En record d'Ernesto Rodríguez

Han passat ja unes setmanes però em resisteixo a no deixar constància al blog de la mort d'Ernesto Rodríguez, bateria i fundador dels Gatos Negros i els darrers anys enrolat als Sirex. Rodríguez, de 70 anys, va morir el passat dia 2 a Barcelona, la ciutat en la que havia nascut. Rodríguez va ser un dels pioners del rock a la ciutat, ja que va formar part d'un dels conjunts universitaris més destacats, Catch As Catch Can. Posteriorment va ser el fundador de Los Gatos Negros i, juntament amb el teclista Carlos Maleras, l'únic membre fixe al llarg de tota la dècada. Podeu trobar més informació i escoltar els Gatos Negros en aquest mateix blog. El 2010, Ernesto s'incorpora als Sirex com a reforç davant el deteriorament de salut de Lluís Gomis, a qui va substituir a la seva mort.

Quan feia la recerca per al llibre Eco i distorsió, allà pel 2008, volia entrevistar Rodríguez per tenir una visió complerta de la trajectòria de la banda (el meu "gato" entrevistat, Quique Tudela, s'hi va incorporar a mitjans de la dècada) i també m'interessava el seu testimoni de l'època dels conjunts universitaris. Vaig fer diversos intents de concertar una cita i fins i tot diria que vam quedar un cop, però l'entrevista finalment no es produir. Tota una llàstima.

Us deixo amb una curiosa fotografia d'uns Gatos Negros desendollats que em va proporcionar Quique Tudela. Deu ser feta a l'entorn del 68, ja que el baixista és Frank Andrada. Ernesto Rodríguez és el segon per l'esquerra.

The Finder's: "No quiero que me dejes"

És fàcil confondre The Finder's, els nostres protagonistes d'avui, amb Álex y los Findes, dels quals ja hem parlat en diverses ocasions. No és el mateix grup, però sí que tenen un origen comú, ja que totes dues bandes van nèixer de Los Findes, la formació original que va arribar a enregistrar un EP. Després, el grup es va escindir i la majoria dels seus components es van convertir en Álex y los Findes. The Finder's (així, amb article en anglès) tindrien una carrera menys lluïda. Aquesta versió del "Let's spend the night together" dels Rolling Stones, publicada el 1967, potser seria el més interessant de la seva discografia.

 

CAST: Es fácil confundir a The Finder's, nuestros protagonistas de hoy, con Álex y los Findes, de los cuales ya hemos hablado en varias ocasiones. No es el mismo grupo, pero sí que tienen un origen común, puesto que las dos bandas nacieron de Los Findes, la formación original que llegó a grabar un EP. Después, el grupo se escindió y la mayoría de sus componentes se convirtieron en Álex y los Findes. The Finder's (así, con artículo en inglés) tendrían una carrera menos lucida. Esta versión del "Let's spend the night together" de los Rolling Stones, publicada en 1967, quizás sería lo más interesante de su discografía.

Remake: "Mi calle", vista per Desperados

Ja que en la darrera entrada parlàvem dels Lone Star, aprofitarem per penjar un altre remake de la seva cançó més coneguda, "Mi calle". Es tracta de la versió que van fer-ne els Desperados, un dels grups madrilenys més interessants i poc recordats dels 80, practicants d'un rock clàssic i divertit sense complexos, i que van incloure al seu primer LP, ¿Qué hay de nuevo viejo? (1986). Aquest mirar enrere no era casual, ja que al seu miniLP homònim de debut també havien revisitat, en clau instrumental surf, l'"Amor amargo" del Dúo Dinámico / Bruno Lomas. La versió de "Mi calle" no representa una transformació tan radical, però sí que és més directa que l'original i afegeix uns interessants solos de guitarra finals. Tampoc no devia ser casualitat que el guitarrista del grup, Guille Martín, s'acabés integrant als Trogloditas de Loquillo que, com ja vam veure, també versionaria "Mi calle".

I ja que sovint em queixo que molts grups 60's no han estat reeditats com es mereixen, apuntar que si no m'equivoco dels Desperados només està disponible en CD un (d'altra banda molt recomanable) recopilatori, Por un puñado de temas.

