Rama Lama reedita la discografia completa dels Pájaros Locos

Tot i que en aquest bloc sovint he estat crític amb Rama Lama, el que no se'ls pot negar és que són ara mateix l'única discogràfica que realment fa una aposta sistemàtica per recuperar el llegat musical espanyol dels 60. Un dels seus darrers llençaments suposa, en aquest sentit, una aportació fonamental ja que recupera ni més ni menys que els 67 temes enregistrats entre el 1959 i el 1967 pels Pájaros Locos i que fins el moment eren pràcticament inencontrables en suport digital, tal i com ja vaig assenyalar en una altra entrada. L'afany completista -que probablement sigui una de les majors virtuts de Rama Lama- els porta a incloure fins i tot els altres tres temes que formaven part de l'EP compartit que els Pájaros van editar com a guanyadors del concurs de conjunts universitaris el 59 (la qual cosa suposa un bonus interessant ja que un d'ells és de Catch As Catch Can, precedent dels Gatos Negros). A més, aquest cop han encarregat les notes a l'expert Vicente Fabuel, de manera que aquestes se situen força per sobre del que és habitual en la companyia.

Què hi trobarà l'oient, en aquesta recopilació subtitulada "Pioneros del rock en España"? Bé, potser és cert que hi trobarà més elements pioners que rock pròpiament: els Pájaros Locos -que van arrencar com a Woody Walter el 1957 i per tant, efectivament, poden optar a ser el primer conjunt de música moderna espanyol- es movien en la frontera del rock, combinant-lo amb elements de jazz, balades i tota mena de música ballable (twist, madison i també sons llatinamericans). Tot i que van enregistrar versions de Gene Vincent o Dion, la influència preponderant sembla ser la italiana, que es devia accentuar encara més pel fet que durant força temps el seu baixista i cantant va ser l'italià Piero Carando (que després es passaria als Gatos Negros). A més, tot i que Salvador Mayolas va ser dels primers guitarristes elèctrics del país, el so del conjunt més aviat estava dominat pel piano i pels instruments "exòtics" que tocava el seu germà petit, Antonio, com ara l'acordió o el xilòfon. Vaja, que si en realitat grups com Sirex o Mustang van tenir el seu model fonamental en Cliff Richard & The Shadows, els Pájaros es mouen en coordenades fins i tot anteriors.

Tenint en compte això, no és estrany que el grup soni avui en dia més interessant en la seva versió gairebé lounge que com a exponent de pop-rock. I ells mateixos, a mida que avançava la dècada, es devien trobar menys còmodes, com ho demostren les anèmiques versions de Beatles i Roy Orbison que van editar el 1965. Dos anys més tard tancarien la barraca amb un EP de cançons pròpies que demostrava que havien fet els deures, amb un pop més que acceptable marcat per les harmonies vocals, però que ja no els permetria reenganxar-se en un moment en què la novetat eren la psicodèlia i el soul. 

Un triple CD, per tant, potser més interessant des del punt de vista arqueològic que de l'estrictament musical, però fonamental per completar el retrat de la música moderna a la Barcelona dels 60. Si voleu passar per caixa, podeu fer-ho aquí.

