Los Gatos Negros: "Jugando al amor"

Els Gatos Negros són un d'aquells grups que només tenen parcialment reeditada la seva llarga i a voltes irregular discografia. Una llàstima, a més, que entre els temes més difícils de trobar hi siguin alguns dels més interessants, inclosos als singles editats entre el 1967 i 1969. Aquest "Jugando al amor" és una de les seves escasses composicions pròpies, signada pel duet Carlos Maleras (organista) i Piero Carando (baixista). Seria, per cert, el darrer enregistrament de l'italià Carando amb el grup. Els Gatos fan un veritable esforç per aconseguir un bon single pop -la cara B, "Angela", es movia en paràmetres similars- que, malgrat això, no va tenir massa èxit. Segons La Fonoteca, el single el van produir dos components del grup britànic afincat a Espanya The End.

 CAST: Los Gatos Negros son uno de aquellos grupos que sólo tienen parcialmente reeditada su larga y a veces irregular discografía. Una lástima, además, que entre los temas más difíciles de encontrar estén algunos de los más interesantes, incluidos en los singles editados entre el 1967 y 1969. Este "Jugando al amor" es una de sus escasas composiciones propias, firmada por el dúo Carlos Maleras (organista) y Piero Carando (bajista). Sería, por cierto, la última grabación del italiano Carando con el grupo. Los Gatos hacen un verdadero esfuerzo para conseguir un buen single pop -la cara B, "Angela", se movía en parámetros similares- que, pese a todo, no tuvo demasiado éxito. Según La Fonoteca, el single lo produjeron dos componentes del grupo británico afincado en España The End.

La influència dels Beatles als conjunts mallorquins, en un llibre

L'amic Xavier Brotons em va fer notar l'aparició, a finals de l'any passat, del llibre Beatles made in Mallorca. La recepció insular de la música 'beat', de Tomeu Canyelles i Francesc Vicens. Es tracta d'un assaig breu però molt interessant que lògicament té força punts en comú amb Eco i distorsió, ja que en bona mesura és un retrat de l'escena pop 60's en un espai concret, en el seu cas Mallorca, i en aquest sentit els autors repassen grups, locals, programes de ràdio, etc. Val a dir, a més, que les relacions entre el món pop de Barcelona i Mallorca van ser intenses: molts grups barcelonins actuaven amb freqüència a l'illa (i fins i tot alguns s'hi podien passar estius sencers, com ara Álex y Los Findes o Los Jóvenes), i també diversos grups mallorquins enregistraven els seus discos a Barcelona, com ara Los Javaloyas o Z-66.

Així, al llarg dels diversos capítols el llibre de Canyelles i Vicens repassa, entre d'altres, els concerts fets a Mallorca per artistes anglosaxons, les versions del repertori Beatle enregistrades per conjunts mallorquins o el curiós episodi que van protagonitzar John Lennon i Yoko Ono, ja a principis dels 70, quan van visitar l'illa per "endur-se" la filla de l'artista japonesa. En definitiva, un llibre interessant i sobretot molt ben documentat, amb nombroses cites dels membres de grups com Los Beta, Four Winds & Dito o els ja esmentats. Però el millor és que aquest llibre m'ha portat a descobrir-ne un d'anterior de Francesc Vicens que encara fa més bona pinta i del que suposo que us en parlaré en el futur: 'Paradise of Love' o l'illa imaginada. Música i turisme a la Mallorca dels 60.

Al marge d'això, m'ha cridat l'atenció com els dos autors vinculen molt l'aparició de la música pop, moderna o com li vulgueu dir a Mallorca a la influència directa dels Beatles (i, en aquest sentit, aporten prous testimonis com per argumentar-ho). I m'ha cridat l'atenció perquè tot i que des de la perspectiva actual és innegable que els Beatles van ser  grup més important de la seva generació, i que també van ser el grup més versionat probablement a tota Espanya, en el meu treball sobre els conjunts barcelonins m'he trobat que, en molts d'ells, sovint havia pesat més la influència, anterior, de Cliff Richards & The Shadows. Però aquest és un debat que potser també hauré de tractar més àmpliament en el futur.

