Recull nadalenc

Arriba desembre el bloc compleix els tres anys. Aquest darrer ha estat el de menor activitat, en part propiciada per la "desaparició" de Divshare, la qual cosa ens dificulta la tasca de presentar-vos cançons concretes. Tot i això, mirarem de mantenir viu el blog amb altres tipus de continguts... Arriba el desembre i també arriba el Nadal. Fa un parell d'anys ja vam recuperar un single nadalenc dels Sirex. Aquest cop anem més enllà i fem una repassada a alguns dels clips que podem trobar a youtube que encaixen amb aquest blog i amb el Nadal.

Comencem amb un tema de Bruno Lomas titulat, precisament, "En Navidad". Ja hem explicat anteriorment que el de Xàtiva enregistrava els seus discos als estudis d'EMI del carrer Urgell, per la qual cosa ens permetem de portar-lo de tant en tant al nostre blog. "En Navidad", escrita pel propi Lomas, és una bonica balada del 1965, quan encara es feia acompanyar del conjunt Los Rockeros (atenció a la guitarra solista estil Hank Marvin).



Tot i això, el repertori nadalenc es nodreix bàsicament de cançons tradicionals i / o estàndards que són recreades una i mil cops per intèrprets diferents. Aquest breu clip ens mostra una altra expatriada a Barcelona -la granadina Gelu- actuant a TVE amb una no gaire reeixida versió de la inevitable "Jingle Bells".



El mercat nadalenc sempre ha estat prou potent com per a dedicar-hi discos sencers. Los De La Torre, conjunt de patxanga per excel·lència de la Barcelona dels 60, van celebrar el Nadal del 67 editant ni més ni menys que dos EPs temàtics, un en català i un altre en castellà (tots dos a Vergara, i amb la mateixa il·lustració de portada). "El petit timbaler" i "Fum, fum, fum" apareixen en els dos discos, mentre que el català es completava amb "El rabadà" i "El cant dels ocells" (que no és una nadala, però vaja...), i el castellà amb "Los peces en el río" i "Mi niño Jesús querido" (cançó desconeguda per mi).

De tot aquest repertori rescatem el "Fum, fum, fum", que a tres veus acaba tenint la seva gràcia.



Tanquem amb un altre EP de nadales, en aquest cas a càrrec de la parella composada per José Guardiola i Lita Torelló, tot i que en realitat cadascun d'ells s'ocupa d'una cara del vinil en solitari. Canten el Nadal, també de Vergara però del 1963, va suposar per a Torelló el seu primer enregistrament en català, mentre que Guardiola havia estat el primer a gravar música moderna en català ja el 1959. Repertori de clàssics incontestables: "Santa Nit", "Nadal blanc" i altre cop "Jingle Bells", que la Torelló interpreta amb més fortuna que la Gelu, ajudada per una lletra un pèl psicotrònica. L'única sorpresa (força agradable) és l'aparició d'una "Cançó de bressol", que jo coneixia en versió de... Van Morrison!

Vés per on, el senyor youtube ens ofereix l'EP sencer d'una tacada. Disfruteu-lo i fins l'any vinent.

Quart lliurament del "Pop a la catalana" d'Òscar Dalmau

Sembla que amb tota la intenció de convertir-se en clàssic prenadalenc, fa un parell de caps de setmana es va llençar -amb tota l'artilleria de La Vanguardia- el quart volum de Pop a la catalana recopilat per Òscar Dalmau en la seva faceta de Phil Musical. En aquest blog ja hem ressenyat el segon i el tercer volums, de manera que no insistirem sobre les bondats del projecte, que són molts, i anirem directament al contingut d'aquest nou episodi, recordant, això sí, que aquí es parla de "pop" en una definició mooooolt àmplia.

Pel que fa al nostre interès principal, els conjunts elèctrics, en aquesta ocasió hi apareixen els Picapedrers, els Corbs i els Dracs amb versions un pèl anèmiques de Beatles, Stones i Temptations, respectivament. Més divertits resulten els mallorquins Beta Quartet amb una adaptació garatge de la cançó infantil "Ton pare no té nas". Igualment més consistent és la divisió de noies ié-ié, entre d'altres amb Lita Torelló, Betina o una Núria Feliu que s'erigeix en la gran protagonista amb un total de tres temes. També hi ha l'inevitable dosi freak amb Rudy Ventura i sobretot els meravellosos Queta i Teo. La sorpresa principal l'aporta un Miguel Ríos que interpreta en un català força creïble un tema d'aires gospel.

Tot i aquests atractius, el cert és que el CD perd una mica de gas en el tram final en el què apareixen les inclusions més discutibles (Emili Vendrell, Lluís Olivares). Tot i això, és llavors quan sona la millor cançó del disc: "Per Sant Joan" de Bruno Lomas, gran composició (original de Juan & Junior) meravellosament interpretada per l'alcoià en el que de fet va ser la cara A del seu únic single en valencià. Una cançó que mereix una entrada per ella mateixa. La farem.

