lola" o els Cheyenes amb "Válgame la Macarena". Los Jóvenes van optar per la directa i van versionar la pròpia "Flamenco".

Dues curiositats certifiquen també la connexió de Junior amb l'escena catalana. D'una banda, els mateixos Juan y Junior van enregistrar una versió en català del seu èxit "A dos niñas", rebatejada com "A dues nenes". De l'altra, ni més ni menys que Joan Manuel Serrat també va adaptar al català un altre dels èxits del duet, l'excel·lent "En San Juan", que va publicar en un single com "Per Sant Joan".

Portada del single "A dos niñas" en "Versión catalana"

CAST: Había empezado a redactar una nueva entrada cuando me he enterado de la muerte de Antonio Morales, Junior. A pesar de que, evidentemente, ni Los Brincos ni Juan y Junior son "conjuntos de la Barcelona de los 60s", como establece el subtítulo del blog, sí que pienso que vale la pena dedicarle una pequeña entrada. Especialmente para remarcar que Junior merece ser recordado como uno de los grandes pioneros del pop hispano, y no como el personaje desbordado por el circo de los programas del corazón en que se convirtió estos últimos años, después de la muerte de su mujer, Rocío Durcal (o como una especie de versión castiza de Ike Turner, tal y como lo representa el telefilme dedicado a la vida de "Marieta" que, de forma oportunista, vuelve a emitir esta noche Tele5).
Los Brincos fueron, simplemente, el mejor grupo de pop-rock español de los 60. Es cierto que arrancaron con algunas ventajas que sus homólogos barceloneses nunca habrían podido soñar: el grupo se formó escogiendo uno por uno los componentes, todos ellos con buena experiencia incluso discográfica, y con una visión clara, una compañía discográfica que apostaba convencida y un equipo de producción que sabía cuál era la dirección correcta. Así, mientras los grupos barceloneses se tenían que conformar con grabar los discos en los estudios EMI de la calle Aragón como mejor opción, Los Brincos grabaron su segundo disco en Milán y el tercero en Londres. Pero quizás la principal diferencia es que mientras muchos grupos barceloneses (y madrileños) continuaban siendo herederos de Cliff Richard y los Shadows, Los Brincos quizás fueron de los primeros -y sin duda los que lo hicieron mejor- en integrar todos los nuevos esquemas que aportaban los Beatles. Incluso el nuevo paradigma que indicaba que el éxito lo garantizaban las composiciones propias, y aquí es donde la colección de canciones de los Brincos los sitúa uno o dos peldaños por encima de cualquiera otro grupo español de los 60.
Junior, que ya antes había grabado un EP con Los Pekenikes y otro en solitario, figuró en la formación original de Los Brincos como guitarrista y cantante (y guaperas, está claro) apenas dos años, en los que editaron dos LPs y un EP, hasta que él y Juan Pardo decidieron irse. La ruptura, en todo caso, demostró que el talento estaba efectivamente repartido dentro del grupo original, puesto que los nuevos Brincos (en los que, progresivamente, se integrarían un par de hermanos Morales más) supieron mantener el tipo (Contrabando bien podría ser el mejor LP del grupo), mientras que Juan y Junior optaron por un pop más comercial, a veces azucarado en exceso, pero que en cuanto a calidad se situaba en la gama alta de la escena hispana. A pesar del éxito, sólo editaron media docena de singles, hasta el extremo de no publicar en vinilo algunas canciones que sí figuraron a la película que protagonizaron, como este "Another day".
Uno de los principales impactos de Los Brincos fue a raíz de su primer éxito, "Flamenco", que de alguna manera inauguró una nueva moda que podríamos definir "ye-yé cañí" o pop con toques aflamencados, de la cual no se escaparon algunos grupos de Barcelona, ya fuera por gusto o por obligación, como por ejemplo los Gatos Negros con "María Lola" o los Cheyenes con "Válgame la Macarena". Los Jóvenes optaron por la directa y versionaron la propia "Flamenco".
Dos curiosidades certifican también la conexión de Junior con la escena catalana. Por un lado, los mismos Juan y Junior grabaron una versión en catalán de su éxito "A dos niñas", rebautizada como "A dues nenes". Por otro, nada más y nada menos que Joan Manuel Serrat también adaptó al catalán otro de los éxitos del dúo, el excelente "En San Juan", que publicó en un single como "Per Sant Joan". 

