Un altre adéu: José Luis Tejada

No voldria que el blog acabés convertint-se en un recull necrològic, però lamentablement algunes morts no les podem passar per alt. Com ara la de José Luis Tejada, cantant barceloní nascut al Paral·lel el 1944 i que va morir el passat dilluns, amb un ampli currículum en el que destaca la seva etapa a Barrabás, als anys 70, però que a efectes del nostre bloc rescatem sobretot com a solista de Los No.

Los No es van formar la primavera del 66 sumant cinc músics amb experiència -Tejada havia tingut un primer grup anomenat Crickets i després havia passat pels Finders escindits d'Álex y Los Findes- i va tenir una trajectòria curta però francament explosiva, convertint-los en un dels grups més atractius de la seva generació. Van resultar guanyadors de la primera edició del concurs "La hora de los conjuntos" que organitzava Radio Juventud, van enregistrar un parell d'EPs amb força temes propis, van patir la censura i fins i tot van actuar al Midem de Cannes. Al setembre de 1967 el grup ja s'havia desfet enmig d'una "lluita d'egos insuportable", i deixant un llegat memorable sobretot per les seves actuacions, tal i com rememora a Eco i Distorsió el guitarrista Víctor Portolés: "Per molt que s’hagi dit d’altres grups, nosaltres érem els més bèsties. Havíem arribat a sortir vestits de dona, disfressats del que fos. I destrossàvem els instruments. Una vegada, als envelats de Gràcia, el José Luis li va dir al Mike Kennedy [cantant de Los Bravos]: ‘Me dejas tu micro, a ver cómo suena.’ I el Mike Kennedy encara se’n recorda, de com li va quedar el micro. Un altre cop es van barallar dalt l’escenari el José Luis i el Jean Pierre, a cops de guitarra, i la gent aplaudia. I, clar, la gent després ja volia això. Érem perillosos: fèiem un concert a Vilafranca del Penedès i s’omplien quatre o cinc vagons a l’estació de França de gent que anava a veure’ns. I després allà hi havia hòsties."

Dissolts Los No, Tejada va convertir-se en un veritable rodamons musical, passant temporades amb uns històrics andalusos com The Rocking Boys i fins i tot un grup britànic, The Food. Semblava que havia renunciat a la música quan Fernando Arbex el va recuperar per al seu projecte Barrabás, inicialment com a cantant de directe, però a partir del segon LP ja en estudi. Poca broma: Barrabás és, encara avui, el grup espanyol que ha venut més LPs als Estats Units, amb la seva mescla de funk i ritmes afrollatins. Tejada hi militaria en la primera etapa, fins el 78, i després quan el grup va ressorgir a inicis dels 80. Posteriorment ja no estaria actiu en la música.

Si voleu sentir Tejada amb Los No teniu diversos exemples en aquest mateix blog. En canvi, us recullo un parell de vídeos amb Barrabás. El primer és el de "Hi-Jack"(1974), l'èxit més gran del grup, que va arribar al número 3 a les llistes de vendes dels EUA. Més interessant encara, ja que el so és en directe, és "Woman". Curiosament, la versió en estudi no l'havia cantada Tejada, però aquí podem comprovar que era un cantant perfectament dotat pels sons negres, i capaç de sonar convincent en anglès.

Ah, i si us mireu els dos clips podreu comprovar com el guitarrista i el baixista de Barrabás eren Ricky i Miguel Morales, germans de Junior i que ja havien acompanyat Fernando Arbex a la segona formació dels Brincos.





