Documental "Sonido mosca" i una biografia de Los Cheyenes

Després de dos anys d'inactivitat, calen bones raons per "ressuscitar" el blog. I, certament, n'hi ha: informar-vos de dues iniciatives de recuperació i revalorització del llegat de la música pop de la Barcelona dels 60. En tots dos casos, a més, es tracta d'iniciatives força personals que val la pena que tinguin el màxim de suport, i des d'"Eco i Distorsió" només podem ser sensibles a aquesta mena d'aventures similars a la nostra.

En primer lloc, "Sonido mosca" és un documental que està preparant Nando Caballero i La Produktiva sobre Los Salvajes, els amplificadors Sinmarc i l'escena de garatge barcelonina, amb la idea que es pugui estrenar a la tardor. Tot i que els protagonistes principals són els Salvajes, també hi apareixen entrevistats un bon número de grups que igualment apareixien a "Eco i distorsió" (Cheyenes, No, Lone Star, Dracs, Álex y los Findes) i algun que se'ns va escapar (Polares). Molt interessant també la perspectiva d'aprofundir en qüestions més tècniques relatives al so d'aquells grups, i especialment la peculiar història dels amplificadors "locals" Sinmarc. També inclou entrevistes a creadors més recents influenciats per aquesta escena, com ara Cooper / Flechazos o Brighton 64. I si tot això no us ha cridat l'atenció, comentar-vos que entre els entrevistats també hi figura servidor de vostès.

Val la pena, per tant, que participeu en el Verkami que ara mateix està en funcionament de "Sonido mosca". Per sort o per desgràcia, en aquest país hem de recòrrer al micromecenatge per finançar aquesta mena de projectes. En aquest cas, a més, hi ha una despesa molt important com és pagar els drets editorials de les cançons. En aquest enllaç trobareu tota la informació (inclós el teaser) i podreu fer la vostra aportació.

El segon és una biografia de Los Cheyenes escrita pel madrileny José María Gala. Es tracta d'un llibret de 80 pàgines, autoeditat, que ha comptat amb la col·laboració de Joselín Vercher, el baixista del grup, que hi ha aportat molt de material fotogràfic i arxivístic. Per tant, de ben segur que és el retrat més ajustat d'un dels grups encara no prou reconeguts de l'escena barcelonina. Qui vulgui aconseguir un dels exemplars de Los Cheyenes. El ritmo del garaje ho pot fer escrivint a librocheyenes@gmail.com.

Els dos EPs de Los No, reeditats en un doble CD conjunt amb altres cinc grups

Els que sou seguidors d'aquest bloc sabeu que una de les meves obsessions és com de surrealista em sembla que encara bona part de la discografia d'alguns dels principals grups barcelonins dels 60 continua sense estar disponible en suport digital. Fa tres anys vaig fer una llarga entrada repassant el que faltava per reeditar, referint-me únicament als grups que apareixen al meu llibre. En aquest temps alguna cosa hem avançat, principalment gràcies a Rama Lama, que han reeditat tota la discografia dels Pájaros Locos en un triple CD i un volum 1 (esperem el segon) dels Gatos Negros, tots dos ressenyats en aquest blog. Ara ens porten un grup amb una obra molt menys extensa (només dos EPs), però molt interessant i apreciat pels amants del garatge hispà: Los No.

Tenint en compte que només són vuit cançons, la solució d'incloure-les en un volum compartit amb altres grups també de discografia breu -entre dos i tres EPs cadascun- és prou bona, i en aquest cas Rama Lama ha optat per un doble CD amb l'obra completa de sis conjunts diferents, sota el títol Una saga del rock español Vol. 4. Efectivament, Rama Lama ja ha publicat anteriorment tres volums més d'aquest estil antològic, tot i que cal dir que fins ara es concentraven en grups madrilenys i que, a més, sovint tenien una certa relació entre ells. En aquest cas, però, no hi ha cap mena de línia argumental que justifiqui els artistes agrupats. Si de cas, allò que els uniria seria el fet de ser "de províncies", és a dir, de fora de la capital de l'Estat: uns canaris.

Pel que fa al nostre motiu principal d'interès, Los No, hi apareixen els seus dos únics EPs, apareguts originàriament a Vergara durant la segona meitat de 1966. Val a dir que al llibre "Eco i distorsió", Víctor Portolés, guitarra rítmica del grup, es mostra cruelment crític amb els discos, ja que considera que no reflecteixen ni de bon tros la qualitat real que el conjunt aconseguia en els seus concerts. Portolés ho atribueix al repertori -forçats per Vergara a seguir una mica l'estela dels Sirex- i a la manca de mitjans amb què es feien els enregistraments. Tot i això, escoltats avui ens mostren una banda força per sobre de la mitjana de l'època, especialment en els seus temes més significatius, com ara "La llave" i "Incomprendidos", que són del més semblant als Yardbirds de Jeff Beck que hi devia haver a l'Espanya de l'època.

Pel que fa als grups que acompanyen a Los No al doble CD, malgrat la manca de coherència en la selecció que ja he apuntat, tots ells tenen un interès notable. Així, ens enduem de propina els dos EPs d'un altre grup barceloní, Los Tonks, el més destacat dels quals és una versió força aconseguida de "Penny Lane" dels Beatles, així com el fet que el seu guitarra solista, Juanjo Calvo, ho ha estat dels Sirex des del 1978. De la resta, els més coneguts són els canaris Los Ángeles Azules, que de fet aconsiguirien un gran èxit comercial amb el nom reduït a Los Ángeles i amb EMI. Aquí es recullen els seus tres primers EPs (del 64-66). The Four Winds and Dito i Los Pops mostren la potència de l'escena mallorquina. Dels primers es pot destacar l'aire folk-rock d'algunes cançons (inclosa una gens habitual incursió en el repertori dels Byrds), mentre què els segons fins i tot s'atreveixen (amb no massa gràcia, en aquest cas) amb "A day in the life". Finalment, completen el CD els valencians Protones, amb dignes composicions pròpies.

Resumint, una adquisició més que recomanable. A més, aquest cop sí, Rama Lama ens ofereix unes notes biogràfiques de cada grup que aporten la informació imprescindible (la portada, què hi farem, manté l'estètica de casette de gasolinera). El podeu comprar aquí.

Revisió de Jordi Batiste

Jordi Batiste, un dels músics fonamentals de l'escena catalana dels -atenció!- darrers 50 anys, està d'aniversari. Batiste va arrencar aquesta celebració al maig, amb un espectacle titulat "Toca revisió" al Centre Artesà Tradicionàrius de Gràcia, amb un munt de músics i amics. El mateix espectacle -suposem que sense convidats- formarà també part del Circuit Folc, amb parades a diverses poblacions. Aquest octubre, la revista Enderrock n'ha publicat la versió discogràfica, un CD amb nou cançons de tota la seva trajectòria, a banda d'una extensa entrevista. A més, Batiste protagonitzarà un concert-entrevista també organitzat per Enderrock aquest dijous a l'antiga fàbrica Damm.