Golden Quarter: "Surfin' USA"

Un altre grup que s'ha quedat fora del llibre Eco i distorsió és el Golden Quarter. Es dóna la circumstància, a més, que, juntament amb Pájaros Locos i Catinos, és dels pocs conjuntos universitarios fundats a finals dels 50 que va arribar a tenir una carrera discogràfica significativa. De fet, van arribar a editar fins a vuit EPs per Vergara entre el 1962 i el 1965, amb l'habitual mescla de rock clàssic, twist i cançons italianes i la també habitual dificultat per adaptar-se als sons més novetosos a mida que avançava la dècada. Tot i això, el 1963 devien ser dels primers a tota Espanya a versionar els Beach Boys, amb una adaptació força literal (i en anglès) del "Surfin' USA".

CAST: Otro grupo que se ha quedado fuera del libro Eco i distorsió es el Golden Quarter. Se da la circunstancia, además, que, junto con Pájaros Locos y Catinos, es de los pocos conjuntos universitarios fundados a finales de los 50 que llegó a tener una carrera discográfica significativa. De hecho, llegaron a editar hasta ocho EPs para Vergara entre el 1962 y el 1965, con la habitual mezcla de rock clásico, twist y canciones italianas y la también habitual dificultad para adaptarse a los sonidos más novedosos a medida que avanzaba la década. Aún así, el 1963 debían de ser de los primeros en toda España en versionar los Beach Boys, con una adaptación bastante literal (y en inglés) del "Surfin' USA".

Los Gratsons: "Arráncalo"

Fa un parell d'entrades parlàvem del recopilatori que Munster ha publicat dedicat al pop-rock espanyol preBeatles. Los Gratsons no hi apareixen, però hi haurien encaixat perfectament. Tampoc no apareixen a Eco i distorsió, però sens dubte ho haurien de fer en una hipotètica ampliació o segon volum, ja que resulta un conjunt força interessant especialment pel seu caràcter pioner. Com que no disposo d'informació de primera mà, prefereixo remetre-us al que n'explica La Fonoteca, però en tot cas sí que val la pena apuntar que es van formar el 1961 i que el seu primer EP va aparèixer a l'octubre del 62, la qual cosa els converteix en un dels primers conjunts barcelonins a enregistrar. D'aquest primer EP podeu escoltar aquest "Rip it up" de Little Richard, tot un repte que superen dignament.

CAST: Hace un par de entradas hablábamos del recopilatorio que Munster ha publicado dedicado al pop-rock español preBeatles. Los Gratsons no aparecen en él, pero habrían encajado perfectamente. Tampoco aparecen en Eco i distorsió, pero sin duda lo tendrían que hacer en una hipotética ampliación o segundo volumen, puesto que resulta un conjunto bastante interesante especialmente por su carácter pionero. Cómo no dispongo de información de primera mano, prefiero remitiros a lo que explica La Fonoteca, pero en todo caso sí que vale la pena apuntar que se formaron en 1961 y que su primer EP apareció en octubre del 62, lo cual los convierte en uno de los primeros conjuntos barceloneses en grabar. De este primer EP podéis escuchar este "Rip it up" de Little Richard, todo un reto que superan dignamente.

El que podeu comprar legalment... i el que encara falta per reeditar

Si sou seguidors d'aquest bloc ja sabreu que sovint em lamento que aquesta o aquella cançó no han estat reeditades en format digital, i a vegades en cap format des de la seva publicació original. Sóc dels que pensa que aquest és un dels elements que més clarament demostren la poca consideració que la música pop encara té aquest país. No vull insistir ara sobre el tema, però sí repassar, dels grups inclosos al llibre Eco i distorsió, quins és possible ara comprar-ne la seva discografia de forma legal.

