Francisco Heredero: "El pequeño elefante"

Al llarg de dos anys hem anat ampliant de mica en mica l'abast temàtic d'aquest blog més enllà del seu focus, els grups de la Barcelona dels 60's. Hem dedicat certa atenció a les solistes femenines de l'època, però molta menys als masculins. Un dels principals exemples seria Francisco -o Francesc- Heredero, barceloní de bona planta amb un estil melòdic però que també incorporava influències d'Elvis Presley. Té una llarga discografia a Vergara, però també alguns EPs en català a Edigsa i Concèntric. Del seu primer EP a Vergara (63). Hem recollit aquesta curiosa adaptació d'un dels temes més populars de Henry Mancini, "Baby Elephant Walk", de la banda sonora de Hatari! Ara bé, com adapta un solista una cançó instrumental? Afegint-hi una lletra, per forçada que soni: no sabem quin resultat li devia donar a Heredero, per ben plantat que fos, dir-li a la nòvia que "es cierto que pareces un pequeño elefante" al ballar. Destacable, però, l'acompanyament del Latin Combo.

Per cert, el gruix de la discografia d'Heredero a Vergara està recollida en un doble CD de Ramalama que podeu trobar aquí.

CAST: A lo largo de dos años hemos ido ampliando poco a poco el alcance temático de este blog más allá de su foco principal, los grupos de la Barcelona de los 60's. Hemos dedicado cierta atención a las solistas femeninas de la época, pero mucha menos a los masculinos. Uno de los principales ejemplos sería Francisco -o Francesc- Heredero, barcelonés de buena planta con un estilo melódico pero que también incorporaba influencias de Elvis Presley. Tiene una larga discografía a Vergara, pero también algunos EPs en catalán a Edigsa y Concèntric. De su primer EP en Vergara (63) hemos escogido esta curiosa adaptación de uno de los temas más populares de Henry Mancini, "Baby Elephant Walk", de la banda sonora de Hatari! Ahora bien, ¿cómo adapta un solista una canción instrumental? Añadiendo una letra, por forzada que suene: no sabemos qué resultado le debía de dar a Heredero, por muy plantado que fuera, decirle a la novia que "es cierto que pareces un pequeño elefante" al bailar. Destacable, sin embargo, el acompañamiento del Latin Combo.

Los Faros: "Tortilla de patata"

Avui us porto un tema d'un conjunt que haig de confessar que fins fa uns dies m'havia passat totalment desaparcebut. Va ser sentir aquesta cançó, però, i pensar que l'havia de penjar al blog. No n'he trobat massa informació: a la xarxa bàsicament es troba el nom dels components i la discografia (per exemple aquí). L'imprescindible Sólo para fans, de Gerardo Irles, els dedica unes quantes línies en les que explica que van ser llençats per Novola, la discogràfica dels Brincos, intentant repetir l'operació exitosa obtinguda amb els madrilenys: edició simultània de singles i un LP, campanya publicitària, imatge cuidada, cançons pròpies... Tot i això, l'èxit va ser molt menor de l'esperat. En tot cas, aquest "Tortilla de patata" estava inclòs al seu LP i efectivament presenta algunes simil·lituds amb el so Brincos, amb èmfasi en les veus, tot i que potser ja sona una mica antic pel 1967. En tot cas, menció especial per la psicodèlico-gastronòmica lletra.

CAST: Hoy os traigo un tema de un conjunto que debo confesar que hasta hace unos días me había pasado totalmente desapercibido. Fue escuchars esta canción, sin embargo, y pensar que la tenía que colgar en el blog. No he encontrado demasiada información: en la red básicamente se encuentra el nombre de los componentes y la discografía (por ejemplo aquí). El imprescindible Sólo para fans, de Gerardo Irles, les dedica unas cuántas líneas en las que explica que fueron lanzados por Novola, la discográfica de los Brincos, intentando repetir la operación exitosa obtenida con los madrileños: edición simultánea de singles y un LP, campaña publicitaria, imagen cuidada, canciones propias... Aún así, el éxito fue muy menor al esperado. En todo caso, esta "Tortilla de patata" estaba incluida en su LP y efectivamente presenta algunas similitudes con el sonido Brincos, con énfasis en las voces, a pesar de que quizás ya suena un poco antiguo para 1967. En todo caso, mención especial para la psicodèlico-gastronómica letra.

