Un cop més, la desaparició d'un referent motiva una nova entrada d'aquest blog. Aquest cop es tracta de la inesperada mort de David Bowie, pocs dies després de complir els 69 anys i estrenar nou disc, molt ben rebut per la crítica. Tot i que els anys daurats de Bowie van ser els 70, quan semblava anar sempre una passa per endavant, mentre canviava de pell un cop i altre -del glam de Ziggy Stardust al neo soul i després als discos enregistrats a Berlín-, no és menys cert que la seva carrera té les arrels a l'escena 60's, a la què va homenatjar en el seu àlbum de versions Pin Ups.
El nostre petit homenatge arriba de la inesperada mà dels Mustang, que el 1973 es van atrevir a versionar "Starman" en el què, de fet, va ser el seu darrer single (la majoria dels seus contemporanis feia anys que ho havien deixat). Una mostra que, el 1973, els Mustang continuaven funcionant si fa no fa com deu anys abans: "El hombre estrella" és un bon cover, amb arranjaments i interpretació pràcticament calcats de l'original i Santi Carulla mostrant que era un vocalista tot terreny. L'adéu dels Mustang ens serveix avui per dir adéu a David Bowie.
CAST: Una vez más, la desaparición de un referente motiva una nueva entrada
de este blog. Esta vez se trata de la inesperada muerte de David
Bowie, pocos días después de cumplir los 69 años y estrenar nuevo disco,
muy bien recibido por la crítica. A pesar de que los años dorados de
Bowie fueron los 70, cuando parecía ir siempre un paso por delante,
mientras cambiaba de piel una y otra vez -del glam de Ziggy Stardust al
neo soul y después a los discos grabados en Berlín-, no es menos cierto
que su carrera tiene las raíces a la escena 60's, a la que homenajeó en
su álbum de versiones Pin Ups.
Nuestro pequeño homenaje
llega de la inesperada mano de los Mustang, que en 1973 se atrevieron a
versionar "Starman" en el que, de hecho, fue su último single (la
mayoría de sus contemporáneos hacía años que lo habían dejado). Una
muestra que, en 1973, los Mustang continuaban funcionando poco más o
menos como diez años antes: "El hombre estrella" es un buen cover, con
arreglos e interpretación prácticamente calcados del original y Santi
Carulla mostrando que era un vocalista todoterreno. El adiós de los
Mustang nos sirve hoy para decir adiós a David Bowie.
dimarts, 12 de gener del 2016
dijous, 24 de desembre del 2015
Recull nadalenc
Arriba desembre el bloc compleix els tres anys. Aquest darrer ha estat el de menor activitat, en part propiciada per la "desaparició" de Divshare, la qual cosa ens dificulta la tasca de presentar-vos cançons concretes. Tot i això, mirarem de mantenir viu el blog amb altres tipus de continguts... Arriba el desembre i també arriba el Nadal. Fa un parell d'anys ja vam recuperar un single nadalenc dels Sirex. Aquest cop anem més enllà i fem una repassada a alguns dels clips que podem trobar a youtube que encaixen amb aquest blog i amb el Nadal.
Comencem amb un tema de Bruno Lomas titulat, precisament, "En Navidad". Ja hem explicat anteriorment que el de Xàtiva enregistrava els seus discos als estudis d'EMI del carrer Urgell, per la qual cosa ens permetem de portar-lo de tant en tant al nostre blog. "En Navidad", escrita pel propi Lomas, és una bonica balada del 1965, quan encara es feia acompanyar del conjunt Los Rockeros (atenció a la guitarra solista estil Hank Marvin).
Tot i això, el repertori nadalenc es nodreix bàsicament de cançons tradicionals i / o estàndards que són recreades una i mil cops per intèrprets diferents. Aquest breu clip ens mostra una altra expatriada a Barcelona -la granadina Gelu- actuant a TVE amb una no gaire reeixida versió de la inevitable "Jingle Bells".