En aquest sentit, sens dubte els més afortunats han estat els que en el seu moment van fitxar per EMI - La Voz de Su Amo: Mustang, Lone Star, Salvajes i Picnic. EMI no ha deixat mai d'explotar amb certa dignitat el seu catàl·leg, ja fos reeditant els LPs i recopilatoris originals o bé mitjançant noves compilacions. A més, en anys recents aquests grups també han estat objecte d'atenció de la companyia discogràfica especialitzada Rama Lama Music, que igualment ha llençat en CD volums dedicats a Sirex, Cheyenes i Álex y los Findes. Generalment, aquesta és la forma més recomanable per accedir al repertori de tots els grups esmentats. Val a dir que les reedicions de Rama Lama estan ben lluny de la perfecció (algun cop he sentit a dir que Rama Lama és la Rhino espanyola, cosa que és una exageració gairebé ofensiva), però si més no acostumen a ser molt exhaustives i incorporen la informació mínimament exigible. I existeixen, que no és poca cosa, com veurem.

Si dels conjunts esmentats és relativament senzill accedir a la seva discografia, després ens trobem aquells que només se'n pot gaudir d'una part. L'exemple paradigmàtic serien els Gatos Negros, dels quals és incomprensible que no existeixi ara per ara una bona reedició integral dels set EPs i set singles que van publicar durant els 60. Sí que està reeditat en CD -sense gaire gràcia- el seu imprescindible LP del 1966 i en compacte també existeix una recopilació de vint temes que BMG va incloure dins una sèrie anomenada "Pop de los 60" en la què també van aparèixer volums dedicats a Cheyenes i Sirex, entre d'altres. La portada és horrible, no hi ha més informació que els autors de les cançons i la selecció de temes no sembla respondre a cap criteri racional, però és el que hi ha.

Pitjor encara és el que un pot aconseguir de Los Catinos: malgrat arribar a publicar 12 EPs i 14 singles, en CD només hi ha una recopilació amb catorze temes, enquadrada en la sèrie "Singles Collection" amb la què Divucsa va recuperar fa uns anys part del catàleg de Belter, de presentació infame. A més, correspon al període menys interessant de la trajectòria del grup, del 1966 en endavant, mentre queda inèdita tota la seva discografia a Vergara. De Los Pájaros Locos, que van editar 16 EPs, existeix aparentment un recopilatori publicat per OK Records i que recull 24 cançons del grup, innecessàriament dividides en dos CDs, però jo no l'he arribat a veure mai...

Després ja vénen aquells conjunts que, senzillament, no han estan disponibles en CD. Sí, és possible trobar alguna cançó en algun recopilatori, però em refereixo ara a poder comprar alguna referència dedicada a ells. En algun cas l'excusa pot ser que la discografia seria massa curta, com ara Los No, que només van publicar dos EPs, però també és cert que la mateixa Rama Lama sovint ha publicat volums amb discografies complertes de diversos grups.

Pel que fa a Los Go-Go, tot i que la seva discografia oficial també és curta (un EP i tres singles) ofereixo la idea de completar un volum incloent-hi els temes inèdits que van aparèixer en el volum 95 de la col·lecció Historia de la Música Pop Española, el single en solitari de Jordi Querol i, per què no, el single de Vértice, que al cap i a la fi van ser l'evolució natural de Los Go-Go. Es podria arrodonir un bonic CD amb algunes de les cançons de l'LP Rock & Roll Music que Max Sunyer va editar el 1972, amb Jordi Querol de vocalista. 

Potser Los Jóvenes siguin avui un grup poc recordat, però de ben segur que ho continuaran sent si ningú es planteja reeditar els seus 5 EPs i dos singles (24 temes, ideal per un CD). I resulta també sorprenent que tot i que en els darrers anys s'ha posat força èmfasi a recuperar el pop 60's en català, no hi hagi disponible la discografia d'Els Dracs (7 EPs i un single) en CD.

I el que ja és directament imperdonable és que no estiguin disponibles els dos EPs d'Els Tres Tambors, del més interessant i singular de l'escena 60's catalana. I, ja posats a demanar miracles, si algú fos capaç de localitzar els temes que havien de formar el seu primer LP -Jordi Batiste explica que tenien acabat mig disc quan el grup es va separar-, la meva felicitat seria completa.

Queda feta la carta als Reis, a veure si algú ens escolta... I si algú sap d'alguna reedició que se m'hagi escapat, que ho digui!!!