CAST: El amigo Xavier Brotons me hizo notar la aparición, a finales del año pasado, del libro Beatles made in Mallorca. La recepción insular de la música 'beat', de Tomeu Canyelles y Francesc Vicens. Se trata de un ensayo breve pero muy interesante que lógicamente tiene bastantes puntos en común con Eco i distorsió, puesto que en buena medida es un retrato de la escena pop 60's en un espacio concreto, en su caso Mallorca, y en este sentido los autores repasan grupos, locales, programas de radio, etc. Hay que decir, además, que las relaciones entre el mundo pop de Barcelona y Mallorca fueron intensas: muchos grupos barceloneses actuaban con frecuencia en la isla (e incluso algunos se podían pasar veranos enteros, como por ejemplo Álex y Los Findes o Los Jóvenes), y también varios grupos mallorquines grababan sus discos en Barcelona, como por ejemplo Los Javaloyas o Z-66.
Así, a lo largo de los diversos capítulos el libro de Canyelles y Vicens repasa, entre otros, los conciertos hechos en Mallorca por artistas anglosajones, las versiones del repertorio Beatle grabadas por conjuntos mallorquines o el curioso episodio que protagonizaron John Lennon y Yoko Ono, ya a principios de los 70, cuando visitaron la isla para "llevarse" la hija de la artista japonesa. En definitiva, un libro interesante y sobre todo muy muy documentado, con numerosas citas de los miembros de grupos como Los Beta, Four Winds & Dito o los ya mencionados. Pero el mejor es que este libro me ha llevado a descubrir uno anterior de Francesc Vicens que todavía tiene mejor pinta y del que supongo que os hablaré en el futuro: 'Paradise of Love' o la isla imaginada. Música y turismo en la Mallorca de los 60.
Al margen de esto, me ha llamado la atención como los dos autores vinculan mucho la aparición de la música pop, moderna o como la queráis llamar en Mallorca a la influencia directa de los Beatles (y, en este sentido, aportan suficientes testimonios cómo para argumentarlo). Y me ha llamado la atención porque a pesar de que desde la perspectiva actual es innegable que los Beatles fueron el  grupo más importante de su generación, y que también fueron el grupo más versionado probablemente en toda España, en mi trabajo sobre los conjuntos barceloneses me he encontrado que, en muchos de ellos, a menudo había pesado más la influencia, anterior, de Cliff Richards & The Shadows. Pero este es un debate que quizás también tendré que tratar más ampliamente en el futuro. 

El martell de Pete Seeger

Quina influència va exercir el recentment finat Pete Seeger sobre els músics catalans? Les necrològiques aparegudes als mitjans de comunicació catalans s'han referit sobretot a la seva relació amb el moviment folk i cançó d'autor. Així, s'ha destacat que Seeger va servir com inspiració i / o influència tant en termes d'actitud (en el cas de Raimon), com de repertori (a finals dels 60, quan el Grup de Folk s'acosta al folk song nord-americà, enfront el model més afrancesat que havia adoptat inicialment la Nova Cançó) i també d'interpretació: Pete Seeger no és només un cantant sinó que, per damunt d'això, fa cantar el públic que l'escolta. Aquest model participatiu que és característic del Grup de Folk i d'alguns dels seus components com Xesco Boix està clarament heretat de Seeger. S'ha parlat també abastament de la seva visita del 1971.

Certament, és lògic que una figura tan clarament incòmoda en el context franquista com la de Seeger (que, per exemple, era un dels grans difusors de les cançons de la Brigada Lincoln que havia lluitat en el bàndol republicà) obtingués ressó bàsicament en aquells cercles més oposats al règim... Però precisament per això encara resulta més fascinant que, el 1964, mitja Catalunya estigués cantant i ballant una cançó seva: "If I had a hammer". I és més irònic encara si pensem que Pete Seeger va cantar la cançó per primer cop en públic el 1949 en una trobada del partit comunista nord-americà!!!

Pete Seeger amb Raimon en la seva visita a Barcelona el 1971. El seu concert va ser suspès en el darrer moment.