Val la pena insistir-hi: Batiste és un dels pocs músics de la generació "eco i distorsió" -permeteu-nos que la designem així, amb un punt d'egocentrisme, donat que a més Batiste va ser a la presentació del llibre- que va continuar la seva carrera musical acabats els anys 60, impulsant projectes nous fins arribar a l'actualitat. La seva darrera aposta, titulada significativament Nova, va "debutar" el 2012. Si algú s'ha guanyat, per tant, el dret a permetre's ara un punt de nostàlgia, és ell. 

I no parlem només de constància, sinó de qualitat: Batiste va encadenar almenys tres projectes a més molt singulars dins el panorama musical català i fins i tot espanyol. Els Tres Tambors van ser pràcticament l'únic grup de pop rock de mitjans dels 60 a tot l'Estat que tenien com a referent preferent Bob Dylan. Màquina! van ser un dels capdavanters del que es va anomenar "underground" o rock progressiu i que no era altra cosa que l'intent de posar-se a l'alçada de la música anglosaxona en el canvi de dècada. I els dos LPs d'Ia & Batiste, altre cop, són una de les millors mostres d'adaptació hispana dels singer-songwriters californians, a mig camí entre el pop i la cançó d'autor. 

Toca revisió, el CD d'Enderrock, comença lògicament amb una cançó de cadascun d'aquests tres projectes. En el cas d'Els Tres Tambors no podia ser altra que la "Cançó del noi dels cabells llargs", primera composició de Batiste i que s'ha convertit en el que els anglosaxons en diuen "cançó de signatura". Precisament l'hi vam dedicar una de les primeres entrades d'aquest blog -i una de les més visitades- i no hi insistirem, tot i que sí que val la pena remarcar que, si no m'equivoco, ara per ara és l'única opció d'aconseguir legalment aquest tema en suport digital. De Màquina! potser hauria estat millor escollir alguna cançó dels seus dos primers singles, rodons. La secció més arqueològica del CD es tanca amb un tema de Rocky Muntanyola del 80, i la resta ja dedica al Batiste del segle XXI: una cançó d'Els Miralls de Dylan -projecte compartit amb Gerard Quintana-, dues de sengles discos en solitari i dues més de Nova. La darrera, inèdita, és una adaptació del "Perfect day" de Lou Reed. 

Una bona introducció a l'obra de Batiste, però clarament insuficient davant la necessitat de conèixer més en profunditat Els Tres Tambors, Màquina! i Ia & Batiste. I, en aquest sentit, ens toca lamentar, altre cop, que els dos EPs del seu primer grup -el primer grup de pop en català realment important- no estiguin reeditats. 

Folch i Camarasa: adaptant lletres pop al català

Els que ens seguiu també al facebook ja sabreu que les darreres setmanes a Molins de Rei s'ha viscut un modèlic homenatge al grup local Els Dracs, que han estat els protagonistes del pregó de festa major així com d'un concert, una exposició i un cicle de xerrades, entre d'altres. Més endevant mirarem de donar-ne més informació, però de moment farem un breu apunt a propòsit de la darrera de les xerrades, a la què vam poder assistir. Com és sabut, Els Dracs van editar quatre EPs de versions en català per a Concèntric -tot i que també van gravar en castellà per Alma-, i és lògic que una de les xerrades es dediqués a la seva contribució a la normalització lingüística, en un moment en què era poc habitual la música moderna en català.

Així, Marta Espona, del Servei Local de Català de Molins, va exposar el concepte de normalització lingüística, mentre què Laura Borràs. presidenta de la Institució de les Lletres Catalanes, va lloar algunes de les solucions de les traduccions al català dels covers d'Els Dracs, tant per mantenir un difícil equilibri entre una llengua que fos viva i reconeixible i al mateix temps normativa, com per trobar solucions que si bé no eren estrictament literals, sí que mantenien el sentit de l'original. En aquest sentit, va esmentar com en la famosa "La casa del sol naixent", els versos "My mother was a tailor / She sewed my new blue jeans", van convertir-se en "La mare era modista / Tenia bones mans".

D'esquerra a derta, Borràs, Espona i Folch i Camarassa. 

Tot i això, el més interessant, sens dubte, va ser la participació de Ramon Folch i Camarasa, autor de la majoria d'aquestes traduccions que van fer servir Els Dracs (Beatles, Animals, Yardbirds, Donova o Adamo, per exemple), així com molts altres artistes pop de l'escuderia Concèntric. L'escriptor (entre d'altres, guionistadel Massagran, el Tintín català), a prop de fer els 90 anys, va exhibir enginy i humor fi en la majoria de les seves intervencions. La revelació més important, però, és que malgrat que les traduccions hagin quedat signades per ell, en realitat es tractava d'un treball cooperatiu, sobretot amb la seva dona.

Es dóna la circumstància que Folch i Camarasa, malgrat haver estat un reconegut traductor de l'anglès i el francès, treballava només a partir de textos escrits, ja que de fet va reconèixer que és incapaç d'entendre una conversa en aquestes llengües. Així, era la seva dona, Montserrat Pons, qui escoltava els discs originals i en transcriva la lletra. Era a partir d'aquesta transcripció que Folch en feia una traducció al català, que després encara se sotmetia a retocs per part de Josep Maria Espinàs, pensant sobretot en adaptar-la per a ser cantada.

És interessant saber que, per fer la traducció al català, ni tan sols es disposava de la lletra "oficial" de la cançó. En aquest sentit, és possible que fins i tot hi hagi, en les adaptacions al català (i potser també al castellà) errors involuntaris fruit d'aquest mètode "transcriptor". Però, en tot cas, em va recordar el que el Josep Vercher dels Cheyenes m'explicava quan el vaig entrevistar: que en aquella època, en contraposició als moltíssims recursos existents avui en dia, quan un volia saber com tocar una línia de baix, un riff de guitarra o aconseguir un efecte determinat, l'única informació que hi havia era el propi disc, que calia escoltar una i cent vegades. Exactament el mateix per desxifrar-ne la lletra, sembla.

Tornant a la xerrada de Molins, es va produir una divertida divergència entorn el nombre de cançons que Folch i Camarasa havia traduït per als Dracs, ja que ell mateix deia que havien estat només vuit (sis de l'anglès i dues del francès), mentre que el nombre real segurament sigui superior. Igualment va voler especificar que per fer aquesta feina cobrava, "perquè en aquella època per catalanisme fèiem moltes coses sense cobrar, però l'Ermengol Passola [el fundador de Concèntric], que era un bon empresari, sabia que això ho havia de pagar". I un darrer apunt: li van preguntar a Folch i Camarasa què li semblava el Nobel a Dylan. Ell s'hi va mostrar favorable, i el va considerar un reconeixement a tots els que havien treballat per la cançó popular com a forma de cultura.

Primer volum de la discografia dels Gatos Negros

Vagi per endavant que Rama Lama Music és l'única discogràfica que està mirant de reeditar de forma sistemàtica i ordenada bona part del patrimoni pop d'aquest país. Cal felicitar-los, i molt, per recuperar ara la discografia d'un dels grups barcelonins dels 60, els Gatos Negros, que fins ara només estava disponible parcialment en format digital (ho vam explicar aquí). A més, sembla que Rama Lama darrerament està cuidant una mica més determinats aspectes, com ara les notes informatives incloses al llibret, en aquest cas signades per Antonio Subirana.