CAST: No querría que el blog acabara convirtiéndose en una compilación necrológica, pero lamentablemente algunas muertes no las podemos pasar por alto. Como por ejemplo la de José Luis Tejada, cantante barcelonés nacido en el Paralelo en 1944 y que murió el pasado lunes, con un amplio currículum en el que destaca su etapa en Barrabás, en los70, pero que a efectos de nuestro blog rescatamos sobre todo como solista de Los No.
Los No se formaron en la primavera del 66 sumando cinco músicos con experiencia -Tejada había tenido un primer grupo llamado Crickets y después había pasado por los Finders escindidos de Álex y Los Findes- y tuvo una trayectoria corta pero francamente explosiva, convirtiéndolos en uno de los grupos más atractivos de su generación. Resultaron ganadores de la primera edición del concurso "La hora de los conjuntos" que organizaba Radio Juventud, grabaron un par de EPs con bastantes temas propios, sufrieron la censura e incluso actuaron en el Midem de Cannes. En septiembre de 1967 el grupo ya se había deshecho en medio de una "lucha de egos insoportable", y dejando un legado memorable sobretodo por sus actuaciones, tal y cómo rememora en Eco i Distorsió el guitarrista Víctor Portolés: "Por mucho que se haya dicho otros grupos, nosotros éramos los más bestias. Habíamos llegado a salir vestidos de mujer, disfrazados de lo que fuera. Y destrozábamos los instrumentos. Una vez, en los entoldados de Gràcia, José Luis le dijo a Mike Kennedy [cantante de Los Bravos]: ‘Me dejas tú micro, a ver cómo suena.’ Y Mike Kennedy todavía se acuerda, de cómo le quedó el micro. Otra vez se pelearon arriba el escenario José Luis y Jean Pierre, a golpes de guitarra, y la gente aplaudía. Y, claro, la gente después ya quería esto. Éramos peligrosos: hacíamos un concierto en Vilafranca del Penedès y se llenaban cuatro o cinco vagones a la estación de Francia de gente que iba a vernos. Y después allá había hostias."
Disueltos Los No, Tejada se convirtió en un verdadero trotamundos musical, pasando temporadas con unos históricos andaluces como The Rocking Boys e incluso un grupo británico, The Food. Parecía que había renunciado a la música cuando Fernando Arbex lo recuperó para su proyecto Barrabás, inicialmente como cantante de directo, pero a partir del segundo LP ya en estudio. Poca broma: Barrabás es, todavía hoy, el grupo español que ha vendido más LPs en los Estados Unidos, con su mezcla de funk y ritmos afrolatinos. Tejada militaría en la primera etapa, hasta el 78, y después cuando el grupo resurgió a inicios de los 80. Posteriormente ya no estaría activo en la música.
Si queréis escuchar a Tejada con Los No tenéis varios ejemplos en este mismo blog. En cambio, os recojo un par de vídeos con Barrabás. El primero es el de "Hi-Jack"(1974), el éxito más grande del grupo, que llegó al número 3 en las listas de ventas de los EE.UU. Más interesando todavía, puesto que el sonido es en directo, es "Woman". Curiosamente, la versión en estudio no la había cantado Tejada, pero aquí podemos comprobar que era un cantante perfectamente dotado por los sonidos negros y capaz de sonar convincente en inglés.
Ah, y si os miráis los dos clips podréis comprobar como el guitarrista y el bajista de Barrabás eran Ricky y Miguel Morales, hermanos de Junior y que ya habían acompañado Fernando Arbex a la segunda formación de los Brincos.

"Eco i distorsió" al Ruta 66, El Mundo i El Punt-Avui

Sent el dia del llibre, toca una mica d'autobombo. I és que en les darreres setmanes diversos mitjans de comunicació s'han fet ressó de la publicació d'Eco i Distorsió en format llibre. Al facebook n'he anat informant, però també en vull deixar constància al blog recopilant de tant en tant les informacions que vagin apareixent.

Primer, va aparèixer una ressenya del llibre al númer de març de la revista especialitzada Ruta 66, signada per l'Alfred Crespo, que em qualifica de "viejo conocido de la casa" (efectivament, havia signat alguna col·laboració en aquesta revista, inclós un reportatge sobre el mateix tema de la Barcelona 60's). "Circuló primero de ordenador en ordenador y llega ahora al formato físico, repleto de imágenes entrañables, declaraciones de los cabezas visibles de una escena trufada de grandes nombres y efímeras aventuras", explica. A agrair que parli del "fino análisis" del llibre. Només una pega: han reproduit la portada de l'edició digital i no la física.

Després, el 3 d'abril va aparèixer una notícia al suplement "Tendències" de l'edició catalana d'El Mundo (jo tampoc m'hauria imaginat mai que hauria estat el primer mitjà generalista a fer-se'n ressó). La peça la va fer la periodista Letícia Blanco, un contacte que em va arribar, indirectament, via el Can Tuyus de Miqui Puig. Han estat prou generosos d'incloure una foto meva i abundants declaracions del menda en el text. De manera que, encara que quedi lleig, no tinc altre remei que autocitar-me: "En algún momento me pregunté: si me encantan los Beatles, los Byrds o el soul de Stax, ¿cómo es que no conozco prácticamente nada de lo que se hacía en casa en esa misma época?".

