Primer volum d'una sèrie antològica del garatge espanyol 60's

Els seguidors d'aquest bloc esteu d'enhorabona per l'aparició del recopilatori Algo Salvaje. Untamed 60s Beat and Garage Nuggets From Spain, editat per Munster Records. Esteu / estem d'enhorabona per l'aparició del disc (disponible en CD i també en vinil doble) i també pel fet que la portada especifica clarament que és el volum 1 d'una sèrie que tindrà continuïtat. Genial!

Com el títol indica, es tracta de recollir algunes de les millors mostres de garatge dels 60 espanyols, un propòsit que ha guiat altres projectes anteriors (com ara els Viñedos que van aparèixer en vinil fa uns anys), però ara amb més ambició i amb la qualitat que sempre marquen les edicions de Munster. En aquest sentit, el recopilatori resulta altre cop modèlic, amb notes introductòries, crèdits complets i també comentari específic de cada cançó, a més de la reproducció de les portades originals. Un estàndard de qualitat envejable que ja caracteritzava altres recopilatoris de Munster com la sèrie Sensacional Soul o, sobretot, Peppermint Twist i Chicas!

Les notes i la selecció són obra d'un dels millors especialistes del gènere, Vicente Fabuel, que ha realitzat una veritable feina d'arqueologia musical, rebuscant, com ell mateix explica, sobretot a les cares B dels EPs, on els conjunts podien incloure algun tema més agressiu per compensar els covers edulcorats que les companyies discogràfiques els havien imposat per la cara A. Un total de 28 temes, a càrrec del mateix nombre de grups, alguns de molt coneguts (Brincos, Miguel Ríos) però representats per temes gens obvis, i d'altres de francament desconeguts (en algun cas, en efecte, fins i tot no hi ha informació sobre qui eren realment els músics que s'amagaven rera el nom en qüestió). Un altre punt positiu (almenys per mi): la majoria de cançons són composicions pròpies, tot i que també hi ha algun cover de Yardbirds, Hollies i altres.

La representació catalana és força abundant, tot i que entre els absents destaquen, precisament, Los Salvajes, que segur que apareixeran en volums futurs. En tot cas, hi trobareu temes de Tony Ronald, Lone Star, Cheyenes, Polares, Nivram, Sirex i els gironins Els Trons. Però potser sorprén especialment l'abundància i bon nivell dels conjunts mallorquins.

En tot cas, ja trigueu a passar per caixa, ja sigui via botiga o bé al web de Munster.

Los Gatos Negros: "Qué contento estoy"

La setmana passada dedicàvem una petita entrada d'homenatge a Ernesto Rodríguez, traspassat bateria dels Gatos Negros. Uns dies després ens hem trobat amb una altra notícia trista: la mort, aquest cop, de Jack Bruce, baixista, cantant i compositor de llarga trajectòria. Tot i això, se'l recorda sobretot pels anys en què va pilotar, juntament amb Eric Clapton i Ginger Baker, el supertrio Cream. Donat el virtuosisme instrumental de tots tres, no és estrany que fossin pocs els conjunts que a l'Espanya franquista s'atrevissin a versionar-los. Los Gatos Negros, però, van ser un d'ells, amb aquest "Qué contento estoy", publicat el 1967 com a cara B d'un single que completava "Homburg", dels Procol Harum (insisteixo un cop més: aquesta interessant etapa del grup està pendent de reedició digital). "I'm so glad" era un vell blues d'Skip James que Cream havien electrificat magistralment al seu primer LP. La versió dels Gatos Negros resulta més que digna, tot i la dificultat afegida que suposava la traducció de la lletra al castellà. D'altra banda, si ens hem de guiar per la portada del disc, també va ser el debut del nou baixista del grup, Frank Andrada.

En tot cas, ens serveix com a homenatge doble a Ernesto Rodríguez i Jack Bruce.