Entrant al tercer any d'"Eco i distorsió"

Aquest blog va arrencar el desembre de 2012 amb un objectiu molt clar i que en cap moment s'amagava: servir de promoció per a la campanya de micromecenatge que havia de servir per finançar l'edició en paper del meu llibre Eco i distorsió. Els conjunts de música moderna a la Barcelona dels 60 (per cert, encara queden exemplars: si voleu aconseguir-lo, teniu les instruccions al lateral dret de la pantalla). Mig any després, amb la campanya finalitzada, vaig decidir mantenir el blog obert. Mig any més, arribant al desembre de 2013 i amb les presentacions del llibre a Barcelona i Tarragona, es tancava el cicle.

Tot i això, el blog ha continuat en actiu durant tot el 2014. Potser a un ritme més moderat que l'any anterior, però tot i això he publicat gairebé una trentena d'entrades, el que suposen entre dues i tres per mes. No està malament.

Per tant, entrem al tercer any de funcionament del blog, i mentre hi hagi forces i estímuls d'interès continuarem amb ell. Els seguidors ja sabeu què hi podeu trobar: algunes cançons, ressenyes de discos (sobretot, reedicions actuals), alguna notícia, alguna curiositat i, malauradament, massa obituaris i entrades en record als músics d'aquesta generació que van desapareixent. A més, el blog m'està permetent parlar de grups que, per motius diversos, no van entrar al llibre, així com algunes incursions en territoris pròxims, com el món de les "chicas ye-yé" catalanes. També ocasionalment hem trencat amb el marc geogràfic i temporal que en principi ens hem fixat.

En tot cas, l'objectiu és el mateix que en bona mesura va impulsar el llibre i aquest blog des del primer dia: recuperar, dignificar i reivindicar el llegat dels conjunts de música moderna de la Barcelona dels 60, encara pendents de trobar el lloc que mereixen dins la nostra cultura popular, ja que ara mateix es mouen entre el record nostàlgic o simplement l'oblit.

En aquest sentit, dins aquest 2015 hi haurà alguna novetat bibliogràfica més interessant en la que m'hi he vist involucrat... Però ja us ho explicaré quan sigui possible.

Jorge Querol con los Go-Go: "Algo me pasó"

El recentment traspassat Joe Cocker -un més en la llarga llista de baixes d'aquest any- és conegut sobretot com a intèrpret de cançons alienes, però ocasionalment també va enregistrar alguna composició pròpia. Un exemple és "Something's goin' on", que ocupava la cara B d'un dels seus primers singles, i que justament va ser adaptada per Jordi Querol, una de les millors veus del pop-rock barceloní dels 60 i, per tant, capaç de fer justícia a l'original de Cocker. Curiosament, també va anar a parar a la cara B d'un single que tenia com a titular la més comercial "Rudi enamorado". Amb el grup en fase de descomposició (i amb la incorporació de Max Sunyer), el single anava signat com Jorge Querol con Los Go-Go, per a disgust del titular, que preferia mantenir l'estructura de banda. De fet, en poc temps, i després d'un altre single ja com a solista total, tornaria al format de grup amb el seu següent projecte, Vértice.

CAST: El recientemente traspasado Joe Cocker -uno más en la larga lista de bajas de este año- es conocido sobre todo como intérprete de canciones ajenas, pero ocasionalmente también grabó alguna composición propia. Un ejemplo es "Something's goin' on", que ocupaba la cara B de uno de sus primeros singles, y que precisamente fue adaptada por Jordi Querol, una de las mejores voces del pop-rock barcelonés de los 60 y, por lo tanto, capaz de hacer justicia al original de Cocker. Curiosamente, también fue a parar a la cara B de un single que tenía como titular la más comercial "Rudi enamorado". Con el grupo en fase de descomposición (y con la incorporación de Max Sunyer), el single iba firmado como Jorge Querol con Los Go-Go, para disgusto del titular, que prefería mantener la estructura de banda. De hecho, en poco tiempo, y después de otro single ya como solista total, volvería al formato de grupo con su siguiente proyecto, Vértice.