El mercat nadalenc sempre ha estat prou potent com per a dedicar-hi discos sencers. Los De La Torre, conjunt de patxanga per excel·lència de la Barcelona dels 60, van celebrar el Nadal del 67 editant ni més ni menys que dos EPs temàtics, un en català i un altre en castellà (tots dos a Vergara, i amb la mateixa il·lustració de portada). "El petit timbaler" i "Fum, fum, fum" apareixen en els dos discos, mentre que el català es completava amb "El rabadà" i "El cant dels ocells" (que no és una nadala, però vaja...), i el castellà amb "Los peces en el río" i "Mi niño Jesús querido" (cançó desconeguda per mi).
De tot aquest repertori rescatem el "Fum, fum, fum", que a tres veus acaba tenint la seva gràcia.
Tanquem amb un altre EP de nadales, en aquest cas a càrrec de la parella composada per José Guardiola i Lita Torelló, tot i que en realitat cadascun d'ells s'ocupa d'una cara del vinil en solitari. Canten el Nadal, també de Vergara però del 1963, va suposar per a Torelló el seu primer enregistrament en català, mentre que Guardiola havia estat el primer a gravar música moderna en català ja el 1959. Repertori de clàssics incontestables: "Santa Nit", "Nadal blanc" i altre cop "Jingle Bells", que la Torelló interpreta amb més fortuna que la Gelu, ajudada per una lletra un pèl psicotrònica. L'única sorpresa (força agradable) és l'aparició d'una "Cançó de bressol", que jo coneixia en versió de... Van Morrison!
Vés per on, el senyor youtube ens ofereix l'EP sencer d'una tacada. Disfruteu-lo i fins l'any vinent.
Comencem amb un tema de Bruno Lomas titulat, precisament, "En Navidad". Ja hem explicat anteriorment que el de Xàtiva enregistrava els seus discos als estudis d'EMI del carrer Urgell, per la qual cosa ens permetem de portar-lo de tant en tant al nostre blog. "En Navidad", escrita pel propi Lomas, és una bonica balada del 1965, quan encara es feia acompanyar del conjunt Los Rockeros (atenció a la guitarra solista estil Hank Marvin).
Tot i això, el repertori nadalenc es nodreix bàsicament de cançons tradicionals i / o estàndards que són recreades una i mil cops per intèrprets diferents. Aquest breu clip ens mostra una altra expatriada a Barcelona -la granadina Gelu- actuant a TVE amb una no gaire reeixida versió de la inevitable "Jingle Bells".
El mercat nadalenc sempre ha estat prou potent com per a dedicar-hi discos sencers. Los De La Torre, conjunt de patxanga per excel·lència de la Barcelona dels 60, van celebrar el Nadal del 67 editant ni més ni menys que dos EPs temàtics, un en català i un altre en castellà (tots dos a Vergara, i amb la mateixa il·lustració de portada). "El petit timbaler" i "Fum, fum, fum" apareixen en els dos discos, mentre que el català es completava amb "El rabadà" i "El cant dels ocells" (que no és una nadala, però vaja...), i el castellà amb "Los peces en el río" i "Mi niño Jesús querido" (cançó desconeguda per mi).
De tot aquest repertori rescatem el "Fum, fum, fum", que a tres veus acaba tenint la seva gràcia.
Tanquem amb un altre EP de nadales, en aquest cas a càrrec de la parella composada per José Guardiola i Lita Torelló, tot i que en realitat cadascun d'ells s'ocupa d'una cara del vinil en solitari. Canten el Nadal, també de Vergara però del 1963, va suposar per a Torelló el seu primer enregistrament en català, mentre que Guardiola havia estat el primer a gravar música moderna en català ja el 1959. Repertori de clàssics incontestables: "Santa Nit", "Nadal blanc" i altre cop "Jingle Bells", que la Torelló interpreta amb més fortuna que la Gelu, ajudada per una lletra un pèl psicotrònica. L'única sorpresa (força agradable) és l'aparició d'una "Cançó de bressol", que jo coneixia en versió de... Van Morrison!
Vés per on, el senyor youtube ens ofereix l'EP sencer d'una tacada. Disfruteu-lo i fins l'any vinent.
