"Eco i Distorsió" al Northern Clot Cicle Cultural 2.0

Han passat gairebé dos mesos des de la darrera entrada. Diria que l'aturada més llarga fins el moment del blog, en part causada per la "caiguda" de Divshare. Tot i això, buscarem vies per mantenir el blog viu. I, de fet, no hem estat totalment aturats: el passat dia 26 de setembre -sí, jornada de reflexió- vam tenir la sort de participar en la jornada organitzada per la gent de Northern Clot a la Farinera. La veritat és que fa molta il·lusió veure que, quan aviat farà dos anys de la presentació del llibre, aquest continua viu i arribant a nous lectors potencials. Val a dir, a més, que després de l'experiència lleidatana, en què probablement vaig cometre l'error de deixar-ho tot massa a la improvisació, aquest cop vaig preparar un guió més definit acompanyat d'un bonic power point que em permetia recolzar-me en fotografies, i penso que tot plegat va quedar prou interessant. (Per si no ha quedat clar, ara que tinc el power point fet m'ofereixo per altres presentacions, xerrades, jornades, etc.)

Fotent la brasa, aquest cop almenys amb fotos.

La meva intervenció tot just inaugurava una tarda-vespre-nit plena de continguts. A continuació hi va haver la presentació del col·lectiu Revolució Tèxtil de Terrassa, que fins i tot una persona tan poc sensible a la moda com jo va trobar interessant. Finalitzada la part, diguem-ne, formativa, la lúdica va arrencar amb un concert desendollat de Minerva, el nou projecte de Lluís Rodríguez Comas, guitarrista de Pepper Pots i va continuar després amb una sessió amb DJ Sheriff i Txarli Brown als plats, fins que -literalment- es va esgotar la cervesa de la barra.

Tot plegat ben organitzat i dinamitzat per la gent de Northern Clot, que a més em van atendre molt bé... Un plaer!

Les festes de Gràcia dels 60

(Nota: Tal i com ja he apuntat en alguna ocasió, estic contribuïnt a un nou projecte sobre la música dels 60 a Barcelona, més ampli i ambiciós que el del meu modest llibre. Espero poder-vos ampliar la informació ben aviat. De moment, en aquesta entrada faig servir material de la petita recerca que vaig fer a l'arxiu del districte de Gràcia, a la Biblioteca Jaume Fuster, per aquest nou projecte.)

Els anys 60 del segle passat es consideren habitualment una època de certa decadència pel que fa a la festa major de la Vila de Gràcia, en tant en quant va baixar notablement la participació popular, reflectida igualment en un descens del número de carrers guarnits. En canvi, pel que fa a la música popular, es pot considerar que les festes gracienques van viure una època daurada, ja que hi van passar no només els millors grups de la ciutat sinó també de tota Espanya i fins i tot algunes figures internacionals.

Així, a mitjans dels 60, i a banda dels concerts que es feien en els petits escenaris dels diversos carrers, la música es concentrava en tres envelats situats a la plaça del Diamant, la plaça del Sol i el Camp d'En Grassot. Sembla que la competència devia ser ferotge, especialment entre els dos primers, que es presentaven, respectivament, com "el entoldado de los grandes espectáculos" i "el entoldado de los grandes éxitos". Fins i tot reproduïen les rivalitats dels artistes que programaven: així, el 1965 els Sirex estaven programats tres nits a la plaça del Diamant, i els Mustang cinc a la plaça del Sol. I el 66, mentre el Diamant programava als Bravos, Sol oferia els Brincos.

Val a dir que els envelats oferien una programació, si més no, eclèctica, en què les vetllades musicals es combinaven amb jornades dedicades a la lluita lliure i festes infantils. L'eclecticisme també dominava la programació musical, ja que s'hi podien veure (sovint el mateix dia) grups de pop-rock, cantants melòdics i orquestres de tota la vida, amb aparellaments a priori impossibles com ara el de Raphael i Los Salvajes. En avançar la dècada es va convertir també en habitual dedicar una jornada a un recital de Nova Cançó.

