dissabte, 17 de maig de 2014

De dècades i llengües...

Una altra defunció... Aquest cop més inesperada perquè no ha estat un dels pioners de la Barcelona dels 60, sinó un músic que es va donar a conèixer dues dècades després: Alfredo Calonge, líder de Los Negativos, i després d'altres projectes com Doctor Love, Bondage i Canary Sect, mort el passat dimarts als 53 anys. Los Negativos van ser un dels principals grups de la moguda mod dels 80 a Barcelona, tot i que de fet la seva música no era ben bé mod, sinó que bevia sobretot del garatge i la psicodèlia amb tocs californians. No faré veure que en sóc un expert: no recordo haver-los sentit mentre eren en actiu (jo llavors era jovenet i, a diferència dels seus companys de viatge Brighton 64, no devien tenir cap hit als 40 Principales), però sí que vaig comprar-me el 2005 la reedició del seu mític LP de debut, Piknik Caleidoscópico, que ben bé podria ser el millor disc de la Barcelona del 67 mai gravat a la Barcelona del 67.


A banda d'aquesta connexió sonora i espiritual, justifico aquesta entrada per recuperar la reflexió que el crític musical Jordi Bianciotto feia, justament arran de la mort de Calonge, en un article titulat "Salvem els anys 80". Bianciotto comença constatant que "de vegades sembla que la música catalana moderna hagi passat dels cantautors dels anys 60 i el rock laietà dels 70 directament a Sopa de Cabra i Els Pets, als 90, i d’aquí fins a l’actual escena de Manel, Mishima i companyia", deixant un buit als anys 80, que ell mateix atribueix a que "de vegades hi ha una tendència, potser irreflexiva, o potser no tant, a construir un fil històric de la música catalana a partir d’un criteri lingüístic".

No cal dir que comparteixo aquesta reflexió, i que, com Bianciotto, no estic gens d'acord en compartimentar per llengües. Però fixeu-vos que el que el crític denuncia respecte els anys 80 és, en bona mesura, també aplicable als grups de la Barcelona dels 60 (que també cantaven majoritàriament en castellà). De fet, quan ell mateix traça el "cànon" de la música catalana moderna, significativament als 60 hi col·loca "els cantautors" (la Nova Cançó) i no els grups de pop-rock. A més, hi ha una cosa que sempre m'ha sorprés respecte aquest cànon determinat lingüísticament: què coi hi fot allà, el rock laietà o progressiu dels 70, quan bona part dels seus artistes no s'expressaven en català?

Per mi, la cosa està clara: la música pop en català s'ha expressat i s'expressa en català, en castellà, en anglès i també en altres llengües. Cadascú és ben lliure d'escollir allò que més li agradi, però jo de moment no renuncio a res.

I després d'aquest petit sermó, us deixo amb un clip televisiu de Los Negativos.

dimecres, 7 de maig de 2014

Los Nivram, recuperats

Darrerament al blog ens hem dedicat a assenyalar a alguns dels grups que no apareixen al llibre Eco i Distorsió i que potser ho haurien d'haver fet. Los Nivram, de fet, van estar inclosos en els llistats inicials de grups que volia entrevistar però després d'algunes gestions infructuoses, vaig desistir-hi. El grup van ser potser el conjunt més popular de Granollers als anys 60, amb un nucli format pels tres germans Mauri, i van editar un parell d'EPs a mitjans de la dècada. El més sorprenent és que contenen bàsicament temes propis, i de gran qualitat, la qual cosa converteixen els Nivram en una petita troballa pels aficionats al pop 60's hispà. Ramalama va incloure els dos EPs dels Nivram en un CD compartit amb dos grups menors, Los Tiburones i Los Wikingos, tot i que sorprenentment ara mateix sóc incapaç de trobar-lo en el catàleg del web de la discogràfica.

Sigui com sigui, els Nivram tornen a estar d'actualitat. En primer lloc, Munster Records també ha reeditat les seves gravacions, però en vinil, la qual cosa farà feliç als fetitxistes d'aquest suport. Com és habitual en aquesta discogràfica, sembla que és una edició molt ben cuidada que podeu aconseguir aquí. Arran d'aquesta reedició, la revista Ruta 66 dedicava a la banda un reportatge de dues pàgines en el seu número d'abril. I, atenció, al final del reportatge es comentava que els Nivram podrien tornar a sonar en directe passat l'estiu. Bones notícies, doncs, pels fans de la banda.



CAST: Últimamente en el blog nos hemos dedicado a señalar a algunos de los grupos que no aparecen en el libro Eco i Distorsió y que quizás deberían haberlo hecho. Los Nivram, de hecho, estuvieron incluidos en los listados iniciales de grupos que quería entrevistar pero después de algunas gestiones infructuosas desistí. El grupo fue quizás el conjunto más popular de Granollers en los 60, con un núcleo formado por los tres hermanos Mauri, y editaron un par de EPs a mediados de la década. Lo más sorprendente es que contienen básicamente temas propios, y de gran calidad, lo cual convierten los Nivram en un pequeño hallazgo por los forofos del pop 60's hispano. Ramalama incluyó los dos EPs de los Nivram en un CD compartido con dos grupos menores, Los Tiburones y Los Wikingos, a pesar de que sorprendentemente ahora mismo soy incapaz de encontrarlo en el catálogo del web de la discográfica.
Sea como fuere, los Nivram vuelven a estar de actualidad. En primer lugar, Munster Records también ha reeditado sus grabaciones, pero en vinilo, lo cual hará feliz a los fetichistas de este formato. Como es habitual en esta discográfica, parece que es una edición muy muy cuidada que podéis conseguir aquí. A raíz de esta reedición, la revista Ruta 66 dedicaba a la banda un reportaje de dos páginas en su número de abril. Y, atención, al final del reportaje se comentaba que los Nivram podrían volver a sonar en directo pasado el verano. Buenas noticias, pues, para los fans de la banda.