Com va arribar aquesta cançó potencialment subversiva, que parlava de la pau i l'amor entre tots els homes i dones, a convertir-se en un hit innocu a l'Espanya franquista? Val a dir que quan va ser enregistrada inicialment per The Weavers (el grup de Seeger) no va obtenir gaire èxit ni tan sols al seu país. Una dècada després, amb un canvi de melodia i en un context diferent (eren els anys de l'optimisme kennedyà), el trio Peter, Paul & Mary sí que van aconseguir colar-la al top ten nord-americà. I el 1963, Trini Lopez en faria una nova lectura, directament pop (incorporant el característic "Uuuh" inicial que repetirien les versions posteriors), amb la que arribaria al número 3 de les llistes de vendes.

D'aquí, la cançó viatjaria a tot el món, traduïda a moltíssimes llengües (curiosament, la primera versió en català potser sigui "Es martellet", de l'inefable duet infantil mallorquí Queta i Teo). A Barcelona, l'any 1964 va ser l'any de "Si yo tuviera un martillo", enregistrada entre d'altres en EPs dels Sirex, Los Catinos o el cantant melòdic Francisco Heredero, tot i que, com casualment explicàvem en la nostra entrada anterior, qui va treure'n més rendiment va ser Sonia: l'èxit de la seva versió va fer que fins i tot se la conegués popularment com "la chica del martillo". En recollim, però, una altra versió d'una altra chica ye-yé: la que en va fer Gelu -granadina però afincada a la capital catalana- en l'únic EP en què va fer servir com a grup d'acompanyament un altre grup de la ciutat, Los Mustang. Totes elles versions ben innocents (a la resta d'Espanya en trobem a càrrec de Los Relámpagos i Los Tamara, entre d'altres): de ben segur ni el públic ni tan sols els intèrprets eren conscients de la càrrega de profunditat que s'amagava en l'origen i l'autoria d'aquella tonada simpàtica i ballable.



CAST: ¿Qué influencia ejerció el recientemente finado Pete Seeger sobre los músicos catalanes? Las necrológicas aparecidas a los medios de comunicación catalanes se han referido sobre todo a su relación con el movimiento folk y canción de autor. Así, se ha destacado que Seeger sirvió como inspiración y / o influencia tanto en términos de actitud (en el caso de Raimon), como de repertorio (a finales de los 60, cuando el Gruo de Folk se acerca al folk song norteamericano, enfrente el modelo más afrancesado que había adoptado inicialmente la Nova Cançó) y también de interpretación: Estalle Seeger no es sólo un cantante sino que, por encima de esto, hace cantar el público que le escucha. Este modelo participativo que es característico del Grup de Folk y de algunos de sus componentes como Xesco Boix está claramente heredado de Seeger. Se ha comentado también  su visita del 1971.
Ciertamente, es lógico que una figura tan claramente incómoda en el contexto franquista como la de Seeger (que, por ejemplo, era uno de los grandes difusors de las canciones de la Brigada Lincoln que había luchado en el bando republicano) obtuviera reconocimiento básicamente en aquellos círculos más opuestos al régimen... Pero precisamente por eso todavía resulta más fascinante que, en 1964, media Cataluña estuviera cantando y bailando una canción suya: "If Y had a hammer". ¡¡¡Y es más irónico todavía si pensamos que Pete Seeger cantó la canción por primera vez en público el 1949 en un encuentro del partido comunista norteamericano!!!
¿Como llegó esta canción potencialmente subversiva, que hablaba de la paz y el amor entre todos los hombres y mujeres, a convertirse en un hit inocuo en la España franquista? Justo es decir que cuando fue grabada inicialmente por The Weavers (el grupo de Seeger) no obtuvo mucho éxito ni siquiera en su país. Una década después, con un cambio de melodía y en un contexto diferente (eran los años del optimismo kennedyano), el trío Peter, Paul & Mary sí que consiguieron colarla en el top ten norteamericano. Y en 1963, Trini Lopez haría una nueva lectura, directamente pop (incorporando el característico "Uuuh" inicial que repetirían las versiones posteriores), con la que llegaría al número 3 de las listas de ventas.
De aquí, la canción viajaría en todo el mundo, traducida a muchísimas lenguas (curiosamente, la primera versión en catalán quizás sea "Es martellet", del inefable dúo infantil mallorquín Queta y Teo). En Barcelona, 1964 fue el año de "Si yo tuviera un martillo", grabada entre otros en EPs de los Sirex, Los Catinos o el cantante melódico Francisco Heredero, a pesar de que, cómo casualmente explicábamos en nuestra entrada anterior, quién sacó más rendimiento fue Sonia: el éxito de su versión hizo que incluso se la conociera popularmente como "la chica del martillo". Recogemos, sin embargo, la versión de otra chica ye-yé: la que hizo Gelu -granadina pero afincada en la capital catalana- en el único EP en que usó como grupo de acompañamiento otro grupo de la ciudad, Los Mustang. Todas ellas versiones muy inocentes (en el resto de España encontramos a cargo de Los Relámpagos y Los Tamara, entre otros): a buen seguro ni el público ni siquiera los intérpretes eran conscientes de la carga de profundidad que se escondía en el origen y la autoría de aquella cancioncilla simpática y ballable. 