Segon volum de les "¡Chicas!" de Vampisoul

Amb la baixada de tensió que fa temps que pateix aquest blog m'havia quedat per comentar l'aparició, ja fa uns mesos, d'una novetat discogràfica francament recomanable, encara que depassi els límits estrictes temàtics i geogràfics en els que habitualment ens movem. Es tracta del segon volum de ¡Chicas! Spanish Female Singers, editat per VampiSoul. Aquí no ens cansarem de lloar les virtuts dels recopilatoris que està llençant VampiSoul (o Munster, que pel cas és mateix), i que ja hem comentat en el cas de discos dedicats als sons jamaicans, el garatge o el soul hispans. I aquest nou llençament no és una excepció: una selecció molt ben pensada a càrrec d'un especialista (altre cop Vicente Fabuel), el millor so possible i sobretot una presentació excel·lent, amb crèdits complets, breu explicació i reproducció de la portada original de cada tema.

Si bé el primer volum es concentrava en bona mesura en les chicas ye-yé més populars, aquest cop, tot i conservar alguns noms clau com Rocío Dúrcal o Karina, la selecció ha aprofundit en diverses direccions menys òbvies. D'una banda, ampliant l'espectre temporal fins al 1978, guanyant en varietat estilística. De l'altra, incorporant solistes d'origen internacional tot i que fessin part de la seva carrera a Espanya, i així tenim cantants nord-americanes (Donna Hightower, Barbara Potts), franceses (Claudine Coppin), britàniques (Satin Bells) i sobretot llatino-americanes (Las Trillizas de Oro, entre d'altres).

Amb aquesta "invasió forània", la nòmina catalana queda reduïda, si no ens fallen els números, a una sola representant: Alicia Granados. Tot i això, figura entre el més interessant del disc. Primer, perquè certament és una figura interessant: descendent d'Enric Granados, nena prodigi i emergent estrella adolescent, que amb el canvi de dècada formaria un trio vocal anomenat Alicia y Nubes Grises. Segon, perquè la canço triada, "No soy un guarismo" (1967), era una mena de crit reivindicatiu del "jo" i alhora una bonica peça pop.

Per tant, un CD ben recomanable (el podeu comprar aquí) en el què també trobareu d'altres sorpreses. Personalment, el que més m'ha impactat és "Contigo", sensual i shaftiana peça interpretada per... Paloma San Basilio! No ho hagués dit mai.

"Eco i Distorsió" al Northern Clot Cicle Cultural 2.0

Han passat gairebé dos mesos des de la darrera entrada. Diria que l'aturada més llarga fins el moment del blog, en part causada per la "caiguda" de Divshare. Tot i això, buscarem vies per mantenir el blog viu. I, de fet, no hem estat totalment aturats: el passat dia 26 de setembre -sí, jornada de reflexió- vam tenir la sort de participar en la jornada organitzada per la gent de Northern Clot a la Farinera. La veritat és que fa molta il·lusió veure que, quan aviat farà dos anys de la presentació del llibre, aquest continua viu i arribant a nous lectors potencials. Val a dir, a més, que després de l'experiència lleidatana, en què probablement vaig cometre l'error de deixar-ho tot massa a la improvisació, aquest cop vaig preparar un guió més definit acompanyat d'un bonic power point que em permetia recolzar-me en fotografies, i penso que tot plegat va quedar prou interessant. (Per si no ha quedat clar, ara que tinc el power point fet m'ofereixo per altres presentacions, xerrades, jornades, etc.)

Fotent la brasa, aquest cop almenys amb fotos.

La meva intervenció tot just inaugurava una tarda-vespre-nit plena de continguts. A continuació hi va haver la presentació del col·lectiu Revolució Tèxtil de Terrassa, que fins i tot una persona tan poc sensible a la moda com jo va trobar interessant. Finalitzada la part, diguem-ne, formativa, la lúdica va arrencar amb un concert desendollat de Minerva, el nou projecte de Lluís Rodríguez Comas, guitarrista de Pepper Pots i va continuar després amb una sessió amb DJ Sheriff i Txarli Brown als plats, fins que -literalment- es va esgotar la cervesa de la barra.

Tot plegat ben organitzat i dinamitzat per la gent de Northern Clot, que a més em van atendre molt bé... Un plaer!

Les festes de Gràcia dels 60

(Nota: Tal i com ja he apuntat en alguna ocasió, estic contribuïnt a un nou projecte sobre la música dels 60 a Barcelona, més ampli i ambiciós que el del meu modest llibre. Espero poder-vos ampliar la informació ben aviat. De moment, en aquesta entrada faig servir material de la petita recerca que vaig fer a l'arxiu del districte de Gràcia, a la Biblioteca Jaume Fuster, per aquest nou projecte.)

Els anys 60 del segle passat es consideren habitualment una època de certa decadència pel que fa a la festa major de la Vila de Gràcia, en tant en quant va baixar notablement la participació popular, reflectida igualment en un descens del número de carrers guarnits. En canvi, pel que fa a la música popular, es pot considerar que les festes gracienques van viure una època daurada, ja que hi van passar no només els millors grups de la ciutat sinó també de tota Espanya i fins i tot algunes figures internacionals.