CAST: A pesar de que en este blog a menudo he sido crítico con Rama Lama, lo que no se les puede negar es que son ahora mismo la única discográfica que realmente hace una apuesta sistemática por recuperar el legado musical español de los 60. Uno de sus últimos lanzamientos supone, en este sentido, una aportación fundamental puesto que recupera nada más y nada menos que los 67 temas grabados entre el 1959 y el 1967 por los Pájaros Locos y que hasta el momento eran prácticamente inencontrables en soporte digital, tal y como ya señalé en otra entrada. El afán completista -que probablemente sea una de las mayores virtudes de Rama Lama- los lleva a incluir incluso los otros tres temas que formaban parte del EP compartido que los Pájaros editaron como ganadores del concurso de conjuntos universitarios el 59 (lo cual supone un bonus interesante puesto que uno de ellos es de Catch As Catch Can, precedente de los Gatos Negros). Además, esta vez han encargado las notas al experto Vicente Fabuel, de forma que estas se sitúan bastante por encima de lo que es habitual en la compañía.
¿Qué encontrará el oyente en esta recopilación subtitulada "Pioneros del rock en España"? Bien, quizás es cierto que encontrará más elementos pioneros que rock propiamente: los Pájaros Locos -que arrancaron como Woody Walter el 1957 y por lo tanto, efectivamente, pueden optar a ser el primer conjunto de música moderna español- se movían en la frontera del rock, combinándolo con elementos de jazz, baladas y todo tipo de música bailable (twist, madison y también sonidos latinamericanos). A pesar de que grabaron versiones de Gene Vincent o Dion, la influencia preponderante parece ser la italiana, cosa que sin duda se acentuó por el hecho que durante bastante tiempo su bajista y cantante fue el italiano Piero Carando (que después se pasaría a los Gatos Negros). Además, a pesar de que Salvador Mayolas fue de los primeros guitarristas eléctricos del país, el sonido del conjunto más bien estaba dominado por el piano y por los instrumentos "exóticos" que tocaba su hermano pequeño, Antonio, como por ejemplo el acordeón o el xilófono. Vaya, que si en realidad grupos como Sirex o Mustang tuvieron su modelo fundamental en Cliff Richard & The Shadows, los Pájaros se mueven en coordenadas incluso anteriores.
Teniendo en cuenta esto, no es extraño que el grupo suene hoy en día más interesante en su versión casi lounge que como exponente de pop-rock. Y ellos mismos, a medida que avanzaba la década, se debían de encontrar menos cómodos, como lo demuestran las anémicas versiones de Beatles y Roy Orbison que editaron en 1965. Dos años más tarde cerrarían la barraca con un EP de canciones propias que demostraba que habían hecho los deberes, con un pop más que aceptable marcado por las armonías vocales, pero que ya no los permitiría reengancharse en un momento en que la novedad eran la psicodelia y el soul.
Un triple CD, por lo tanto, quizás más interesante desde el punto de vista arqueológico que del estrictamente musical, pero fundamental para completar el retrato de la música moderna en la Barcelona de los 60. Si queréis pasar por caja, podéis hacerlo aquí.

Lita Torelló: "Alguien ye-yé"

Continuem amb solistes, i en aquest cas és el torn de Lita Torelló, una de les més prolífiques de les cantants ie-iés barcelonines, ja que va publicar un gran nombre d'EPs per Vergara entre 1961 i 1967 (i també alguns en català per Concèntric). D'ella recuperem aquesta cançó del 1965, signada per Walker i Ramos Prada, amb la que la cantant buscava de remarcar la seva modernitat apuntant-se a la paraula de moda, tot i que curiosament qui és ye-yé no és ella sinó aquest "alguien", adornat per totes les virtuts que se li suposen: parlar anglès, beure ginebra... Si més, no la credibilitat de la cançó es veu reforçada perquè l'acompanyament és a càrrec d'un conjunt elèctric, amb protagonisme de la guitarra, i no l'habitual orquestra embafadora.

CAST: Continuamos con solistas, y en este caso es el turno de Lita Torelló, una de las más prolíficas de las cantantes ye-yés barcelonesas, puesto que publicó un gran número de EPs para Vergara entre 1961 y 1967 (y también algunos en catalán por Concèntric). De ella recuperamos esta canción del 1965, firmada por Walker y Ramos Prada, con la que la cantante buscaba remarcar su modernidad apuntándose la palabra de moda, a pesar de que curiosamente quién es ye-yé no es ella sino este "alguien", adornado por todas las virtudes que se le suponen: hablar inglés, beber ginebra... Cuanto menos, la credibilidad de la canción se ve reforzada porque el acompañamiento es a cargo de un conjunto eléctrico, con protagonismo de la guitarra, y no la habitual orquesta empalagosa. 

