dimarts, 11 de desembre de 2012

Crítiques positives abans de la publicació

Sempre és agraït que parlin del teu llibre. Si, a més, en parlen bé, millor. I si a més ho fa fins i tot abans que aparegui publicat, encara millor. Això és el que va passar amb la ressenya que Joan Josep Isern va fer d'Eco i distorsió al seu bloc, ni més ni menys que al juny!

La cosa té una explicació lògica: Isern és el cap del servei d'Informació i Difusió del Departament de Cultura de la Generalitat, i en funció d'aquest càrrec va supervisar l'edició del llibre. Val a dir, en aquest sentit, que em va fer diversos apunts de molt interès, especialment relacionats amb el seu coneixement de la geografia barcelonina de l'època (jo ni sóc barceloní ni havia nascut als anys 60), que van permetre afinar encara més el llibre final quant al rigor.

I, per si això no hagués estat suficient, va fer-ne una ressenya molt positiva al seu bloc que us convido a llegir aquí.

CAST: CRÍTICAS POSITIVAS ANTES DE LA PUBLICACIÓN
Siempre se agradece que hablen de tu libro. Si, además, hablan bien, mejor. Y si además lo hace incluso antes de que aparezca publicado, todavía mejor. Esto es el que pasó con la reseña que Joan Josep Isern hizo de Eco i distorsió en su blog, ¡nada más y nada menos que en junio!
La cosa tiene una explicación lógica: Isern es jefe del servicio de Información y Difusión del Departamento de Cultura de la Generalitat, y en función de este cargo supervisó la edición del libro. Hay que decir, en este sentido, que me hizo varios apuntes de mucho interés, especialmente relacionados con su conocimiento de la geografía barcelonesa de la época (yo ni soy barcelonés ni había nacido a los años 60), que permitieron afinar todavía más el libro final en cuanto al rigor.
Y, por si esto no hubiera sido suficiente, hizo una reseña muy positiva a su bloque que os invito a leer aquí.

dimarts, 4 de desembre de 2012

L'impossible ska ye-yé

Vampisoul, la discogràfica responsable dels meravellosos tres volums que sota el títol de Sensacional Soul miren de rastrejar la història del soul hispà dels 60 i primers 70, s'han atrevit amb una missió fins i tot més impossible amb Skanish Sound. El subtítol d'aquest recopilatori defineix perfectament el seu contingut: música d'influència jamaicana des d'Espanya (1964-72). Missió impossible perquè, com expliquen els mateixos compiladors del CD, Txarli Brown i Xavi Guillamón a les notes, "pretender determinar la influencia de la música jamaicana en el pop español de los años 60 y 70, teniendo en cuenta la situación socio-política de nuestro país, suena a guión de Berlanga".


I és que el recopilatori, format bàsicament per versions, inclou temes originals de Jimmy Cliff, Desmond Dekker o Johnny Nash, entre d'altres, però passats pel sedàs propi de l'Espanya franquista: és a dir, l'ska conceptualitzat com un altre ball de moda -a l'estil del twist o la yenka-, les sonoritats tropicals assimilades a la cançó estiuenca i / o patxanguera i, per suposat, l'extracció de qualsevol element "subversiu" que les cançons originals poguessin tenir.

Los Payos -els de "María Isabel"-, Los Mismos -els del "puente hasta Mallorca"- i Palito Ortega són potser els noms més coneguts d'una selecció que també inclou diversos artistes catalans -Francisco Heredero, Los de la Torre, Los Stop, Albert Band- i fins i tot dos dels conjunts inclosos al llibre Eco i distorsió, amb l'interès afegit que, en tots dos casos, es tracta de cançons que fins ara no estaven disponibles en reedició digital, almenys que jo sapigui.

En el cas de Los Go-Go, es tracta de "Rudi enamorado", versió del grup britànic The Locomotive editada en single el 1969 quan, de fet, el grup ja estava en procés de dissolució, motiu pel qual va acreditat a nom de Jorge Querol con Los Go-Go. No és ben bé el rhythm & blues que realment agradava a Querol, però aquest defensa el tema amb convicció i el converteix en un dels millors del CD.