Així, a mitjans dels 60, i a banda dels concerts que es feien en els petits escenaris dels diversos carrers, la música es concentrava en tres envelats situats a la plaça del Diamant, la plaça del Sol i el Camp d'En Grassot. Sembla que la competència devia ser ferotge, especialment entre els dos primers, que es presentaven, respectivament, com "el entoldado de los grandes espectáculos" i "el entoldado de los grandes éxitos". Fins i tot reproduïen les rivalitats dels artistes que programaven: així, el 1965 els Sirex estaven programats tres nits a la plaça del Diamant, i els Mustang cinc a la plaça del Sol. I el 66, mentre el Diamant programava als Bravos, Sol oferia els Brincos.

Val a dir que els envelats oferien una programació, si més no, eclèctica, en què les vetllades musicals es combinaven amb jornades dedicades a la lluita lliure i festes infantils. L'eclecticisme també dominava la programació musical, ja que s'hi podien veure (sovint el mateix dia) grups de pop-rock, cantants melòdics i orquestres de tota la vida, amb aparellaments a priori impossibles com ara el de Raphael i Los Salvajes. En avançar la dècada es va convertir també en habitual dedicar una jornada a un recital de Nova Cançó.

 
Pel que fa a la presència d'artistes internacionals cal destacar el concert de Rita Pavone a la plaça del Sol el 1965 i, sobretot, el de Tom Jones en aquest mateix envelat l'any següent. El tigre de Gal·les va actuar acompanyat en el cartell per Tony Ronald i Chus Martínez y su Conjunto.

A continuació, reproduïm la programació musical dia a dia dels envelats, que hem pogut trobar en els programes corresponents:

1965

Plaça del Diamant

14 Quando’s, Los 4 de la Torre, Sirex

15 Quando’s, Ramón Calduch, Los Tamara

17 Orquesta Verdi, Los Pekes, Sirex

19 Rudy Ventura, Duo Dinámico, Orquesta Maravella

21 Orquesta Maravella, Sirex, José Guardiola

22 Mochi, Los Catinos, Orquesta Maravella, Los Brincos

Plaça del Sol

14 Rocky Roberts, Mustang, Ellare’s Sisters

15 Ivana, Los Nevadas, Cherokes, Donald Duck, Intocables, Saltélites, Korean Kittens, Mustang, Rocky Roberts (24 Horas de Música de Radio Juventud)