Ara bé, i ja em sap greu, amb Rama Lama sembla que la felicitat mai no és completa. M'explico: de moment han editat el que es presenta com a volum 1 dedicat al grup, i que inclou els seus dos primers EPs per Belter (62-63), els quatre de Vergara (64-65), el mític LP homónim del 66 i el no menys mític -tot i que per motius oposats- single que van editar el mateix any. En total 38 cançons repartides entre dos CDs d'uns 45 minuts cadascun. És a dir, que quedava espai de sobres per incloure els cinc singles editats entre el 67 i el 69 (potser el més interessant del grup) i fins i tot els dos que van publicar aquest darrer any ja com Los Gatos. En canvi, ens haurem d'esperar a un segon volum difícil de justificar, com no sigui que ens incloguin també enregistraments posteriors del grup, dels 80, de molt menys interès.

Sigui com sigui, si més no ja podem resseguir la trajectòria del grup durant els seus primers anys. Els EPs de Belter els presenten amb format de quintet, amb saxo, i el so i repertori propi de l'època, molt orientats al twist. A partir del 64 comencen a incorporar cançons de grups britànics, incloses un parell de versions primerenques dels Beatles força encertades, juntament amb temes clàssics de Chuck Berry i alguna melodia italiana (no per res en aquell moment el seu baixista era Piero Carando, provinent dels Pájaros Locos). El seu darrer EP del 65 inclou un intent d'èxit apuntant-se a la moda del pop d'aires aflamencats amb "María Lola". L'èxit de veritat, però els arribaria l'any següent amb "Cadillac", cançó a la que ja vam dedicar una entrada en aquest blog. "Cadillac" es va incloure en un LP que hem qualificat de mític donat que va ser dels primers i únics veritables LPs (no recopilatoris) enregistrats per grups barcelonins als 60 i perquè també incloïa temassos de Yardbirds, Hollies, Spencer Davis Group i James Brown (tot i que també alguns altres de força fluixos). El seu darrer llençament inclós en el doble CD va ser el single que van editar a continuació, i que demostra que Vergara no tenia ni idea de què fer amb el grup: versions de "Juanita Banana" i "Raska-yu" que el grup, lògicament, mai van tocar en directe. Val a dir que, malgrat tot, el "Raska-yu" encara té una certa gràcia.

Podeu comprar el CD aquí. I ara, a esperar quan surt el volum 2... i què inclou.

Segon volum d'"Algo Salvaje" de Munster

No ens cansaríem mai de cantar les virtuts formals dels recopilatoris de Munster Records, però com que hi ha risc d'avorrir el lector, em limitaré a esmentar-les per la via telegràfica: crèdits i comentari de cada cançó; reproducció de les portades originals; cuidada presentació... Virtuts que, un cop més, trobem al segon volum d'Algo Salvaje, la sèrie dedicada al garatge i beat espanyol dels 60s. I virtuts que, malgat tot, no serien suficients si no complementessin una selecció de cançons excel·lent, combinant allò familiar (Íberos, Juan & Junior) amb joies francament desconegudes (algú havia sentit mai parlar de Los Águilas Reales?).

Així, en aquest segon Algo salvaje trobem dues de les cançons més representatives del garatge barceloní: "Soy así", de Los Salvajes", i "Cadillac", de Gatos Negros. Són eleccions tan òbvies -van ser de les primeres cançons a les què vaig dedicar entrades en aquest blog- que potser el més estrany és que no apareguessin ja al primer volum. Però, com dèiem, la gràcia de la sèrie és combinar cançons com aquestes amb d'altres que només veritables especialistes -com el valencià Vicente Fabuel, responsable de la sèrie- coneixen. Per exemple, "Acción", a càrrec de Don y Su Banda Club, banda fantasmagòrica de la què no es té cap informació i que Fabuel situa a Barcelona perquè la cançó va signada per Luarca, el locutor Luis Arribas Castro, que també havia signat temes de Salvajes i Lone Star. La nòmina catalana es completa amb els gironins Simuns i Los Tonks, que versionen, respectivament, John Mayall i Georgie Fame. És a dir, que la cosa no acaba amb "Soy así" i "Cadillac".

En total, 28 cançons, majoritàriament originals, en aquest ben aprofitat CD -o, si sou de la facció nostàlgicotalibana del vinil, també podeu optar per la versió doble LP- que podeu comprar aquí. A destacar també el contingent mallorquí, amb Pops, Grupo 15, Z-66 (el grup de Lorenzo Santamaría) i Ramón-5, el quartet -malgrat el nom- del productor Ramon Farran. De terres valencianes no podia faltar Bruno Lomas -ja ho he dit en la darrera entrada d'aquest blog: una de les meves debilitats- amb una versió d'"Inside Looking Out" dels Animals que crec que és una de les millors mostres de la seva credibilitat com a cantant rock.

Esperem ja amb impaciència el tercer volum!

"En San Juan" / "Per Sant Joan": història d'una cançó

A la meva ressenya del quart volum de "Pop a la catalana" ja vaig apuntar que, en la meva opinió, el millor tema era "Per Sant Joan", interpretada per Bruno Lomas. N'hi haurà que potser no estaran d'acord, però el que és evident és que es tracta d'una cançó amb una història notable, no només per formar part de l'únic single en català del de Xàtiva sinó perquè la composició original era, precisament, en castellà i obra dels exiliats del millor grup de pop espanyol dels 60, i va passar d'una llengua a l'altra per la intermediació d'un dels millors cantautors en ambdues llengües.

"En San Juan" era la cara B del cinquè single de Juan y Junior (és a dir, Pardo i Morales), publicat el 1968. Els exbrincos són autors d'una curta però excelsa discografia de pop suau i melòdic, de la qual "En San Juan" n'és una bona mostra: producció de luxe i harmonies vocals marca de la casa. L'únic però, com en altres temes del duet, és una lletra massa ensucrada, amb versos com aquest: "El santo sonreía bonachón / y yo un poco azarado te miré, / diciendo pocas cosas / sencillas y amorosas."



Aquesta devia ser l'opinió ni més ni menys que de Joan Manuel Serrat, que va decidir versionar la cançó el mateix any, en una iniciativa gens habitual al llarg de la seva carrera. Serrat, que en aquell moment només cantava en català, no es va limitar a traduir la lletra original dels exbrincos, sinó que directament va optar per reescriure-la de zero, mantenint només el Sant Joan del títol, que passava de ser a un lloc a un moment: així, ja no era l'església testimoni de l'enamorament d'una jove parella, sinó la nit màgica que dóna pas a l'estiu amb les seves fogueres: "Llavors un tros de fusta era un tresor / i amb una taula vella ja érem rics / Pels carrers i les places / anàvem de casa en casa / per fer-ho cremar tot aquella nit de Sant Joan."



L'evocadora i nostàlgica lletra de Serrat devia d'activar algun ressó intern a Bruno Lomas -nom real: Emilio Baldoví-, que probablement es devia reconèixer en alguns dels versos. Vaja, potser van ser raons simplement comercials -amb aquest tema va participar al Festival de la Cançó de Barcelona- o la seva qualitat, però vull pensar que -i més tenint en compte que durant la transició flirtejaria amb Fuerza Nueva- raons sentimentals van influir en el seu únic single en valencià.