 
Pel que fa a la presència d'artistes internacionals cal destacar el concert de Rita Pavone a la plaça del Sol el 1965 i, sobretot, el de Tom Jones en aquest mateix envelat l'any següent. El tigre de Gal·les va actuar acompanyat en el cartell per Tony Ronald i Chus Martínez y su Conjunto.

A continuació, reproduïm la programació musical dia a dia dels envelats, que hem pogut trobar en els programes corresponents:

1965

Plaça del Diamant

14 Quando’s, Los 4 de la Torre, Sirex

15 Quando’s, Ramón Calduch, Los Tamara

17 Orquesta Verdi, Los Pekes, Sirex

19 Rudy Ventura, Duo Dinámico, Orquesta Maravella

21 Orquesta Maravella, Sirex, José Guardiola

22 Mochi, Los Catinos, Orquesta Maravella, Los Brincos

Plaça del Sol

14 Rocky Roberts, Mustang, Ellare’s Sisters

15 Ivana, Los Nevadas, Cherokes, Donald Duck, Intocables, Saltélites, Korean Kittens, Mustang, Rocky Roberts (24 Horas de Música de Radio Juventud)

17 Duo Dinámico, Mustang, Hawai San Remo

19 Brincos, Ramón Calduch, Mustang

20 Rita Pavone, Orquesta Florida, Hawai San Remo

21 Marty Cosens, Los Tamara, Mustang

22 Luis Mariano, Mustang, Beat Chics

Camp d’en Grassot

14 Luis Aguilé, Los Dukes, Orquesta Rosaleda

15 Los Catinos, Hermanas Benítez, Orquesta Rosaleda

19 José Guardiola, Sirex, Janio Martí y su conjunto

21 Manolo Escobar

1966

Plaça del Diamant

13 Los 4 de la Torre, Tony Ronald, Mustang

14 Los Duques, Lorenzo González, Sirex

15 Lone Star, Los Tamara, Los Bravos

18 Gatos Negros, Álex y los Findes, Orquesta Maravella, Sirex

20 Orquesta Maravella, José Guardiola, Sirex, Nella Colombo

21 Los 4 de la Torre, Orquesta Maravella, Beatles de Cádiz, Cassen

Plaça del Sol

13 Los 3 Sudamericanos, Ramon Calduch, Hawai San Remo

14 Milva, Lone Star, Chus Martínez

15 Tom Jones, Tony Ronald, Chus Martínez

18 Cuando’s, Salvajes, Beatles de Cádiz

19 Nit Nova Cançó: Raimon, Núria Feliu, Dracs

20 Los Cinco Latinos, Brincos, Fénix

21 Salvajes, Raphael, Farre’s

Camp d’en Grassot

13 La Lira, Sirex, Salvajes

14 Orquesta Hoot Club, los 4 de la Torre, los Beatles de Cádiz

15 Dinos, Mustang, Duo Dinámico, Georgie Dann

18 Duques, Tony Ronald, Mustang, Sirex

20 Orquesta Melodía, Cheyenes, Rivero

21 Orquesta Janio Martí, Lone Star, Los Cinco Latinos

1967

Plaça del Sol

12 Peret, Adam-Grup, Vampiros

13 Les Surf, Los de la Torre, Hawai San Remo y Adrián

14 Juan & Junio, Adam-Grup, Quando’s

15 Brincos, Massiel, Faros (tots Novola)

17 Orquesta Show Japonesa, Andrés Castel, Los No

18 Nit Nova Cançó: Raimon, Eurogrup

19 Sirex, Pekenikes, Ramón Calduch

20 Raphael, Pekenikes, Quixot’s Quartet

1969

Plaça del Sol

14 Sheane Fenton, Faros, Ángeles

15 Jóvenes, Kifers, Tremeloes

16 Voces Amigas, Dyango, Revolution

17 Formula V, Salomé, Carl Douglas

19 Joan Manuel Serrat

21 Comodines, Lone Star, Ramón Calduch

23 Los Mismos, Fórmula V, Los Albas, Los Gritos

24 Los Relámpagos, Chus Martínez, Rudy Ventura                             

Plaça del Diamant

14 Los Tamara, Darwin Teoría, Fórmula V

15 Beta, Ramón Calduch, Mike Kennedy

17 Mauné y los Dinámicos, Tony Ronald, Jess & James

21 Dyango, Rubi Rats, Tony Ronald