Sonia: "En mi nube"

Los Salvajes van ser els veritables experts en l'adaptació de cançons dels Rolling Stones a la Barcelona dels 60, tot i que altres conjunts també van picotejar en el repertori de Ses Satàniques Majestats, com ara Lone Star i Jóvenes. Tot i això, tal i com ja vam fer amb el cançoner dels Beatles, el primer cover stonià que apareix en aquest blog va a càrrec d'una chica ye-yé, Sonia. Aquesta barcelonina nascuda el 1948 va editar un total de sis EPs entre el 1963 i el 1966, la majoria per Belter. El seu major èxit va ser amb l'adaptació de "If I had a hammer" de Pete Seeger, el que va fer que se la conegués com "la chica del martillo". Tot i això, potser el millor de la seva discografia és aquesta "Get off of my cloud" de Jagger i Richards, inclosa al seu darrer EP i plena d'energia.

Tot i que la discografia de Sonia no està reeditada digitalment, aquesta cançó en concret sí que la podeu trobar al recopilatori ¡Chicas! Spanish Female Singers 1962-74, del sempre recomanable segell Vampisoul.

Ah, i si algú té alguna pista per localitzar a Sonia (el seu veritable nom era Pilar Espí), que es posi en contacte amb mi.

CAST: Los Salvajes fueron los verdaderos expertos en la adaptación de canciones de los Rolling Stones en la Barcelona de los 60, a pesar de que otros conjuntos también picotearon en el repertorio de Sus Satánicas Majestades, como por ejemplo Lone Star y Jóvenes. Aún así, tal y como ya hicimos con el cancionero de los Beatles, el primer cover stoniano que aparece en este blog va a cargo de una chica ye-yé, Sonia. Esta barcelonesa nacida en 1948 editó un total de seis EPs entre 1963 y 1966, la mayoría para Belter. Su mayor éxito fue con la adaptación de "If I had a hammer" de Pete Seeger, lo que hizo que se la conociera como "la chica del martillo". Aún así, quizás lo mejor de su discografía es esta "Get off of my cloud" de Jagger y Richards, incluida en su último EP y llena de energía.
A pesar de que la discografía de Sonia no está reeditada digitalmente, esta canción en concreto sí que la podéis encontrar en el recopilatorio ¡Chicas! Spanish Female Singers 1962-74, del siempre recomendable sello Vampisoul.
Ah, y si alguien tiene alguna pista para localizar a Sonia (su verdadero nombre era Pilar Espí), que se ponga en contacto conmigo.

"Eco i distorsió" a Can Tuyus i Pop Thing

En les darreres setmanes s'ha parlat de l'edició en paper d'Eco i distorsió en dos espais (radiofònic un, web l'altre) que m'han fet especial il·lusió que se'n fessin ressó. El primer és el programa Can Tuyus de la Xarxa, dirigit per Miqui Puig. És evident que Puig és un referent per als amants de la cultura pop al nostre país, un cercador de delicatessen que a la seva carrera artística hi ha afegit, des de fa temps una voluntat difusora i pedagógica (en aquest sentit, ja vam ressenyar en aquest blog el seu EP de versions de grups barcelonins, inclosos Los Salvajes). En tot cas, vaig tenir el plaer de compartir una estona en antena amb ell, una conversa més que una entrevista. I la veritat és que m'ho vaig pasar molt bé. Podeu escoltar-la aquí (després del conte de la Caputxeta Vermella).