Bruno Lomas és una de les meves debilitats. Penso que és un dels grans oblidats del pop hispà dels 60s. Si no hagués mort en un accident de cotxe el 1990 -i si aquest país no fos com és- potser hauria pogut gaudir d'una llarga i digna carrera, com una mena de Tom Jones -a qui va adaptar amb freqüència- a la valenciana.

Los Mustang: "El hombre estrella"

Un cop més, la desaparició d'un referent motiva una nova entrada d'aquest blog. Aquest cop es tracta de la inesperada mort de David Bowie, pocs dies després de complir els 69 anys i estrenar nou disc, molt ben rebut per la crítica. Tot i que els anys daurats de Bowie van ser els 70, quan semblava anar sempre una passa per endavant, mentre canviava de pell un cop i altre -del glam de Ziggy Stardust al neo soul i després als discos enregistrats a Berlín-, no és menys cert que la seva carrera té les arrels a l'escena 60's, a la què va homenatjar en el seu àlbum de versions Pin Ups.

El nostre petit homenatge arriba de la inesperada mà dels Mustang, que el 1973 es van atrevir a versionar "Starman" en el què, de fet, va ser el seu darrer single (la majoria dels seus contemporanis feia anys que ho havien deixat). Una mostra que, el 1973, els Mustang continuaven funcionant si fa no fa com deu anys abans: "El hombre estrella" és un bon cover, amb arranjaments i interpretació pràcticament calcats de l'original i Santi Carulla mostrant que era un vocalista tot terreny. L'adéu dels Mustang ens serveix avui per dir adéu a David Bowie.

CAST: Una vez más, la desaparición de un referente motiva una nueva entrada de este blog. Esta vez se trata de la inesperada muerte de David Bowie, pocos días después de cumplir los 69 años y estrenar nuevo disco, muy bien recibido por la crítica. A pesar de que los años dorados de Bowie fueron los 70, cuando parecía ir siempre un paso por delante, mientras cambiaba de piel una y otra vez -del glam de Ziggy Stardust al neo soul y después a los discos grabados en Berlín-, no es menos cierto que su carrera tiene las raíces a la escena 60's, a la que homenajeó en su álbum de versiones Pin Ups.
Nuestro pequeño homenaje llega de la inesperada mano de los Mustang, que en 1973 se atrevieron a versionar "Starman" en el que, de hecho, fue su último single (la mayoría de sus contemporáneos hacía años que lo habían dejado). Una muestra que, en 1973, los Mustang continuaban funcionando poco más o menos como diez años antes: "El hombre estrella" es un buen cover, con arreglos e interpretación prácticamente calcados del original y Santi Carulla mostrando que era un vocalista todoterreno. El adiós de los Mustang nos sirve hoy para decir adiós a David Bowie.

Recull nadalenc

Arriba desembre el bloc compleix els tres anys. Aquest darrer ha estat el de menor activitat, en part propiciada per la "desaparició" de Divshare, la qual cosa ens dificulta la tasca de presentar-vos cançons concretes. Tot i això, mirarem de mantenir viu el blog amb altres tipus de continguts... Arriba el desembre i també arriba el Nadal. Fa un parell d'anys ja vam recuperar un single nadalenc dels Sirex. Aquest cop anem més enllà i fem una repassada a alguns dels clips que podem trobar a youtube que encaixen amb aquest blog i amb el Nadal.

Comencem amb un tema de Bruno Lomas titulat, precisament, "En Navidad". Ja hem explicat anteriorment que el de Xàtiva enregistrava els seus discos als estudis d'EMI del carrer Urgell, per la qual cosa ens permetem de portar-lo de tant en tant al nostre blog. "En Navidad", escrita pel propi Lomas, és una bonica balada del 1965, quan encara es feia acompanyar del conjunt Los Rockeros (atenció a la guitarra solista estil Hank Marvin).



Tot i això, el repertori nadalenc es nodreix bàsicament de cançons tradicionals i / o estàndards que són recreades una i mil cops per intèrprets diferents. Aquest breu clip ens mostra una altra expatriada a Barcelona -la granadina Gelu- actuant a TVE amb una no gaire reeixida versió de la inevitable "Jingle Bells".



El mercat nadalenc sempre ha estat prou potent com per a dedicar-hi discos sencers. Los De La Torre, conjunt de patxanga per excel·lència de la Barcelona dels 60, van celebrar el Nadal del 67 editant ni més ni menys que dos EPs temàtics, un en català i un altre en castellà (tots dos a Vergara, i amb la mateixa il·lustració de portada). "El petit timbaler" i "Fum, fum, fum" apareixen en els dos discos, mentre que el català es completava amb "El rabadà" i "El cant dels ocells" (que no és una nadala, però vaja...), i el castellà amb "Los peces en el río" i "Mi niño Jesús querido" (cançó desconeguda per mi).

De tot aquest repertori rescatem el "Fum, fum, fum", que a tres veus acaba tenint la seva gràcia.



Tanquem amb un altre EP de nadales, en aquest cas a càrrec de la parella composada per José Guardiola i Lita Torelló, tot i que en realitat cadascun d'ells s'ocupa d'una cara del vinil en solitari. Canten el Nadal, també de Vergara però del 1963, va suposar per a Torelló el seu primer enregistrament en català, mentre que Guardiola havia estat el primer a gravar música moderna en català ja el 1959. Repertori de clàssics incontestables: "Santa Nit", "Nadal blanc" i altre cop "Jingle Bells", que la Torelló interpreta amb més fortuna que la Gelu, ajudada per una lletra un pèl psicotrònica. L'única sorpresa (força agradable) és l'aparició d'una "Cançó de bressol", que jo coneixia en versió de... Van Morrison!

Vés per on, el senyor youtube ens ofereix l'EP sencer d'una tacada. Disfruteu-lo i fins l'any vinent.

Quart lliurament del "Pop a la catalana" d'Òscar Dalmau

Sembla que amb tota la intenció de convertir-se en clàssic prenadalenc, fa un parell de caps de setmana es va llençar -amb tota l'artilleria de La Vanguardia- el quart volum de Pop a la catalana recopilat per Òscar Dalmau en la seva faceta de Phil Musical. En aquest blog ja hem ressenyat el segon i el tercer volums, de manera que no insistirem sobre les bondats del projecte, que són molts, i anirem directament al contingut d'aquest nou episodi, recordant, això sí, que aquí es parla de "pop" en una definició mooooolt àmplia.

Pel que fa al nostre interès principal, els conjunts elèctrics, en aquesta ocasió hi apareixen els Picapedrers, els Corbs i els Dracs amb versions un pèl anèmiques de Beatles, Stones i Temptations, respectivament. Més divertits resulten els mallorquins Beta Quartet amb una adaptació garatge de la cançó infantil "Ton pare no té nas". Igualment més consistent és la divisió de noies ié-ié, entre d'altres amb Lita Torelló, Betina o una Núria Feliu que s'erigeix en la gran protagonista amb un total de tres temes. També hi ha l'inevitable dosi freak amb Rudy Ventura i sobretot els meravellosos Queta i Teo. La sorpresa principal l'aporta un Miguel Ríos que interpreta en un català força creïble un tema d'aires gospel.