23 José Guardiola, Doble Dinamita, Los Canarios

24 Dante, Miguel Ríos, Henry Stephen

Catalunya no és Califòrnia

Pocs repertoris tan evocadors de l'estiu com el dels Beach Boys, ara d'actualitat per la pel·lícula Love and mercy, dedicada a la vida del seu líder, Brian Wilson, que també recentment ha editat un nou disc (podeu trobar la meva valoració d'ambdòs en aquesta entrada del meu altre blog). Els Beach Boys van ser una d'aquelles combinacions màgiques d'èxit comercial i creacions innovadores i en contínua evolució. Tot i això, sembla que la seva influència a l'escena pop barcelonina dels 60 va ser més aviat discreta, si ens hem de fixar en l'escàs nombre de covers que van quedar-ne enregistrats. És possible que als artistes nord-americans els costés d'arribar més que als britànics (vegis el cas de Bob Dylan, del que algun dia haurem de parlar). També és possible que les complicades harmonies vocals dels Beach Boys fossin francament difícils de duplicar per grups que sovint no es caracteritzaven per l'excel·lència en aquest àmbit.

La majoria dels covers de conjunts barcelonins corresponen amb el període inicial dels californians, quan pregonaven les bondats del surf i la velocitat a la carretera. Així, en aquest mateix blog ja hem recollit la versió del "Surfin' USA" que van editar el 1963 el conjunt universitari Golden Quarter. El mateix any, Álex y Los Findes -encara sota el nom de The Finder's- van incloure un altre tema dels Wilson i companyia al seu primer EP, "Shut down". Això sí, en el seu cas els havia arribat clarament via un cover francès i de fet tant el títol ("Attention, accident") com la tornada els mantenen en aquesta llengua. Finalment, un altre quintet barceloní, Los Pumas, va adaptar "Little Honda" aquest cop al castellà, com "Pequeña Honda", en el seu segon i darrer EP, del 1965. Adaptació discreta però acceptable.

A partir del 1965, precisament, la música dels Beach Boys guanya en sofisticació i el grup se situa com un dels més influents... però no a Barcelona. Tant sols l'holandès Tony Ronald s'atreveix a incloure el "You're so good to me", així, en anglès, en un EP del 1967. I ja està. És possible que se'ns hagi escapat algun, però aquest quatre són els únics covers barcelonins i seixanteros dels Beach Boys que coneixem.

Podem ampliar la nòmina perquè els principals versionadors dels Beach Boys a l'Espanya franquista són els Javaloyas, grup mallorquí fitxat per EMI-Odeón, de manera que hem de pensar que molt probablement els seus discos s'enregistraven a Barcelona. Els Javaloyas tenen una llarga discografia que inclou des de temes tradicionals mallorquins a cançons "turístiques", però el 1966 aconsegueixen un cert èxit amb el "Barbara Ann" dels Beach Boys (tot i que en realitat era un tema doo woop més antic). I, no contents amb això, s'atreveixen l'any següent ni més ni menys que amb "Good vibrations", la cimera de la carrera dels californians. I tot i que sobre el paper un podria imaginar-se un desastre absolut, el cert és que se'n surten prou bé! Comproveu-ho vosaltres mateixos amb el vídeo de la seva actuació a TVE.

