Jorge Querol con los Go-Go: "Algo me pasó"

El recentment traspassat Joe Cocker -un més en la llarga llista de baixes d'aquest any- és conegut sobretot com a intèrpret de cançons alienes, però ocasionalment també va enregistrar alguna composició pròpia. Un exemple és "Something's goin' on", que ocupava la cara B d'un dels seus primers singles, i que justament va ser adaptada per Jordi Querol, una de les millors veus del pop-rock barceloní dels 60 i, per tant, capaç de fer justícia a l'original de Cocker. Curiosament, també va anar a parar a la cara B d'un single que tenia com a titular la més comercial "Rudi enamorado". Amb el grup en fase de descomposició (i amb la incorporació de Max Sunyer), el single anava signat com Jorge Querol con Los Go-Go, per a disgust del titular, que preferia mantenir l'estructura de banda. De fet, en poc temps, i després d'un altre single ja com a solista total, tornaria al format de grup amb el seu següent projecte, Vértice.

CAST: El recientemente traspasado Joe Cocker -uno más en la larga lista de bajas de este año- es conocido sobre todo como intérprete de canciones ajenas, pero ocasionalmente también grabó alguna composición propia. Un ejemplo es "Something's goin' on", que ocupaba la cara B de uno de sus primeros singles, y que precisamente fue adaptada por Jordi Querol, una de las mejores voces del pop-rock barcelonés de los 60 y, por lo tanto, capaz de hacer justicia al original de Cocker. Curiosamente, también fue a parar a la cara B de un single que tenía como titular la más comercial "Rudi enamorado". Con el grupo en fase de descomposición (y con la incorporación de Max Sunyer), el single iba firmado como Jorge Querol con Los Go-Go, para disgusto del titular, que prefería mantener la estructura de banda. De hecho, en poco tiempo, y después de otro single ya como solista total, volvería al formato de grupo con su siguiente proyecto, Vértice.

Tercera ració del "Pop a la catalana" d'Òscar Dalmau

Aquesta recta final d'any ens ha portat un interessant recopilatori de música en català amb apadrinament mediàtic. I no, no parlo d'El Disc de la Marató de TV3, sinó d'una referència molt més interesssant: el tercer volum de Pop a la catalana. Jazz, bossa & groovy sounds from Catalunya (1963-69), compilat pel popular periodista Òscar Dalmau i editat per Picap (podeu llegir aquí la ressenya del segon volum). En aquest tercer lliurament, Dalmau manté els estàndards de qualitat als que ens té acostumats (reproducció de les portades originals, crèdits i notes trilingües de cada cançó), al mateix temps que continua la seva tasca de rebuscar entre les velles col·leccions de vinils de cançó melòdic, easy listening o Nova Cançó per tal de trobar petits tresors que poden encaixar en la definició de pop a la catalana, entenent pop en un sentit ampli.

I és que, com ja passava en els lliuraments previs, el pop-rock de guitarres elèctriques té una presència minoritària. Així, The Bonds fan un "Satisfaction" més aviat descafeïnat, mentre que Els Picapedrers se'n surten millor amb "Ticket to ride". Curiosa l'adaptació d'un altre tema dels Beatles, "Please, please me", transformat en "L'home solter" -passant-se pel forro la lletra original, doncs- a  càrrec d'Els 4 Gats (ja sense Pi de la Serra). Tot i això, em quedo amb Els Drums per haver escollit la meravellosa "La pouppé qui fait non" de Michel Polnareff. Sent una mica generosos en la concepció que presideix aquest blog, cal anotar també la presència per partida doble d'Els de la Torre, dels que haurem de parlar algun dia, i de dos conjunts mallorquins, Los Bohemios i els més coneguts Javaloyas, així com El Dúo Dinámico traduïnt al català els seus "ojitos negros".

La resta dels 27 talls inclosos al CD corresponen a solistes de procedència diversa. En aquest sentit, probablement la troballa més sorprenent és "El mocador", un tema procedent del primer EP de Joan Manuel Serrat i arranjat a l'estil bossa nova. Això sí, el Noi del Poble Sec sona un pèl encarcarat, com si fos conscient que els ritmes brasilers no eren el seu fort.

En aquest terreny més melòdic guanyen per golejada les solistes femenines, encapçalades per una Núria Feliu molt lluny de la caricatura en què es convertiria posteriorment, sortint-se'n del repte de posar-se en la pell d'Ella Fitzgerald, ni més ni menys. L'acompanyen entre d'altres Salomé, Maria Cinta o Lita Torelló, amb un apreciable tema ie-ié ("No t'ho diré pas") escrit per Folch i Burrull. Tot i això, per mi el gran descobriment del CD és la peça que l'obre: "Res ha mort", a càrrec d'una tal Maria Pilar que, a més, n'és l'autora. Caldrà investigar més la discografia d'aquesta cantant, mentre esperem que ens arribi el quart volum de la sèrie. 