CAST: Ya que en la última entrada hablábamos de los Lone Star, aprovecharemos para colgar otro remake de su canción más conocida, "Mi calle". Se trata de la versión que hicieron los Desperados, uno de los grupos madrileños más interesantes y poco recordados de los 80, practicantes de un rock clásico y divertido sin complejos, y que incluyeron en su primer LP, ¿Qué hay de nuevo viejo? (1986). Este mirar atrás no era casual, puesto que en su miniLP homónimo de debut también habían revisitado, en clave instrumental surf, el "Amor amargo" del Dúo Dinámico / Bruno Lomas. La versión de "Mi calle" no representa una transformación tan radical, pero sí que es más directa que la original y añade unos interesantes solos de guitarra finales. Tampoco debía de ser casualidad que el guitarrista del grupo, Guille Martín, se acabara integrando en los Trogloditas de Loquillo que, como ya vimos, también versionaría "Mi calle".
Y puesto que a menudo me quejo que muchos grupos 60's no han sido reeditados como se merecen, apuntar que si no me equivoco de los Desperados sólo está disponible en CD un (por otro lado muy recomendable) recopilatorio, Por un puñado de temas.

Un documental recupera la carrera i el llegat de Lone Star

Lone Star, l'estrella que va marcar el camí és el títol del documental produït per Viàticdocs i dirigit per Marcel Cifré i Raúl Roda i que, en poc més d'una hora, recupera la història i reivindica el llegat de Lone Star. El documental, fet en coproducció amb TVE i TV3, es va emetre el passat diumenge a La 2, i durant els quinze dies següents estarà disponible per visionar on line a TVE a la Carta. De manera que no badeu i dirigiu-vos ara mateix aquí. Si no m'erro, aquest és el primer documental de qualitat dedicat a una banda catalana (o del conjunt de l'Estat) dels 60's, una tasca que cal agrair i molt als seus autors.

Marcel Cifré explica Lone Star "és un grup que avui en dia la majoria de menors de 50 anys no saben qui són, però si en parles amb músics tothom els admira, al marge que els agradessin més o menys, perquè saben que va ser un grup que va obrir portes en un moment en que no era gens fàcil".

Cifré i Roda es van plantejar fer aquest documental després de conèixer fa uns anys Sebastià Sospedra, baixista de Los Salvajes i després, ja als 70, de Lone Star. Sospedra es trobava en aquell moment immers en la creació de Lone Star Revisited, formació que repassava el repertori del grup original, i en la què també hi participa un altre antic membre del grup, el bateria Gerónimo Martínez (El Sebas em va passar una maqueta del nou projecte quan el vaig entrevistar per Eco i Distorsió). Així, els Lone Star Revisited sustenten part de la narració (per exemple, amb la seva participació al festival Leyendas del Rock de Múrcia) i permeten als autors del documental visualitzar la vigència dels Lone Star.

 Els Lone Star Revisited, en una imatge extreta del seu facebook.

Tot i això, el gruix del metratge es dedica, lògicament, a repassar la trajectòria del grup des de la seva fundació el 1959. En aquest sentit, el principal hàndicap és no haver pogut comptar amb el testimoni directe de Pere Gené, líder i únic membre permanent del grup, suplida en part amb entrevistes radiofòniques. Tot i això, a més dels dos Lone Star Revisited, el documental compta amb la participació d'altres membres destacats del grup al llarg de la història: el gran Joan Miró, Enrique López i Lluís Masdéu. A més, també hi apareixen músics contemporanis com Tony Ronald o Teddy Bautista (entrevistat just dies abans de l'escàndol que va acabar amb la seva presidència de l'SGAE), d'altres més joves que han reivindicat el llegat de la banda (Loquillo, Rosendo o Carlos Segarra), així com d'altres testimonis. Juntament amb això, un bon ús de l'arxiu bàsicament de TVE, abundant pel que fa a Lone Star durant la primera meitat dels 70. En conjunt, un bon documental de tall clàssic que tant de bo obri la porta a altres treballs en una línia (i nivell de qualitat) similar.

No és fàcil dur a terme un documental com aquest, com ho demostra l'experiència de Cifré i Roda, que hi han dedicat anys i esforços. El més complicat -"massa", diu Cifré- ha estat negociar els drets de les cançons amb les grans companyies que en són propietàries, "que no tenen cap sensibilitat per l'obra del grup, més enllà de treure'n rendiment econòmic".

Sigui com sigui, ara podeu disfrutar del documental on line i també està pendent algun passi televisiu més, tant a TVE com a TVC.

