Los Sirex: "Estrella fugaz"

És inevitable que avui pengem al bloc alguna canció nadalenca. Aquest és un subgènere molt popular (especialment als EUA, on sembla que no ets ningú si no enregistres un disc de nadales), que ens ha deixat veritables horrors però també altres mostres gens menyspreables (podeu comprovar-ho amb una entrada que vaig fer l'any passat al meu altre blog). Però en aquest ens cenyim a la Barcelona dels 60, i també som capaços de trobar un bon exemple. El 1966 els Sirex van editar un single nadalenc amb dues cançons originals, la millor de les quals és aquesta "Estrella fugaz". No us deixeu enganyar per l''al·leluia' que l'obre: de seguida sona una guitarra que ens transporta al terreny del rock clàssic que tant s'estimaven els Sirex. Això sí, pastors i Reis d'Orient a la lletra, un solo que tal·lareja el "Jingle Bells" i ritme a base de les campanetes de torn. I Leslie en un gran estat de forma a la veu!

Què més voleu? Bon Nadal!

Ah, i recordeu que la discografia dels Sirex la podeu comprar legalment. Per exemple, aquí. 

CAST: Es inevitable que hoy colguemos en el blog alguna canción navideña. Este es un subgénero muy popular (especialmente en los EE.UU., donde parece que no eres nadie si no grabas un disco de villancicos), que nos ha dejado verdaderos horrores pero también otros muestras nada despreciables (podéis comprobarlo con una entrada que hice el año pasado en mi otro blog). Pero en este nos ceñimos en la Barcelona de los 60, y también somos capaces de encontrar un buen ejemplo. En 1966 los Sirex editaron un single navideño con dos canciones originales, la mejor de las cuales es esta "Estrella fugaz". No os dejéis engañar por el 'aleluya' que lo abre: enseguida suena una guitarra que nos transporta al terreno del rock clásico que tanto amaban los Sirex. Eso sí, pastores y Reyes Magos en la letra, un solo que replica el "Jingle Bellos" y ritmo en base de las campanillas de turno. Y Leslie en un gran estado de forma en la voz.

¿Que más queréis? ¡Felices Navidades!

Ah, y recordad que la discografía de los Sirex la podéis comprar legalmente. Por ejemplo, aquí.

Los Catinos: "Reunión de madre e hijo"

Cap a finals de la dècada, la majoria dels conjunts barcelonins seixanteros havien desaparegut fruit de diversos factors. Resulta curiós, però, que dels grups inclosos a Eco i distorsió (i deixant de banda Lone Star) els dos que van continuar enregistrant discos més temps són dos dels que més clarament s'identifiquen amb la fòrmula del cover d'èxit internacional traduït al castellà (fòrmula que a priori a inicis dels 70 ja semblaria anacrònica): Los Catinos i Los Mustang. En el cas de Los Catinos, un dels seus últims llençaments, el 1972, va ser aquesta versió de Paul Simon que els va portar a flirtejar amb els sons jamaicans. Com ja hem vist anteriorment, no va ser la seva única incursió al Carib. Tancarien paradeta l'any següent amb "My love" dels Wings.

CAST: Hacia finales de la década, la mayoría de los conjuntos barceloneses sesenteros habían desaparecido fruto de varios factores. Resulta curioso, pero, que de los grupos incluidos en Eco i distorsió (y aparte de Lone Star) los dos que continuaron grabando discos más tiempos son dos de los que más claramente se identifican con la fórmula del cover de éxito internacional traducido al castellano (fórmula que a priori a inicios de los 70 ya parecería anacrónica): Los Catinos y Los Mustang. En el caso de Los Catinos, uno de sus últimos lanzamientos, en1972, fue esta versión de Paul Simon que los llevó a flirtear con los sonidos jamaicanos. Cómo ya hemos visto anteriormente, no fue su única incursión en el Caribe. Cerrarían trayectoria al año siguiente con "My love" de los Wings.

El directe salvatge de la Delfín Fernández Band

Ja passen aquestes coses. Tot i que oficialment Los Salvajes continuen sent el grup liderat pel seu cantant Gaby Alegret, la paradoxa és que la Delfín Fernández Band, formada aquest any entorn el bateria del conjunt, inclou més "salvajes" originals. A més de Delfín, hi trobem un altre fundador, el baixista Sebastià Sospedra, i també Julián Moreno, guitarra rítmica que es va incorporar a Los Salvajes ja cap a finals dels 60 en substitució de Francesc Miralles quan aquest va marxar a la "mili", lluint una de les primeres Rickenbacker que es veien a Espanya. La banda la completen dos músics més joves però també amb pedigrí: Xavi Molero (guitarra solista) ja havia tocat amb Los Salvajes el darrer cop que es va reunificar bona part de la formació original, i Luis Barbero (veu) pertany a Los Pasantes, una cover band barcelonina.