Francisco Heredero: "El pequeño elefante"

Al llarg de dos anys hem anat ampliant de mica en mica l'abast temàtic d'aquest blog més enllà del seu focus, els grups de la Barcelona dels 60's. Hem dedicat certa atenció a les solistes femenines de l'època, però molta menys als masculins. Un dels principals exemples seria Francisco -o Francesc- Heredero, barceloní de bona planta amb un estil melòdic però que també incorporava influències d'Elvis Presley. Té una llarga discografia a Vergara, però també alguns EPs en català a Edigsa i Concèntric. Del seu primer EP a Vergara (63). Hem recollit aquesta curiosa adaptació d'un dels temes més populars de Henry Mancini, "Baby Elephant Walk", de la banda sonora de Hatari! Ara bé, com adapta un solista una cançó instrumental? Afegint-hi una lletra, per forçada que soni: no sabem quin resultat li devia donar a Heredero, per ben plantat que fos, dir-li a la nòvia que "es cierto que pareces un pequeño elefante" al ballar. Destacable, però, l'acompanyament del Latin Combo.

Per cert, el gruix de la discografia d'Heredero a Vergara està recollida en un doble CD de Ramalama que podeu trobar aquí.

CAST: A lo largo de dos años hemos ido ampliando poco a poco el alcance temático de este blog más allá de su foco principal, los grupos de la Barcelona de los 60's. Hemos dedicado cierta atención a las solistas femeninas de la época, pero mucha menos a los masculinos. Uno de los principales ejemplos sería Francisco -o Francesc- Heredero, barcelonés de buena planta con un estilo melódico pero que también incorporaba influencias de Elvis Presley. Tiene una larga discografía a Vergara, pero también algunos EPs en catalán a Edigsa y Concèntric. De su primer EP en Vergara (63) hemos escogido esta curiosa adaptación de uno de los temas más populares de Henry Mancini, "Baby Elephant Walk", de la banda sonora de Hatari! Ahora bien, ¿cómo adapta un solista una canción instrumental? Añadiendo una letra, por forzada que suene: no sabemos qué resultado le debía de dar a Heredero, por muy plantado que fuera, decirle a la novia que "es cierto que pareces un pequeño elefante" al bailar. Destacable, sin embargo, el acompañamiento del Latin Combo.

Los Faros: "Tortilla de patata"

Avui us porto un tema d'un conjunt que haig de confessar que fins fa uns dies m'havia passat totalment desaparcebut. Va ser sentir aquesta cançó, però, i pensar que l'havia de penjar al blog. No n'he trobat massa informació: a la xarxa bàsicament es troba el nom dels components i la discografia (per exemple aquí). L'imprescindible Sólo para fans, de Gerardo Irles, els dedica unes quantes línies en les que explica que van ser llençats per Novola, la discogràfica dels Brincos, intentant repetir l'operació exitosa obtinguda amb els madrilenys: edició simultània de singles i un LP, campanya publicitària, imatge cuidada, cançons pròpies... Tot i això, l'èxit va ser molt menor de l'esperat. En tot cas, aquest "Tortilla de patata" estava inclòs al seu LP i efectivament presenta algunes simil·lituds amb el so Brincos, amb èmfasi en les veus, tot i que potser ja sona una mica antic pel 1967. En tot cas, menció especial per la psicodèlico-gastronòmica lletra.