 


 CAST: La semana pasada dedicábamos una pequeña entrada de homenaje a Ernesto Rodríguez, fallecido batería de los Gatos Negros. Unos días después nos hemos encontrado con otra noticia triste: la muerte, esta vez, de Jack Bruce, bajista, cantante y compositor de larga trayectoria. Aún así, se le recuerda sobre todo por los años en qué pilotó, junto con Eric Clapton y Ginger Baker, el supertrio Cream. Dado el virtuosismo instrumental de los tres, no es extraño que fueran pocos los conjuntos que en la España franquista se atrevieran a versionarlos. Los Gatos Negros, sin embargo, fueron uno de ellos, con este "Qué contento estoy", publicado en 1967 como cara B de un single que completaba "Homburg", de los Procol Harum (insisto una vez más: esta interesante etapa del grupo está pendiente de reedición digital). "I'm so glad" era un viejo blues de Skip James que Cream habían electrificado magistralmente en su primero LP. La versión de los Gatos Negros resulta más que digna, pese a la dificultad añadida de traducir la letra al castellano. Por otro lado, si nos tenemos que guiar por la portada del disco, también supuso el debut del nuevo bajista del grupo, Frank Andrada.
En todo caso, nos sirve como homenaje doble a Ernesto Rodríguez y Jack Bruce.

En record d'Ernesto Rodríguez

Han passat ja unes setmanes però em resisteixo a no deixar constància al blog de la mort d'Ernesto Rodríguez, bateria i fundador dels Gatos Negros i els darrers anys enrolat als Sirex. Rodríguez, de 70 anys, va morir el passat dia 2 a Barcelona, la ciutat en la que havia nascut. Rodríguez va ser un dels pioners del rock a la ciutat, ja que va formar part d'un dels conjunts universitaris més destacats, Catch As Catch Can. Posteriorment va ser el fundador de Los Gatos Negros i, juntament amb el teclista Carlos Maleras, l'únic membre fixe al llarg de tota la dècada. Podeu trobar més informació i escoltar els Gatos Negros en aquest mateix blog. El 2010, Ernesto s'incorpora als Sirex com a reforç davant el deteriorament de salut de Lluís Gomis, a qui va substituir a la seva mort.

Quan feia la recerca per al llibre Eco i distorsió, allà pel 2008, volia entrevistar Rodríguez per tenir una visió complerta de la trajectòria de la banda (el meu "gato" entrevistat, Quique Tudela, s'hi va incorporar a mitjans de la dècada) i també m'interessava el seu testimoni de l'època dels conjunts universitaris. Vaig fer diversos intents de concertar una cita i fins i tot diria que vam quedar un cop, però l'entrevista finalment no es produir. Tota una llàstima.

Us deixo amb una curiosa fotografia d'uns Gatos Negros desendollats que em va proporcionar Quique Tudela. Deu ser feta a l'entorn del 68, ja que el baixista és Frank Andrada. Ernesto Rodríguez és el segon per l'esquerra.

The Finder's: "No quiero que me dejes"

És fàcil confondre The Finder's, els nostres protagonistes d'avui, amb Álex y los Findes, dels quals ja hem parlat en diverses ocasions. No és el mateix grup, però sí que tenen un origen comú, ja que totes dues bandes van nèixer de Los Findes, la formació original que va arribar a enregistrar un EP. Després, el grup es va escindir i la majoria dels seus components es van convertir en Álex y los Findes. The Finder's (així, amb article en anglès) tindrien una carrera menys lluïda. Aquesta versió del "Let's spend the night together" dels Rolling Stones, publicada el 1967, potser seria el més interessant de la seva discografia.

 

CAST: Es fácil confundir a The Finder's, nuestros protagonistas de hoy, con Álex y los Findes, de los cuales ya hemos hablado en varias ocasiones. No es el mismo grupo, pero sí que tienen un origen común, puesto que las dos bandas nacieron de Los Findes, la formación original que llegó a grabar un EP. Después, el grupo se escindió y la mayoría de sus componentes se convirtieron en Álex y los Findes. The Finder's (así, con artículo en inglés) tendrían una carrera menos lucida. Esta versión del "Let's spend the night together" de los Rolling Stones, publicada en 1967, quizás sería lo más interesante de su discografía.