Etiquetes de comentaris:
Bruno Lomas,
De La Torre,
Gelu,
José Guardiola,
Lita Torelló
dimarts, 24 de novembre del 2015
Quart lliurament del "Pop a la catalana" d'Òscar Dalmau
Sembla que amb tota la intenció de convertir-se en clàssic prenadalenc, fa un parell de caps de setmana es va llençar -amb tota l'artilleria de La Vanguardia- el quart volum de Pop a la catalana recopilat per Òscar Dalmau en la seva faceta de Phil Musical. En aquest blog ja hem ressenyat el segon i el tercer volums, de manera que no insistirem sobre les bondats del projecte, que són molts, i anirem directament al contingut d'aquest nou episodi, recordant, això sí, que aquí es parla de "pop" en una definició mooooolt àmplia.
Pel que fa al nostre interès principal, els conjunts elèctrics, en aquesta ocasió hi apareixen els Picapedrers, els Corbs i els Dracs amb versions un pèl anèmiques de Beatles, Stones i Temptations, respectivament. Més divertits resulten els mallorquins Beta Quartet amb una adaptació garatge de la cançó infantil "Ton pare no té nas". Igualment més consistent és la divisió de noies ié-ié, entre d'altres amb Lita Torelló, Betina o una Núria Feliu que s'erigeix en la gran protagonista amb un total de tres temes. També hi ha l'inevitable dosi freak amb Rudy Ventura i sobretot els meravellosos Queta i Teo. La sorpresa principal l'aporta un Miguel Ríos que interpreta en un català força creïble un tema d'aires gospel.
Tot i aquests atractius, el cert és que el CD perd una mica de gas en el tram final en el què apareixen les inclusions més discutibles (Emili Vendrell, Lluís Olivares). Tot i això, és llavors quan sona la millor cançó del disc: "Per Sant Joan" de Bruno Lomas, gran composició (original de Juan & Junior) meravellosament interpretada per l'alcoià en el que de fet va ser la cara A del seu únic single en valencià. Una cançó que mereix una entrada per ella mateixa. La farem.
Pel que fa al nostre interès principal, els conjunts elèctrics, en aquesta ocasió hi apareixen els Picapedrers, els Corbs i els Dracs amb versions un pèl anèmiques de Beatles, Stones i Temptations, respectivament. Més divertits resulten els mallorquins Beta Quartet amb una adaptació garatge de la cançó infantil "Ton pare no té nas". Igualment més consistent és la divisió de noies ié-ié, entre d'altres amb Lita Torelló, Betina o una Núria Feliu que s'erigeix en la gran protagonista amb un total de tres temes. També hi ha l'inevitable dosi freak amb Rudy Ventura i sobretot els meravellosos Queta i Teo. La sorpresa principal l'aporta un Miguel Ríos que interpreta en un català força creïble un tema d'aires gospel.
Tot i aquests atractius, el cert és que el CD perd una mica de gas en el tram final en el què apareixen les inclusions més discutibles (Emili Vendrell, Lluís Olivares). Tot i això, és llavors quan sona la millor cançó del disc: "Per Sant Joan" de Bruno Lomas, gran composició (original de Juan & Junior) meravellosament interpretada per l'alcoià en el que de fet va ser la cara A del seu únic single en valencià. Una cançó que mereix una entrada per ella mateixa. La farem.
Etiquetes de comentaris:
Bruno Lomas,
Corbs,
Dracs,
Picapedrers,
solistes femenines
diumenge, 8 de novembre del 2015
Segon volum de les "¡Chicas!" de Vampisoul
Amb la baixada de tensió que fa temps que pateix aquest blog m'havia quedat per comentar l'aparició, ja fa uns mesos, d'una novetat discogràfica francament recomanable, encara que depassi els límits estrictes temàtics i geogràfics en els que habitualment ens movem. Es tracta del segon volum de ¡Chicas! Spanish Female Singers, editat per VampiSoul. Aquí no ens cansarem de lloar les virtuts dels recopilatoris que està llençant VampiSoul (o Munster, que pel cas és mateix), i que ja hem comentat en el cas de discos dedicats als sons jamaicans, el garatge o el soul hispans. I aquest nou llençament no és una excepció: una selecció molt ben pensada a càrrec d'un especialista (altre cop Vicente Fabuel), el millor so possible i sobretot una presentació excel·lent, amb crèdits complets, breu explicació i reproducció de la portada original de cada tema.