Tot i aquests atractius, el cert és que el CD perd una mica de gas en el tram final en el què apareixen les inclusions més discutibles (Emili Vendrell, Lluís Olivares). Tot i això, és llavors quan sona la millor cançó del disc: "Per Sant Joan" de Bruno Lomas, gran composició (original de Juan & Junior) meravellosament interpretada per l'alcoià en el que de fet va ser la cara A del seu únic single en valencià. Una cançó que mereix una entrada per ella mateixa. La farem.

Segon volum de les "¡Chicas!" de Vampisoul

Amb la baixada de tensió que fa temps que pateix aquest blog m'havia quedat per comentar l'aparició, ja fa uns mesos, d'una novetat discogràfica francament recomanable, encara que depassi els límits estrictes temàtics i geogràfics en els que habitualment ens movem. Es tracta del segon volum de ¡Chicas! Spanish Female Singers, editat per VampiSoul. Aquí no ens cansarem de lloar les virtuts dels recopilatoris que està llençant VampiSoul (o Munster, que pel cas és mateix), i que ja hem comentat en el cas de discos dedicats als sons jamaicans, el garatge o el soul hispans. I aquest nou llençament no és una excepció: una selecció molt ben pensada a càrrec d'un especialista (altre cop Vicente Fabuel), el millor so possible i sobretot una presentació excel·lent, amb crèdits complets, breu explicació i reproducció de la portada original de cada tema.

Si bé el primer volum es concentrava en bona mesura en les chicas ye-yé més populars, aquest cop, tot i conservar alguns noms clau com Rocío Dúrcal o Karina, la selecció ha aprofundit en diverses direccions menys òbvies. D'una banda, ampliant l'espectre temporal fins al 1978, guanyant en varietat estilística. De l'altra, incorporant solistes d'origen internacional tot i que fessin part de la seva carrera a Espanya, i així tenim cantants nord-americanes (Donna Hightower, Barbara Potts), franceses (Claudine Coppin), britàniques (Satin Bells) i sobretot llatino-americanes (Las Trillizas de Oro, entre d'altres).

Amb aquesta "invasió forània", la nòmina catalana queda reduïda, si no ens fallen els números, a una sola representant: Alicia Granados. Tot i això, figura entre el més interessant del disc. Primer, perquè certament és una figura interessant: descendent d'Enric Granados, nena prodigi i emergent estrella adolescent, que amb el canvi de dècada formaria un trio vocal anomenat Alicia y Nubes Grises. Segon, perquè la canço triada, "No soy un guarismo" (1967), era una mena de crit reivindicatiu del "jo" i alhora una bonica peça pop.

Per tant, un CD ben recomanable (el podeu comprar aquí) en el què també trobareu d'altres sorpreses. Personalment, el que més m'ha impactat és "Contigo", sensual i shaftiana peça interpretada per... Paloma San Basilio! No ho hagués dit mai.

"Eco i Distorsió" al Northern Clot Cicle Cultural 2.0

Han passat gairebé dos mesos des de la darrera entrada. Diria que l'aturada més llarga fins el moment del blog, en part causada per la "caiguda" de Divshare. Tot i això, buscarem vies per mantenir el blog viu. I, de fet, no hem estat totalment aturats: el passat dia 26 de setembre -sí, jornada de reflexió- vam tenir la sort de participar en la jornada organitzada per la gent de Northern Clot a la Farinera. La veritat és que fa molta il·lusió veure que, quan aviat farà dos anys de la presentació del llibre, aquest continua viu i arribant a nous lectors potencials. Val a dir, a més, que després de l'experiència lleidatana, en què probablement vaig cometre l'error de deixar-ho tot massa a la improvisació, aquest cop vaig preparar un guió més definit acompanyat d'un bonic power point que em permetia recolzar-me en fotografies, i penso que tot plegat va quedar prou interessant. (Per si no ha quedat clar, ara que tinc el power point fet m'ofereixo per altres presentacions, xerrades, jornades, etc.)

Fotent la brasa, aquest cop almenys amb fotos.

La meva intervenció tot just inaugurava una tarda-vespre-nit plena de continguts. A continuació hi va haver la presentació del col·lectiu Revolució Tèxtil de Terrassa, que fins i tot una persona tan poc sensible a la moda com jo va trobar interessant. Finalitzada la part, diguem-ne, formativa, la lúdica va arrencar amb un concert desendollat de Minerva, el nou projecte de Lluís Rodríguez Comas, guitarrista de Pepper Pots i va continuar després amb una sessió amb DJ Sheriff i Txarli Brown als plats, fins que -literalment- es va esgotar la cervesa de la barra.

Tot plegat ben organitzat i dinamitzat per la gent de Northern Clot, que a més em van atendre molt bé... Un plaer!

Les festes de Gràcia dels 60

(Nota: Tal i com ja he apuntat en alguna ocasió, estic contribuïnt a un nou projecte sobre la música dels 60 a Barcelona, més ampli i ambiciós que el del meu modest llibre. Espero poder-vos ampliar la informació ben aviat. De moment, en aquesta entrada faig servir material de la petita recerca que vaig fer a l'arxiu del districte de Gràcia, a la Biblioteca Jaume Fuster, per aquest nou projecte.)

Els anys 60 del segle passat es consideren habitualment una època de certa decadència pel que fa a la festa major de la Vila de Gràcia, en tant en quant va baixar notablement la participació popular, reflectida igualment en un descens del número de carrers guarnits. En canvi, pel que fa a la música popular, es pot considerar que les festes gracienques van viure una època daurada, ja que hi van passar no només els millors grups de la ciutat sinó també de tota Espanya i fins i tot algunes figures internacionals.

Així, a mitjans dels 60, i a banda dels concerts que es feien en els petits escenaris dels diversos carrers, la música es concentrava en tres envelats situats a la plaça del Diamant, la plaça del Sol i el Camp d'En Grassot. Sembla que la competència devia ser ferotge, especialment entre els dos primers, que es presentaven, respectivament, com "el entoldado de los grandes espectáculos" i "el entoldado de los grandes éxitos". Fins i tot reproduïen les rivalitats dels artistes que programaven: així, el 1965 els Sirex estaven programats tres nits a la plaça del Diamant, i els Mustang cinc a la plaça del Sol. I el 66, mentre el Diamant programava als Bravos, Sol oferia els Brincos.

Val a dir que els envelats oferien una programació, si més no, eclèctica, en què les vetllades musicals es combinaven amb jornades dedicades a la lluita lliure i festes infantils. L'eclecticisme també dominava la programació musical, ja que s'hi podien veure (sovint el mateix dia) grups de pop-rock, cantants melòdics i orquestres de tota la vida, amb aparellaments a priori impossibles com ara el de Raphael i Los Salvajes. En avançar la dècada es va convertir també en habitual dedicar una jornada a un recital de Nova Cançó.