Remake: "Mi calle", vista per Desperados

Ja que en la darrera entrada parlàvem dels Lone Star, aprofitarem per penjar un altre remake de la seva cançó més coneguda, "Mi calle". Es tracta de la versió que van fer-ne els Desperados, un dels grups madrilenys més interessants i poc recordats dels 80, practicants d'un rock clàssic i divertit sense complexos, i que van incloure al seu primer LP, ¿Qué hay de nuevo viejo? (1986). Aquest mirar enrere no era casual, ja que al seu miniLP homònim de debut també havien revisitat, en clau instrumental surf, l'"Amor amargo" del Dúo Dinámico / Bruno Lomas. La versió de "Mi calle" no representa una transformació tan radical, però sí que és més directa que l'original i afegeix uns interessants solos de guitarra finals. Tampoc no devia ser casualitat que el guitarrista del grup, Guille Martín, s'acabés integrant als Trogloditas de Loquillo que, com ja vam veure, també versionaria "Mi calle".

I ja que sovint em queixo que molts grups 60's no han estat reeditats com es mereixen, apuntar que si no m'equivoco dels Desperados només està disponible en CD un (d'altra banda molt recomanable) recopilatori, Por un puñado de temas.

CAST: Ya que en la última entrada hablábamos de los Lone Star, aprovecharemos para colgar otro remake de su canción más conocida, "Mi calle". Se trata de la versión que hicieron los Desperados, uno de los grupos madrileños más interesantes y poco recordados de los 80, practicantes de un rock clásico y divertido sin complejos, y que incluyeron en su primer LP, ¿Qué hay de nuevo viejo? (1986). Este mirar atrás no era casual, puesto que en su miniLP homónimo de debut también habían revisitado, en clave instrumental surf, el "Amor amargo" del Dúo Dinámico / Bruno Lomas. La versión de "Mi calle" no representa una transformación tan radical, pero sí que es más directa que la original y añade unos interesantes solos de guitarra finales. Tampoco debía de ser casualidad que el guitarrista del grupo, Guille Martín, se acabara integrando en los Trogloditas de Loquillo que, como ya vimos, también versionaría "Mi calle".
Y puesto que a menudo me quejo que muchos grupos 60's no han sido reeditados como se merecen, apuntar que si no me equivoco de los Desperados sólo está disponible en CD un (por otro lado muy recomendable) recopilatorio, Por un puñado de temas.

Un documental recupera la carrera i el llegat de Lone Star

Lone Star, l'estrella que va marcar el camí és el títol del documental produït per Viàticdocs i dirigit per Marcel Cifré i Raúl Roda i que, en poc més d'una hora, recupera la història i reivindica el llegat de Lone Star. El documental, fet en coproducció amb TVE i TV3, es va emetre el passat diumenge a La 2, i durant els quinze dies següents estarà disponible per visionar on line a TVE a la Carta. De manera que no badeu i dirigiu-vos ara mateix aquí. Si no m'erro, aquest és el primer documental de qualitat dedicat a una banda catalana (o del conjunt de l'Estat) dels 60's, una tasca que cal agrair i molt als seus autors.

Marcel Cifré explica Lone Star "és un grup que avui en dia la majoria de menors de 50 anys no saben qui són, però si en parles amb músics tothom els admira, al marge que els agradessin més o menys, perquè saben que va ser un grup que va obrir portes en un moment en que no era gens fàcil".

Cifré i Roda es van plantejar fer aquest documental després de conèixer fa uns anys Sebastià Sospedra, baixista de Los Salvajes i després, ja als 70, de Lone Star. Sospedra es trobava en aquell moment immers en la creació de Lone Star Revisited, formació que repassava el repertori del grup original, i en la què també hi participa un altre antic membre del grup, el bateria Gerónimo Martínez (El Sebas em va passar una maqueta del nou projecte quan el vaig entrevistar per Eco i Distorsió). Així, els Lone Star Revisited sustenten part de la narració (per exemple, amb la seva participació al festival Leyendas del Rock de Múrcia) i permeten als autors del documental visualitzar la vigència dels Lone Star.

