Catalunya no és Califòrnia

Pocs repertoris tan evocadors de l'estiu com el dels Beach Boys, ara d'actualitat per la pel·lícula Love and mercy, dedicada a la vida del seu líder, Brian Wilson, que també recentment ha editat un nou disc (podeu trobar la meva valoració d'ambdòs en aquesta entrada del meu altre blog). Els Beach Boys van ser una d'aquelles combinacions màgiques d'èxit comercial i creacions innovadores i en contínua evolució. Tot i això, sembla que la seva influència a l'escena pop barcelonina dels 60 va ser més aviat discreta, si ens hem de fixar en l'escàs nombre de covers que van quedar-ne enregistrats. És possible que als artistes nord-americans els costés d'arribar més que als britànics (vegis el cas de Bob Dylan, del que algun dia haurem de parlar). També és possible que les complicades harmonies vocals dels Beach Boys fossin francament difícils de duplicar per grups que sovint no es caracteritzaven per l'excel·lència en aquest àmbit.

La majoria dels covers de conjunts barcelonins corresponen amb el període inicial dels californians, quan pregonaven les bondats del surf i la velocitat a la carretera. Així, en aquest mateix blog ja hem recollit la versió del "Surfin' USA" que van editar el 1963 el conjunt universitari Golden Quarter. El mateix any, Álex y Los Findes -encara sota el nom de The Finder's- van incloure un altre tema dels Wilson i companyia al seu primer EP, "Shut down". Això sí, en el seu cas els havia arribat clarament via un cover francès i de fet tant el títol ("Attention, accident") com la tornada els mantenen en aquesta llengua. Finalment, un altre quintet barceloní, Los Pumas, va adaptar "Little Honda" aquest cop al castellà, com "Pequeña Honda", en el seu segon i darrer EP, del 1965. Adaptació discreta però acceptable.

A partir del 1965, precisament, la música dels Beach Boys guanya en sofisticació i el grup se situa com un dels més influents... però no a Barcelona. Tant sols l'holandès Tony Ronald s'atreveix a incloure el "You're so good to me", així, en anglès, en un EP del 1967. I ja està. És possible que se'ns hagi escapat algun, però aquest quatre són els únics covers barcelonins i seixanteros dels Beach Boys que coneixem.

Podem ampliar la nòmina perquè els principals versionadors dels Beach Boys a l'Espanya franquista són els Javaloyas, grup mallorquí fitxat per EMI-Odeón, de manera que hem de pensar que molt probablement els seus discos s'enregistraven a Barcelona. Els Javaloyas tenen una llarga discografia que inclou des de temes tradicionals mallorquins a cançons "turístiques", però el 1966 aconsegueixen un cert èxit amb el "Barbara Ann" dels Beach Boys (tot i que en realitat era un tema doo woop més antic). I, no contents amb això, s'atreveixen l'any següent ni més ni menys que amb "Good vibrations", la cimera de la carrera dels californians. I tot i que sobre el paper un podria imaginar-se un desastre absolut, el cert és que se'n surten prou bé! Comproveu-ho vosaltres mateixos amb el vídeo de la seva actuació a TVE.

50 anys dels Beatles a Barcelona

Com probablement ja sabreu, el pròxim dia 3 de juliol es compliran 50 anys justos de l'històric concert dels Beatles a la Monumental de Barcelona. Com és habitual ja hi ha en marxa diverses iniciatives commemoratives, començant pel concert que es farà el mateix 3 de juliol al Palau Sant Jordi amb els Bootleg Beatles i els que van ser teloners dels de Liverpool 50 anys enrere, els Sirex. (Per cert, jo sóc bastant alèrgic a aquest tipus de bandes tribut, però haig de reconèixer, vist el vídeo corresponent, que aquests Bootleg Beatles són bastant impressionants.) A més, l'associació Beat-Les Corts ha programat del 26 al 28 de juny un Barcelona Beatles Weekend amb nombroses actuacions musicals, la presència de Pete Best -el bateria substituït per Ringo abans de l'èxit- i fins i tot un curs del Centre d’Investigacions Film-Història de la Universitat de Barcelona. I, a tot això, es publica l'enregistrament del concert que els Beatles van fer la nit abans a Madrid, a Las Ventas.

Més enllà de la mitomania o la nostàlgia, la visita dels Beatles a Barcelona va suposar una fita innegable i de fet sembla un petit miracle en un context en què la presència d'artistes anglosaxons als escenaris espanyols era més aviat escadussera. Sí, per Barcelona també van passar aquells anys els Animals, Tom Jones o Moody Blues, però els Rolling Stones no ho farien fins deu anys després, i molts altres noms fonamentals tampoc ho farien durant la seva carrera inicial. Per no parlar dels músics nord-americans. Al cap i a la fi, aquest era un país on la gent preferia comprar "El submarino amarillo" en versió Mustang.