Finalment vaig tenir ocasió de veure'ls en directe el passat divendres a La Traviesa, local entranyable de Torredembarra molt acollidor per aquesta mena de concerts. Els acords de "Brown sugar" amb què van arrencar indicaven en bona mesura per on aniria el bolo: un bon repàs al repertori dels Rolling Stones, ja fos passat pel tamís Salvajes ("La neurastenia", un gran "Todo negro") o en versió original ("Honky tonk woman", "The last time"). Tot i la predominància de Ses Satàniques Majestats, també hi van anar intercalant altres covers que van popularitzar Los Salvajes de l'Spencer Davis Group, The Troggs o The Equals. I, ja cap al final, un parell de joies del repertori propi de Los Salvajes: l'excel·lent i no prou reivindicada "Hielo en vez de amor" i, de forma inevitable, un "Soy así" aclamat pel públic que, en principi, tancava el bolo. Se'ls reclamen bisos i hi afegeixen "Satisfacción" -també inevitable- i l'altra sorpresa agradable de la nit, "Las ovejitas", una de les meves favorites. I, davant la insistència del públic, que encara no vol anar cap a casa -tot i que el bolo s'ha allargat prop d'una hora i mitja-, repeteixen "Route 66".

 D'esquerra a dreta, Sebastià Sospedra, Delfín Fernández i Julián Moreno.

Els veterans músics van exhibir un envejable estat de forma i actitud rockera. Sebastià Sospedra -que posteriorment va passar per Lone Star, entre d'altres- va certificar que és un dels millors baixistes de la seva generació (atenció al solo a "Vuelve baby") i va quedar clar que, com a bateria elegant, Delfín se situa prop del seu ídol Charlie Watts. Sobre aquesta base rítmica sòlida, la guitarra solista de Xavi Molero funciona a la perfecció. Si de cas, posats a buscar pegues s'agrairia un cantant... bé, una mica més salvatge. Però el millor de tot potser és, com em va explicar Sebas -per cert, com ja deveu saber, un dels músics entrevistats a Eco i distorsió-, la manca de pretensions més enllà de passar-ho bé i fer-ho passar bé a base de rock & roll. I a fe de Déu que ho aconsegueixen!

I (també petita) crònica de la presentació a Tarragona

La segona de les presentacions de l'edició en paper d'Eco i distorsió va tenir lloc el passat dimarts dia 3, a la Capsa de Música de Tarragona. Un espai especialment adequat si tenim en compte que la Capsa és la seu de l'Associació de Músics de Tarragona (aMt), a la que pertanyo i que ha editat el llibre, i un espai que estem mirant, de mica en mica, de convertir en un actiu cultural de la nostra ciutat. De manera que per mí va ser realment maco que la presentació es fes a la Capsa, envoltat de família, amics, mecenes, companys músics i algun curiós.

Una presentació, a més, menys caòtica que la de Barcelona. El president de l'aMt, Miguel Alberto Cruz, va exercir d'amfitrió com corresponia i després d'un breu parlament va cedir la paraula a Joan Reig, bateria d'Els Pets, que era l'encarregat de glossar el llibre. Reig, que es va definir com a "melòman abans que músic" i una persona "a qui li agrada escoltar música i llegir música", va fer un discurs molt ben articulat i divertit alhora, i va encoratjar els presents a llegir-se el llibre (i em consta que en algun cas d'aquells que el compren per compromís va resultar convincent!). Val a dir que el Joan Reig i jo no ens coneixíem, i que vaig ser jo qui el va "assaltar" via facebook perquè em feia la sensació que seria sensible a una proposta d'aquest tipus, com va resultar.

Seria una mica lleig que jo ara reproduís les "floretes" que va dedicar al llibre, però sí que vull remarcar que em va satisfer especialment que alguns dels aspectes que ell va remarcar són justament aquells a qui jo també atorgo més importància. En concret, i especialment la voluntat de reivindicar la música pop dins la cultura del nostre país, aspecte en el qual encara estem molt lluny respecte altres països (i no pensem només en els anglosaxons, sinó també en altres de més pròxims com Itàlia).

Per cert, si voleu veure la notícia que Tac12 va emetre sobre la presentació, podeu fer clic aquí.

I aquells que volgueu aconseguir el llibre (i no n'hàgiu estat mecenes) recordeu que heu de fer un mail a aquesta adreça: comunicacio@musicstgn.com.