Més sorprenent encara resulta la presència de Los Catinos, tenint en compte que aquest conjunt -dels més veterans de la ciutat- s'havia caracteritzat sobretot pels covers de balades italianes i franceses, a l'estil "Sapore di Sale" o "Ma vie". Malgrat això, "Cuando digas sí" (71) és una versió prou digna d'un tema composat per Jimmy Cliff.

Molt bona feina, doncs, dels compiladors i de Vampisoul, que a la feina d'arqueologida purament musical hi afegeixen, com és habitual en les edicions d'aquesta companyia, crèdits, comentari tema a tema i reproducció de les portades originals. Una edició excel·lent, dignificant la música que presenta.


CAST: EL IMPOSIBLE SKA YE-YÉ
Vampisoul, la discográfica responsable de los maravillosos tres volúmenes que bajo el título de Sensacional Soul intentan rastrear la historia del soul hispano de los 60 y primeros 70, se han atrevido con una misión incluso más imposible con Skanish Sound. El subtítulo de este recopilatorio define perfectamente su contenido: música de influencia jamaicana desde España (1964-72). Misión imposible porque, como explican los mismos compiladores del CD, Txarli Brown y Xavi Guillamón en las notas, "pretender determinar la influencia de la música jamaicana en el pop español de los años 60 y 70, teniendo en cuenta la situación socio-política de nuestro país, suena a guión de Berlanga".
Y es que el recopilatorio, formado básicamente por versiones, incluye temas originales de Jimmy Cliff, Desmond Dekker o Johnny Nash, entre otros, pero pasados por la criba propia de la España franquista: es decir, el ska conceptualizado como otro baile de moda -al estilo del twist o la yenka-, las sonoridades tropicales asimiladas a la canción veraniega y / o pachanguera y, por supuesto, la extracción de cualquier elemento "subversivo" que las canciones originales pudieran tener.
Los Payos -los de "María Isabel"-, Los Mismos -los del "puente hasta Mallorca"- y Palito Ortega son quizás los nombres más conocidos de una selección que también incluye varios artistas catalanes -Francisco Heredero, Los de la Torre, Los Stop, Albert Band- e incluso dos de los conjuntos incluidos en el libro Eco i distorsió, con el interés añadido que, en los dos casos, se trata de canciones que hasta ahora no estaban disponibles en reedición digital, al menos que yo sepa.
En el caso de Los Go-Go, se trata de "Rudi enamorado", versión del grupo británico The Locomotive editada en single el 1969 cuando, de hecho, el grupo ya estaba en proceso de disolución, motivo por el cual va acreditado a nombre de Jorge Querol con Los Go-Go. No es exactamente el rhythm & blues que realmente gustaba a Querol, pero este defiende el tema con convicción y lo convierte en uno de los mejores del CD.
Más sorprendente todavía resulta la presencia de Los Catinos, teniendo en cuenta que este conjunto -de los más veteranos de la ciudad- se había caracterizado sobre todo por los covers de baladas italianas y francesas, al estilo "Sapore di Sale" o "Ma vie". A pesar de esto, "Cuando digas sí" (71) es una versión bastante digna de un tema compuesto por Jimmy Cliff.
Muy buena trabajo, pues, de los compiladores y de Vampisoul, que al trabajo de arqueología puramente musical añaden, como es habitual en las ediciones de esta compañía, créditos, comentario tema a tema y reproducción de las portadas originales. Una edición excelente, dignificando la música que presenta.


diumenge, 2 de desembre de 2012

Un llibre i un bloc

A la Barcelona dels anys 60, la irrupció de la música rock va suposar una petita però sorollosa revolució: hordes d’adolescents amb una progressiva tendència a oblidar de tallar-se els cabells se les van enginyar per aconseguir una guitarra elèctrica i muntar un “conjunt” amb parents, amics i veïns amb el què reproduir els sons estridents que arribaven de l’estranger. Només alguns d’aquests grups aconseguirien superar l’estadi amateur i arribar a enregistrar discos, i encara topant amb una indústria que no sabia ben bé què fer-ne. Però això no va impedir que els “conjunts de música moderna” contribuïssin decisivament a configurar una cultura juvenil i una identitat generacional que es contraposaven a la grisa realitat social del moment.