Justament, l'endemà, el suplement de Cultura d'El Punt - Avui també contenia una ressenya del llibre, en aquest cas a càrrec de l'amic Guillem Vidal (persona de gust exquisit, un dels organitzadors del festival Blues i Ritmes de Badalona) i titulada amb enginy "Visca els cabells llargs". Vidal juga amb l'avantatge de conèixer-me i recordar, d'una banda, la meva condició de periodista casteller (aquesta funció vaig desenvolupar durant anys a El Punt) i de l'altra el fet que ja fa uns anys vaig publicar una "molt notable biografia sobre the Byrds" (doncs sí, pels qui no ho sapiguen, va aparèixer a Milenio i potser encara la podeu trobar).

A l'Alfred, la Letícia i el Guillem, gràcies per fer-se ressó d'un llibre especialitzat, autoeditat i fora dels circuits comercials. I a vosaltres, si voleu aconseguir Eco i distorsió, recordeu que us el podeu descarregar gratuïtament en versió pdf o bé encarregar l'edició en paper (només quinze euros més despeses d'enviament). Teniu els enllaços pertinents en aquest mateix blog, a la columna de la dreta.

Petit homenatge a Antonio Morales, Junior

Havia començat a redactar una nova entrada quan m'he assabentat de la mort d'Antonio Morales, Junior. Tot i que, evidentment, ni Los Brincos ni Juan y Junior són "conjunts de la Barcelona dels 60s", com estableix el subtítol del blog, sí que penso que val la pena dedicar-li una petita entrada. Especialment per remarcar que Junior mereix ser recordat com un dels grans pioners del pop hispà, i no com el personatge desbordat pel circ dels programes del cor en què es va convertir aquests darrers anys, després de la mort de la seva dona, Rocío Durcal (o com una mena de versió castissa d'Ike Turner, tal i com el representa el telefilme dedicat a la vida de "Marieta" que, de forma oportunista, torna a emetre aquesta nit Tele5).

Los Brincos van ser, ras i curt, el millor grup de pop-rock espanyol dels 60. És cert que van arrencar amb alguns avantatges que els seus homòlegs barcelonins mai no haurien pogut somiar: el grup es va formar escollint un per un els components, tots ells amb bona experiència fins i tot discogràfica, i amb una visió clara, una companyia discogràfica que hi apostava convençuda i un equip de producció que sabia quina era la direcció correcta. Així, mentre els grups barcelonins s'havien de conformar a gravar els discos als estudis EMI del carrer Aragó com a millor opció, Los Brincos van enregistrar el seu segon disc a Milà i el tercer a Londres. Però potser la principal diferència és que mentre molts grups barcelonins (i madrilenys) continuaven sent hereus de Cliff Richard i els Shadows, Los Brincos potser van ser dels primers -i sens dubte els que ho van fer millor- a integrar tots els nous esquemes que aportaven els Beatles. Inclós el nou paradigma que indicava que l'èxit el garantien les composicions pròpies, i aquí és on la colecció de cançons dels Brincos els situa un o dos esglaons per sobre de qualsevol altre grup espanyol dels 60.

 Los Brincos en directe, Junior a l'esquerra.

Junior, que ja abans havia gravat un EP amb Los Pekenikes i un altre en solitari, va figurar en la formació original de Los Brincos com a guitarrista i cantant (i guaperas, és clar) amb prou feines dos anys, en els que van editar dos LPs i un EP, fins que ell i Juan Pardo van decidir anar-se'n. La ruptura, en tot cas, va demostrar que el talent estava efectivament repartit dins el grup original, ja que els nous Brincos (en els que, progressivament, s'integrarien un parell de germans Morales més) van saber mantenir el tipus (Contrabando bé podria ser el millor LP del grup), mentre que Juan y Junior van optar per un pop més comercial, a vegades un pèl ensucrat, però que quant a qualitat se situava en la gamma alta de l'escena hispana. Malgrat l'èxit, només van editar mitja dotzena de singles, fins a l'extrem de no publicar en vinil algunes cançons que sí van figurar a la pel·lícula que van protagonitzar, com aquest "Another day".