Primer volum d'una sèrie antològica del garatge espanyol 60's

Els seguidors d'aquest bloc esteu d'enhorabona per l'aparició del recopilatori Algo Salvaje. Untamed 60s Beat and Garage Nuggets From Spain, editat per Munster Records. Esteu / estem d'enhorabona per l'aparició del disc (disponible en CD i també en vinil doble) i també pel fet que la portada especifica clarament que és el volum 1 d'una sèrie que tindrà continuïtat. Genial!

Com el títol indica, es tracta de recollir algunes de les millors mostres de garatge dels 60 espanyols, un propòsit que ha guiat altres projectes anteriors (com ara els Viñedos que van aparèixer en vinil fa uns anys), però ara amb més ambició i amb la qualitat que sempre marquen les edicions de Munster. En aquest sentit, el recopilatori resulta altre cop modèlic, amb notes introductòries, crèdits complets i també comentari específic de cada cançó, a més de la reproducció de les portades originals. Un estàndard de qualitat envejable que ja caracteritzava altres recopilatoris de Munster com la sèrie Sensacional Soul o, sobretot, Peppermint Twist i Chicas!

Les notes i la selecció són obra d'un dels millors especialistes del gènere, Vicente Fabuel, que ha realitzat una veritable feina d'arqueologia musical, rebuscant, com ell mateix explica, sobretot a les cares B dels EPs, on els conjunts podien incloure algun tema més agressiu per compensar els covers edulcorats que les companyies discogràfiques els havien imposat per la cara A. Un total de 28 temes, a càrrec del mateix nombre de grups, alguns de molt coneguts (Brincos, Miguel Ríos) però representats per temes gens obvis, i d'altres de francament desconeguts (en algun cas, en efecte, fins i tot no hi ha informació sobre qui eren realment els músics que s'amagaven rera el nom en qüestió). Un altre punt positiu (almenys per mi): la majoria de cançons són composicions pròpies, tot i que també hi ha algun cover de Yardbirds, Hollies i altres.

La representació catalana és força abundant, tot i que entre els absents destaquen, precisament, Los Salvajes, que segur que apareixeran en volums futurs. En tot cas, hi trobareu temes de Tony Ronald, Lone Star, Cheyenes, Polares, Nivram, Sirex i els gironins Els Trons. Però potser sorprén especialment l'abundància i bon nivell dels conjunts mallorquins.

En tot cas, ja trigueu a passar per caixa, ja sigui via botiga o bé al web de Munster.

Los Gatos Negros: "Qué contento estoy"

La setmana passada dedicàvem una petita entrada d'homenatge a Ernesto Rodríguez, traspassat bateria dels Gatos Negros. Uns dies després ens hem trobat amb una altra notícia trista: la mort, aquest cop, de Jack Bruce, baixista, cantant i compositor de llarga trajectòria. Tot i això, se'l recorda sobretot pels anys en què va pilotar, juntament amb Eric Clapton i Ginger Baker, el supertrio Cream. Donat el virtuosisme instrumental de tots tres, no és estrany que fossin pocs els conjunts que a l'Espanya franquista s'atrevissin a versionar-los. Los Gatos Negros, però, van ser un d'ells, amb aquest "Qué contento estoy", publicat el 1967 com a cara B d'un single que completava "Homburg", dels Procol Harum (insisteixo un cop més: aquesta interessant etapa del grup està pendent de reedició digital). "I'm so glad" era un vell blues d'Skip James que Cream havien electrificat magistralment al seu primer LP. La versió dels Gatos Negros resulta més que digna, tot i la dificultat afegida que suposava la traducció de la lletra al castellà. D'altra banda, si ens hem de guiar per la portada del disc, també va ser el debut del nou baixista del grup, Frank Andrada.

En tot cas, ens serveix com a homenatge doble a Ernesto Rodríguez i Jack Bruce.

 


 CAST: La semana pasada dedicábamos una pequeña entrada de homenaje a Ernesto Rodríguez, fallecido batería de los Gatos Negros. Unos días después nos hemos encontrado con otra noticia triste: la muerte, esta vez, de Jack Bruce, bajista, cantante y compositor de larga trayectoria. Aún así, se le recuerda sobre todo por los años en qué pilotó, junto con Eric Clapton y Ginger Baker, el supertrio Cream. Dado el virtuosismo instrumental de los tres, no es extraño que fueran pocos los conjuntos que en la España franquista se atrevieran a versionarlos. Los Gatos Negros, sin embargo, fueron uno de ellos, con este "Qué contento estoy", publicado en 1967 como cara B de un single que completaba "Homburg", de los Procol Harum (insisto una vez más: esta interesante etapa del grupo está pendiente de reedición digital). "I'm so glad" era un viejo blues de Skip James que Cream habían electrificado magistralmente en su primero LP. La versión de los Gatos Negros resulta más que digna, pese a la dificultad añadida de traducir la letra al castellano. Por otro lado, si nos tenemos que guiar por la portada del disco, también supuso el debut del nuevo bajista del grupo, Frank Andrada.
En todo caso, nos sirve como homenaje doble a Ernesto Rodríguez y Jack Bruce.