 
Pel que fa a la presència d'artistes internacionals cal destacar el concert de Rita Pavone a la plaça del Sol el 1965 i, sobretot, el de Tom Jones en aquest mateix envelat l'any següent. El tigre de Gal·les va actuar acompanyat en el cartell per Tony Ronald i Chus Martínez y su Conjunto.

A continuació, reproduïm la programació musical dia a dia dels envelats, que hem pogut trobar en els programes corresponents:

1965

Plaça del Diamant

14 Quando’s, Los 4 de la Torre, Sirex

15 Quando’s, Ramón Calduch, Los Tamara

17 Orquesta Verdi, Los Pekes, Sirex

19 Rudy Ventura, Duo Dinámico, Orquesta Maravella

21 Orquesta Maravella, Sirex, José Guardiola

22 Mochi, Los Catinos, Orquesta Maravella, Los Brincos

Plaça del Sol

14 Rocky Roberts, Mustang, Ellare’s Sisters

15 Ivana, Los Nevadas, Cherokes, Donald Duck, Intocables, Saltélites, Korean Kittens, Mustang, Rocky Roberts (24 Horas de Música de Radio Juventud)

17 Duo Dinámico, Mustang, Hawai San Remo

19 Brincos, Ramón Calduch, Mustang

20 Rita Pavone, Orquesta Florida, Hawai San Remo

21 Marty Cosens, Los Tamara, Mustang

22 Luis Mariano, Mustang, Beat Chics

Camp d’en Grassot

14 Luis Aguilé, Los Dukes, Orquesta Rosaleda

15 Los Catinos, Hermanas Benítez, Orquesta Rosaleda

19 José Guardiola, Sirex, Janio Martí y su conjunto

21 Manolo Escobar

1966

Plaça del Diamant

13 Los 4 de la Torre, Tony Ronald, Mustang

14 Los Duques, Lorenzo González, Sirex

15 Lone Star, Los Tamara, Los Bravos

18 Gatos Negros, Álex y los Findes, Orquesta Maravella, Sirex

20 Orquesta Maravella, José Guardiola, Sirex, Nella Colombo

21 Los 4 de la Torre, Orquesta Maravella, Beatles de Cádiz, Cassen

Plaça del Sol

13 Los 3 Sudamericanos, Ramon Calduch, Hawai San Remo

14 Milva, Lone Star, Chus Martínez

15 Tom Jones, Tony Ronald, Chus Martínez

18 Cuando’s, Salvajes, Beatles de Cádiz

19 Nit Nova Cançó: Raimon, Núria Feliu, Dracs

20 Los Cinco Latinos, Brincos, Fénix

21 Salvajes, Raphael, Farre’s

Camp d’en Grassot

13 La Lira, Sirex, Salvajes

14 Orquesta Hoot Club, los 4 de la Torre, los Beatles de Cádiz

15 Dinos, Mustang, Duo Dinámico, Georgie Dann

18 Duques, Tony Ronald, Mustang, Sirex

20 Orquesta Melodía, Cheyenes, Rivero

21 Orquesta Janio Martí, Lone Star, Los Cinco Latinos

1967

Plaça del Sol

12 Peret, Adam-Grup, Vampiros

13 Les Surf, Los de la Torre, Hawai San Remo y Adrián

14 Juan & Junio, Adam-Grup, Quando’s

15 Brincos, Massiel, Faros (tots Novola)

17 Orquesta Show Japonesa, Andrés Castel, Los No

18 Nit Nova Cançó: Raimon, Eurogrup

19 Sirex, Pekenikes, Ramón Calduch

20 Raphael, Pekenikes, Quixot’s Quartet

1969

Plaça del Sol

14 Sheane Fenton, Faros, Ángeles

15 Jóvenes, Kifers, Tremeloes

16 Voces Amigas, Dyango, Revolution

17 Formula V, Salomé, Carl Douglas

19 Joan Manuel Serrat

21 Comodines, Lone Star, Ramón Calduch

23 Los Mismos, Fórmula V, Los Albas, Los Gritos

24 Los Relámpagos, Chus Martínez, Rudy Ventura                             

Plaça del Diamant

14 Los Tamara, Darwin Teoría, Fórmula V

15 Beta, Ramón Calduch, Mike Kennedy

17 Mauné y los Dinámicos, Tony Ronald, Jess & James

21 Dyango, Rubi Rats, Tony Ronald

23 José Guardiola, Doble Dinamita, Los Canarios

24 Dante, Miguel Ríos, Henry Stephen

Catalunya no és Califòrnia

Pocs repertoris tan evocadors de l'estiu com el dels Beach Boys, ara d'actualitat per la pel·lícula Love and mercy, dedicada a la vida del seu líder, Brian Wilson, que també recentment ha editat un nou disc (podeu trobar la meva valoració d'ambdòs en aquesta entrada del meu altre blog). Els Beach Boys van ser una d'aquelles combinacions màgiques d'èxit comercial i creacions innovadores i en contínua evolució. Tot i això, sembla que la seva influència a l'escena pop barcelonina dels 60 va ser més aviat discreta, si ens hem de fixar en l'escàs nombre de covers que van quedar-ne enregistrats. És possible que als artistes nord-americans els costés d'arribar més que als britànics (vegis el cas de Bob Dylan, del que algun dia haurem de parlar). També és possible que les complicades harmonies vocals dels Beach Boys fossin francament difícils de duplicar per grups que sovint no es caracteritzaven per l'excel·lència en aquest àmbit.

La majoria dels covers de conjunts barcelonins corresponen amb el període inicial dels californians, quan pregonaven les bondats del surf i la velocitat a la carretera. Així, en aquest mateix blog ja hem recollit la versió del "Surfin' USA" que van editar el 1963 el conjunt universitari Golden Quarter. El mateix any, Álex y Los Findes -encara sota el nom de The Finder's- van incloure un altre tema dels Wilson i companyia al seu primer EP, "Shut down". Això sí, en el seu cas els havia arribat clarament via un cover francès i de fet tant el títol ("Attention, accident") com la tornada els mantenen en aquesta llengua. Finalment, un altre quintet barceloní, Los Pumas, va adaptar "Little Honda" aquest cop al castellà, com "Pequeña Honda", en el seu segon i darrer EP, del 1965. Adaptació discreta però acceptable.

A partir del 1965, precisament, la música dels Beach Boys guanya en sofisticació i el grup se situa com un dels més influents... però no a Barcelona. Tant sols l'holandès Tony Ronald s'atreveix a incloure el "You're so good to me", així, en anglès, en un EP del 1967. I ja està. És possible que se'ns hagi escapat algun, però aquest quatre són els únics covers barcelonins i seixanteros dels Beach Boys que coneixem.

Podem ampliar la nòmina perquè els principals versionadors dels Beach Boys a l'Espanya franquista són els Javaloyas, grup mallorquí fitxat per EMI-Odeón, de manera que hem de pensar que molt probablement els seus discos s'enregistraven a Barcelona. Els Javaloyas tenen una llarga discografia que inclou des de temes tradicionals mallorquins a cançons "turístiques", però el 1966 aconsegueixen un cert èxit amb el "Barbara Ann" dels Beach Boys (tot i que en realitat era un tema doo woop més antic). I, no contents amb això, s'atreveixen l'any següent ni més ni menys que amb "Good vibrations", la cimera de la carrera dels californians. I tot i que sobre el paper un podria imaginar-se un desastre absolut, el cert és que se'n surten prou bé! Comproveu-ho vosaltres mateixos amb el vídeo de la seva actuació a TVE.