Un dels principals impactes de Los Brincos va ser arran del seu primer èxit, "Flamenco", que d'alguna manera va inaugurar una nova moda que podríem definir "ye-yé cañí" o pop amb tocs aflamencats, de la qual no es van escapar alguns grups de Barcelona, ja fos per gust o per obligació, com ara els Gatos Negros amb "María Lola" o els Cheyenes amb "Válgame la Macarena". Los Jóvenes van optar per la directa i van versionar la pròpia "Flamenco".

Dues curiositats certifiquen també la connexió de Junior amb l'escena catalana. D'una banda, els mateixos Juan y Junior van enregistrar una versió en català del seu èxit "A dos niñas", rebatejada com "A dues nenes". De l'altra, ni més ni menys que Joan Manuel Serrat també va adaptar al català un altre dels èxits del duet, l'excel·lent "En San Juan", que va publicar en un single com "Per Sant Joan".

Portada del single "A dos niñas" en "Versión catalana"

CAST: Había empezado a redactar una nueva entrada cuando me he enterado de la muerte de Antonio Morales, Junior. A pesar de que, evidentemente, ni Los Brincos ni Juan y Junior son "conjuntos de la Barcelona de los 60s", como establece el subtítulo del blog, sí que pienso que vale la pena dedicarle una pequeña entrada. Especialmente para remarcar que Junior merece ser recordado como uno de los grandes pioneros del pop hispano, y no como el personaje desbordado por el circo de los programas del corazón en que se convirtió estos últimos años, después de la muerte de su mujer, Rocío Durcal (o como una especie de versión castiza de Ike Turner, tal y como lo representa el telefilme dedicado a la vida de "Marieta" que, de forma oportunista, vuelve a emitir esta noche Tele5).
Los Brincos fueron, simplemente, el mejor grupo de pop-rock español de los 60. Es cierto que arrancaron con algunas ventajas que sus homólogos barceloneses nunca habrían podido soñar: el grupo se formó escogiendo uno por uno los componentes, todos ellos con buena experiencia incluso discográfica, y con una visión clara, una compañía discográfica que apostaba convencida y un equipo de producción que sabía cuál era la dirección correcta. Así, mientras los grupos barceloneses se tenían que conformar con grabar los discos en los estudios EMI de la calle Aragón como mejor opción, Los Brincos grabaron su segundo disco en Milán y el tercero en Londres. Pero quizás la principal diferencia es que mientras muchos grupos barceloneses (y madrileños) continuaban siendo herederos de Cliff Richard y los Shadows, Los Brincos quizás fueron de los primeros -y sin duda los que lo hicieron mejor- en integrar todos los nuevos esquemas que aportaban los Beatles. Incluso el nuevo paradigma que indicaba que el éxito lo garantizaban las composiciones propias, y aquí es donde la colección de canciones de los Brincos los sitúa uno o dos peldaños por encima de cualquiera otro grupo español de los 60.
Junior, que ya antes había grabado un EP con Los Pekenikes y otro en solitario, figuró en la formación original de Los Brincos como guitarrista y cantante (y guaperas, está claro) apenas dos años, en los que editaron dos LPs y un EP, hasta que él y Juan Pardo decidieron irse. La ruptura, en todo caso, demostró que el talento estaba efectivamente repartido dentro del grupo original, puesto que los nuevos Brincos (en los que, progresivamente, se integrarían un par de hermanos Morales más) supieron mantener el tipo (Contrabando bien podría ser el mejor LP del grupo), mientras que Juan y Junior optaron por un pop más comercial, a veces azucarado en exceso, pero que en cuanto a calidad se situaba en la gama alta de la escena hispana. A pesar del éxito, sólo editaron media docena de singles, hasta el extremo de no publicar en vinilo algunas canciones que sí figuraron a la película que protagonizaron, como este "Another day".
Uno de los principales impactos de Los Brincos fue a raíz de su primer éxito, "Flamenco", que de alguna manera inauguró una nueva moda que podríamos definir "ye-yé cañí" o pop con toques aflamencados, de la cual no se escaparon algunos grupos de Barcelona, ya fuera por gusto o por obligación, como por ejemplo los Gatos Negros con "María Lola" o los Cheyenes con "Válgame la Macarena". Los Jóvenes optaron por la directa y versionaron la propia "Flamenco".
Dos curiosidades certifican también la conexión de Junior con la escena catalana. Por un lado, los mismos Juan y Junior grabaron una versión en catalán de su éxito "A dos niñas", rebautizada como "A dues nenes". Por otro, nada más y nada menos que Joan Manuel Serrat también adaptó al catalán otro de los éxitos del dúo, el excelente "En San Juan", que publicó en un single como "Per Sant Joan". 