Tercera ració del "Pop a la catalana" d'Òscar Dalmau

Aquesta recta final d'any ens ha portat un interessant recopilatori de música en català amb apadrinament mediàtic. I no, no parlo d'El Disc de la Marató de TV3, sinó d'una referència molt més interesssant: el tercer volum de Pop a la catalana. Jazz, bossa & groovy sounds from Catalunya (1963-69), compilat pel popular periodista Òscar Dalmau i editat per Picap (podeu llegir aquí la ressenya del segon volum). En aquest tercer lliurament, Dalmau manté els estàndards de qualitat als que ens té acostumats (reproducció de les portades originals, crèdits i notes trilingües de cada cançó), al mateix temps que continua la seva tasca de rebuscar entre les velles col·leccions de vinils de cançó melòdic, easy listening o Nova Cançó per tal de trobar petits tresors que poden encaixar en la definició de pop a la catalana, entenent pop en un sentit ampli.

I és que, com ja passava en els lliuraments previs, el pop-rock de guitarres elèctriques té una presència minoritària. Així, The Bonds fan un "Satisfaction" més aviat descafeïnat, mentre que Els Picapedrers se'n surten millor amb "Ticket to ride". Curiosa l'adaptació d'un altre tema dels Beatles, "Please, please me", transformat en "L'home solter" -passant-se pel forro la lletra original, doncs- a  càrrec d'Els 4 Gats (ja sense Pi de la Serra). Tot i això, em quedo amb Els Drums per haver escollit la meravellosa "La pouppé qui fait non" de Michel Polnareff. Sent una mica generosos en la concepció que presideix aquest blog, cal anotar també la presència per partida doble d'Els de la Torre, dels que haurem de parlar algun dia, i de dos conjunts mallorquins, Los Bohemios i els més coneguts Javaloyas, així com El Dúo Dinámico traduïnt al català els seus "ojitos negros".

La resta dels 27 talls inclosos al CD corresponen a solistes de procedència diversa. En aquest sentit, probablement la troballa més sorprenent és "El mocador", un tema procedent del primer EP de Joan Manuel Serrat i arranjat a l'estil bossa nova. Això sí, el Noi del Poble Sec sona un pèl encarcarat, com si fos conscient que els ritmes brasilers no eren el seu fort.

En aquest terreny més melòdic guanyen per golejada les solistes femenines, encapçalades per una Núria Feliu molt lluny de la caricatura en què es convertiria posteriorment, sortint-se'n del repte de posar-se en la pell d'Ella Fitzgerald, ni més ni menys. L'acompanyen entre d'altres Salomé, Maria Cinta o Lita Torelló, amb un apreciable tema ie-ié ("No t'ho diré pas") escrit per Folch i Burrull. Tot i això, per mi el gran descobriment del CD és la peça que l'obre: "Res ha mort", a càrrec d'una tal Maria Pilar que, a més, n'és l'autora. Caldrà investigar més la discografia d'aquesta cantant, mentre esperem que ens arribi el quart volum de la sèrie. 

Primer volum d'una sèrie antològica del garatge espanyol 60's

Els seguidors d'aquest bloc esteu d'enhorabona per l'aparició del recopilatori Algo Salvaje. Untamed 60s Beat and Garage Nuggets From Spain, editat per Munster Records. Esteu / estem d'enhorabona per l'aparició del disc (disponible en CD i també en vinil doble) i també pel fet que la portada especifica clarament que és el volum 1 d'una sèrie que tindrà continuïtat. Genial!

Com el títol indica, es tracta de recollir algunes de les millors mostres de garatge dels 60 espanyols, un propòsit que ha guiat altres projectes anteriors (com ara els Viñedos que van aparèixer en vinil fa uns anys), però ara amb més ambició i amb la qualitat que sempre marquen les edicions de Munster. En aquest sentit, el recopilatori resulta altre cop modèlic, amb notes introductòries, crèdits complets i també comentari específic de cada cançó, a més de la reproducció de les portades originals. Un estàndard de qualitat envejable que ja caracteritzava altres recopilatoris de Munster com la sèrie Sensacional Soul o, sobretot, Peppermint Twist i Chicas!