 

Al llibre Eco i distorsió hi ha un bon espai dedicat al concert dels Beatles, evocat pel periodista José María Pallardó, Leslie dels Sirex i Santi Carulla dels Mustang. Val la pena reproduir els comentaris del periodista: 
Al mateix temps, Pallardó creu que el concert, organitzat per Francisco Bermúdez, promotor madrileny d’events taurins i espectacles diversos, va ser molt representatiu de les misèries que vivia la música pop a l’Espanya de l’època. Primer, un so extremadament deficient. I, a sobre, els Beatles van actuar dins un paquet surrealista, amb orquestres, cantants melòdics i tan sols els Sirex i els madrilenys Shakers que podien interessar al públic que havia pagat per escoltar els britànics: “És clar, això dels Beatles ho va muntar el tal Bermúdez, que igual muntava un combat de boxa. I devien pensar: ‘Qui fotem de presentador? Doncs Torrebruno, que és molt popular.’ I què tenia a veure el pobre Torrebruno amb els Beatles? ‘Total, són uns melenuts...’, devien pensar. Es notava que els que tenien diners per muntar un concert com aquest no en tenien ni idea, de la música jove...”

Com a bonus track i la nostra pròpia contribució a l'aniversari, recupero de la conversa amb Leslie algun fragment que no va aparèixer al llibre. Així, en primer lloc, el cantant dels Sirex reconeixia que en aquell moment van viure el concert com un més, i que només amb el pas del temps se'n van adonar de la importància del mateix. Prèviament, havia donat la seva opinió sobre els Beatles a nivell musical i quina havia estat la seva influència sobre els Sirex: "Gens. I jo crec que aquest és el gran encert dels Sirex. Jo escolto per primer cop el 'Twist & Shout', que  me'l porta una amiga a Calella, i dic: 'Quina 'Bamba' més ben interpretada!'. A mi no m'agradaven gaire. Jo realment els vaig apreciar amb el 'disc blanc', i llavors vaig reconèixer que eren dels millors. Però a mi tot allò del 'She loves you'..."  

Llegint-lo avui en dia algú pot pensar que Leslie exagera o és poc generós, però el cert és que els grups de la primera generació barcelonina es formen a partir d'un model anterior, el de Cliff Richard & the Shadows, i en realitat tenen poc a veure amb els Beatles... fins i tot encara que triomfessin adaptant-ne les cançons, com los Mustang. És difícil trobar a Barcelona grups clarament modelats a partir del patró Beatles, com ho serien els Brincos madrilenys. Paradoxes!

Vam passar per Lleida...

Doncs sí, divendres passat vaig tenir la sort de participar al cinquè Aplec Modernista de Ponent, convidat pel Pau Plana i la gent de Natros Sols. Presentació informal d'Eco i distorsió tant en versió llibre com en versió blog, en format de tertúlia amb el Pau i el Javier de Castro, editor i autor d'innombrables llibres i col·leccionista sixties (per cert, alguna cosa es cou a Lleida amb el Javier i l'Àlex Oró que també té a veure amb servidor de vostès). Ambient agradable al Beat Cafè i Soul, públic sel·lecte, família militant i excel·lents pizzes en acabar.

D'esquerra a dreta, Javier de Castro, servidor i Pau Plana.

I, sorpresa, sembla que no serà la darrera presentació d'Eco i distorsió... De mica en mica està arribant al seu públic.

"Eco i distorsió", al cinquè Aplec Modernista de Ponent

Tot i que ja fa pràcticament un any i mig que el llibre "Eco i distorsió" es va presentar a Barcelona i Tarragona, sembla que està ben viu! Aquest divendres tindré el gust de fer-ne una nova presentació-tertúlia a Lleida, en el marc del cinquè Aplec Modernista de Ponent, organitzat per la gent de Natros Sols. Serà a les 20:00 al Beat Cafè i Soul. Després hi haurà berenar-sopar musical (sigui el que sigui) amb Xerramequ.

Lògicament, estic encantat per la invitació! Ja us explicaré com ha anat...

Los de la Torre: "Fans"

Una de les absències que potser hauran cridat més l'atenció de la versió en llibre d'Eco i distorsió és la de Los 4 de la Torre, donada la llarga trajectòria d'aquest quartet -després tercet- barceloní, així com la seva popularitat. El cert és que va ser una absència conscient, donat que vaig considerar que el seu estil bàsicament patxanguero no encaixava amb els dels grups seleccionats. Un criteri potser discutible, però en tot cas el que era inexcusable era que no haguessin aparegut al blog. Hi poso remei amb una cançó del 1966 (de fet, el seu primer llençament ja reduits als tres germans De La Torre; com sempre, a Belter) prou representativa del seu estil amable, amb un punt humorístic, i en aquest cas amb lletra d'Armando Matías Guiu, polifacètic personatge autor dels mítics "Diálogos para Besugos" dels còmics de Bruguera i que també va escriure, precisament, per la revista Fans de la mateixa editorial.