Golden Quarter: "Surfin' USA"

Un altre grup que s'ha quedat fora del llibre Eco i distorsió és el Golden Quarter. Es dóna la circumstància, a més, que, juntament amb Pájaros Locos i Catinos, és dels pocs conjuntos universitarios fundats a finals dels 50 que va arribar a tenir una carrera discogràfica significativa. De fet, van arribar a editar fins a vuit EPs per Vergara entre el 1962 i el 1965, amb l'habitual mescla de rock clàssic, twist i cançons italianes i la també habitual dificultat per adaptar-se als sons més novetosos a mida que avançava la dècada. Tot i això, el 1963 devien ser dels primers a tota Espanya a versionar els Beach Boys, amb una adaptació força literal (i en anglès) del "Surfin' USA".

CAST: Otro grupo que se ha quedado fuera del libro Eco i distorsió es el Golden Quarter. Se da la circunstancia, además, que, junto con Pájaros Locos y Catinos, es de los pocos conjuntos universitarios fundados a finales de los 50 que llegó a tener una carrera discográfica significativa. De hecho, llegaron a editar hasta ocho EPs para Vergara entre el 1962 y el 1965, con la habitual mezcla de rock clásico, twist y canciones italianas y la también habitual dificultad para adaptarse a los sonidos más novedosos a medida que avanzaba la década. Aún así, el 1963 debían de ser de los primeros en toda España en versionar los Beach Boys, con una adaptación bastante literal (y en inglés) del "Surfin' USA".

Los Gratsons: "Arráncalo"

Fa un parell d'entrades parlàvem del recopilatori que Munster ha publicat dedicat al pop-rock espanyol preBeatles. Los Gratsons no hi apareixen, però hi haurien encaixat perfectament. Tampoc no apareixen a Eco i distorsió, però sens dubte ho haurien de fer en una hipotètica ampliació o segon volum, ja que resulta un conjunt força interessant especialment pel seu caràcter pioner. Com que no disposo d'informació de primera mà, prefereixo remetre-us al que n'explica La Fonoteca, però en tot cas sí que val la pena apuntar que es van formar el 1961 i que el seu primer EP va aparèixer a l'octubre del 62, la qual cosa els converteix en un dels primers conjunts barcelonins a enregistrar. D'aquest primer EP podeu escoltar aquest "Rip it up" de Little Richard, tot un repte que superen dignament.

CAST: Hace un par de entradas hablábamos del recopilatorio que Munster ha publicado dedicado al pop-rock español preBeatles. Los Gratsons no aparecen en él, pero habrían encajado perfectamente. Tampoco aparecen en Eco i distorsió, pero sin duda lo tendrían que hacer en una hipotética ampliación o segundo volumen, puesto que resulta un conjunto bastante interesante especialmente por su carácter pionero. Cómo no dispongo de información de primera mano, prefiero remitiros a lo que explica La Fonoteca, pero en todo caso sí que vale la pena apuntar que se formaron en 1961 y que su primer EP apareció en octubre del 62, lo cual los convierte en uno de los primeros conjuntos barceloneses en grabar. De este primer EP podéis escuchar este "Rip it up" de Little Richard, todo un reto que superan dignamente.

El que podeu comprar legalment... i el que encara falta per reeditar

Si sou seguidors d'aquest bloc ja sabreu que sovint em lamento que aquesta o aquella cançó no han estat reeditades en format digital, i a vegades en cap format des de la seva publicació original. Sóc dels que pensa que aquest és un dels elements que més clarament demostren la poca consideració que la música pop encara té aquest país. No vull insistir ara sobre el tema, però sí repassar, dels grups inclosos al llibre Eco i distorsió, quins és possible ara comprar-ne la seva discografia de forma legal.