Les notes i la selecció són obra d'un dels millors especialistes del gènere, Vicente Fabuel, que ha realitzat una veritable feina d'arqueologia musical, rebuscant, com ell mateix explica, sobretot a les cares B dels EPs, on els conjunts podien incloure algun tema més agressiu per compensar els covers edulcorats que les companyies discogràfiques els havien imposat per la cara A. Un total de 28 temes, a càrrec del mateix nombre de grups, alguns de molt coneguts (Brincos, Miguel Ríos) però representats per temes gens obvis, i d'altres de francament desconeguts (en algun cas, en efecte, fins i tot no hi ha informació sobre qui eren realment els músics que s'amagaven rera el nom en qüestió). Un altre punt positiu (almenys per mi): la majoria de cançons són composicions pròpies, tot i que també hi ha algun cover de Yardbirds, Hollies i altres.

La representació catalana és força abundant, tot i que entre els absents destaquen, precisament, Los Salvajes, que segur que apareixeran en volums futurs. En tot cas, hi trobareu temes de Tony Ronald, Lone Star, Cheyenes, Polares, Nivram, Sirex i els gironins Els Trons. Però potser sorprén especialment l'abundància i bon nivell dels conjunts mallorquins.

En tot cas, ja trigueu a passar per caixa, ja sigui via botiga o bé al web de Munster.

Los Gatos Negros: "Qué contento estoy"

La setmana passada dedicàvem una petita entrada d'homenatge a Ernesto Rodríguez, traspassat bateria dels Gatos Negros. Uns dies després ens hem trobat amb una altra notícia trista: la mort, aquest cop, de Jack Bruce, baixista, cantant i compositor de llarga trajectòria. Tot i això, se'l recorda sobretot pels anys en què va pilotar, juntament amb Eric Clapton i Ginger Baker, el supertrio Cream. Donat el virtuosisme instrumental de tots tres, no és estrany que fossin pocs els conjunts que a l'Espanya franquista s'atrevissin a versionar-los. Los Gatos Negros, però, van ser un d'ells, amb aquest "Qué contento estoy", publicat el 1967 com a cara B d'un single que completava "Homburg", dels Procol Harum (insisteixo un cop més: aquesta interessant etapa del grup està pendent de reedició digital). "I'm so glad" era un vell blues d'Skip James que Cream havien electrificat magistralment al seu primer LP. La versió dels Gatos Negros resulta més que digna, tot i la dificultat afegida que suposava la traducció de la lletra al castellà. D'altra banda, si ens hem de guiar per la portada del disc, també va ser el debut del nou baixista del grup, Frank Andrada.

En tot cas, ens serveix com a homenatge doble a Ernesto Rodríguez i Jack Bruce.

 


 CAST: La semana pasada dedicábamos una pequeña entrada de homenaje a Ernesto Rodríguez, fallecido batería de los Gatos Negros. Unos días después nos hemos encontrado con otra noticia triste: la muerte, esta vez, de Jack Bruce, bajista, cantante y compositor de larga trayectoria. Aún así, se le recuerda sobre todo por los años en qué pilotó, junto con Eric Clapton y Ginger Baker, el supertrio Cream. Dado el virtuosismo instrumental de los tres, no es extraño que fueran pocos los conjuntos que en la España franquista se atrevieran a versionarlos. Los Gatos Negros, sin embargo, fueron uno de ellos, con este "Qué contento estoy", publicado en 1967 como cara B de un single que completaba "Homburg", de los Procol Harum (insisto una vez más: esta interesante etapa del grupo está pendiente de reedición digital). "I'm so glad" era un viejo blues de Skip James que Cream habían electrificado magistralmente en su primero LP. La versión de los Gatos Negros resulta más que digna, pese a la dificultad añadida de traducir la letra al castellano. Por otro lado, si nos tenemos que guiar por la portada del disco, también supuso el debut del nuevo bajista del grupo, Frank Andrada.
En todo caso, nos sirve como homenaje doble a Ernesto Rodríguez y Jack Bruce.