Si bé el primer volum es concentrava en bona mesura en les chicas ye-yé més populars, aquest cop, tot i conservar alguns noms clau com Rocío Dúrcal o Karina, la selecció ha aprofundit en diverses direccions menys òbvies. D'una banda, ampliant l'espectre temporal fins al 1978, guanyant en varietat estilística. De l'altra, incorporant solistes d'origen internacional tot i que fessin part de la seva carrera a Espanya, i així tenim cantants nord-americanes (Donna Hightower, Barbara Potts), franceses (Claudine Coppin), britàniques (Satin Bells) i sobretot llatino-americanes (Las Trillizas de Oro, entre d'altres).
Amb aquesta "invasió forània", la nòmina catalana queda reduïda, si no ens fallen els números, a una sola representant: Alicia Granados. Tot i això, figura entre el més interessant del disc. Primer, perquè certament és una figura interessant: descendent d'Enric Granados, nena prodigi i emergent estrella adolescent, que amb el canvi de dècada formaria un trio vocal anomenat Alicia y Nubes Grises. Segon, perquè la canço triada, "No soy un guarismo" (1967), era una mena de crit reivindicatiu del "jo" i alhora una bonica peça pop.
Per tant, un CD ben recomanable (el podeu comprar aquí) en el què també trobareu d'altres sorpreses. Personalment, el que més m'ha impactat és "Contigo", sensual i shaftiana peça interpretada per... Paloma San Basilio! No ho hagués dit mai.
Si bé el primer volum es concentrava en bona mesura en les chicas ye-yé més populars, aquest cop, tot i conservar alguns noms clau com Rocío Dúrcal o Karina, la selecció ha aprofundit en diverses direccions menys òbvies. D'una banda, ampliant l'espectre temporal fins al 1978, guanyant en varietat estilística. De l'altra, incorporant solistes d'origen internacional tot i que fessin part de la seva carrera a Espanya, i així tenim cantants nord-americanes (Donna Hightower, Barbara Potts), franceses (Claudine Coppin), britàniques (Satin Bells) i sobretot llatino-americanes (Las Trillizas de Oro, entre d'altres).
Amb aquesta "invasió forània", la nòmina catalana queda reduïda, si no ens fallen els números, a una sola representant: Alicia Granados. Tot i això, figura entre el més interessant del disc. Primer, perquè certament és una figura interessant: descendent d'Enric Granados, nena prodigi i emergent estrella adolescent, que amb el canvi de dècada formaria un trio vocal anomenat Alicia y Nubes Grises. Segon, perquè la canço triada, "No soy un guarismo" (1967), era una mena de crit reivindicatiu del "jo" i alhora una bonica peça pop.
Per tant, un CD ben recomanable (el podeu comprar aquí) en el què també trobareu d'altres sorpreses. Personalment, el que més m'ha impactat és "Contigo", sensual i shaftiana peça interpretada per... Paloma San Basilio! No ho hagués dit mai.
Etiquetes de comentaris:
Alicia Granados,
recopilatoris,
solistes femenines
dilluns, 12 d’octubre del 2015
"Eco i Distorsió" al Northern Clot Cicle Cultural 2.0
Han passat gairebé dos mesos des de la darrera entrada. Diria que l'aturada més llarga fins el moment del blog, en part causada per la "caiguda" de Divshare. Tot i això, buscarem vies per mantenir el blog viu. I, de fet, no hem estat totalment aturats: el passat dia 26 de setembre -sí, jornada de reflexió- vam tenir la sort de participar en la jornada organitzada per la gent de Northern Clot a la Farinera. La veritat és que fa molta il·lusió veure que, quan aviat farà dos anys de la presentació del llibre, aquest continua viu i arribant a nous lectors potencials. Val a dir, a més, que després de l'experiència lleidatana, en què probablement vaig cometre l'error de deixar-ho tot massa a la improvisació, aquest cop vaig preparar un guió més definit acompanyat d'un bonic power point que em permetia recolzar-me en fotografies, i penso que tot plegat va quedar prou interessant. (Per si no ha quedat clar, ara que tinc el power point fet m'ofereixo per altres presentacions, xerrades, jornades, etc.)