17 Duo Dinámico, Mustang, Hawai San Remo

19 Brincos, Ramón Calduch, Mustang

20 Rita Pavone, Orquesta Florida, Hawai San Remo

21 Marty Cosens, Los Tamara, Mustang

22 Luis Mariano, Mustang, Beat Chics

Camp d’en Grassot

14 Luis Aguilé, Los Dukes, Orquesta Rosaleda

15 Los Catinos, Hermanas Benítez, Orquesta Rosaleda

19 José Guardiola, Sirex, Janio Martí y su conjunto

21 Manolo Escobar

1966

Plaça del Diamant

13 Los 4 de la Torre, Tony Ronald, Mustang

14 Los Duques, Lorenzo González, Sirex

15 Lone Star, Los Tamara, Los Bravos

18 Gatos Negros, Álex y los Findes, Orquesta Maravella, Sirex

20 Orquesta Maravella, José Guardiola, Sirex, Nella Colombo

21 Los 4 de la Torre, Orquesta Maravella, Beatles de Cádiz, Cassen

Plaça del Sol

13 Los 3 Sudamericanos, Ramon Calduch, Hawai San Remo

14 Milva, Lone Star, Chus Martínez

15 Tom Jones, Tony Ronald, Chus Martínez

18 Cuando’s, Salvajes, Beatles de Cádiz

19 Nit Nova Cançó: Raimon, Núria Feliu, Dracs

20 Los Cinco Latinos, Brincos, Fénix

21 Salvajes, Raphael, Farre’s

Camp d’en Grassot

13 La Lira, Sirex, Salvajes

14 Orquesta Hoot Club, los 4 de la Torre, los Beatles de Cádiz

15 Dinos, Mustang, Duo Dinámico, Georgie Dann

18 Duques, Tony Ronald, Mustang, Sirex

20 Orquesta Melodía, Cheyenes, Rivero

21 Orquesta Janio Martí, Lone Star, Los Cinco Latinos

1967

Plaça del Sol

12 Peret, Adam-Grup, Vampiros

13 Les Surf, Los de la Torre, Hawai San Remo y Adrián

14 Juan & Junio, Adam-Grup, Quando’s

15 Brincos, Massiel, Faros (tots Novola)

17 Orquesta Show Japonesa, Andrés Castel, Los No

18 Nit Nova Cançó: Raimon, Eurogrup

19 Sirex, Pekenikes, Ramón Calduch

20 Raphael, Pekenikes, Quixot’s Quartet

1969

Plaça del Sol

14 Sheane Fenton, Faros, Ángeles

15 Jóvenes, Kifers, Tremeloes

16 Voces Amigas, Dyango, Revolution

17 Formula V, Salomé, Carl Douglas

19 Joan Manuel Serrat

21 Comodines, Lone Star, Ramón Calduch

23 Los Mismos, Fórmula V, Los Albas, Los Gritos

24 Los Relámpagos, Chus Martínez, Rudy Ventura                             

Plaça del Diamant

14 Los Tamara, Darwin Teoría, Fórmula V

15 Beta, Ramón Calduch, Mike Kennedy

17 Mauné y los Dinámicos, Tony Ronald, Jess & James

21 Dyango, Rubi Rats, Tony Ronald

23 José Guardiola, Doble Dinamita, Los Canarios

24 Dante, Miguel Ríos, Henry Stephen

Catalunya no és Califòrnia

Pocs repertoris tan evocadors de l'estiu com el dels Beach Boys, ara d'actualitat per la pel·lícula Love and mercy, dedicada a la vida del seu líder, Brian Wilson, que també recentment ha editat un nou disc (podeu trobar la meva valoració d'ambdòs en aquesta entrada del meu altre blog). Els Beach Boys van ser una d'aquelles combinacions màgiques d'èxit comercial i creacions innovadores i en contínua evolució. Tot i això, sembla que la seva influència a l'escena pop barcelonina dels 60 va ser més aviat discreta, si ens hem de fixar en l'escàs nombre de covers que van quedar-ne enregistrats. És possible que als artistes nord-americans els costés d'arribar més que als britànics (vegis el cas de Bob Dylan, del que algun dia haurem de parlar). També és possible que les complicades harmonies vocals dels Beach Boys fossin francament difícils de duplicar per grups que sovint no es caracteritzaven per l'excel·lència en aquest àmbit.

La majoria dels covers de conjunts barcelonins corresponen amb el període inicial dels californians, quan pregonaven les bondats del surf i la velocitat a la carretera. Així, en aquest mateix blog ja hem recollit la versió del "Surfin' USA" que van editar el 1963 el conjunt universitari Golden Quarter. El mateix any, Álex y Los Findes -encara sota el nom de The Finder's- van incloure un altre tema dels Wilson i companyia al seu primer EP, "Shut down". Això sí, en el seu cas els havia arribat clarament via un cover francès i de fet tant el títol ("Attention, accident") com la tornada els mantenen en aquesta llengua. Finalment, un altre quintet barceloní, Los Pumas, va adaptar "Little Honda" aquest cop al castellà, com "Pequeña Honda", en el seu segon i darrer EP, del 1965. Adaptació discreta però acceptable.

A partir del 1965, precisament, la música dels Beach Boys guanya en sofisticació i el grup se situa com un dels més influents... però no a Barcelona. Tant sols l'holandès Tony Ronald s'atreveix a incloure el "You're so good to me", així, en anglès, en un EP del 1967. I ja està. És possible que se'ns hagi escapat algun, però aquest quatre són els únics covers barcelonins i seixanteros dels Beach Boys que coneixem.

Podem ampliar la nòmina perquè els principals versionadors dels Beach Boys a l'Espanya franquista són els Javaloyas, grup mallorquí fitxat per EMI-Odeón, de manera que hem de pensar que molt probablement els seus discos s'enregistraven a Barcelona. Els Javaloyas tenen una llarga discografia que inclou des de temes tradicionals mallorquins a cançons "turístiques", però el 1966 aconsegueixen un cert èxit amb el "Barbara Ann" dels Beach Boys (tot i que en realitat era un tema doo woop més antic). I, no contents amb això, s'atreveixen l'any següent ni més ni menys que amb "Good vibrations", la cimera de la carrera dels californians. I tot i que sobre el paper un podria imaginar-se un desastre absolut, el cert és que se'n surten prou bé! Comproveu-ho vosaltres mateixos amb el vídeo de la seva actuació a TVE.

50 anys dels Beatles a Barcelona

Com probablement ja sabreu, el pròxim dia 3 de juliol es compliran 50 anys justos de l'històric concert dels Beatles a la Monumental de Barcelona. Com és habitual ja hi ha en marxa diverses iniciatives commemoratives, començant pel concert que es farà el mateix 3 de juliol al Palau Sant Jordi amb els Bootleg Beatles i els que van ser teloners dels de Liverpool 50 anys enrere, els Sirex. (Per cert, jo sóc bastant alèrgic a aquest tipus de bandes tribut, però haig de reconèixer, vist el vídeo corresponent, que aquests Bootleg Beatles són bastant impressionants.) A més, l'associació Beat-Les Corts ha programat del 26 al 28 de juny un Barcelona Beatles Weekend amb nombroses actuacions musicals, la presència de Pete Best -el bateria substituït per Ringo abans de l'èxit- i fins i tot un curs del Centre d’Investigacions Film-Història de la Universitat de Barcelona. I, a tot això, es publica l'enregistrament del concert que els Beatles van fer la nit abans a Madrid, a Las Ventas.

Més enllà de la mitomania o la nostàlgia, la visita dels Beatles a Barcelona va suposar una fita innegable i de fet sembla un petit miracle en un context en què la presència d'artistes anglosaxons als escenaris espanyols era més aviat escadussera. Sí, per Barcelona també van passar aquells anys els Animals, Tom Jones o Moody Blues, però els Rolling Stones no ho farien fins deu anys després, i molts altres noms fonamentals tampoc ho farien durant la seva carrera inicial. Per no parlar dels músics nord-americans. Al cap i a la fi, aquest era un país on la gent preferia comprar "El submarino amarillo" en versió Mustang.