50 anys dels Beatles a Barcelona

Com probablement ja sabreu, el pròxim dia 3 de juliol es compliran 50 anys justos de l'històric concert dels Beatles a la Monumental de Barcelona. Com és habitual ja hi ha en marxa diverses iniciatives commemoratives, començant pel concert que es farà el mateix 3 de juliol al Palau Sant Jordi amb els Bootleg Beatles i els que van ser teloners dels de Liverpool 50 anys enrere, els Sirex. (Per cert, jo sóc bastant alèrgic a aquest tipus de bandes tribut, però haig de reconèixer, vist el vídeo corresponent, que aquests Bootleg Beatles són bastant impressionants.) A més, l'associació Beat-Les Corts ha programat del 26 al 28 de juny un Barcelona Beatles Weekend amb nombroses actuacions musicals, la presència de Pete Best -el bateria substituït per Ringo abans de l'èxit- i fins i tot un curs del Centre d’Investigacions Film-Història de la Universitat de Barcelona. I, a tot això, es publica l'enregistrament del concert que els Beatles van fer la nit abans a Madrid, a Las Ventas.

Més enllà de la mitomania o la nostàlgia, la visita dels Beatles a Barcelona va suposar una fita innegable i de fet sembla un petit miracle en un context en què la presència d'artistes anglosaxons als escenaris espanyols era més aviat escadussera. Sí, per Barcelona també van passar aquells anys els Animals, Tom Jones o Moody Blues, però els Rolling Stones no ho farien fins deu anys després, i molts altres noms fonamentals tampoc ho farien durant la seva carrera inicial. Per no parlar dels músics nord-americans. Al cap i a la fi, aquest era un país on la gent preferia comprar "El submarino amarillo" en versió Mustang.

 

Al llibre Eco i distorsió hi ha un bon espai dedicat al concert dels Beatles, evocat pel periodista José María Pallardó, Leslie dels Sirex i Santi Carulla dels Mustang. Val la pena reproduir els comentaris del periodista: 
Al mateix temps, Pallardó creu que el concert, organitzat per Francisco Bermúdez, promotor madrileny d’events taurins i espectacles diversos, va ser molt representatiu de les misèries que vivia la música pop a l’Espanya de l’època. Primer, un so extremadament deficient. I, a sobre, els Beatles van actuar dins un paquet surrealista, amb orquestres, cantants melòdics i tan sols els Sirex i els madrilenys Shakers que podien interessar al públic que havia pagat per escoltar els britànics: “És clar, això dels Beatles ho va muntar el tal Bermúdez, que igual muntava un combat de boxa. I devien pensar: ‘Qui fotem de presentador? Doncs Torrebruno, que és molt popular.’ I què tenia a veure el pobre Torrebruno amb els Beatles? ‘Total, són uns melenuts...’, devien pensar. Es notava que els que tenien diners per muntar un concert com aquest no en tenien ni idea, de la música jove...”

Com a bonus track i la nostra pròpia contribució a l'aniversari, recupero de la conversa amb Leslie algun fragment que no va aparèixer al llibre. Així, en primer lloc, el cantant dels Sirex reconeixia que en aquell moment van viure el concert com un més, i que només amb el pas del temps se'n van adonar de la importància del mateix. Prèviament, havia donat la seva opinió sobre els Beatles a nivell musical i quina havia estat la seva influència sobre els Sirex: "Gens. I jo crec que aquest és el gran encert dels Sirex. Jo escolto per primer cop el 'Twist & Shout', que  me'l porta una amiga a Calella, i dic: 'Quina 'Bamba' més ben interpretada!'. A mi no m'agradaven gaire. Jo realment els vaig apreciar amb el 'disc blanc', i llavors vaig reconèixer que eren dels millors. Però a mi tot allò del 'She loves you'..."  

Llegint-lo avui en dia algú pot pensar que Leslie exagera o és poc generós, però el cert és que els grups de la primera generació barcelonina es formen a partir d'un model anterior, el de Cliff Richard & the Shadows, i en realitat tenen poc a veure amb els Beatles... fins i tot encara que triomfessin adaptant-ne les cançons, com los Mustang. És difícil trobar a Barcelona grups clarament modelats a partir del patró Beatles, com ho serien els Brincos madrilenys. Paradoxes!

Vam passar per Lleida...

Doncs sí, divendres passat vaig tenir la sort de participar al cinquè Aplec Modernista de Ponent, convidat pel Pau Plana i la gent de Natros Sols. Presentació informal d'Eco i distorsió tant en versió llibre com en versió blog, en format de tertúlia amb el Pau i el Javier de Castro, editor i autor d'innombrables llibres i col·leccionista sixties (per cert, alguna cosa es cou a Lleida amb el Javier i l'Àlex Oró que també té a veure amb servidor de vostès). Ambient agradable al Beat Cafè i Soul, públic sel·lecte, família militant i excel·lents pizzes en acabar.

D'esquerra a dreta, Javier de Castro, servidor i Pau Plana.

I, sorpresa, sembla que no serà la darrera presentació d'Eco i distorsió... De mica en mica està arribant al seu públic.

"Eco i distorsió", al cinquè Aplec Modernista de Ponent

Tot i que ja fa pràcticament un any i mig que el llibre "Eco i distorsió" es va presentar a Barcelona i Tarragona, sembla que està ben viu! Aquest divendres tindré el gust de fer-ne una nova presentació-tertúlia a Lleida, en el marc del cinquè Aplec Modernista de Ponent, organitzat per la gent de Natros Sols. Serà a les 20:00 al Beat Cafè i Soul. Després hi haurà berenar-sopar musical (sigui el que sigui) amb Xerramequ.

Lògicament, estic encantat per la invitació! Ja us explicaré com ha anat...

Los de la Torre: "Fans"

Una de les absències que potser hauran cridat més l'atenció de la versió en llibre d'Eco i distorsió és la de Los 4 de la Torre, donada la llarga trajectòria d'aquest quartet -després tercet- barceloní, així com la seva popularitat. El cert és que va ser una absència conscient, donat que vaig considerar que el seu estil bàsicament patxanguero no encaixava amb els dels grups seleccionats. Un criteri potser discutible, però en tot cas el que era inexcusable era que no haguessin aparegut al blog. Hi poso remei amb una cançó del 1966 (de fet, el seu primer llençament ja reduits als tres germans De La Torre; com sempre, a Belter) prou representativa del seu estil amable, amb un punt humorístic, i en aquest cas amb lletra d'Armando Matías Guiu, polifacètic personatge autor dels mítics "Diálogos para Besugos" dels còmics de Bruguera i que també va escriure, precisament, per la revista Fans de la mateixa editorial.

(Sembla que hi ha algun problema amb Divshare. De moment, per no retardar encara més l'entrada, recorrem a youtube).