CAST: Si sois seguidores de este blog ya sabréis que a menudo me lamento que esta o aquella canción no han sido reeditadas en formato digital, y a veces en ningún formato desde su publicación original. Soy de los que piensa que este es uno de los elementos que más claramente demuestran la poca consideración que la música pop todavía tiene este país. No quiero insistir ahora sobre el tema, pero sí repasar, de los grupos incluidos en el libro Eco i distorsió, cuáles es posible ahora comprar su discografía de forma legal.
En este sentido, sin duda los más afortunados han sido los que en su momento ficharon por EMI - La Voz de Su Amo: Mustang, Lone Star, Salvajes y Picnic. EMI no ha dejado nunca de explotar con cierta dignidad su catálogo, ya fuera reeditando los LPs y recopilatorios originales o bien mediante nuevas compilaciones. Además, en años recientes estos grupos también han sido objeto de atención de la compañía discográfica especializada Rama Lama Music, que igualmente ha lanzado en CD volúmenes dedicados a Sirex, Cheyenes y Álex y los Findes. Generalmente, esta es la forma más recomendable para acceder al repertorio de todos los grupos mencionados. Hay que decir que las reediciones de Rama Lama están bien lejos de la perfección (alguna vez he oído decir que Rama Lama es la Rhino española, cosa que es una exageración casi ofensiva), pero cuando menos acostumbran a ser muy exhaustivas e incorporan la información mínimamente exigible. Y existen, que no es poca cosa, como veremos.
Si de los conjuntos mencionados es relativamente sencillo acceder a su discografía, después nos encontramos aquellos que sólo se puede disfrutar de una parte. El ejemplo paradigmático serían los Gatos Negros, de los cuales es incomprensible que no exista hoy por hoy una buena reedición integral de los siete EPs y siete singles que publicaron durante los 60. Sí que está reeditado en CD -sin mucha gracia- su imprescindible LP del 1966 y en compacto también existe una recopilación de veinte temas que BMG incluyó dentro de una serie llamada "Pop de los 60" en la que también aparecieron volúmenes dedicados a Cheyenes y Sirex, entre otros. La portada es horrible, no hay más información que los autores de las canciones y la selección de temas no parece responder a ningún criterio racional, pero es lo que hay.
Peor todavía es lo que uno puede conseguir de Los Catinos: a pesar de llegar a publicar 12 EPs y 14 singles, en CD sólo hay una recopilación con catorce temas, encuadrada en la serie "Singles Collection" con la que Divucsa recuperó hace unos años parte del catálogo de Belter, de presentación infame. Además, corresponde al periodo menos interesante de la trayectoria del grupo, del 1966 en adelante, mientras queda inédita toda su discografía en Vergara. De Los Pájaros Locos, que editaron 16 EPs, existe aparentemente un recopilatorio publicado por OK Records y que recoge 24 canciones del grupo, innecesariamente divididas en dos CDs, pero yo no lo he llegado a ver nunca...
Después ya vienen aquellos conjuntos que, sencillamente, no han están disponibles en CD. Sí, es posible encontrar alguna canción en algún recopilatorio, pero me refiero a poder comprar alguna referencia dedicada específicamente a ellos. En algún caso la excusa puede ser que la discografía sería demasiado corta, como por ejemplo Los No, que sólo publicaron dos EPs, pero también es cierto que la misma Rama Lama a menudo ha publicado volúmenes con discografías completas de varios grupos.
En cuanto a Los Go-Go, a pesar de que su discografía oficial también es corta (un EP y tres singles) ofrezco la idea de completar un volumen incluyendo los temas inéditos que aparecieron en el volumen 95 de la colección Historia de la Música Pop Española, el single en solitario de Jordi Querol y, por qué no, el single de Vértice, que al fin y al cabo fueron la evolución natural de Los Go-Go. Se podría redondear un bonito CD con algunas de las canciones del LP Rock & Roll Music que Max Sunyer editó el 1972, con Jordi Querol de vocalista.
Quizás Los Jóvenes sean hoy un grupo poco recordado, pero a buen seguro que lo continuarán siendo si nadie se plantea reeditar sus 5 EPs y dos singles (24 temas, ideal por un CD). Y resulta también sorprendente que a pesar de que en los últimos años se ha puesto bastante énfasis a recuperar el pop 60's en catalán, no esté disponible la discografía de Els Dracs (7 EPs y un single) en CD.
Y lo que ya es directamente imperdonable es que no estén disponibles los dos EPs de Els Tres Tambors, de lo más interesante y singular de la escena 60's catalana. Y, ya puestos a pedir milagros, si alguien fuera capaz de localizar los temas que tenían que formar su primer LP -Jordi Batiste explica que tenían acabado medio disco cuando el grupo se separó-, mi felicidad sería completa.
Queda hecha la carta a los Reyes, a ver si alguien nos escucha... ¡Y si alguien sabe de alguna reedición que se me haya escapado, que lo diga!!!