 

Al llibre Eco i distorsió hi ha un bon espai dedicat al concert dels Beatles, evocat pel periodista José María Pallardó, Leslie dels Sirex i Santi Carulla dels Mustang. Val la pena reproduir els comentaris del periodista: 
Al mateix temps, Pallardó creu que el concert, organitzat per Francisco Bermúdez, promotor madrileny d’events taurins i espectacles diversos, va ser molt representatiu de les misèries que vivia la música pop a l’Espanya de l’època. Primer, un so extremadament deficient. I, a sobre, els Beatles van actuar dins un paquet surrealista, amb orquestres, cantants melòdics i tan sols els Sirex i els madrilenys Shakers que podien interessar al públic que havia pagat per escoltar els britànics: “És clar, això dels Beatles ho va muntar el tal Bermúdez, que igual muntava un combat de boxa. I devien pensar: ‘Qui fotem de presentador? Doncs Torrebruno, que és molt popular.’ I què tenia a veure el pobre Torrebruno amb els Beatles? ‘Total, són uns melenuts...’, devien pensar. Es notava que els que tenien diners per muntar un concert com aquest no en tenien ni idea, de la música jove...”

Com a bonus track i la nostra pròpia contribució a l'aniversari, recupero de la conversa amb Leslie algun fragment que no va aparèixer al llibre. Així, en primer lloc, el cantant dels Sirex reconeixia que en aquell moment van viure el concert com un més, i que només amb el pas del temps se'n van adonar de la importància del mateix. Prèviament, havia donat la seva opinió sobre els Beatles a nivell musical i quina havia estat la seva influència sobre els Sirex: "Gens. I jo crec que aquest és el gran encert dels Sirex. Jo escolto per primer cop el 'Twist & Shout', que  me'l porta una amiga a Calella, i dic: 'Quina 'Bamba' més ben interpretada!'. A mi no m'agradaven gaire. Jo realment els vaig apreciar amb el 'disc blanc', i llavors vaig reconèixer que eren dels millors. Però a mi tot allò del 'She loves you'..."  

Llegint-lo avui en dia algú pot pensar que Leslie exagera o és poc generós, però el cert és que els grups de la primera generació barcelonina es formen a partir d'un model anterior, el de Cliff Richard & the Shadows, i en realitat tenen poc a veure amb els Beatles... fins i tot encara que triomfessin adaptant-ne les cançons, com los Mustang. És difícil trobar a Barcelona grups clarament modelats a partir del patró Beatles, com ho serien els Brincos madrilenys. Paradoxes!

Vam passar per Lleida...

Doncs sí, divendres passat vaig tenir la sort de participar al cinquè Aplec Modernista de Ponent, convidat pel Pau Plana i la gent de Natros Sols. Presentació informal d'Eco i distorsió tant en versió llibre com en versió blog, en format de tertúlia amb el Pau i el Javier de Castro, editor i autor d'innombrables llibres i col·leccionista sixties (per cert, alguna cosa es cou a Lleida amb el Javier i l'Àlex Oró que també té a veure amb servidor de vostès). Ambient agradable al Beat Cafè i Soul, públic sel·lecte, família militant i excel·lents pizzes en acabar.

D'esquerra a dreta, Javier de Castro, servidor i Pau Plana.

I, sorpresa, sembla que no serà la darrera presentació d'Eco i distorsió... De mica en mica està arribant al seu públic.

"Eco i distorsió", al cinquè Aplec Modernista de Ponent

Tot i que ja fa pràcticament un any i mig que el llibre "Eco i distorsió" es va presentar a Barcelona i Tarragona, sembla que està ben viu! Aquest divendres tindré el gust de fer-ne una nova presentació-tertúlia a Lleida, en el marc del cinquè Aplec Modernista de Ponent, organitzat per la gent de Natros Sols. Serà a les 20:00 al Beat Cafè i Soul. Després hi haurà berenar-sopar musical (sigui el que sigui) amb Xerramequ.

Lògicament, estic encantat per la invitació! Ja us explicaré com ha anat...

Los de la Torre: "Fans"

Una de les absències que potser hauran cridat més l'atenció de la versió en llibre d'Eco i distorsió és la de Los 4 de la Torre, donada la llarga trajectòria d'aquest quartet -després tercet- barceloní, així com la seva popularitat. El cert és que va ser una absència conscient, donat que vaig considerar que el seu estil bàsicament patxanguero no encaixava amb els dels grups seleccionats. Un criteri potser discutible, però en tot cas el que era inexcusable era que no haguessin aparegut al blog. Hi poso remei amb una cançó del 1966 (de fet, el seu primer llençament ja reduits als tres germans De La Torre; com sempre, a Belter) prou representativa del seu estil amable, amb un punt humorístic, i en aquest cas amb lletra d'Armando Matías Guiu, polifacètic personatge autor dels mítics "Diálogos para Besugos" dels còmics de Bruguera i que també va escriure, precisament, per la revista Fans de la mateixa editorial.