La meva intervenció tot just inaugurava una tarda-vespre-nit plena de continguts. A continuació hi va haver la presentació del col·lectiu Revolució Tèxtil de Terrassa, que fins i tot una persona tan poc sensible a la moda com jo va trobar interessant. Finalitzada la part, diguem-ne, formativa, la lúdica va arrencar amb un concert desendollat de Minerva, el nou projecte de Lluís Rodríguez Comas, guitarrista de Pepper Pots i va continuar després amb una sessió amb DJ Sheriff i Txarli Brown als plats, fins que -literalment- es va esgotar la cervesa de la barra.
Tot plegat ben organitzat i dinamitzat per la gent de Northern Clot, que a més em van atendre molt bé... Un plaer!
Fotent la brasa, aquest cop almenys amb fotos.
La meva intervenció tot just inaugurava una tarda-vespre-nit plena de continguts. A continuació hi va haver la presentació del col·lectiu Revolució Tèxtil de Terrassa, que fins i tot una persona tan poc sensible a la moda com jo va trobar interessant. Finalitzada la part, diguem-ne, formativa, la lúdica va arrencar amb un concert desendollat de Minerva, el nou projecte de Lluís Rodríguez Comas, guitarrista de Pepper Pots i va continuar després amb una sessió amb DJ Sheriff i Txarli Brown als plats, fins que -literalment- es va esgotar la cervesa de la barra.
Tot plegat ben organitzat i dinamitzat per la gent de Northern Clot, que a més em van atendre molt bé... Un plaer!
dilluns, 17 d’agost del 2015
Les festes de Gràcia dels 60
(Nota: Tal i com ja he apuntat en alguna ocasió, estic contribuïnt a un nou projecte sobre la música dels 60 a Barcelona, més ampli i ambiciós que el del meu modest llibre. Espero poder-vos ampliar la informació ben aviat. De moment, en aquesta entrada faig servir material de la petita recerca que vaig fer a l'arxiu del districte de Gràcia, a la Biblioteca Jaume Fuster, per aquest nou projecte.)
Els anys 60 del segle passat es consideren habitualment una època de certa decadència pel que fa a la festa major de la Vila de Gràcia, en tant en quant va baixar notablement la participació popular, reflectida igualment en un descens del número de carrers guarnits. En canvi, pel que fa a la música popular, es pot considerar que les festes gracienques van viure una època daurada, ja que hi van passar no només els millors grups de la ciutat sinó també de tota Espanya i fins i tot algunes figures internacionals.
Així, a mitjans dels 60, i a banda dels concerts que es feien en els petits escenaris dels diversos carrers, la música es concentrava en tres envelats situats a la plaça del Diamant, la plaça del Sol i el Camp d'En Grassot. Sembla que la competència devia ser ferotge, especialment entre els dos primers, que es presentaven, respectivament, com "el entoldado de los grandes espectáculos" i "el entoldado de los grandes éxitos". Fins i tot reproduïen les rivalitats dels artistes que programaven: així, el 1965 els Sirex estaven programats tres nits a la plaça del Diamant, i els Mustang cinc a la plaça del Sol. I el 66, mentre el Diamant programava als Bravos, Sol oferia els Brincos.
Val a dir que els envelats oferien una programació, si més no, eclèctica, en què les vetllades musicals es combinaven amb jornades dedicades a la lluita lliure i festes infantils. L'eclecticisme també dominava la programació musical, ja que s'hi podien veure (sovint el mateix dia) grups de pop-rock, cantants melòdics i orquestres de tota la vida, amb aparellaments a priori impossibles com ara el de Raphael i Los Salvajes. En avançar la dècada es va convertir també en habitual dedicar una jornada a un recital de Nova Cançó.
Pel que fa a la presència d'artistes internacionals cal destacar el concert de Rita Pavone a la plaça del Sol el 1965 i, sobretot, el de Tom Jones en aquest mateix envelat l'any següent. El tigre de Gal·les va actuar acompanyat en el cartell per Tony Ronald i Chus Martínez y su Conjunto.
