Quart lliurament del "Pop a la catalana" d'Òscar Dalmau

Sembla que amb tota la intenció de convertir-se en clàssic prenadalenc, fa un parell de caps de setmana es va llençar -amb tota l'artilleria de La Vanguardia- el quart volum de Pop a la catalana recopilat per Òscar Dalmau en la seva faceta de Phil Musical. En aquest blog ja hem ressenyat el segon i el tercer volums, de manera que no insistirem sobre les bondats del projecte, que són molts, i anirem directament al contingut d'aquest nou episodi, recordant, això sí, que aquí es parla de "pop" en una definició mooooolt àmplia.

Pel que fa al nostre interès principal, els conjunts elèctrics, en aquesta ocasió hi apareixen els Picapedrers, els Corbs i els Dracs amb versions un pèl anèmiques de Beatles, Stones i Temptations, respectivament. Més divertits resulten els mallorquins Beta Quartet amb una adaptació garatge de la cançó infantil "Ton pare no té nas". Igualment més consistent és la divisió de noies ié-ié, entre d'altres amb Lita Torelló, Betina o una Núria Feliu que s'erigeix en la gran protagonista amb un total de tres temes. També hi ha l'inevitable dosi freak amb Rudy Ventura i sobretot els meravellosos Queta i Teo. La sorpresa principal l'aporta un Miguel Ríos que interpreta en un català força creïble un tema d'aires gospel.

Tot i aquests atractius, el cert és que el CD perd una mica de gas en el tram final en el què apareixen les inclusions més discutibles (Emili Vendrell, Lluís Olivares). Tot i això, és llavors quan sona la millor cançó del disc: "Per Sant Joan" de Bruno Lomas, gran composició (original de Juan & Junior) meravellosament interpretada per l'alcoià en el que de fet va ser la cara A del seu únic single en valencià. Una cançó que mereix una entrada per ella mateixa. La farem.

Tercera ració del "Pop a la catalana" d'Òscar Dalmau

Aquesta recta final d'any ens ha portat un interessant recopilatori de música en català amb apadrinament mediàtic. I no, no parlo d'El Disc de la Marató de TV3, sinó d'una referència molt més interesssant: el tercer volum de Pop a la catalana. Jazz, bossa & groovy sounds from Catalunya (1963-69), compilat pel popular periodista Òscar Dalmau i editat per Picap (podeu llegir aquí la ressenya del segon volum). En aquest tercer lliurament, Dalmau manté els estàndards de qualitat als que ens té acostumats (reproducció de les portades originals, crèdits i notes trilingües de cada cançó), al mateix temps que continua la seva tasca de rebuscar entre les velles col·leccions de vinils de cançó melòdic, easy listening o Nova Cançó per tal de trobar petits tresors que poden encaixar en la definició de pop a la catalana, entenent pop en un sentit ampli.

I és que, com ja passava en els lliuraments previs, el pop-rock de guitarres elèctriques té una presència minoritària. Així, The Bonds fan un "Satisfaction" més aviat descafeïnat, mentre que Els Picapedrers se'n surten millor amb "Ticket to ride". Curiosa l'adaptació d'un altre tema dels Beatles, "Please, please me", transformat en "L'home solter" -passant-se pel forro la lletra original, doncs- a  càrrec d'Els 4 Gats (ja sense Pi de la Serra). Tot i això, em quedo amb Els Drums per haver escollit la meravellosa "La pouppé qui fait non" de Michel Polnareff. Sent una mica generosos en la concepció que presideix aquest blog, cal anotar també la presència per partida doble d'Els de la Torre, dels que haurem de parlar algun dia, i de dos conjunts mallorquins, Los Bohemios i els més coneguts Javaloyas, així com El Dúo Dinámico traduïnt al català els seus "ojitos negros".

La resta dels 27 talls inclosos al CD corresponen a solistes de procedència diversa. En aquest sentit, probablement la troballa més sorprenent és "El mocador", un tema procedent del primer EP de Joan Manuel Serrat i arranjat a l'estil bossa nova. Això sí, el Noi del Poble Sec sona un pèl encarcarat, com si fos conscient que els ritmes brasilers no eren el seu fort.

En aquest terreny més melòdic guanyen per golejada les solistes femenines, encapçalades per una Núria Feliu molt lluny de la caricatura en què es convertiria posteriorment, sortint-se'n del repte de posar-se en la pell d'Ella Fitzgerald, ni més ni menys. L'acompanyen entre d'altres Salomé, Maria Cinta o Lita Torelló, amb un apreciable tema ie-ié ("No t'ho diré pas") escrit per Folch i Burrull. Tot i això, per mi el gran descobriment del CD és la peça que l'obre: "Res ha mort", a càrrec d'una tal Maria Pilar que, a més, n'és l'autora. Caldrà investigar més la discografia d'aquesta cantant, mentre esperem que ens arribi el quart volum de la sèrie.