(Sembla que hi ha algun problema amb Divshare. De moment, per no retardar encara més l'entrada, recorrem a youtube).



CAST: Una de las ausencias que quizás habrán llamado más la atención de la versión en libro de Eco i distorsió es la de Los 4 de la Torre, dada la larga trayectoria de este cuarteto -después terceto- barcelonés, así como su popularidad. Lo cierto es que fue una ausencia consciente, dado que consideré que su estilo básicamente pachanguero no encajaba con el de los grupos seleccionados. Un criterio quizás discutible, pero en todo caso lo que era inexcusable era que no hubieran aparecido en el blog. Pongo remedio a la situación con una canción del 1966 (de hecho, su primero lanzamiento ya reducidos a los tres hermanos De La Torre, como siempre en Belter) bastante representativa de su estilo amable, con un punto humorístico, y en este caso con letra de Armando Matías Guiu, polifacético personaje autor de los míticos "Diálogos para Besugos" de los cómics de Bruguera y que también escribió, precisamente, por la revista Fans de la misma editorial.

Rama Lama reedita la discografia completa dels Pájaros Locos

Tot i que en aquest bloc sovint he estat crític amb Rama Lama, el que no se'ls pot negar és que són ara mateix l'única discogràfica que realment fa una aposta sistemàtica per recuperar el llegat musical espanyol dels 60. Un dels seus darrers llençaments suposa, en aquest sentit, una aportació fonamental ja que recupera ni més ni menys que els 67 temes enregistrats entre el 1959 i el 1967 pels Pájaros Locos i que fins el moment eren pràcticament inencontrables en suport digital, tal i com ja vaig assenyalar en una altra entrada. L'afany completista -que probablement sigui una de les majors virtuts de Rama Lama- els porta a incloure fins i tot els altres tres temes que formaven part de l'EP compartit que els Pájaros van editar com a guanyadors del concurs de conjunts universitaris el 59 (la qual cosa suposa un bonus interessant ja que un d'ells és de Catch As Catch Can, precedent dels Gatos Negros). A més, aquest cop han encarregat les notes a l'expert Vicente Fabuel, de manera que aquestes se situen força per sobre del que és habitual en la companyia.

Què hi trobarà l'oient, en aquesta recopilació subtitulada "Pioneros del rock en España"? Bé, potser és cert que hi trobarà més elements pioners que rock pròpiament: els Pájaros Locos -que van arrencar com a Woody Walter el 1957 i per tant, efectivament, poden optar a ser el primer conjunt de música moderna espanyol- es movien en la frontera del rock, combinant-lo amb elements de jazz, balades i tota mena de música ballable (twist, madison i també sons llatinamericans). Tot i que van enregistrar versions de Gene Vincent o Dion, la influència preponderant sembla ser la italiana, que es devia accentuar encara més pel fet que durant força temps el seu baixista i cantant va ser l'italià Piero Carando (que després es passaria als Gatos Negros). A més, tot i que Salvador Mayolas va ser dels primers guitarristes elèctrics del país, el so del conjunt més aviat estava dominat pel piano i pels instruments "exòtics" que tocava el seu germà petit, Antonio, com ara l'acordió o el xilòfon. Vaja, que si en realitat grups com Sirex o Mustang van tenir el seu model fonamental en Cliff Richard & The Shadows, els Pájaros es mouen en coordenades fins i tot anteriors.

Tenint en compte això, no és estrany que el grup soni avui en dia més interessant en la seva versió gairebé lounge que com a exponent de pop-rock. I ells mateixos, a mida que avançava la dècada, es devien trobar menys còmodes, com ho demostren les anèmiques versions de Beatles i Roy Orbison que van editar el 1965. Dos anys més tard tancarien la barraca amb un EP de cançons pròpies que demostrava que havien fet els deures, amb un pop més que acceptable marcat per les harmonies vocals, però que ja no els permetria reenganxar-se en un moment en què la novetat eren la psicodèlia i el soul. 

Un triple CD, per tant, potser més interessant des del punt de vista arqueològic que de l'estrictament musical, però fonamental per completar el retrat de la música moderna a la Barcelona dels 60. Si voleu passar per caixa, podeu fer-ho aquí.