L'any 2008, el Centre per a la Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana de la Generalitat de Catalunya em va concedir una beca per a fer una recerca sobre aquest fenomen. El fruit final d'aquesta recerca és el llibre Eco i distorsió. Els conjunts de música moderna a la Barcelona dels seixanta. Basat en una vintena d’entrevistes als protagonistes, el llibre repassa la trajectòria de quinze d’aquests conjunts (per ordre alfabètic: Álex y los Findes, Los Catinos, Los Cheyenes, Els Dracs, Los Gatos Negros, Los Go-Go, Los Jóvenes, Lone Star, Los Mustang, Los No, Los Pájaros Locos, Pic-Nic, Los Salvajes, Los Sirex i Els Tres Tambors) i mira de descriure el context en què es van moure, així com la seva significació cultural i social. 




El llibre ha aparegut publicat com el volum número 4 de la col·lecció Estudis sobre el Patrimoni Etnològic de Catalunya, però, de moment, només en versió digital. La bona notícia, per tant, és que us el podeu descarregar gratuïtament aquí. La meva intenció és aconseguir fer-ne una edició en paper, encara que sigui petita, ja sigui mitjançant alguna editorial que hi estigui interessada o en fórmula d'autoedició, segurament finançada amb micromecenatge.

Mentre treballo aquestes opcions, he pensat que valia la pena crear aquest blog per tal de donar a conèixer el llibre i la seva eventual publicació en paper, així com altres informacions relacionades amb la temàtica del mateix.

En aquest sentit, el format bloc permet ampliar els continguts del llibre -forçosament limitats- fins a l'infinit, i per això penso que també pot ser interessant que els lectors em féu arribar els vostres comentaris, informacions o records sobre l'escena musical barcelonina dels 60, per tal que es puguin incorporar a posteriors desenvolupaments d'aquest projecte.

Ens hi posem? 



CAST: UN LIBRO Y UN BLOG
 En la Barcelona de los años 60, la irrupción de la música rock supuso una pequeña pero ruidosa revolución: hordas de adolescentes con una progresiva tendencia a olvidar de cortarse los cabellos se las ingeniaron para conseguir una guitarra eléctrica y montar un “conjunto” con parientes, amigos y vecinos con el qué reproducir los sonidos estridentes que llegaban del extranjero. Sólo algunos de estos grupos conseguirían superar el estadio amateur y llegar a grabar discos, y a pesar de una industria que no sabía muy bien qué hacer con ellos. Pero esto no impidió que los “conjuntos de música moderna” contribuyeran decisivamente a configurar una cultura juvenil y una identidad generacional que se contraponían a la gris realidad social del momento.
El año 2008, el Centre per la Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana de la Generalitat de Catalunya me concedió una beca para hacer una investigación sobre este fenómeno. El fruto final de esta investigación es el libro Eco i distorsió. Els conjunts de música moderna a la Barcelona dels seixanta. Basado en una veintena de entrevistas a los protagonistas, el libro repasa la trayectoria de quince de estos conjuntos (por orden alfabético: Álex y los Findes, Los Catinos, Los Cheyenes, Els Dracs, Los Gatos Negros, Los Go-Go, Los Jóvenes, Lone Star, Los Mustang, Los No, Los Pájaros Locos, Pico-Nic, Los Salvajes, Los Sirex y Els Tres Tambors) e intenta describir el contexto en que se movieron, así como su significación cultural y social. 
El libro ha aparecido publicado como el volumen número 4 de la colección Estudis sobre el Patrimoni Etnològico de Catalunya, pero, de momento, sólo en versión digital. La buena noticia, por lo tanto, es que os lo podéis descargar gratuitamente aquí. Mi intención es conseguir hacer una edición en papel, aunque sea pequeña, ya sea mediante alguna editorial que esté interesada o en fórmula de autoedición, seguramente financiada con micromecenazgo.
Mientras trabajo estas opciones, he pensado que valía la pena crear este blog para dar a conocer el libro y su eventual publicación en papel, así como otras informaciones relacionadas con la temática del mismo.
En este sentido, el formado blog permite ampliar los contenidos del libro -forzosamente limitados- hasta el infinito, y por eso pienso que también puede ser interesante que los lectores me enviéis vuestros comentarios, informaciones o recuerdos sobre la escena musical barcelonesa de los 60, para que se puedan incorporar a posteriores desarrollos de este proyecto.
¿Empezamos?