(Sembla que hi ha algun problema amb Divshare. De moment, per no retardar encara més l'entrada, recorrem a youtube).



CAST: Una de las ausencias que quizás habrán llamado más la atención de la versión en libro de Eco i distorsió es la de Los 4 de la Torre, dada la larga trayectoria de este cuarteto -después terceto- barcelonés, así como su popularidad. Lo cierto es que fue una ausencia consciente, dado que consideré que su estilo básicamente pachanguero no encajaba con el de los grupos seleccionados. Un criterio quizás discutible, pero en todo caso lo que era inexcusable era que no hubieran aparecido en el blog. Pongo remedio a la situación con una canción del 1966 (de hecho, su primero lanzamiento ya reducidos a los tres hermanos De La Torre, como siempre en Belter) bastante representativa de su estilo amable, con un punto humorístico, y en este caso con letra de Armando Matías Guiu, polifacético personaje autor de los míticos "Diálogos para Besugos" de los cómics de Bruguera y que también escribió, precisamente, por la revista Fans de la misma editorial.

Rama Lama reedita la discografia completa dels Pájaros Locos

Tot i que en aquest bloc sovint he estat crític amb Rama Lama, el que no se'ls pot negar és que són ara mateix l'única discogràfica que realment fa una aposta sistemàtica per recuperar el llegat musical espanyol dels 60. Un dels seus darrers llençaments suposa, en aquest sentit, una aportació fonamental ja que recupera ni més ni menys que els 67 temes enregistrats entre el 1959 i el 1967 pels Pájaros Locos i que fins el moment eren pràcticament inencontrables en suport digital, tal i com ja vaig assenyalar en una altra entrada. L'afany completista -que probablement sigui una de les majors virtuts de Rama Lama- els porta a incloure fins i tot els altres tres temes que formaven part de l'EP compartit que els Pájaros van editar com a guanyadors del concurs de conjunts universitaris el 59 (la qual cosa suposa un bonus interessant ja que un d'ells és de Catch As Catch Can, precedent dels Gatos Negros). A més, aquest cop han encarregat les notes a l'expert Vicente Fabuel, de manera que aquestes se situen força per sobre del que és habitual en la companyia.

Què hi trobarà l'oient, en aquesta recopilació subtitulada "Pioneros del rock en España"? Bé, potser és cert que hi trobarà més elements pioners que rock pròpiament: els Pájaros Locos -que van arrencar com a Woody Walter el 1957 i per tant, efectivament, poden optar a ser el primer conjunt de música moderna espanyol- es movien en la frontera del rock, combinant-lo amb elements de jazz, balades i tota mena de música ballable (twist, madison i també sons llatinamericans). Tot i que van enregistrar versions de Gene Vincent o Dion, la influència preponderant sembla ser la italiana, que es devia accentuar encara més pel fet que durant força temps el seu baixista i cantant va ser l'italià Piero Carando (que després es passaria als Gatos Negros). A més, tot i que Salvador Mayolas va ser dels primers guitarristes elèctrics del país, el so del conjunt més aviat estava dominat pel piano i pels instruments "exòtics" que tocava el seu germà petit, Antonio, com ara l'acordió o el xilòfon. Vaja, que si en realitat grups com Sirex o Mustang van tenir el seu model fonamental en Cliff Richard & The Shadows, els Pájaros es mouen en coordenades fins i tot anteriors.

Tenint en compte això, no és estrany que el grup soni avui en dia més interessant en la seva versió gairebé lounge que com a exponent de pop-rock. I ells mateixos, a mida que avançava la dècada, es devien trobar menys còmodes, com ho demostren les anèmiques versions de Beatles i Roy Orbison que van editar el 1965. Dos anys més tard tancarien la barraca amb un EP de cançons pròpies que demostrava que havien fet els deures, amb un pop més que acceptable marcat per les harmonies vocals, però que ja no els permetria reenganxar-se en un moment en què la novetat eren la psicodèlia i el soul. 

Un triple CD, per tant, potser més interessant des del punt de vista arqueològic que de l'estrictament musical, però fonamental per completar el retrat de la música moderna a la Barcelona dels 60. Si voleu passar per caixa, podeu fer-ho aquí.