CAST: A pesar de que en este blog a menudo he sido crítico con Rama Lama, lo que no se les puede negar es que son ahora mismo la única discográfica que realmente hace una apuesta sistemática por recuperar el legado musical español de los 60. Uno de sus últimos lanzamientos supone, en este sentido, una aportación fundamental puesto que recupera nada más y nada menos que los 67 temas grabados entre el 1959 y el 1967 por los Pájaros Locos y que hasta el momento eran prácticamente inencontrables en soporte digital, tal y como ya señalé en otra entrada. El afán completista -que probablemente sea una de las mayores virtudes de Rama Lama- los lleva a incluir incluso los otros tres temas que formaban parte del EP compartido que los Pájaros editaron como ganadores del concurso de conjuntos universitarios el 59 (lo cual supone un bonus interesante puesto que uno de ellos es de Catch As Catch Can, precedente de los Gatos Negros). Además, esta vez han encargado las notas al experto Vicente Fabuel, de forma que estas se sitúan bastante por encima de lo que es habitual en la compañía.
¿Qué encontrará el oyente en esta recopilación subtitulada "Pioneros del rock en España"? Bien, quizás es cierto que encontrará más elementos pioneros que rock propiamente: los Pájaros Locos -que arrancaron como Woody Walter el 1957 y por lo tanto, efectivamente, pueden optar a ser el primer conjunto de música moderna español- se movían en la frontera del rock, combinándolo con elementos de jazz, baladas y todo tipo de música bailable (twist, madison y también sonidos latinamericanos). A pesar de que grabaron versiones de Gene Vincent o Dion, la influencia preponderante parece ser la italiana, cosa que sin duda se acentuó por el hecho que durante bastante tiempo su bajista y cantante fue el italiano Piero Carando (que después se pasaría a los Gatos Negros). Además, a pesar de que Salvador Mayolas fue de los primeros guitarristas eléctricos del país, el sonido del conjunto más bien estaba dominado por el piano y por los instrumentos "exóticos" que tocaba su hermano pequeño, Antonio, como por ejemplo el acordeón o el xilófono. Vaya, que si en realidad grupos como Sirex o Mustang tuvieron su modelo fundamental en Cliff Richard & The Shadows, los Pájaros se mueven en coordenadas incluso anteriores.
Teniendo en cuenta esto, no es extraño que el grupo suene hoy en día más interesante en su versión casi lounge que como exponente de pop-rock. Y ellos mismos, a medida que avanzaba la década, se debían de encontrar menos cómodos, como lo demuestran las anémicas versiones de Beatles y Roy Orbison que editaron en 1965. Dos años más tarde cerrarían la barraca con un EP de canciones propias que demostraba que habían hecho los deberes, con un pop más que aceptable marcado por las armonías vocales, pero que ya no los permitiría reengancharse en un momento en que la novedad eran la psicodelia y el soul.
Un triple CD, por lo tanto, quizás más interesante desde el punto de vista arqueológico que del estrictamente musical, pero fundamental para completar el retrato de la música moderna en la Barcelona de los 60. Si queréis pasar por caja, podéis hacerlo aquí.

Lita Torelló: "Alguien ye-yé"

Continuem amb solistes, i en aquest cas és el torn de Lita Torelló, una de les més prolífiques de les cantants ie-iés barcelonines, ja que va publicar un gran nombre d'EPs per Vergara entre 1961 i 1967 (i també alguns en català per Concèntric). D'ella recuperem aquesta cançó del 1965, signada per Walker i Ramos Prada, amb la que la cantant buscava de remarcar la seva modernitat apuntant-se a la paraula de moda, tot i que curiosament qui és ye-yé no és ella sinó aquest "alguien", adornat per totes les virtuts que se li suposen: parlar anglès, beure ginebra... Si més, no la credibilitat de la cançó es veu reforçada perquè l'acompanyament és a càrrec d'un conjunt elèctric, amb protagonisme de la guitarra, i no l'habitual orquestra embafadora.

CAST: Continuamos con solistas, y en este caso es el turno de Lita Torelló, una de las más prolíficas de las cantantes ye-yés barcelonesas, puesto que publicó un gran número de EPs para Vergara entre 1961 y 1967 (y también algunos en catalán por Concèntric). De ella recuperamos esta canción del 1965, firmada por Walker y Ramos Prada, con la que la cantante buscaba remarcar su modernidad apuntándose la palabra de moda, a pesar de que curiosamente quién es ye-yé no es ella sino este "alguien", adornado por todas las virtudes que se le suponen: hablar inglés, beber ginebra... Cuanto menos, la credibilidad de la canción se ve reforzada porque el acompañamiento es a cargo de un conjunto eléctrico, con protagonismo de la guitarra, y no la habitual orquesta empalagosa. 

Francisco Heredero: "El pequeño elefante"

Al llarg de dos anys hem anat ampliant de mica en mica l'abast temàtic d'aquest blog més enllà del seu focus, els grups de la Barcelona dels 60's. Hem dedicat certa atenció a les solistes femenines de l'època, però molta menys als masculins. Un dels principals exemples seria Francisco -o Francesc- Heredero, barceloní de bona planta amb un estil melòdic però que també incorporava influències d'Elvis Presley. Té una llarga discografia a Vergara, però també alguns EPs en català a Edigsa i Concèntric. Del seu primer EP a Vergara (63). Hem recollit aquesta curiosa adaptació d'un dels temes més populars de Henry Mancini, "Baby Elephant Walk", de la banda sonora de Hatari! Ara bé, com adapta un solista una cançó instrumental? Afegint-hi una lletra, per forçada que soni: no sabem quin resultat li devia donar a Heredero, per ben plantat que fos, dir-li a la nòvia que "es cierto que pareces un pequeño elefante" al ballar. Destacable, però, l'acompanyament del Latin Combo.

Per cert, el gruix de la discografia d'Heredero a Vergara està recollida en un doble CD de Ramalama que podeu trobar aquí.