D'altra banda, Pop Thing és un web dedicat a la cultura pop, sobretot dels anys 60, que està present a internet des del 1999 i que destaca pels seus continguts exclusius i de gran qualitat (res de refregir la Wikipedia). En aquest sentit, va ser una font que vaig consultar per fer la meva recerca. El seu promotor, Miguel Valpuesta, va convertir-se en mecenes de l'edició en paper i, un cop ha tingut el llibre a les seves mans, n'ha fet una ressenya molt elogiosa (que podeu llegir aquí). Per tant, li dec un agraïment doble.

Mustang: "Quinientas millas"

Ja heu vist Inside Llewyn Davis, la darrera pel·lícula dels germans Coen? Si esteu llegint aquest blog no us l'hauríeu de perdre. Explica les desventures d'un cantant folk al Greenwich Village de Nova York el 1961, just abans de la irrupció de Bob Dylan. Tot i que aquesta escena va tenir una influència sorprenentment menor als grups de la Barcelona dels 60, aquests sí que van fer de tant en tant alguna incursió en el repertori folk, com ara aquest "500 miles", popularitzat per Peter, Paul & Mary i que era el tema central del primer EP dels Mustang, editat el 1962. La cançó també apareix a la pel·lícula dels Coen, interpretada per un trio a la Peter, Paul & Mary entre els quals figura Justin Timberlake.

I recordeu que tota la discografia dels Mustang està reeditada legalment.

CAST: ¿Ya habéis visto Inside Llewyn Davis, la última película de los hermanos Coen? Si estáis leyendo este blog no os la tendríais que perder. Explica las desventuras de un cantante folk en el Greenwich Village de Nueva York en1961, justo antes de la irrupción de Bob Dylan. A pesar de que esta escena tuvo una influencia sorprendentemente menor en los grupos de la Barcelona de los 60, estos sí que hicieron de vez en cuando alguna incursión en el repertorio folk, como por ejemplo este "500 miles", popularizado por Peter, Paul & Mary y que era el tema central del primero EP de los Mustang, editado el 1962. La canción también aparece en la película de los Coen, interpretada por un trío a la Peter, Paul & Mary entre los cuales figura Justin Timberlake.Y recordad que toda la discografía de los Mustang está reeditada legalmente.

Pájaros Locos: "Be Bop A Lula"

Tot i que aquestes qüestions sempre són difícils de delimitar, entre d'altres coses perquè primer caldria definir-ne bé els paràmetres, Los Pájaros Locos podrien ben bé ser el primer "conjunt de música moderna" espanyol. Nascuts a Premià de Mar el 1957 entorn els germans Mayolas, van enquadrar-se dins el moviment de "conjunts universitaris" però, a diferència de la majoria d'aquests, van tenir una llarga carrera discogràfica, tot i que sense gaudir de grans èxits de vendes. En un dels seus EPs del 1961 trobem aquesta versió del clàssic de Gene Vincent que representa prou bé les seves virtuts (un nivell instrumental per sobre la mitjana, amb protagonisme del vibràfon que tocava Antonio María Mayolas) però també el fet que el seu era un so suau que aviat quedaria desfassat.

CAST: A pesar de que estas cuestiones siempre son difíciles de delimitar, entre otras cosas porque primero habría que definir bien los parámetros, Los Pájaros Locos podrían muy bien ser el primer "conjunto de música moderna" español. Nacidos en Premià de Mar en 1957 en torno los hermanos Mayolas, se encuadraron dentro del movimiento de "conjuntos universitarios" pero, a diferencia de la mayoría de estos, tuvieron una larga carrera discográfica, a pesar de que sin disfrutar de grandes éxitos de ventas. En uno de sus EPs de 1961 encontramos esta versión del clásico de Gene Vincent que representa bastante bien sus virtudes (un nivel instrumental por sobre la media, con protagonismo del vibráfono que tocaba Antonio María Mayolas) pero también que el suyo era un sonido suave que pronto quedaría desfasado.