En record d'Ernesto Rodríguez

Han passat ja unes setmanes però em resisteixo a no deixar constància al blog de la mort d'Ernesto Rodríguez, bateria i fundador dels Gatos Negros i els darrers anys enrolat als Sirex. Rodríguez, de 70 anys, va morir el passat dia 2 a Barcelona, la ciutat en la que havia nascut. Rodríguez va ser un dels pioners del rock a la ciutat, ja que va formar part d'un dels conjunts universitaris més destacats, Catch As Catch Can. Posteriorment va ser el fundador de Los Gatos Negros i, juntament amb el teclista Carlos Maleras, l'únic membre fixe al llarg de tota la dècada. Podeu trobar més informació i escoltar els Gatos Negros en aquest mateix blog. El 2010, Ernesto s'incorpora als Sirex com a reforç davant el deteriorament de salut de Lluís Gomis, a qui va substituir a la seva mort.

Quan feia la recerca per al llibre Eco i distorsió, allà pel 2008, volia entrevistar Rodríguez per tenir una visió complerta de la trajectòria de la banda (el meu "gato" entrevistat, Quique Tudela, s'hi va incorporar a mitjans de la dècada) i també m'interessava el seu testimoni de l'època dels conjunts universitaris. Vaig fer diversos intents de concertar una cita i fins i tot diria que vam quedar un cop, però l'entrevista finalment no es produir. Tota una llàstima.

Us deixo amb una curiosa fotografia d'uns Gatos Negros desendollats que em va proporcionar Quique Tudela. Deu ser feta a l'entorn del 68, ja que el baixista és Frank Andrada. Ernesto Rodríguez és el segon per l'esquerra.

The Finder's: "No quiero que me dejes"

És fàcil confondre The Finder's, els nostres protagonistes d'avui, amb Álex y los Findes, dels quals ja hem parlat en diverses ocasions. No és el mateix grup, però sí que tenen un origen comú, ja que totes dues bandes van nèixer de Los Findes, la formació original que va arribar a enregistrar un EP. Després, el grup es va escindir i la majoria dels seus components es van convertir en Álex y los Findes. The Finder's (així, amb article en anglès) tindrien una carrera menys lluïda. Aquesta versió del "Let's spend the night together" dels Rolling Stones, publicada el 1967, potser seria el més interessant de la seva discografia.

 

CAST: Es fácil confundir a The Finder's, nuestros protagonistas de hoy, con Álex y los Findes, de los cuales ya hemos hablado en varias ocasiones. No es el mismo grupo, pero sí que tienen un origen común, puesto que las dos bandas nacieron de Los Findes, la formación original que llegó a grabar un EP. Después, el grupo se escindió y la mayoría de sus componentes se convirtieron en Álex y los Findes. The Finder's (así, con artículo en inglés) tendrían una carrera menos lucida. Esta versión del "Let's spend the night together" de los Rolling Stones, publicada en 1967, quizás sería lo más interesante de su discografía.

Remake: "Mi calle", vista per Desperados

Ja que en la darrera entrada parlàvem dels Lone Star, aprofitarem per penjar un altre remake de la seva cançó més coneguda, "Mi calle". Es tracta de la versió que van fer-ne els Desperados, un dels grups madrilenys més interessants i poc recordats dels 80, practicants d'un rock clàssic i divertit sense complexos, i que van incloure al seu primer LP, ¿Qué hay de nuevo viejo? (1986). Aquest mirar enrere no era casual, ja que al seu miniLP homònim de debut també havien revisitat, en clau instrumental surf, l'"Amor amargo" del Dúo Dinámico / Bruno Lomas. La versió de "Mi calle" no representa una transformació tan radical, però sí que és més directa que l'original i afegeix uns interessants solos de guitarra finals. Tampoc no devia ser casualitat que el guitarrista del grup, Guille Martín, s'acabés integrant als Trogloditas de Loquillo que, com ja vam veure, també versionaria "Mi calle".

I ja que sovint em queixo que molts grups 60's no han estat reeditats com es mereixen, apuntar que si no m'equivoco dels Desperados només està disponible en CD un (d'altra banda molt recomanable) recopilatori, Por un puñado de temas.

CAST: Ya que en la última entrada hablábamos de los Lone Star, aprovecharemos para colgar otro remake de su canción más conocida, "Mi calle". Se trata de la versión que hicieron los Desperados, uno de los grupos madrileños más interesantes y poco recordados de los 80, practicantes de un rock clásico y divertido sin complejos, y que incluyeron en su primer LP, ¿Qué hay de nuevo viejo? (1986). Este mirar atrás no era casual, puesto que en su miniLP homónimo de debut también habían revisitado, en clave instrumental surf, el "Amor amargo" del Dúo Dinámico / Bruno Lomas. La versión de "Mi calle" no representa una transformación tan radical, pero sí que es más directa que la original y añade unos interesantes solos de guitarra finales. Tampoco debía de ser casualidad que el guitarrista del grupo, Guille Martín, se acabara integrando en los Trogloditas de Loquillo que, como ya vimos, también versionaría "Mi calle".
Y puesto que a menudo me quejo que muchos grupos 60's no han sido reeditados como se merecen, apuntar que si no me equivoco de los Desperados sólo está disponible en CD un (por otro lado muy recomendable) recopilatorio, Por un puñado de temas.