50 anys dels Beatles a Barcelona

Com probablement ja sabreu, el pròxim dia 3 de juliol es compliran 50 anys justos de l'històric concert dels Beatles a la Monumental de Barcelona. Com és habitual ja hi ha en marxa diverses iniciatives commemoratives, començant pel concert que es farà el mateix 3 de juliol al Palau Sant Jordi amb els Bootleg Beatles i els que van ser teloners dels de Liverpool 50 anys enrere, els Sirex. (Per cert, jo sóc bastant alèrgic a aquest tipus de bandes tribut, però haig de reconèixer, vist el vídeo corresponent, que aquests Bootleg Beatles són bastant impressionants.) A més, l'associació Beat-Les Corts ha programat del 26 al 28 de juny un Barcelona Beatles Weekend amb nombroses actuacions musicals, la presència de Pete Best -el bateria substituït per Ringo abans de l'èxit- i fins i tot un curs del Centre d’Investigacions Film-Història de la Universitat de Barcelona. I, a tot això, es publica l'enregistrament del concert que els Beatles van fer la nit abans a Madrid, a Las Ventas.

Més enllà de la mitomania o la nostàlgia, la visita dels Beatles a Barcelona va suposar una fita innegable i de fet sembla un petit miracle en un context en què la presència d'artistes anglosaxons als escenaris espanyols era més aviat escadussera. Sí, per Barcelona també van passar aquells anys els Animals, Tom Jones o Moody Blues, però els Rolling Stones no ho farien fins deu anys després, i molts altres noms fonamentals tampoc ho farien durant la seva carrera inicial. Per no parlar dels músics nord-americans. Al cap i a la fi, aquest era un país on la gent preferia comprar "El submarino amarillo" en versió Mustang.

 

Al llibre Eco i distorsió hi ha un bon espai dedicat al concert dels Beatles, evocat pel periodista José María Pallardó, Leslie dels Sirex i Santi Carulla dels Mustang. Val la pena reproduir els comentaris del periodista: 
Al mateix temps, Pallardó creu que el concert, organitzat per Francisco Bermúdez, promotor madrileny d’events taurins i espectacles diversos, va ser molt representatiu de les misèries que vivia la música pop a l’Espanya de l’època. Primer, un so extremadament deficient. I, a sobre, els Beatles van actuar dins un paquet surrealista, amb orquestres, cantants melòdics i tan sols els Sirex i els madrilenys Shakers que podien interessar al públic que havia pagat per escoltar els britànics: “És clar, això dels Beatles ho va muntar el tal Bermúdez, que igual muntava un combat de boxa. I devien pensar: ‘Qui fotem de presentador? Doncs Torrebruno, que és molt popular.’ I què tenia a veure el pobre Torrebruno amb els Beatles? ‘Total, són uns melenuts...’, devien pensar. Es notava que els que tenien diners per muntar un concert com aquest no en tenien ni idea, de la música jove...”

Com a bonus track i la nostra pròpia contribució a l'aniversari, recupero de la conversa amb Leslie algun fragment que no va aparèixer al llibre. Així, en primer lloc, el cantant dels Sirex reconeixia que en aquell moment van viure el concert com un més, i que només amb el pas del temps se'n van adonar de la importància del mateix. Prèviament, havia donat la seva opinió sobre els Beatles a nivell musical i quina havia estat la seva influència sobre els Sirex: "Gens. I jo crec que aquest és el gran encert dels Sirex. Jo escolto per primer cop el 'Twist & Shout', que  me'l porta una amiga a Calella, i dic: 'Quina 'Bamba' més ben interpretada!'. A mi no m'agradaven gaire. Jo realment els vaig apreciar amb el 'disc blanc', i llavors vaig reconèixer que eren dels millors. Però a mi tot allò del 'She loves you'..."  