CAST: Una de las ausencias que quizás habrán llamado más la atención de la versión en libro de Eco i distorsió es la de Los 4 de la Torre, dada la larga trayectoria de este cuarteto -después terceto- barcelonés, así como su popularidad. Lo cierto es que fue una ausencia consciente, dado que consideré que su estilo básicamente pachanguero no encajaba con el de los grupos seleccionados. Un criterio quizás discutible, pero en todo caso lo que era inexcusable era que no hubieran aparecido en el blog. Pongo remedio a la situación con una canción del 1966 (de hecho, su primero lanzamiento ya reducidos a los tres hermanos De La Torre, como siempre en Belter) bastante representativa de su estilo amable, con un punto humorístico, y en este caso con letra de Armando Matías Guiu, polifacético personaje autor de los míticos "Diálogos para Besugos" de los cómics de Bruguera y que también escribió, precisamente, por la revista Fans de la misma editorial.

Rama Lama reedita la discografia completa dels Pájaros Locos

Tot i que en aquest bloc sovint he estat crític amb Rama Lama, el que no se'ls pot negar és que són ara mateix l'única discogràfica que realment fa una aposta sistemàtica per recuperar el llegat musical espanyol dels 60. Un dels seus darrers llençaments suposa, en aquest sentit, una aportació fonamental ja que recupera ni més ni menys que els 67 temes enregistrats entre el 1959 i el 1967 pels Pájaros Locos i que fins el moment eren pràcticament inencontrables en suport digital, tal i com ja vaig assenyalar en una altra entrada. L'afany completista -que probablement sigui una de les majors virtuts de Rama Lama- els porta a incloure fins i tot els altres tres temes que formaven part de l'EP compartit que els Pájaros van editar com a guanyadors del concurs de conjunts universitaris el 59 (la qual cosa suposa un bonus interessant ja que un d'ells és de Catch As Catch Can, precedent dels Gatos Negros). A més, aquest cop han encarregat les notes a l'expert Vicente Fabuel, de manera que aquestes se situen força per sobre del que és habitual en la companyia.

Què hi trobarà l'oient, en aquesta recopilació subtitulada "Pioneros del rock en España"? Bé, potser és cert que hi trobarà més elements pioners que rock pròpiament: els Pájaros Locos -que van arrencar com a Woody Walter el 1957 i per tant, efectivament, poden optar a ser el primer conjunt de música moderna espanyol- es movien en la frontera del rock, combinant-lo amb elements de jazz, balades i tota mena de música ballable (twist, madison i també sons llatinamericans). Tot i que van enregistrar versions de Gene Vincent o Dion, la influència preponderant sembla ser la italiana, que es devia accentuar encara més pel fet que durant força temps el seu baixista i cantant va ser l'italià Piero Carando (que després es passaria als Gatos Negros). A més, tot i que Salvador Mayolas va ser dels primers guitarristes elèctrics del país, el so del conjunt més aviat estava dominat pel piano i pels instruments "exòtics" que tocava el seu germà petit, Antonio, com ara l'acordió o el xilòfon. Vaja, que si en realitat grups com Sirex o Mustang van tenir el seu model fonamental en Cliff Richard & The Shadows, els Pájaros es mouen en coordenades fins i tot anteriors.

Tenint en compte això, no és estrany que el grup soni avui en dia més interessant en la seva versió gairebé lounge que com a exponent de pop-rock. I ells mateixos, a mida que avançava la dècada, es devien trobar menys còmodes, com ho demostren les anèmiques versions de Beatles i Roy Orbison que van editar el 1965. Dos anys més tard tancarien la barraca amb un EP de cançons pròpies que demostrava que havien fet els deures, amb un pop més que acceptable marcat per les harmonies vocals, però que ja no els permetria reenganxar-se en un moment en què la novetat eren la psicodèlia i el soul. 

Un triple CD, per tant, potser més interessant des del punt de vista arqueològic que de l'estrictament musical, però fonamental per completar el retrat de la música moderna a la Barcelona dels 60. Si voleu passar per caixa, podeu fer-ho aquí.

CAST: A pesar de que en este blog a menudo he sido crítico con Rama Lama, lo que no se les puede negar es que son ahora mismo la única discográfica que realmente hace una apuesta sistemática por recuperar el legado musical español de los 60. Uno de sus últimos lanzamientos supone, en este sentido, una aportación fundamental puesto que recupera nada más y nada menos que los 67 temas grabados entre el 1959 y el 1967 por los Pájaros Locos y que hasta el momento eran prácticamente inencontrables en soporte digital, tal y como ya señalé en otra entrada. El afán completista -que probablemente sea una de las mayores virtudes de Rama Lama- los lleva a incluir incluso los otros tres temas que formaban parte del EP compartido que los Pájaros editaron como ganadores del concurso de conjuntos universitarios el 59 (lo cual supone un bonus interesante puesto que uno de ellos es de Catch As Catch Can, precedente de los Gatos Negros). Además, esta vez han encargado las notas al experto Vicente Fabuel, de forma que estas se sitúan bastante por encima de lo que es habitual en la compañía.
¿Qué encontrará el oyente en esta recopilación subtitulada "Pioneros del rock en España"? Bien, quizás es cierto que encontrará más elementos pioneros que rock propiamente: los Pájaros Locos -que arrancaron como Woody Walter el 1957 y por lo tanto, efectivamente, pueden optar a ser el primer conjunto de música moderna español- se movían en la frontera del rock, combinándolo con elementos de jazz, baladas y todo tipo de música bailable (twist, madison y también sonidos latinamericanos). A pesar de que grabaron versiones de Gene Vincent o Dion, la influencia preponderante parece ser la italiana, cosa que sin duda se acentuó por el hecho que durante bastante tiempo su bajista y cantante fue el italiano Piero Carando (que después se pasaría a los Gatos Negros). Además, a pesar de que Salvador Mayolas fue de los primeros guitarristas eléctricos del país, el sonido del conjunto más bien estaba dominado por el piano y por los instrumentos "exóticos" que tocaba su hermano pequeño, Antonio, como por ejemplo el acordeón o el xilófono. Vaya, que si en realidad grupos como Sirex o Mustang tuvieron su modelo fundamental en Cliff Richard & The Shadows, los Pájaros se mueven en coordenadas incluso anteriores.
Teniendo en cuenta esto, no es extraño que el grupo suene hoy en día más interesante en su versión casi lounge que como exponente de pop-rock. Y ellos mismos, a medida que avanzaba la década, se debían de encontrar menos cómodos, como lo demuestran las anémicas versiones de Beatles y Roy Orbison que editaron en 1965. Dos años más tarde cerrarían la barraca con un EP de canciones propias que demostraba que habían hecho los deberes, con un pop más que aceptable marcado por las armonías vocales, pero que ya no los permitiría reengancharse en un momento en que la novedad eran la psicodelia y el soul.
Un triple CD, por lo tanto, quizás más interesante desde el punto de vista arqueológico que del estrictamente musical, pero fundamental para completar el retrato de la música moderna en la Barcelona de los 60. Si queréis pasar por caja, podéis hacerlo aquí.