Betina: "Un verano"

En aquestes dates és inevitable publicar al blog alguna cançó de temàtica estiuenca. L'explícita "Un verano", que és una versió de "L'été" d'Alien Barrere, és una bona mostra del gènere en la versió més simpàtica (perquè tots sabem com d'irritants poden arribar a ser les cançons estiuenques). A més, ens proporciona l'excusa de fer aparèixer per primer cop al blog Betina (nom real: Mercè Massaguer), una de les noies ye-yé barcelonines de trajectòria més llarga, ja que va publicar discos del 1964 (l'any d'aquesta cançó) i fins al 1971, i encara després va passar 30 anys més com a vocalista de l'orquestra de Janio Martí. Rama Lama va fer una molt bona feina en aplegar en un doble CD tot el repertori enregistrat de Betina, cosa gens fàcil ja que es trobava repartit entre quatre discogràfiques (Zafiro, Ekipo, Regal i Marfer). Podeu comprar-lo aquí. 

Per cert, si algú sap com localitzar Betina, que ens ho digui!

CAST: En estas fechas es inevitable publicar al blog alguna canción de temática veraniega. La explícita "Un verano", que es una versión de "L'été" de Alíen Barrere, es una buena muestra del género en la versión más simpática (porque todos sabemos como de irritantes pueden llegar a ser las canciones veraniegas). Además, nos proporciona la excusa de hacer aparecer por primera vez en el blog a Betina (nombre real: Mercè Massaguer), una de las chicas ye-yé barcelonesas de trayectoria más larga, puesto que publicó discos del 1964 (el año de esta canción) y hasta el 1971, y todavía después pasó 30 años más como vocalista de la orquesta de Janio Martí. Rama Lama hizo un muy buen trabajo al reunir en un doble CD todo el repertorio grabado de Betina, cosa nada fácil puesto que se encontraba repartido entre cuatro discográficas (Zafiro, Ekipo, Regalo y Marfer). Podéis comprarlo aquí.

Bruno Lomas: "Como ayer" (en directe)

Sí, abans que ningú ho assenyali: sóc perfectament conscient que Bruno Lomas (nom real: Emilio Baldoví) no era barceloní, sinó valencià, nascut a Xàtiva. Tot i així, que avui li dediquem una entrada està més que justificat. En primer lloc perquè aquest "Como ayer", que va ser un dels seus principals èxits, porta la signatura dels barcelonins Manuel de la Calva i Ramón Arcusa (és a dir, el Dúo Dinámico, uns altres que mereixen aparèixer al blog). Segon, perquè la cançó va resultar guanyadora a la vuitena edició del Festival de la Cançó Mediterrània, que se celebrava precisament a Barcelona. I tercer, perquè la versió original de la mateixa ben probablement es devia enregistrar a la capital catalana (al cap i a la fi, Bruno Lomas era un artista de Regal-EMI), però en tot cas del que no hi ha cap dubte és que aquesta versió en directe sí que ho va ser, en concret al Teatre Calderón el desembre de 1966. Així, aquest "Como ayer" està inclós a Canta en directo, tota una fita ja que es tracta del primer LP de pop-rock enregistrat en directe a Espanya.

Justificada la seva presència al blog, bàsicament el que vull fer és cridar l'atenció sobre la importància cabdal de la figura de Bruno Lomas, mort en un accident de trànsit el 1990 i avui força oblidat. Excel·lent vocalista, va arrencar sobretot com intèrpret de rock clàssic (versions de Chuck Berry i Gene Vincent) i a la segona meitat de la dècada va saber reconvertir-se a una mena de soul-pop, amb Tom Jones com a model, i amb el valor afegit que també va ser l'autor de bona part del seu repertori.

CAST: Sí, antes de que nadie lo señale: soy perfectamente consciente de que Bruno Lomas (nombre real: Emilio Baldoví) no era barcelonés, sino valenciano, nacido en Xàtiva. Aún así, que hoy le dedicamos una entrada más que justificada. En primer lugar porque este "Como ayer", que fue uno de sus principales éxitos, trae la firma de los barceloneses Manuel de la Calva y Ramón Arcusa (es decir, el Dúo Dinámico, otros que merecen aparecer en el blog). Segundo, porque la canción resultó ganadora en la octava edición del Festival de la Canción Mediterránea, que se celebraba precisamente en Barcelona. Y tercero, porque la versión original de la misma bien probablemente se debía de grabar en la capital catalana (al fin y al cabo, Bruno Lomas era un artista de Regal-EMI), pero en todo caso de lo que no cabe la más mínima duda es de que esta versión en directo sí que lo fue, en concreto en el Teatro Calderón el diciembre de 1966. Así, este "Como ayer" está incluido en Canta en directo, todo un hito puesto que se trata del primer LP de pop-rock grabado en directo en
España.
Justificada su presencia en el blog, básicamente lo que quiero hacer es llamar la atención sobre la importancia capital de la figura de Bruno Lomas, muerto en un accidente de tráfico el 1990 y hoy bastante olvidado. Excelente vocalista, arrancó sobre todo como intérprete de rock clásico (versiones de Chuck Berry y Gene Vincent) y en la segunda mitad de la década supo reconvertirse a una especie de soul-pop, con Tom Jones como modelo, y con el valor añadido de que también fue el autor de buena parte de su repertorio.