Llegint-lo avui en dia algú pot pensar que Leslie exagera o és poc generós, però el cert és que els grups de la primera generació barcelonina es formen a partir d'un model anterior, el de Cliff Richard & the Shadows, i en realitat tenen poc a veure amb els Beatles... fins i tot encara que triomfessin adaptant-ne les cançons, com los Mustang. És difícil trobar a Barcelona grups clarament modelats a partir del patró Beatles, com ho serien els Brincos madrilenys. Paradoxes!

Vam passar per Lleida...

Doncs sí, divendres passat vaig tenir la sort de participar al cinquè Aplec Modernista de Ponent, convidat pel Pau Plana i la gent de Natros Sols. Presentació informal d'Eco i distorsió tant en versió llibre com en versió blog, en format de tertúlia amb el Pau i el Javier de Castro, editor i autor d'innombrables llibres i col·leccionista sixties (per cert, alguna cosa es cou a Lleida amb el Javier i l'Àlex Oró que també té a veure amb servidor de vostès). Ambient agradable al Beat Cafè i Soul, públic sel·lecte, família militant i excel·lents pizzes en acabar.

D'esquerra a dreta, Javier de Castro, servidor i Pau Plana.

I, sorpresa, sembla que no serà la darrera presentació d'Eco i distorsió... De mica en mica està arribant al seu públic.

"Eco i distorsió", al cinquè Aplec Modernista de Ponent

Tot i que ja fa pràcticament un any i mig que el llibre "Eco i distorsió" es va presentar a Barcelona i Tarragona, sembla que està ben viu! Aquest divendres tindré el gust de fer-ne una nova presentació-tertúlia a Lleida, en el marc del cinquè Aplec Modernista de Ponent, organitzat per la gent de Natros Sols. Serà a les 20:00 al Beat Cafè i Soul. Després hi haurà berenar-sopar musical (sigui el que sigui) amb Xerramequ.

Lògicament, estic encantat per la invitació! Ja us explicaré com ha anat...

Los de la Torre: "Fans"

Una de les absències que potser hauran cridat més l'atenció de la versió en llibre d'Eco i distorsió és la de Los 4 de la Torre, donada la llarga trajectòria d'aquest quartet -després tercet- barceloní, així com la seva popularitat. El cert és que va ser una absència conscient, donat que vaig considerar que el seu estil bàsicament patxanguero no encaixava amb els dels grups seleccionats. Un criteri potser discutible, però en tot cas el que era inexcusable era que no haguessin aparegut al blog. Hi poso remei amb una cançó del 1966 (de fet, el seu primer llençament ja reduits als tres germans De La Torre; com sempre, a Belter) prou representativa del seu estil amable, amb un punt humorístic, i en aquest cas amb lletra d'Armando Matías Guiu, polifacètic personatge autor dels mítics "Diálogos para Besugos" dels còmics de Bruguera i que també va escriure, precisament, per la revista Fans de la mateixa editorial.

(Sembla que hi ha algun problema amb Divshare. De moment, per no retardar encara més l'entrada, recorrem a youtube).



CAST: Una de las ausencias que quizás habrán llamado más la atención de la versión en libro de Eco i distorsió es la de Los 4 de la Torre, dada la larga trayectoria de este cuarteto -después terceto- barcelonés, así como su popularidad. Lo cierto es que fue una ausencia consciente, dado que consideré que su estilo básicamente pachanguero no encajaba con el de los grupos seleccionados. Un criterio quizás discutible, pero en todo caso lo que era inexcusable era que no hubieran aparecido en el blog. Pongo remedio a la situación con una canción del 1966 (de hecho, su primero lanzamiento ya reducidos a los tres hermanos De La Torre, como siempre en Belter) bastante representativa de su estilo amable, con un punto humorístico, y en este caso con letra de Armando Matías Guiu, polifacético personaje autor de los míticos "Diálogos para Besugos" de los cómics de Bruguera y que también escribió, precisamente, por la revista Fans de la misma editorial.