Twist i altres balls de moda, via Munster

Munster Records, així com les seves filials Vampisoul o Vinilíssimo, ens han donat més d'una alegria als aficionats a mirar cap enrere per saber què passava a casa nostra als anys 60. Aquest cop directament editat per la marca mare, Pippermint Twist. Rockin' Twist, Instrumentals, Exotica and other sounds from Spain 1958-1966 és un altre d'aquests recopilatoris fabulosos marca de la casa, aparegut a finals de l'any passat en CD i en doble vinil. Un total de 24 temes que, com el títol indica, es concentra en el que en podríem dir pop hispà pre-Beatles, és a dir que ens trobem alguna mostra de rock clàssic (com un impagable "Johnny, sé bueno" de Chuck Berry en versió de Los Pantalones Azules que no tenen cap problema a pronunciar "Johnny" amb la "j" aspirada), molt de twist i ballables en general i algunes cançons directament inclassificables. Un cop més, la presentació és excel·lent, amb reproduccions de les portades de tots els discos originals, crèdits i un text explicatiu de cada tema.

La nòmina de conjunts catalans és força nombrosa, inclosos els Sirex (amb el seu únic tema enregistrat en anglès), The Finder's (abans de la divisió que comportaria el naixement d'Álex y los Findes) o fins i tot Els 4 Gats, acompanyant altres noms de la resta de l'estat com Pekenikes, Relámpagos o els sevillans The Rocking Boys (que il·lustren la portada del CD). Però el més interessant és quan la recopilació deixa de banda els conjunts explícitament pop per ocupar-se d'aquells artistes amb una vinculació més tangencial amb els ritmes moderns. És aquí quan ens apareixen figures com Rudy Ventura (amb un gens menyspreable twist propi del 1961!) o el Cuarteto Maranatha, també barcelonins, interpretant gospel (!?).

Vaja, imprescindible...

CAST: Munster Records, así como sus filiales Vampisoul o Vinilíssimo, nos han dado más de una alegría a los aficionados a mirar hacia atrás para saber qué pasaba en casa nuestra en los 60. Esta vez directamente editado por la marca madre, Pippermint Twist. Rockin' Twist, Instrumentales, Exotica and other sounds from Spain 1958-1966 es otro de estos recopilatorios fabulosos marca de la casa, aparecido a finales del año pasado en CD y doble vinilo. Un total de 24 temas que, como el título indica, se concentra en lo que podríamos llamar pop hispano pre-Beatles, es decir que nos encontramos alguna muestra de rock clásico (como un impagable "Johnny, sé bueno" de Chuck Berry en versión de Los Pantalones Azules que no tienen ningún problema a pronunciar "Johnny" con la "j" aspirada), mucho twist y bailables en general y algunas canciones directamente inclasificables. Una vez más, la presentación es excelente, con reproducciones de las portadas de todos los discos originales, créditos y un texto explicativo de cada tema.
La nómina de conjuntos catalanes es bastante numerosa, incluidos los Sirex (con su único tema grabado en inglés), The Finder's (antes de la división que comportaría el nacimiento de Álex y los Findes) o incluso Els 4 Gats, acompañando a otros nombres del resto del estado como Pekenikes, Relámpagos o los sevillanos The Rocking Boys (que ilustran la portada del CD). Pero lo más interesante es cuando la recopilación deja a un lado a los conjuntos explícitamente pop para ocuparse de aquellos artistas con una vinculación más tangencial con los ritmos modernos. Es aquí cuando nos aparecen figuras como Rudy Ventura (¡con un nada despreciable twist propio del 1961) o el Cuarteto Maranatha, también barceloneses, interpretando gospel (!?).
Vaya, imprescindible...