A continuació, reproduïm la programació musical dia a dia dels envelats, que hem pogut trobar en els programes corresponents:
Els anys 60 del segle passat es consideren habitualment una època de certa decadència pel que fa a la festa major de la Vila de Gràcia, en tant en quant va baixar notablement la participació popular, reflectida igualment en un descens del número de carrers guarnits. En canvi, pel que fa a la música popular, es pot considerar que les festes gracienques van viure una època daurada, ja que hi van passar no només els millors grups de la ciutat sinó també de tota Espanya i fins i tot algunes figures internacionals.
Així, a mitjans dels 60, i a banda dels concerts que es feien en els petits escenaris dels diversos carrers, la música es concentrava en tres envelats situats a la plaça del Diamant, la plaça del Sol i el Camp d'En Grassot. Sembla que la competència devia ser ferotge, especialment entre els dos primers, que es presentaven, respectivament, com "el entoldado de los grandes espectáculos" i "el entoldado de los grandes éxitos". Fins i tot reproduïen les rivalitats dels artistes que programaven: així, el 1965 els Sirex estaven programats tres nits a la plaça del Diamant, i els Mustang cinc a la plaça del Sol. I el 66, mentre el Diamant programava als Bravos, Sol oferia els Brincos.
Val a dir que els envelats oferien una programació, si més no, eclèctica, en què les vetllades musicals es combinaven amb jornades dedicades a la lluita lliure i festes infantils. L'eclecticisme també dominava la programació musical, ja que s'hi podien veure (sovint el mateix dia) grups de pop-rock, cantants melòdics i orquestres de tota la vida, amb aparellaments a priori impossibles com ara el de Raphael i Los Salvajes. En avançar la dècada es va convertir també en habitual dedicar una jornada a un recital de Nova Cançó.
Pel que fa a la presència d'artistes internacionals cal destacar el concert de Rita Pavone a la plaça del Sol el 1965 i, sobretot, el de Tom Jones en aquest mateix envelat l'any següent. El tigre de Gal·les va actuar acompanyat en el cartell per Tony Ronald i Chus Martínez y su Conjunto.
A continuació, reproduïm la programació musical dia a dia dels envelats, que hem pogut trobar en els programes corresponents:
1965
Plaça del Diamant
14 Quando’s, Los 4 de la Torre, Sirex
15 Quando’s, Ramón Calduch, Los Tamara
17 Orquesta Verdi, Los Pekes, Sirex
19 Rudy Ventura, Duo Dinámico, Orquesta
Maravella
21 Orquesta Maravella, Sirex, José
Guardiola
22 Mochi, Los Catinos, Orquesta Maravella,
Los Brincos
Plaça del Sol
14 Rocky Roberts, Mustang, Ellare’s
Sisters
15 Ivana, Los Nevadas, Cherokes, Donald
Duck, Intocables, Saltélites, Korean Kittens, Mustang, Rocky Roberts (24 Horas
de Música de Radio Juventud)
17 Duo Dinámico, Mustang, Hawai San Remo
19 Brincos, Ramón Calduch, Mustang
20 Rita Pavone, Orquesta Florida, Hawai
San Remo
21 Marty Cosens, Los Tamara, Mustang
22 Luis Mariano, Mustang, Beat Chics
Camp d’en Grassot
14 Luis Aguilé, Los Dukes, Orquesta
Rosaleda
15 Los Catinos, Hermanas Benítez, Orquesta
Rosaleda