En aquest sentit, sens dubte els més afortunats han estat els que en el seu moment van fitxar per EMI - La Voz de Su Amo: Mustang, Lone Star, Salvajes i Picnic. EMI no ha deixat mai d'explotar amb certa dignitat el seu catàl·leg, ja fos reeditant els LPs i recopilatoris originals o bé mitjançant noves compilacions. A més, en anys recents aquests grups també han estat objecte d'atenció de la companyia discogràfica especialitzada Rama Lama Music, que igualment ha llençat en CD volums dedicats a Sirex, Cheyenes i Álex y los Findes. Generalment, aquesta és la forma més recomanable per accedir al repertori de tots els grups esmentats. Val a dir que les reedicions de Rama Lama estan ben lluny de la perfecció (algun cop he sentit a dir que Rama Lama és la Rhino espanyola, cosa que és una exageració gairebé ofensiva), però si més no acostumen a ser molt exhaustives i incorporen la informació mínimament exigible. I existeixen, que no és poca cosa, com veurem.

Si dels conjunts esmentats és relativament senzill accedir a la seva discografia, després ens trobem aquells que només se'n pot gaudir d'una part. L'exemple paradigmàtic serien els Gatos Negros, dels quals és incomprensible que no existeixi ara per ara una bona reedició integral dels set EPs i set singles que van publicar durant els 60. Sí que està reeditat en CD -sense gaire gràcia- el seu imprescindible LP del 1966 i en compacte també existeix una recopilació de vint temes que BMG va incloure dins una sèrie anomenada "Pop de los 60" en la què també van aparèixer volums dedicats a Cheyenes i Sirex, entre d'altres. La portada és horrible, no hi ha més informació que els autors de les cançons i la selecció de temes no sembla respondre a cap criteri racional, però és el que hi ha.

Pitjor encara és el que un pot aconseguir de Los Catinos: malgrat arribar a publicar 12 EPs i 14 singles, en CD només hi ha una recopilació amb catorze temes, enquadrada en la sèrie "Singles Collection" amb la què Divucsa va recuperar fa uns anys part del catàleg de Belter, de presentació infame. A més, correspon al període menys interessant de la trajectòria del grup, del 1966 en endavant, mentre queda inèdita tota la seva discografia a Vergara. De Los Pájaros Locos, que van editar 16 EPs, existeix aparentment un recopilatori publicat per OK Records i que recull 24 cançons del grup, innecessàriament dividides en dos CDs, però jo no l'he arribat a veure mai...

Després ja vénen aquells conjunts que, senzillament, no han estan disponibles en CD. Sí, és possible trobar alguna cançó en algun recopilatori, però em refereixo ara a poder comprar alguna referència dedicada a ells. En algun cas l'excusa pot ser que la discografia seria massa curta, com ara Los No, que només van publicar dos EPs, però també és cert que la mateixa Rama Lama sovint ha publicat volums amb discografies complertes de diversos grups.

Pel que fa a Los Go-Go, tot i que la seva discografia oficial també és curta (un EP i tres singles) ofereixo la idea de completar un volum incloent-hi els temes inèdits que van aparèixer en el volum 95 de la col·lecció Historia de la Música Pop Española, el single en solitari de Jordi Querol i, per què no, el single de Vértice, que al cap i a la fi van ser l'evolució natural de Los Go-Go. Es podria arrodonir un bonic CD amb algunes de les cançons de l'LP Rock & Roll Music que Max Sunyer va editar el 1972, amb Jordi Querol de vocalista. 

Potser Los Jóvenes siguin avui un grup poc recordat, però de ben segur que ho continuaran sent si ningú es planteja reeditar els seus 5 EPs i dos singles (24 temes, ideal per un CD). I resulta també sorprenent que tot i que en els darrers anys s'ha posat força èmfasi a recuperar el pop 60's en català, no hi hagi disponible la discografia d'Els Dracs (7 EPs i un single) en CD.

I el que ja és directament imperdonable és que no estiguin disponibles els dos EPs d'Els Tres Tambors, del més interessant i singular de l'escena 60's catalana. I, ja posats a demanar miracles, si algú fos capaç de localitzar els temes que havien de formar el seu primer LP -Jordi Batiste explica que tenien acabat mig disc quan el grup es va separar-, la meva felicitat seria completa.

Queda feta la carta als Reis, a veure si algú ens escolta... I si algú sap d'alguna reedició que se m'hagi escapat, que ho digui!!!