CAST: A pesar de que en este blog a menudo he sido crítico con Rama Lama, lo que no se les puede negar es que son ahora mismo la única discográfica que realmente hace una apuesta sistemática por recuperar el legado musical español de los 60. Uno de sus últimos lanzamientos supone, en este sentido, una aportación fundamental puesto que recupera nada más y nada menos que los 67 temas grabados entre el 1959 y el 1967 por los Pájaros Locos y que hasta el momento eran prácticamente inencontrables en soporte digital, tal y como ya señalé en otra entrada. El afán completista -que probablemente sea una de las mayores virtudes de Rama Lama- los lleva a incluir incluso los otros tres temas que formaban parte del EP compartido que los Pájaros editaron como ganadores del concurso de conjuntos universitarios el 59 (lo cual supone un bonus interesante puesto que uno de ellos es de Catch As Catch Can, precedente de los Gatos Negros). Además, esta vez han encargado las notas al experto Vicente Fabuel, de forma que estas se sitúan bastante por encima de lo que es habitual en la compañía.
¿Qué encontrará el oyente en esta recopilación subtitulada "Pioneros del rock en España"? Bien, quizás es cierto que encontrará más elementos pioneros que rock propiamente: los Pájaros Locos -que arrancaron como Woody Walter el 1957 y por lo tanto, efectivamente, pueden optar a ser el primer conjunto de música moderna español- se movían en la frontera del rock, combinándolo con elementos de jazz, baladas y todo tipo de música bailable (twist, madison y también sonidos latinamericanos). A pesar de que grabaron versiones de Gene Vincent o Dion, la influencia preponderante parece ser la italiana, cosa que sin duda se acentuó por el hecho que durante bastante tiempo su bajista y cantante fue el italiano Piero Carando (que después se pasaría a los Gatos Negros). Además, a pesar de que Salvador Mayolas fue de los primeros guitarristas eléctricos del país, el sonido del conjunto más bien estaba dominado por el piano y por los instrumentos "exóticos" que tocaba su hermano pequeño, Antonio, como por ejemplo el acordeón o el xilófono. Vaya, que si en realidad grupos como Sirex o Mustang tuvieron su modelo fundamental en Cliff Richard & The Shadows, los Pájaros se mueven en coordenadas incluso anteriores.
Teniendo en cuenta esto, no es extraño que el grupo suene hoy en día más interesante en su versión casi lounge que como exponente de pop-rock. Y ellos mismos, a medida que avanzaba la década, se debían de encontrar menos cómodos, como lo demuestran las anémicas versiones de Beatles y Roy Orbison que editaron en 1965. Dos años más tarde cerrarían la barraca con un EP de canciones propias que demostraba que habían hecho los deberes, con un pop más que aceptable marcado por las armonías vocales, pero que ya no los permitiría reengancharse en un momento en que la novedad eran la psicodelia y el soul.
Un triple CD, por lo tanto, quizás más interesante desde el punto de vista arqueológico que del estrictamente musical, pero fundamental para completar el retrato de la música moderna en la Barcelona de los 60. Si queréis pasar por caja, podéis hacerlo aquí.

Lita Torelló: "Alguien ye-yé"

Continuem amb solistes, i en aquest cas és el torn de Lita Torelló, una de les més prolífiques de les cantants ie-iés barcelonines, ja que va publicar un gran nombre d'EPs per Vergara entre 1961 i 1967 (i també alguns en català per Concèntric). D'ella recuperem aquesta cançó del 1965, signada per Walker i Ramos Prada, amb la que la cantant buscava de remarcar la seva modernitat apuntant-se a la paraula de moda, tot i que curiosament qui és ye-yé no és ella sinó aquest "alguien", adornat per totes les virtuts que se li suposen: parlar anglès, beure ginebra... Si més, no la credibilitat de la cançó es veu reforçada perquè l'acompanyament és a càrrec d'un conjunt elèctric, amb protagonisme de la guitarra, i no l'habitual orquestra embafadora.

CAST: Continuamos con solistas, y en este caso es el turno de Lita Torelló, una de las más prolíficas de las cantantes ye-yés barcelonesas, puesto que publicó un gran número de EPs para Vergara entre 1961 y 1967 (y también algunos en catalán por Concèntric). De ella recuperamos esta canción del 1965, firmada por Walker y Ramos Prada, con la que la cantante buscaba remarcar su modernidad apuntándose la palabra de moda, a pesar de que curiosamente quién es ye-yé no es ella sino este "alguien", adornado por todas las virtudes que se le suponen: hablar inglés, beber ginebra... Cuanto menos, la credibilidad de la canción se ve reforzada porque el acompañamiento es a cargo de un conjunto eléctrico, con protagonismo de la guitarra, y no la habitual orquesta empalagosa.