19 José Guardiola, Sirex, Janio Martí y su
conjunto
21 Manolo Escobar
1966
Plaça del Diamant
13 Los 4 de la Torre, Tony Ronald, Mustang
14 Los Duques, Lorenzo González, Sirex
15 Lone Star, Los Tamara, Los Bravos
18 Gatos Negros, Álex y los Findes,
Orquesta Maravella, Sirex
20 Orquesta Maravella, José Guardiola,
Sirex, Nella Colombo
21 Los 4 de la Torre, Orquesta Maravella,
Beatles de Cádiz, Cassen
Plaça del Sol
13 Los 3 Sudamericanos, Ramon Calduch,
Hawai San Remo
14 Milva, Lone Star, Chus Martínez
15 Tom Jones, Tony Ronald, Chus Martínez
18 Cuando’s, Salvajes, Beatles de Cádiz
19 Nit Nova Cançó: Raimon, Núria Feliu,
Dracs
20 Los Cinco Latinos, Brincos, Fénix
21 Salvajes, Raphael, Farre’s
Camp d’en Grassot
13 La Lira, Sirex, Salvajes
14 Orquesta Hoot Club, los 4 de la Torre,
los Beatles de Cádiz
15 Dinos, Mustang, Duo Dinámico, Georgie
Dann
18 Duques, Tony Ronald, Mustang, Sirex
20 Orquesta Melodía, Cheyenes, Rivero
21 Orquesta Janio Martí, Lone Star, Los
Cinco Latinos
1967
Plaça del Sol
12 Peret, Adam-Grup, Vampiros
13 Les Surf, Los de la Torre, Hawai San
Remo y Adrián
14 Juan & Junio, Adam-Grup, Quando’s
15 Brincos, Massiel, Faros (tots Novola)
17 Orquesta Show Japonesa, Andrés Castel,
Los No
18 Nit Nova Cançó: Raimon, Eurogrup
19 Sirex, Pekenikes, Ramón Calduch
20 Raphael, Pekenikes, Quixot’s
Quartet
1969
Plaça del Sol
14 Sheane Fenton, Faros, Ángeles
15 Jóvenes, Kifers, Tremeloes
16 Voces Amigas, Dyango, Revolution
17 Formula V, Salomé, Carl Douglas
19 Joan Manuel Serrat
21 Comodines, Lone Star, Ramón Calduch
23 Los Mismos, Fórmula V, Los Albas, Los
Gritos
24 Los Relámpagos, Chus
Martínez, Rudy Ventura
Plaça del Diamant
14 Los Tamara, Darwin
Teoría, Fórmula V
15 Beta, Ramón
Calduch, Mike Kennedy
17 Mauné y los
Dinámicos, Tony Ronald, Jess & James
21 Dyango, Rubi
Rats, Tony Ronald
23 José Guardiola, Doble
Dinamita, Los Canarios
24 Dante, Miguel Ríos,
Henry Stephen
Etiquetes de comentaris:
Álex y Los Findes,
Brincos,
Catinos,
Cheyenes,
Concerts,
De La Torre,
Dracs,
Dúo Dinámico,
Espais,
Gatos Negros,
Jóvenes,
Mustang,
No,
Salvajes,
Sirex,
Tony Ronald
dilluns, 27 de juliol del 2015
Catalunya no és Califòrnia
Pocs repertoris tan evocadors de l'estiu com el dels Beach Boys, ara d'actualitat per la pel·lícula Love and mercy, dedicada a la vida del seu líder, Brian Wilson, que també recentment ha editat un nou disc (podeu trobar la meva valoració d'ambdòs en aquesta entrada del meu altre blog). Els Beach Boys van ser una d'aquelles combinacions màgiques d'èxit comercial i creacions innovadores i en contínua evolució. Tot i això, sembla que la seva influència a l'escena pop barcelonina dels 60 va ser més aviat discreta, si ens hem de fixar en l'escàs nombre de covers que van quedar-ne enregistrats. És possible que als artistes nord-americans els costés d'arribar més que als britànics (vegis el cas de Bob Dylan, del que algun dia haurem de parlar). També és possible que les complicades harmonies vocals dels Beach Boys fossin francament difícils de duplicar per grups que sovint no es caracteritzaven per l'excel·lència en aquest àmbit.