CAST: A lo largo de dos años hemos ido ampliando poco a poco el alcance temático de este blog más allá de su foco principal, los grupos de la Barcelona de los 60's. Hemos dedicado cierta atención a las solistas femeninas de la época, pero mucha menos a los masculinos. Uno de los principales ejemplos sería Francisco -o Francesc- Heredero, barcelonés de buena planta con un estilo melódico pero que también incorporaba influencias de Elvis Presley. Tiene una larga discografía a Vergara, pero también algunos EPs en catalán a Edigsa y Concèntric. De su primer EP en Vergara (63) hemos escogido esta curiosa adaptación de uno de los temas más populares de Henry Mancini, "Baby Elephant Walk", de la banda sonora de Hatari! Ahora bien, ¿cómo adapta un solista una canción instrumental? Añadiendo una letra, por forzada que suene: no sabemos qué resultado le debía de dar a Heredero, por muy plantado que fuera, decirle a la novia que "es cierto que pareces un pequeño elefante" al bailar. Destacable, sin embargo, el acompañamiento del Latin Combo.

Los Faros: "Tortilla de patata"

Avui us porto un tema d'un conjunt que haig de confessar que fins fa uns dies m'havia passat totalment desaparcebut. Va ser sentir aquesta cançó, però, i pensar que l'havia de penjar al blog. No n'he trobat massa informació: a la xarxa bàsicament es troba el nom dels components i la discografia (per exemple aquí). L'imprescindible Sólo para fans, de Gerardo Irles, els dedica unes quantes línies en les que explica que van ser llençats per Novola, la discogràfica dels Brincos, intentant repetir l'operació exitosa obtinguda amb els madrilenys: edició simultània de singles i un LP, campanya publicitària, imatge cuidada, cançons pròpies... Tot i això, l'èxit va ser molt menor de l'esperat. En tot cas, aquest "Tortilla de patata" estava inclòs al seu LP i efectivament presenta algunes simil·lituds amb el so Brincos, amb èmfasi en les veus, tot i que potser ja sona una mica antic pel 1967. En tot cas, menció especial per la psicodèlico-gastronòmica lletra.

CAST: Hoy os traigo un tema de un conjunto que debo confesar que hasta hace unos días me había pasado totalmente desapercibido. Fue escuchars esta canción, sin embargo, y pensar que la tenía que colgar en el blog. No he encontrado demasiada información: en la red básicamente se encuentra el nombre de los componentes y la discografía (por ejemplo aquí). El imprescindible Sólo para fans, de Gerardo Irles, les dedica unas cuántas líneas en las que explica que fueron lanzados por Novola, la discográfica de los Brincos, intentando repetir la operación exitosa obtenida con los madrileños: edición simultánea de singles y un LP, campaña publicitaria, imagen cuidada, canciones propias... Aún así, el éxito fue muy menor al esperado. En todo caso, esta "Tortilla de patata" estaba incluida en su LP y efectivamente presenta algunas similitudes con el sonido Brincos, con énfasis en las voces, a pesar de que quizás ya suena un poco antiguo para 1967. En todo caso, mención especial para la psicodèlico-gastronómica letra.

Entrant al tercer any d'"Eco i distorsió"

Aquest blog va arrencar el desembre de 2012 amb un objectiu molt clar i que en cap moment s'amagava: servir de promoció per a la campanya de micromecenatge que havia de servir per finançar l'edició en paper del meu llibre Eco i distorsió. Els conjunts de música moderna a la Barcelona dels 60 (per cert, encara queden exemplars: si voleu aconseguir-lo, teniu les instruccions al lateral dret de la pantalla). Mig any després, amb la campanya finalitzada, vaig decidir mantenir el blog obert. Mig any més, arribant al desembre de 2013 i amb les presentacions del llibre a Barcelona i Tarragona, es tancava el cicle.

Tot i això, el blog ha continuat en actiu durant tot el 2014. Potser a un ritme més moderat que l'any anterior, però tot i això he publicat gairebé una trentena d'entrades, el que suposen entre dues i tres per mes. No està malament.

Per tant, entrem al tercer any de funcionament del blog, i mentre hi hagi forces i estímuls d'interès continuarem amb ell. Els seguidors ja sabeu què hi podeu trobar: algunes cançons, ressenyes de discos (sobretot, reedicions actuals), alguna notícia, alguna curiositat i, malauradament, massa obituaris i entrades en record als músics d'aquesta generació que van desapareixent. A més, el blog m'està permetent parlar de grups que, per motius diversos, no van entrar al llibre, així com algunes incursions en territoris pròxims, com el món de les "chicas ye-yé" catalanes. També ocasionalment hem trencat amb el marc geogràfic i temporal que en principi ens hem fixat.

En tot cas, l'objectiu és el mateix que en bona mesura va impulsar el llibre i aquest blog des del primer dia: recuperar, dignificar i reivindicar el llegat dels conjunts de música moderna de la Barcelona dels 60, encara pendents de trobar el lloc que mereixen dins la nostra cultura popular, ja que ara mateix es mouen entre el record nostàlgic o simplement l'oblit.

En aquest sentit, dins aquest 2015 hi haurà alguna novetat bibliogràfica més interessant en la que m'hi he vist involucrat... Però ja us ho explicaré quan sigui possible.