CAST: Hoy os traigo un tema de un conjunto que debo confesar que hasta hace unos días me había pasado totalmente desapercibido. Fue escuchars esta canción, sin embargo, y pensar que la tenía que colgar en el blog. No he encontrado demasiada información: en la red básicamente se encuentra el nombre de los componentes y la discografía (por ejemplo aquí). El imprescindible Sólo para fans, de Gerardo Irles, les dedica unas cuántas líneas en las que explica que fueron lanzados por Novola, la discográfica de los Brincos, intentando repetir la operación exitosa obtenida con los madrileños: edición simultánea de singles y un LP, campaña publicitaria, imagen cuidada, canciones propias... Aún así, el éxito fue muy menor al esperado. En todo caso, esta "Tortilla de patata" estaba incluida en su LP y efectivamente presenta algunas similitudes con el sonido Brincos, con énfasis en las voces, a pesar de que quizás ya suena un poco antiguo para 1967. En todo caso, mención especial para la psicodèlico-gastronómica letra.

Entrant al tercer any d'"Eco i distorsió"

Aquest blog va arrencar el desembre de 2012 amb un objectiu molt clar i que en cap moment s'amagava: servir de promoció per a la campanya de micromecenatge que havia de servir per finançar l'edició en paper del meu llibre Eco i distorsió. Els conjunts de música moderna a la Barcelona dels 60 (per cert, encara queden exemplars: si voleu aconseguir-lo, teniu les instruccions al lateral dret de la pantalla). Mig any després, amb la campanya finalitzada, vaig decidir mantenir el blog obert. Mig any més, arribant al desembre de 2013 i amb les presentacions del llibre a Barcelona i Tarragona, es tancava el cicle.

Tot i això, el blog ha continuat en actiu durant tot el 2014. Potser a un ritme més moderat que l'any anterior, però tot i això he publicat gairebé una trentena d'entrades, el que suposen entre dues i tres per mes. No està malament.

Per tant, entrem al tercer any de funcionament del blog, i mentre hi hagi forces i estímuls d'interès continuarem amb ell. Els seguidors ja sabeu què hi podeu trobar: algunes cançons, ressenyes de discos (sobretot, reedicions actuals), alguna notícia, alguna curiositat i, malauradament, massa obituaris i entrades en record als músics d'aquesta generació que van desapareixent. A més, el blog m'està permetent parlar de grups que, per motius diversos, no van entrar al llibre, així com algunes incursions en territoris pròxims, com el món de les "chicas ye-yé" catalanes. També ocasionalment hem trencat amb el marc geogràfic i temporal que en principi ens hem fixat.

En tot cas, l'objectiu és el mateix que en bona mesura va impulsar el llibre i aquest blog des del primer dia: recuperar, dignificar i reivindicar el llegat dels conjunts de música moderna de la Barcelona dels 60, encara pendents de trobar el lloc que mereixen dins la nostra cultura popular, ja que ara mateix es mouen entre el record nostàlgic o simplement l'oblit.

En aquest sentit, dins aquest 2015 hi haurà alguna novetat bibliogràfica més interessant en la que m'hi he vist involucrat... Però ja us ho explicaré quan sigui possible.

Jorge Querol con los Go-Go: "Algo me pasó"

El recentment traspassat Joe Cocker -un més en la llarga llista de baixes d'aquest any- és conegut sobretot com a intèrpret de cançons alienes, però ocasionalment també va enregistrar alguna composició pròpia. Un exemple és "Something's goin' on", que ocupava la cara B d'un dels seus primers singles, i que justament va ser adaptada per Jordi Querol, una de les millors veus del pop-rock barceloní dels 60 i, per tant, capaç de fer justícia a l'original de Cocker. Curiosament, també va anar a parar a la cara B d'un single que tenia com a titular la més comercial "Rudi enamorado". Amb el grup en fase de descomposició (i amb la incorporació de Max Sunyer), el single anava signat com Jorge Querol con Los Go-Go, per a disgust del titular, que preferia mantenir l'estructura de banda. De fet, en poc temps, i després d'un altre single ja com a solista total, tornaria al format de grup amb el seu següent projecte, Vértice.