CAST: Si sois seguidores de este blog ya sabréis que a menudo me lamento que esta o aquella canción no han sido reeditadas en formato digital, y a veces en ningún formato desde su publicación original. Soy de los que piensa que este es uno de los elementos que más claramente demuestran la poca consideración que la música pop todavía tiene este país. No quiero insistir ahora sobre el tema, pero sí repasar, de los grupos incluidos en el libro Eco i distorsió, cuáles es posible ahora comprar su discografía de forma legal.
En este sentido, sin duda los más afortunados han sido los que en su momento ficharon por EMI - La Voz de Su Amo: Mustang, Lone Star, Salvajes y Picnic. EMI no ha dejado nunca de explotar con cierta dignidad su catálogo, ya fuera reeditando los LPs y recopilatorios originales o bien mediante nuevas compilaciones. Además, en años recientes estos grupos también han sido objeto de atención de la compañía discográfica especializada Rama Lama Music, que igualmente ha lanzado en CD volúmenes dedicados a Sirex, Cheyenes y Álex y los Findes. Generalmente, esta es la forma más recomendable para acceder al repertorio de todos los grupos mencionados. Hay que decir que las reediciones de Rama Lama están bien lejos de la perfección (alguna vez he oído decir que Rama Lama es la Rhino española, cosa que es una exageración casi ofensiva), pero cuando menos acostumbran a ser muy exhaustivas e incorporan la información mínimamente exigible. Y existen, que no es poca cosa, como veremos.
Si de los conjuntos mencionados es relativamente sencillo acceder a su discografía, después nos encontramos aquellos que sólo se puede disfrutar de una parte. El ejemplo paradigmático serían los Gatos Negros, de los cuales es incomprensible que no exista hoy por hoy una buena reedición integral de los siete EPs y siete singles que publicaron durante los 60. Sí que está reeditado en CD -sin mucha gracia- su imprescindible LP del 1966 y en compacto también existe una recopilación de veinte temas que BMG incluyó dentro de una serie llamada "Pop de los 60" en la que también aparecieron volúmenes dedicados a Cheyenes y Sirex, entre otros. La portada es horrible, no hay más información que los autores de las canciones y la selección de temas no parece responder a ningún criterio racional, pero es lo que hay.
Peor todavía es lo que uno puede conseguir de Los Catinos: a pesar de llegar a publicar 12 EPs y 14 singles, en CD sólo hay una recopilación con catorce temas, encuadrada en la serie "Singles Collection" con la que Divucsa recuperó hace unos años parte del catálogo de Belter, de presentación infame. Además, corresponde al periodo menos interesante de la trayectoria del grupo, del 1966 en adelante, mientras queda inédita toda su discografía en Vergara. De Los Pájaros Locos, que editaron 16 EPs, existe aparentemente un recopilatorio publicado por OK Records y que recoge 24 canciones del grupo, innecesariamente divididas en dos CDs, pero yo no lo he llegado a ver nunca...
Después ya vienen aquellos conjuntos que, sencillamente, no han están disponibles en CD. Sí, es posible encontrar alguna canción en algún recopilatorio, pero me refiero a poder comprar alguna referencia dedicada específicamente a ellos. En algún caso la excusa puede ser que la discografía sería demasiado corta, como por ejemplo Los No, que sólo publicaron dos EPs, pero también es cierto que la misma Rama Lama a menudo ha publicado volúmenes con discografías completas de varios grupos.
En cuanto a Los Go-Go, a pesar de que su discografía oficial también es corta (un EP y tres singles) ofrezco la idea de completar un volumen incluyendo los temas inéditos que aparecieron en el volumen 95 de la colección Historia de la Música Pop Española, el single en solitario de Jordi Querol y, por qué no, el single de Vértice, que al fin y al cabo fueron la evolución natural de Los Go-Go. Se podría redondear un bonito CD con algunas de las canciones del LP Rock & Roll Music que Max Sunyer editó el 1972, con Jordi Querol de vocalista.
Quizás Los Jóvenes sean hoy un grupo poco recordado, pero a buen seguro que lo continuarán siendo si nadie se plantea reeditar sus 5 EPs y dos singles (24 temas, ideal por un CD). Y resulta también sorprendente que a pesar de que en los últimos años se ha puesto bastante énfasis a recuperar el pop 60's en catalán, no esté disponible la discografía de Els Dracs (7 EPs y un single) en CD.
Y lo que ya es directamente imperdonable es que no estén disponibles los dos EPs de Els Tres Tambors, de lo más interesante y singular de la escena 60's catalana. Y, ya puestos a pedir milagros, si alguien fuera capaz de localizar los temas que tenían que formar su primer LP -Jordi Batiste explica que tenían acabado medio disco cuando el grupo se separó-, mi felicidad sería completa.
Queda hecha la carta a los Reyes, a ver si alguien nos escucha... ¡Y si alguien sabe de alguna reedición que se me haya escapado, que lo diga!!!