La majoria dels covers de conjunts barcelonins corresponen amb el període inicial dels californians, quan pregonaven les bondats del surf i la velocitat a la carretera. Així, en aquest mateix blog ja hem recollit la versió del "Surfin' USA" que van editar el 1963 el conjunt universitari Golden Quarter. El mateix any, Álex y Los Findes -encara sota el nom de The Finder's- van incloure un altre tema dels Wilson i companyia al seu primer EP, "Shut down". Això sí, en el seu cas els havia arribat clarament via un cover francès i de fet tant el títol ("Attention, accident") com la tornada els mantenen en aquesta llengua. Finalment, un altre quintet barceloní, Los Pumas, va adaptar "Little Honda" aquest cop al castellà, com "Pequeña Honda", en el seu segon i darrer EP, del 1965. Adaptació discreta però acceptable.
A partir del 1965, precisament, la música dels Beach Boys guanya en sofisticació i el grup se situa com un dels més influents... però no a Barcelona. Tant sols l'holandès Tony Ronald s'atreveix a incloure el "You're so good to me", així, en anglès, en un EP del 1967. I ja està. És possible que se'ns hagi escapat algun, però aquest quatre són els únics covers barcelonins i seixanteros dels Beach Boys que coneixem.
Podem ampliar la nòmina perquè els principals versionadors dels Beach Boys a l'Espanya franquista són els Javaloyas, grup mallorquí fitxat per EMI-Odeón, de manera que hem de pensar que molt probablement els seus discos s'enregistraven a Barcelona. Els Javaloyas tenen una llarga discografia que inclou des de temes tradicionals mallorquins a cançons "turístiques", però el 1966 aconsegueixen un cert èxit amb el "Barbara Ann" dels Beach Boys (tot i que en realitat era un tema doo woop més antic). I, no contents amb això, s'atreveixen l'any següent ni més ni menys que amb "Good vibrations", la cimera de la carrera dels californians. I tot i que sobre el paper un podria imaginar-se un desastre absolut, el cert és que se'n surten prou bé! Comproveu-ho vosaltres mateixos amb el vídeo de la seva actuació a TVE.
La majoria dels covers de conjunts barcelonins corresponen amb el període inicial dels californians, quan pregonaven les bondats del surf i la velocitat a la carretera. Així, en aquest mateix blog ja hem recollit la versió del "Surfin' USA" que van editar el 1963 el conjunt universitari Golden Quarter. El mateix any, Álex y Los Findes -encara sota el nom de The Finder's- van incloure un altre tema dels Wilson i companyia al seu primer EP, "Shut down". Això sí, en el seu cas els havia arribat clarament via un cover francès i de fet tant el títol ("Attention, accident") com la tornada els mantenen en aquesta llengua. Finalment, un altre quintet barceloní, Los Pumas, va adaptar "Little Honda" aquest cop al castellà, com "Pequeña Honda", en el seu segon i darrer EP, del 1965. Adaptació discreta però acceptable.
A partir del 1965, precisament, la música dels Beach Boys guanya en sofisticació i el grup se situa com un dels més influents... però no a Barcelona. Tant sols l'holandès Tony Ronald s'atreveix a incloure el "You're so good to me", així, en anglès, en un EP del 1967. I ja està. És possible que se'ns hagi escapat algun, però aquest quatre són els únics covers barcelonins i seixanteros dels Beach Boys que coneixem.
Podem ampliar la nòmina perquè els principals versionadors dels Beach Boys a l'Espanya franquista són els Javaloyas, grup mallorquí fitxat per EMI-Odeón, de manera que hem de pensar que molt probablement els seus discos s'enregistraven a Barcelona. Els Javaloyas tenen una llarga discografia que inclou des de temes tradicionals mallorquins a cançons "turístiques", però el 1966 aconsegueixen un cert èxit amb el "Barbara Ann" dels Beach Boys (tot i que en realitat era un tema doo woop més antic). I, no contents amb això, s'atreveixen l'any següent ni més ni menys que amb "Good vibrations", la cimera de la carrera dels californians. I tot i que sobre el paper un podria imaginar-se un desastre absolut, el cert és que se'n surten prou bé! Comproveu-ho vosaltres mateixos amb el vídeo de la seva actuació a TVE.
Etiquetes de comentaris:
Álex y Los Findes,
Beach Boys,
Golden Quarter,
influències,
Javaloyas,
Pumas.,
Tony Ronald
Subscriure's a:
Missatges (Atom)