Dues generacions de pop-rock barceloní

Ja sabeu que diuen que entre dues persones, arreu del món, hi ha com a molt cinc graus de separació. Encara que sembli mentida, entre Peret i Liam Gallagher n'hi ha molts menys. M'explico: com ja hem assenyalat en aquest blog, Álex y los Findes actuaven sovint a les festes dels gitanos del carrer de la Cera, al barri de Sant Antoni, i fins i tot van arribar a versionar un dels seus temes, el "Voy, voy". Doncs bé, el guitarra solista d'Álex y los Findes era Dionís Bel, "Denis". I el seu fill Jordi Bel és el guitarrista i cantant d'Stay, més que recomanable banda de pop psicodèlic barceloní. Doncs bé, Stay estan a punt d'enregistrar aquest estiu el seu cinquè disc de llarga durada, produït per Owen Morris... que va ser el productor, ni més ni menys, dels primers tres LPs d'Oasis, entre molts altres. De fet, Stay han telonejat en un parell d'ocasions Beady Eye, la banda postOasis del petit dels Gallagher...

Més enllà d'aquest petit joc, em sembla molt interessant el cas dels Bel, Dionís i Jordi, perquè no conec gaires més de dues generacions de pop-rock barceloní. No pot ser casual, a més, que el Bel fill formi part d'una banda de claríssimes influències sixties, encara que sigui passades per un matís més contemporani.

De manera que cedeixo la paraula al propi Jordi Bel que ens explica la relació musical amb el seu pare, amb algun episodi d'anada i tornada:

"Amb tota seguretat el meu pare és una influència molt important per mi i la meva passió pel so i melodies dels seixanta. A casa sempre hi havia una guitarra tirada al sofà i sempre hi sonaven bandes com The Beatles, Kinks, Rolling Stones, Simon i Garfunkel, Spencer Davis Group, Byrds, Small Faces, Creedence.. Sempre, però, en les seves vessants més pulcres pel què fa al so i les melodies, tal i com feien els Alex y los Findes, caracteritzats per un so més tirant al Beat clàssic, no tant garatge o psicodèlic com van fer les citades bandes després, en els discs posteriors. Segurament si no s'haguessin separat tant d'hora haurien evolucionat cap a la psicodelia també, que era l'evolució normal en aquells temps.

Álex y los Findes van estar desapareguts uns 30 anys i de fet el meu germà i jo vam tenir un paper important en la seva reaparició. L'any 1999 vam portar a revelar a un estudi un cinta magnetofònica que hi havia a un armari de casa (sense que el meu pare ho sapigués), on suposadament hi havia un actuació del 1966 (aproximadament) dels Álex y los Findes a Mallorca, a Palmanova, al club Sloopy's, on coincidien habitualment amb Tom Jones, Eric Burdon i Bill Wymann dels Rolling Stones. La sorpresa va ser que vam obtenir unes 2-3 h de música en directe de la banda amb una qualitat de so força bona i on es podia apreciar els Findes en acció en els seus anys d'or i escoltar les brillants versions dels Beatles, Rolling Stones, Animals...Va ser increïble poder escoltar-los 30 anys després i en anglès (els discs eren en castellà per la censura..!) i adonar-nos que eren uns músics boníssims amb un rigor interpretatiu i so extraordinaris. Després d'allò els Alex y los Findes es van animar a reunir i el mateix any 1999 van reaparèixer amb tots els components originals (encantadors per cert!) oferint un concert molt especial, memorable i emotiu al Cocodrilo Club de Barcelona.

Una generació després crec que els Stay, en certa manera, intentem treballar com els Álex y los Findes, canalitzant la passió per la música intentant aconseguir una metòdica de treball seria, cuidant els detalls, la sonoritat, la interpretació, melodies i rodejant-nos de professionals que puguin aportar sempre coses noves, qualitat, coneixements i originalitat, com és el cas en aquest moment d'Owen Morris, productor dels gegants britànics Oasis (fans declarats dels Beatles i Rolling Stones), amb qui gravarem el nostre 5è disc aquest estiu a Barcelona."

Si voleu saber com sonen els Stay, un bona mostra és aquest tema en directe a "Los conciertos de Radio 3".



Ah, i si us ha agradat podeu col·laborar encara en el projecte de micromecenatge per ajudar a finançar el seu nou disc, aquí.