Twist i altres balls de moda, via Munster

Munster Records, així com les seves filials Vampisoul o Vinilíssimo, ens han donat més d'una alegria als aficionats a mirar cap enrere per saber què passava a casa nostra als anys 60. Aquest cop directament editat per la marca mare, Pippermint Twist. Rockin' Twist, Instrumentals, Exotica and other sounds from Spain 1958-1966 és un altre d'aquests recopilatoris fabulosos marca de la casa, aparegut a finals de l'any passat en CD i en doble vinil. Un total de 24 temes que, com el títol indica, es concentra en el que en podríem dir pop hispà pre-Beatles, és a dir que ens trobem alguna mostra de rock clàssic (com un impagable "Johnny, sé bueno" de Chuck Berry en versió de Los Pantalones Azules que no tenen cap problema a pronunciar "Johnny" amb la "j" aspirada), molt de twist i ballables en general i algunes cançons directament inclassificables. Un cop més, la presentació és excel·lent, amb reproduccions de les portades de tots els discos originals, crèdits i un text explicatiu de cada tema.

La nòmina de conjunts catalans és força nombrosa, inclosos els Sirex (amb el seu únic tema enregistrat en anglès), The Finder's (abans de la divisió que comportaria el naixement d'Álex y los Findes) o fins i tot Els 4 Gats, acompanyant altres noms de la resta de l'estat com Pekenikes, Relámpagos o els sevillans The Rocking Boys (que il·lustren la portada del CD). Però el més interessant és quan la recopilació deixa de banda els conjunts explícitament pop per ocupar-se d'aquells artistes amb una vinculació més tangencial amb els ritmes moderns. És aquí quan ens apareixen figures com Rudy Ventura (amb un gens menyspreable twist propi del 1961!) o el Cuarteto Maranatha, també barcelonins, interpretant gospel (!?).

Vaja, imprescindible...

CAST: Munster Records, así como sus filiales Vampisoul o Vinilíssimo, nos han dado más de una alegría a los aficionados a mirar hacia atrás para saber qué pasaba en casa nuestra en los 60. Esta vez directamente editado por la marca madre, Pippermint Twist. Rockin' Twist, Instrumentales, Exotica and other sounds from Spain 1958-1966 es otro de estos recopilatorios fabulosos marca de la casa, aparecido a finales del año pasado en CD y doble vinilo. Un total de 24 temas que, como el título indica, se concentra en lo que podríamos llamar pop hispano pre-Beatles, es decir que nos encontramos alguna muestra de rock clásico (como un impagable "Johnny, sé bueno" de Chuck Berry en versión de Los Pantalones Azules que no tienen ningún problema a pronunciar "Johnny" con la "j" aspirada), mucho twist y bailables en general y algunas canciones directamente inclasificables. Una vez más, la presentación es excelente, con reproducciones de las portadas de todos los discos originales, créditos y un texto explicativo de cada tema.
La nómina de conjuntos catalanes es bastante numerosa, incluidos los Sirex (con su único tema grabado en inglés), The Finder's (antes de la división que comportaría el nacimiento de Álex y los Findes) o incluso Els 4 Gats, acompañando a otros nombres del resto del estado como Pekenikes, Relámpagos o los sevillanos The Rocking Boys (que ilustran la portada del CD). Pero lo más interesante es cuando la recopilación deja a un lado a los conjuntos explícitamente pop para ocuparse de aquellos artistas con una vinculación más tangencial con los ritmos modernos. Es aquí cuando nos aparecen figuras como Rudy Ventura (¡con un nada despreciable twist propio del 1961) o el Cuarteto Maranatha, también barceloneses, interpretando gospel (!?).
Vaya, imprescindible...