 Els Lone Star Revisited, en una imatge extreta del seu facebook.

Tot i això, el gruix del metratge es dedica, lògicament, a repassar la trajectòria del grup des de la seva fundació el 1959. En aquest sentit, el principal hàndicap és no haver pogut comptar amb el testimoni directe de Pere Gené, líder i únic membre permanent del grup, suplida en part amb entrevistes radiofòniques. Tot i això, a més dels dos Lone Star Revisited, el documental compta amb la participació d'altres membres destacats del grup al llarg de la història: el gran Joan Miró, Enrique López i Lluís Masdéu. A més, també hi apareixen músics contemporanis com Tony Ronald o Teddy Bautista (entrevistat just dies abans de l'escàndol que va acabar amb la seva presidència de l'SGAE), d'altres més joves que han reivindicat el llegat de la banda (Loquillo, Rosendo o Carlos Segarra), així com d'altres testimonis. Juntament amb això, un bon ús de l'arxiu bàsicament de TVE, abundant pel que fa a Lone Star durant la primera meitat dels 70. En conjunt, un bon documental de tall clàssic que tant de bo obri la porta a altres treballs en una línia (i nivell de qualitat) similar.

No és fàcil dur a terme un documental com aquest, com ho demostra l'experiència de Cifré i Roda, que hi han dedicat anys i esforços. El més complicat -"massa", diu Cifré- ha estat negociar els drets de les cançons amb les grans companyies que en són propietàries, "que no tenen cap sensibilitat per l'obra del grup, més enllà de treure'n rendiment econòmic".

Sigui com sigui, ara podeu disfrutar del documental on line i també està pendent algun passi televisiu més, tant a TVE com a TVC.

Betina: "Un verano"

En aquestes dates és inevitable publicar al blog alguna cançó de temàtica estiuenca. L'explícita "Un verano", que és una versió de "L'été" d'Alien Barrere, és una bona mostra del gènere en la versió més simpàtica (perquè tots sabem com d'irritants poden arribar a ser les cançons estiuenques). A més, ens proporciona l'excusa de fer aparèixer per primer cop al blog Betina (nom real: Mercè Massaguer), una de les noies ye-yé barcelonines de trajectòria més llarga, ja que va publicar discos del 1964 (l'any d'aquesta cançó) i fins al 1971, i encara després va passar 30 anys més com a vocalista de l'orquestra de Janio Martí. Rama Lama va fer una molt bona feina en aplegar en un doble CD tot el repertori enregistrat de Betina, cosa gens fàcil ja que es trobava repartit entre quatre discogràfiques (Zafiro, Ekipo, Regal i Marfer). Podeu comprar-lo aquí. 

Per cert, si algú sap com localitzar Betina, que ens ho digui!

CAST: En estas fechas es inevitable publicar al blog alguna canción de temática veraniega. La explícita "Un verano", que es una versión de "L'été" de Alíen Barrere, es una buena muestra del género en la versión más simpática (porque todos sabemos como de irritantes pueden llegar a ser las canciones veraniegas). Además, nos proporciona la excusa de hacer aparecer por primera vez en el blog a Betina (nombre real: Mercè Massaguer), una de las chicas ye-yé barcelonesas de trayectoria más larga, puesto que publicó discos del 1964 (el año de esta canción) y hasta el 1971, y todavía después pasó 30 años más como vocalista de la orquesta de Janio Martí. Rama Lama hizo un muy buen trabajo al reunir en un doble CD todo el repertorio grabado de Betina, cosa nada fácil puesto que se encontraba repartido entre cuatro discográficas (Zafiro, Ekipo, Regalo y Marfer). Podéis comprarlo aquí.