CAST: El recientemente traspasado Joe Cocker -uno más en la larga lista de bajas de este año- es conocido sobre todo como intérprete de canciones ajenas, pero ocasionalmente también grabó alguna composición propia. Un ejemplo es "Something's goin' on", que ocupaba la cara B de uno de sus primeros singles, y que precisamente fue adaptada por Jordi Querol, una de las mejores voces del pop-rock barcelonés de los 60 y, por lo tanto, capaz de hacer justicia al original de Cocker. Curiosamente, también fue a parar a la cara B de un single que tenía como titular la más comercial "Rudi enamorado". Con el grupo en fase de descomposición (y con la incorporación de Max Sunyer), el single iba firmado como Jorge Querol con Los Go-Go, para disgusto del titular, que prefería mantener la estructura de banda. De hecho, en poco tiempo, y después de otro single ya como solista total, volvería al formato de grupo con su siguiente proyecto, Vértice.

Tercera ració del "Pop a la catalana" d'Òscar Dalmau

Aquesta recta final d'any ens ha portat un interessant recopilatori de música en català amb apadrinament mediàtic. I no, no parlo d'El Disc de la Marató de TV3, sinó d'una referència molt més interesssant: el tercer volum de Pop a la catalana. Jazz, bossa & groovy sounds from Catalunya (1963-69), compilat pel popular periodista Òscar Dalmau i editat per Picap (podeu llegir aquí la ressenya del segon volum). En aquest tercer lliurament, Dalmau manté els estàndards de qualitat als que ens té acostumats (reproducció de les portades originals, crèdits i notes trilingües de cada cançó), al mateix temps que continua la seva tasca de rebuscar entre les velles col·leccions de vinils de cançó melòdic, easy listening o Nova Cançó per tal de trobar petits tresors que poden encaixar en la definició de pop a la catalana, entenent pop en un sentit ampli.

I és que, com ja passava en els lliuraments previs, el pop-rock de guitarres elèctriques té una presència minoritària. Així, The Bonds fan un "Satisfaction" més aviat descafeïnat, mentre que Els Picapedrers se'n surten millor amb "Ticket to ride". Curiosa l'adaptació d'un altre tema dels Beatles, "Please, please me", transformat en "L'home solter" -passant-se pel forro la lletra original, doncs- a  càrrec d'Els 4 Gats (ja sense Pi de la Serra). Tot i això, em quedo amb Els Drums per haver escollit la meravellosa "La pouppé qui fait non" de Michel Polnareff. Sent una mica generosos en la concepció que presideix aquest blog, cal anotar també la presència per partida doble d'Els de la Torre, dels que haurem de parlar algun dia, i de dos conjunts mallorquins, Los Bohemios i els més coneguts Javaloyas, així com El Dúo Dinámico traduïnt al català els seus "ojitos negros".

La resta dels 27 talls inclosos al CD corresponen a solistes de procedència diversa. En aquest sentit, probablement la troballa més sorprenent és "El mocador", un tema procedent del primer EP de Joan Manuel Serrat i arranjat a l'estil bossa nova. Això sí, el Noi del Poble Sec sona un pèl encarcarat, com si fos conscient que els ritmes brasilers no eren el seu fort.

En aquest terreny més melòdic guanyen per golejada les solistes femenines, encapçalades per una Núria Feliu molt lluny de la caricatura en què es convertiria posteriorment, sortint-se'n del repte de posar-se en la pell d'Ella Fitzgerald, ni més ni menys. L'acompanyen entre d'altres Salomé, Maria Cinta o Lita Torelló, amb un apreciable tema ie-ié ("No t'ho diré pas") escrit per Folch i Burrull. Tot i això, per mi el gran descobriment del CD és la peça que l'obre: "Res ha mort", a càrrec d'una tal Maria Pilar que, a més, n'és l'autora. Caldrà investigar més la discografia d'aquesta cantant, mentre esperem que ens arribi el quart volum de la sèrie.